Sembla ser que, cada vegada més, més gent es despreocupa del resultat de
les seves accions. Hi ha pares que, per tal de no sentir els seus fills, són
capaços de fer que ens atabalin a tots els altres quan els regalen les motos i
els trucatges de tubs de fum necessaris perquè tots els sentim passar a
qualsevol hora sense cap mena de respecte per als altres que, dit sigui de
passada, no en tenim cap culpa de l’impertinent que té a casa.
Un altre símptoma de tot això el trobaríem en el fet de les notes.
Sembla com si les qualificacions que treuen els nostres alumnes només fossin
cosa del professorat, vist cada vegada més com el gran responsable de tots els
mals del sistema educatiu. Personalment no em canso de dir i repetir als meus
alumnes que les notes són seves, que ells seran els beneficiaris o perjudicats
de l’aprofitament o no dels seus estudis, que no tenen el deure d’aprovar, ni
d’estudiar, però que no insisteixin en el fet que se’ls hagi d’aprovar si no
arriben als nivells que es consideren adequats. Però no hi ha manera. La
pregunta inevitable que reapareix contínuament fa referència al fet de si els
aprovaré o no. De quantes assignatures poden suspendre per poder passar de
curs.
Ja hem inaugurat el curs 2008-2009. Ara sí, des del dia 15 de juliol de
2008, amb el decret definitiu sobre el batxillerat segons la LOE. Uns diran que
ja era hora, d’altres, que val més tard que mai. Però el cert és que els
centres ja havien d’haver organitzat aquest curs des del mes de maig, és a dir,
dos mesos abans. Ara sí que podem dir que ja tenim el desplegament global de
l’ESO a i del batxillerat segons la nova Llei Orgànica d’Educació (LOE), de
2005.
Des del passat dia 23 de juny que tots ens hem fixat, potser massa, en
el manifest que han signat una colla d’autoproclamats intel·lectuals, els
espanyolistes de sempre vaja, en favor d’allò que en diuen la llengua comú. De
fet, semblaria que no hi ha res de nou, si no fos que els punts de partida que
usen són diferents als d’altres manifestos contemporanis per l’estil. Per
contra, des de Sant Jordi circula el manifest Català, llengua comuna, signat per una vintena d’entitats culturals
representants de la població immigrant a Catalunya, que representa una via de
treball positiva per al futur del nostre país, la nostra llengua i la nostra
cultura.
En l’àmbit del govern i els mitjans de comunicació hi ha notícies per a
tots els gustos. N’hi ha de bones com la dimissió d’un personatge tan sinistre
com Antonio Bolaño, encara que no cal llençar les campanes al vol perquè n’hi
poden posar un altre de pitjor. N’hi ha de dolentes com la ja sabuda caiguda de
públic dels mitjans de la CCRTV, amb la desaparició de programes bandera
inclosa, i n’hi ha de ja sabudes, com la dèria del censor Joan Ferran, portaveu
parlamentari del psc-PsoE al parlament nostrat.
La cadena Tele 5 s'ha adherit, junt amb El Mundo i la colla del Fernado Sabater, els Arcadios Espada, la Rosa Díez i altres imperialistes vestits de progres nacional nonacionalistes espanyols, demagogs lerrouxistes dels de sempre dit d'una altra manera, al Manifiesto per la lengua común. És molt fàcil fer el boicot a una televisió, a més de no veure-la com ja feia molt temps que havia decidit, només cal desprogramar-ne la banda de freqüències a l'aparell. D'aquesta manera segur que ens estalviem de rebre el senyal d'aquesta empresa imperialista que no té cap mena d'escrúpol a col·laborar en un genocidi lingüístic.
Aquests darrers dies hem assistit a diferents expressions del nacional
nonacionalisme espanyolque em fa
pensar, i cada vegada més, en una mena de pensament falangista transversal del
nacionalisme espanyol. Hi ha diversos episodis que ho justifiquen. El primer
tindria a veure amb el ministre José Bono, el passat quinze de juny, el segon
amb la sortida d’Antoni Bassas de Catalunya Ràdio, el tercer amb un article del
president de la Generalitat de Catalunya José Montilla a la Vanguardia, i el
quart amb les celebracions de l’Eurocopa.
A l’article publicat a la revista Escletxa
núm. 14, de l’hivern de 2007, i que
he reproduït en aquest bloc, ja em preguntava quina era la situació del català
als centres de secundària. Però a hores d’ara el problema ha aparegut als
mitjans, amb la publicació de l’ Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l'alumnat de 4t d'ESO de
Catalunya[1], impulsat pel
Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, i publicat al diari AVUI els
dies 20 i 21 de juny d’enguany. Malgrat que el que se’ns hi diu hauria de fer
reaccionar d’alguna manera les autoritats de la cosa de la llengua del país, ja
siguin les generals (Secretaria General de Política Lingüística), ja siguin les
pròpies del Departament d’Educació (Conseller, Directors Generals i,
especialment, la Subdirecció general de Llengua i Cohesió Social), sembla ser
que la cosa ja no va a més. Se’ns diu que el català, com a llengua habitual de
relació només és la d’un terç de l’alumnat de quart d’ESO, mentre que la meitat
d’aquest alumnat no usa mai el català fora de l’aula. També constaten que
perceben més útil el coneixement de l’anglès o l’espanyol que el del català per
a trobar feina, cosa que no deixa de ser una realitat constatable en el món
socioeconòmic, i que el català no és majoritari en cap dels àmbits de consum
cultural o informatiu d’aquest alumnat.
Des d'aquest diumenge en Xavier Vendrell ja no és membre de l'executiva nacional d'ERC. Jo no tinc autoritat moral per fer retrets a ningú perquè no hi vaig participar, però crec que tota la militància d'ERC no hem estat gaire justos amb el company Xavier. L'hem fet servir de cap d'esquila dels mals del partit, i li hem fet pagar a ell tot sol els errors que, si més no, eren responsabilitat col·legiada dels òrgans de decisió del partit. Vagi per davant que jo sempre he estat molt crític amb el segon tripartit, l'anomenat govern d'Entesa, i, en conseqüència, em considero molt crític pel que fa al paper d'ERC en aquest govern, per la qual cosa he col·laborat amb els companys de Reagrupament. Però això no és obstacle per reconèixer la feina feta pel company Xavier en l'àmbit de l'organització i el de les finances, que no és poca cosa.
Les darreres notícies relatives als casos de Franki i d'Air Berlín sembla que ens permetrien pensar que hi ha coses que ens poden anar bé. En Franki pot sortir de la presó, encara que hi hagi de tornar a dormir. Ara es tractaria ue no li calgués ni fer això, que quedés de finitivament lliure, sense que fos considerat un delinqüent. En el cas d'Air Berlín, sembla ser que estan disposats a arribar a acords per no discriminar ni menystenir el català. Potser sí que val la pena fer campane de boicots. Si més no, en aquest cas i en el de la llet Pascual, aquest darrer promogut per Unió de Pagesos, ha estat prou útil.
Aquests darrers dies hem vist com a l’entorn del català en passaven de
tots colors. Hi ha hagut cinc esdeveniments que tenien relació amb l’estatus
legal o l’ús de la nostra llengua arreu del territori: una sentència del
tribunal superior de justícia, una reforma constitucional francesa, una roda de
premsa del Barça, el desplegament de la tercera hora de castellà a primària i
els exabruptes del director general d’Air Berlín.
Sembla ser que, als directius d'aquesta companyia, els fa nosa la nostra llengua, però no tenen problemes a l'hora de fer negocis als aeroports dels Països Catalans. Algú ha engegat la campanya de penjar aquesta imatge als blocs, per tal de fer-los saber què en pensem. Si algú que passa per aquí s'hi afegeix, encara anirà millor.
Massa sovint se’ns explica que els símbols no són
importants, que són coses intranscendents, de les quals podem prescindir
fàcilment. Això podríem dir que és cert si es tracta dels nostres símbols, dels
d’una nació sense estat, escampada per quatre comunitats autònomes, un
departament i un microestat d’Europa. Però quan els símbols són d’una
metròpoli, d’un estat consolidat com l’espanyol, ja són tota una altra cosa.
Que li ho demanin si no al jove terrassenc Francesc Argemí, Franki. Ja és a la
presó, malgrat els governs amics que no han fet res per evitar-ho. Com tampoc
no van fer res ja fa uns quants anys per al company Joan Ridaura, que va haver
de deixar els estudis, la llar familiar i els amics i companys per exiliar-se a
la Catalunya del Nord ja fa un grapat d’anys.
Alguns diuen que l’opció de Montilla pel segon tripartit va ser valenta,
perquè s’enfrontava a un PsoE que optava per la presidència de la Generalitat
en mans d’Artur Mas, i per una sociovergència més domesticable des de Madrid.
No m’ho puc creure. El Montilla havia tret un dels pitjors resultats del psc-PsoE
a les autonòmiques. La seva opció i la de la seva gent (Josep/José/Pep Sala, el
José Corbacho, el José Zaragoza, el Manuel Iceta i altres) havia perdut, i no
podia accedir a la presidència de la Generalitat si no era amb la complicitat
d’ERC. La nostra direcció va fer de salvavides d’aquesta gent, no només al
govern, sinó al seu partit. I ja tenim muntada la història del govern de gestió
per justificar-ho tot.
A aquestes alçades de curs, escric això el dia trenta de maig, és a dir
a les acaballes d’aquest curs 2007-08, encara no disposem del currículum
definitiu del batxillerat nou, el de la LOE (Ley Orgánica de Educación), cosa que no seria especialment greu, si
no fos que els nostres alumnes de quart d’ESO s’hi han de preinscriure ara, i
els hem d’orientar perquè triïn la modalitat que més els convé i les matèries
optatives que siguin més adequades als seus interessos. El Departament
d’Educació sembla disposat a no treure’l fins ben entrat el mes de juny, cosa
que no facilita gens les coses, i més si tenim en compte la necessitat
d’organitzar el curs 2008-09, i els aspectes conflictius que presentava la
proposta de currículum de batxillerat LOE, com ara la reducció d’hores de
llengua catalana, que passen de tres a dues setmanals.
Aquesta sequera i les seves conseqüències han posat en evidència que hi
ha moltes coses en aquest país nostre que fan aigües. Una de les més evidents
ha estat la credibilitat del nostre govern, i del seu marge de maniobra a
l’hora de prendre decisions. Si aquesta no fos prou greu, també s’ha posat de
manifest que hi ha una greu buidor en de l’esquerra per crear allò que fa uns
anys es va creure convenient d’anomenar la
nova cultura de l’aigua, encara que de fet no en fa tants del Plan
Hidrológico Nacional.
La cadena Tele 5 s'ha adherit, junt amb El Mundo i la colla del Fernado Sabater, els Arcadios Espada, la Rosa Díez i altres imperialistes vestits de progres nacional nonacionalistes espanyols, demagogs lerrouxistes dels de sempre dit d'una altra manera, al Manifiesto per la lengua común. 
Des d'aquest diumenge en Xavier Vendrell ja no és membre de l'executiva nacional d'ERC. Jo no tinc autoritat moral per fer retrets a ningú perquè no hi vaig participar, però crec que tota la militància d'ERC no hem estat gaire justos amb el company Xavier. L'hem fet servir de cap d'esquila dels mals del partit, i li hem fet pagar a ell tot sol els errors que, si més no, eren responsabilitat col·legiada dels òrgans de decisió del partit. 
Sembla ser que, als directius d'aquesta companyia, els fa nosa la nostra llengua, però no tenen problemes a l'hora de fer negocis als aeroports dels Països Catalans. 
