A les properes eleccions del Parlament de Catalunya hauríem pogut
visualitzar en escons la força creixent de l’independentisme, però encara som
aquell corral ple de baralles entre els que es diuen germans. Sembla ser
que, una altra vegada, era demanar massa que hi hagués una única candidatura
independentista. Queda molt lluny l’eximpli de la mata de jonc amb què
Ramon Muntaner lloava la força de la unitat necessària. Però sembla ser que no
en sabem més, i una vegada més, ens permetrem el luxe de perdre un bon grapat
de vots, concretament aquells que vagin a Reagrupament o a Solidaritat
Independentista i no es tradueixin en escons que, segons sembla, poden ser un
munt.
Tres dies després de les consultes i dos de l’espectacle que les va
seguir, ja comença a ser hora de fer alguna cosa semblant a un balanç. Més
enllà de les baralles, inherents pel que sembla a una bona part de l’independentisme
català, potser cal que comencem a valorar-les en la justa mesura. Personalment,
i sense pretendre convèncer ningú, ni establir cap mena de càtedra, crec que,
pel sol fet d’haver-se realitzat han estat un èxit rotund. Han estat possibles
sense cap suport institucional i construïdes, a Osona i arreu, amb la il·lusió
i l’esforç de moltes persones (ni més ni menys que 15.000 voluntaris!, i
gairebé 200.000 votants). Algú pot creure que això és poc. Segons com es miri
sí que ho és, no tinc ganes ni de discutir-ho, però amb un amic, amb qui
compartíem gairebé trenta anys de militància independentista i que, per cert,
no podia votar, comentàvem que això no ens ho hauríem cregut de cap de les
maneres fa només tres anys, ja no diguem a finals dels anys setanta, quan ens
debatíem a cop d’esprai i corredissa.
En les darreres setmanes la direcció d’ERC ha obert les portes per a la
sortida de companys almenys dues vegades. La primera feia referència a la
iniciativa, del tot estatutària (em refereixo als estatuts del partit, no a
altres estatutets que roden pel món) i exitosa (ha superat àmpliament el 10% de
la militància necessària) per convocar un referèndum intern abans d’aprovar
l’acord de finançament a què, algun dia segurament, ens abocarà el nostre
govern. L’altra vegada ha estat a resultes de l’article de Joan Carretero en
què feia una proposta estratègica pel futur de l’independentisme, partit
inclòs. Amb aquests gests i les crides a la unitat que els seguien, l’actual
direcció no feia cap favor a la imatge del partit, prou desdibuixada
darrerament, ni a la credibilitat de les proclames d’unitat i cohesió interna.
La unitat i cohesió no funcionen per decret, ni per la voluntat de qui exerceix
la direcció amb el suport de la majoria dels companys, expressada en els
congressos i eleccions internes als òrgans de direcció, sinó que, més aviat, és
fruit de la credibilitat que puguin
assolir aquests òrgans de direcció en el conjunt de la militància. L’hegemonia
i la cohesió es construeixen en base a la confiança i la credibilitat, que es
guanyen en l’acció pública i interna dels dirigents del partit.
Si fem una mica de memòria, recordarem que el passat més de juny,
després del congrés, la nova direcció d’ERC plantejava al president Montilla un
seguit de línies vermelles per seguir al govern: el blindatge del model
d’immersió lingüística, l’obtenció d’un bon model de finançament i trobar una
resposta unitària i contundent si el Tribunal Constitucional retalla
l’Estatutet. Doncs bé, han passat els mesos i el model de finançament encara és
a l’aigüera, i el que se’ns n’ha ensenyat no fa gens de goig, tot i que els
terminis previstos estan més que caducats. La immersió lingüística a l’escola
no està blindada perquè primer caldria que algú del Departament d’Educació s’ho
hagués cregut, però mai ningú que hi pogués fer alguna cosa no s’ho ha pres
seriosament, començant pels encarregats de la gestió de la política lingüística
nomenats en temps del conseller Bargalló. Per acabar-ho de reblar, les notícies
que ens arriben del TC no són gens engrescadores, més aviat fan aquell tuf
d’arnes propi de l’Espanya intransigent, vestida de PsoE o de PP, pel cas que
ens ocupa no és gens diferent.
Senyors rics, banquers i alts enginyers de les finances, no s’hi posin
pedres al fetge que la crisi, desacceleració, inflació o el que sigui va a
càrrec nostre. Els hem donat diners a cabassos, que provenien de tots els
contribuents, perquè fessin alguna cosa per millorar la situació, però sembla
ser que tenien molts forats per tapar. Sembla que s’haguessin convertit en fum
tots els fons invertits.
El passat dia 13 es va omplir de gom a gom el Palau de la Música. A la
llotja principal no hi havia cap autoritat notòria, tampoc no es deixaven veure
gaires representants de l’oposició, també s’ha de dir. De fet, hi havia gent
anònima i amb voluntat de preservar l’anonimat. Era un homenatge a Xirinacs.
Però hi havia alguna cosa més, una voluntat de reivindicació nacional i social
des de la base.
No hi van faltar oradors i adhesions, algunes com la de l’amic Josep Guia,
especialment encertades al meu entendre, perquè ens donaven una dimensió del
personatge plenament nacional i compromesa socialment. Encara que no volia
deixar de fer esment a les altres intervencions que ens parlaven d’un home
savi, coherent i extraordinàriament humà. De fet, la presència de tota aquella
gentada es justificava per això, per homenatjar bàsicament el compromís i la
coherència de Xirinacs.
Un fantasma recorre Europa: el fantasma de la crisi financera.
Totes les potències de la vella Europa s’han aliat en una santa cacera contra
aquest fantasma. Banquers del món, uniu-vos, que la unió fa la força.
O potser no era
així. Però d’un temps ençà, des que la crisi financera global ha ensenyat les
urpes, provocada per una mala gestió de les entitats que la regulen per cert,
sembla ser que s’han recuperat algunes consignes que semblava que ja havíem
d’haver oblidat. S’ha estès una mena de socialisme per a les elits que no han
tingut cap problema a parar la mà per rebre ajudes de l’estat a veure si poden
sanejar les seves malmeses comptabilitats. I els estats, començant pels EUA,
s’hi han abocat amb una generositat poc vista fins ara.
En l’àmbit del govern i els mitjans de comunicació hi ha notícies per a
tots els gustos. N’hi ha de bones com la dimissió d’un personatge tan sinistre
com Antonio Bolaño, encara que no cal llençar les campanes al vol perquè n’hi
poden posar un altre de pitjor. N’hi ha de dolentes com la ja sabuda caiguda de
públic dels mitjans de la CCRTV, amb la desaparició de programes bandera
inclosa, i n’hi ha de ja sabudes, com la dèria del censor Joan Ferran, portaveu
parlamentari del psc-PsoE al parlament nostrat.
La cadena Tele 5 s'ha adherit, junt amb El Mundo i la colla del Fernado Sabater, els Arcadios Espada, la Rosa Díez i altres imperialistes vestits de progres nacional nonacionalistes espanyols, demagogs lerrouxistes dels de sempre dit d'una altra manera, al Manifiesto per la lengua común. És molt fàcil fer el boicot a una televisió, a més de no veure-la com ja feia molt temps que havia decidit, només cal desprogramar-ne la banda de freqüències a l'aparell. D'aquesta manera segur que ens estalviem de rebre el senyal d'aquesta empresa imperialista que no té cap mena d'escrúpol a col·laborar en un genocidi lingüístic.
Aquests darrers dies hem assistit a diferents expressions del nacional
nonacionalisme espanyolque em fa
pensar, i cada vegada més, en una mena de pensament falangista transversal del
nacionalisme espanyol. Hi ha diversos episodis que ho justifiquen. El primer
tindria a veure amb el ministre José Bono, el passat quinze de juny, el segon
amb la sortida d’Antoni Bassas de Catalunya Ràdio, el tercer amb un article del
president de la Generalitat de Catalunya José Montilla a la Vanguardia, i el
quart amb les celebracions de l’Eurocopa.
Des d'aquest diumenge en Xavier Vendrell ja no és membre de l'executiva nacional d'ERC. Jo no tinc autoritat moral per fer retrets a ningú perquè no hi vaig participar, però crec que tota la militància d'ERC no hem estat gaire justos amb el company Xavier. L'hem fet servir de cap d'esquila dels mals del partit, i li hem fet pagar a ell tot sol els errors que, si més no, eren responsabilitat col·legiada dels òrgans de decisió del partit. Vagi per davant que jo sempre he estat molt crític amb el segon tripartit, l'anomenat govern d'Entesa, i, en conseqüència, em considero molt crític pel que fa al paper d'ERC en aquest govern, per la qual cosa he col·laborat amb els companys de Reagrupament. Però això no és obstacle per reconèixer la feina feta pel company Xavier en l'àmbit de l'organització i el de les finances, que no és poca cosa.
Les darreres notícies relatives als casos de Franki i d'Air Berlín sembla que ens permetrien pensar que hi ha coses que ens poden anar bé. En Franki pot sortir de la presó, encara que hi hagi de tornar a dormir. Ara es tractaria ue no li calgués ni fer això, que quedés de finitivament lliure, sense que fos considerat un delinqüent. En el cas d'Air Berlín, sembla ser que estan disposats a arribar a acords per no discriminar ni menystenir el català. Potser sí que val la pena fer campane de boicots. Si més no, en aquest cas i en el de la llet Pascual, aquest darrer promogut per Unió de Pagesos, ha estat prou útil.
Sembla ser que, als directius d'aquesta companyia, els fa nosa la nostra llengua, però no tenen problemes a l'hora de fer negocis als aeroports dels Països Catalans. Algú ha engegat la campanya de penjar aquesta imatge als blocs, per tal de fer-los saber què en pensem. Si algú que passa per aquí s'hi afegeix, encara anirà millor.
Massa sovint se’ns explica que els símbols no són
importants, que són coses intranscendents, de les quals podem prescindir
fàcilment. Això podríem dir que és cert si es tracta dels nostres símbols, dels
d’una nació sense estat, escampada per quatre comunitats autònomes, un
departament i un microestat d’Europa. Però quan els símbols són d’una
metròpoli, d’un estat consolidat com l’espanyol, ja són tota una altra cosa.
Que li ho demanin si no al jove terrassenc Francesc Argemí, Franki. Ja és a la
presó, malgrat els governs amics que no han fet res per evitar-ho. Com tampoc
no van fer res ja fa uns quants anys per al company Joan Ridaura, que va haver
de deixar els estudis, la llar familiar i els amics i companys per exiliar-se a
la Catalunya del Nord ja fa un grapat d’anys.
Alguns diuen que l’opció de Montilla pel segon tripartit va ser valenta,
perquè s’enfrontava a un PsoE que optava per la presidència de la Generalitat
en mans d’Artur Mas, i per una sociovergència més domesticable des de Madrid.
No m’ho puc creure. El Montilla havia tret un dels pitjors resultats del psc-PsoE
a les autonòmiques. La seva opció i la de la seva gent (Josep/José/Pep Sala, el
José Corbacho, el José Zaragoza, el Manuel Iceta i altres) havia perdut, i no
podia accedir a la presidència de la Generalitat si no era amb la complicitat
d’ERC. La nostra direcció va fer de salvavides d’aquesta gent, no només al
govern, sinó al seu partit. I ja tenim muntada la història del govern de gestió
per justificar-ho tot.
La cadena Tele 5 s'ha adherit, junt amb El Mundo i la colla del Fernado Sabater, els Arcadios Espada, la Rosa Díez i altres imperialistes vestits de progres nacional nonacionalistes espanyols, demagogs lerrouxistes dels de sempre dit d'una altra manera, al Manifiesto per la lengua común. 
Des d'aquest diumenge en Xavier Vendrell ja no és membre de l'executiva nacional d'ERC. Jo no tinc autoritat moral per fer retrets a ningú perquè no hi vaig participar, però crec que tota la militància d'ERC no hem estat gaire justos amb el company Xavier. L'hem fet servir de cap d'esquila dels mals del partit, i li hem fet pagar a ell tot sol els errors que, si més no, eren responsabilitat col·legiada dels òrgans de decisió del partit. 
Sembla ser que, als directius d'aquesta companyia, els fa nosa la nostra llengua, però no tenen problemes a l'hora de fer negocis als aeroports dels Països Catalans. 
