Bloc de Pere Ribera i Pinós

Sembla que els jutges s’han entestat a rematar la feina iniciada pel
Decret de Nova Planta. De fet sembla que, fins i tot, ja han decidit que poden
prescindir de les recomanacions de l’Abat Vivanco, secretari del Consejo de
Castilla, quen recomanava que “pondrá
el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las
providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que
se note el cuidado”. Ja fa
temps que ens hem acostumat a la seva incapacitat, no sé a què podríem
atribuir-la, per articular una sola paraula en català o per escriure-la. Però
el cas de la Saïda Saddouki, una intèrpret i traductora nascuda al Marroc de
l’amazig i l’àrab, que l’any 2007 es va creure que es podia viure normalment en
català i va cometre la imprudència manifesta de parlar en català a la Guàrdia
Civil, ha vist com era condemnada a una multa de 900 euros per mentir i voler
difamar el Cos Benemèrit. No només s’haurà d’empassar que la tractessin de mora
catalana, sinó que haurà de pagar per denunciar-ho.

Si ho sumem
a les darreres sentències, tant la del tribunal constitucional com la del
superior de Catalunya, ens aboquen a una situació en què plantejar-se la
credibilitat de qualsevol proposta que signifiqui continuar confiant en
qualsevol de les expressions del poder espanyol és pura elucubració poc menys
que kafkiana. Que santa Llúcia conservi la vista als federalistes nostrats.
Potser cal recordar-los que, quan sí hi havia estructures federals, en temps
dels Àustries, un intel·lectual espanyol de primera línia, com Francisco de
Quevedo, feia exercicis de catalanofòbia com el catalán es la criatura más
triste y miserable que Dios crió, entre altres perles ideològiques per
l’estil.

La Saïda,
com l’Àngels Morera aquest estiu a l’aeroport de Girona, com tanta i tanta
gent, han pagat car el fet d’adreçar-se en català a agents del Benemèrit Cos,
que, a més d’haver hagut de sentir-se marginades pel fet que no les han volgut
atendre amb la nostra llengua, sinó que han rebut sancions i han estat
amonestades pel fet d’usar-la. Ja m’explicarà algú, si és que té temps i ganes,
quina mena de convivència és aquesta, quin respecte demostren unes persones
que, de fet cobren per defensar-nos i perquè no ens trepitgin els drets quan ens
ignoren, ofenen o sancionen. La Saïda, com l’Àngels, com totes aquelles
persones que han estat vexades i les que ho seran en el futur, esdevenen
malgrat elles un argument de pes per dubtar, si no refutar, els arguments que
ens parlen d’un futur en una Espanya plural, una pluralitat que només existeix
en el raonament dels ingenus o dels cínics i mentiders.