Resumint podríem dir que els Fets
de maig del 1937 foren els
enfrontaments que succeïren entre el 4
i el 7
de maig del 1937
a Barcelona
entre les forces d'ordre públic de la Generalitat
de Catalunya, amb el suport
de milicians del PSUC,
de la UGT
i d'Estat
Català, contra
milicians de la CNT
i la FAI,
amb el suport del POUM.
Aquest enfrontament servir per demostrar el poder de l’stalinisme
al Principal, destruir l’oposició d’esquerra comunista
(encarnada en el POUM) i debilitar el poder al carrer i al front de
l’anarcosindicalisme. Podríem afirmar que va ser el final de
la voluntat emancipadora demostrada després de l'Alzamiento,
el final de la revolució somiada.
L'assalt a la Telefònica
El 3 de maig de 1937, un grup de forces policíaques
comandades pel comissari general d'Ordre Públic -Rodríguez
Sala, del PSUC- assalten, per ordre del conseller d'Interior de la
Generalitat -Artemi Aiguadé, d'ERC-, l'edifici de Telefònica
a Barcelona, col·lectivitzat i controlat per un comitè
d'obrers CNT-UGT, però amb clara majoria dels
anarcosindicalistes. La notícia de l'atac i del posterior
enfrontament armat entre la policia i els obrers s'escampa per tota
la ciutat provocant la reacció als barris obrers. Les
barricades, igual que el 19 de juliol de 1936 tornen a formar part
del paisatge barceloní. A un costat, les bases del moviment
llibertari (CNT-FAI-FIJL) i del POUM; a l'altre, la força
pública -les diferents policies d'aquella època- i els
partits Estat Català i PSUC. La revolució i la
contrarevolució s'enfronten als carrers de Barcelona.
La ciutat de les Rambles és el focus i símbol
principal de la lluita entre aquestes dues tendències, la qual
ja havia començat de manera subtil després del 19 de
juliol.
L'adveniment d'una revolució
L'alçament feixista del 18 de juliol de 1936,
davant la feblesa mostrada per les autoritats republicanes, havia
provocat l'enèrgica actuació de les classes populars.
Aquesta reacció popular aconseguí aixafar el cop
d'Estat a ciutats tan importants com Barcelona, València i
Madrid. Després de la victòria del poble, aquest, amb
les armes a la mà -adquirides després de demanar-les
constantment a les autoritats de la República i després
de conquistar els quarters militars- comença a organitzar
l'ofensiva i la defensa, la reorganització de l'economia i
l'administració, i també inicia una dura repressió
d'elements aliats del feixisme i les classes conservadores. Aquest
poder popular, on es viu més profundament i on els canvis
gestionats pels obrers són més radicals, és a la
ciutat de Barcelona, l'anomenada Rosa de Foc. Allà,
l'hegemonia de la CNT-FAI és absoluta. La llarga tradició
de lluita del proletariat català i la poderosa organització
aconseguida, es veuen com a imbatibles tant pel feixisme colpista com
pel republicanisme moderat, el qual veu amb terrible por com l'status
quo capitalista s'enfonsa.
El 19 de juliol de 1936 esclata una revolució,
aquesta s'escampa principalment per Catalunya, el País
Valencià i Aragó, controlat per les milícies
llibertàries. Els canvis produïts són molt
radicals: fàbriques, indústries, camps de cultiu i fins
i tot pobles sencers són col·lectivitzats; la policia
clàssica deixa pas a les patrulles de control; l'administració
passa a mans dels comitès antifeixistes; gran part de
l'educació s'inspira en els mètodes racionalistes de
Ferrer i Guàrdia... Però tota l'energia desbordant de
les bases revolucionàries no es veu canalitzada pels dirigents
anarquistes, aquests es mostren febles i sense timó davant la
situació. Pacten amb l'esquerra condicions molt inferiors a la
seva força real, moderen el seu discurs i aturen
l'espontaneïtat creadora del poble. És el principi de la
reacció contrarevolucionària. La petita burgesia, els
partits d'esquerra, però sobretot un encoratjat Partit
Comunista veuen el seu moment.
El PCE, partit minoritari abans de les jornades de
juliol, començà una brutal espiral de creixement en
canalitzar al seu interior els temors dels contraris a la revolució,
però sobretot al poder que aconsegueix gràcies a
l'ajuda de la URSS d'Stalin. La mà sinistra de l'estalinisme
arriba i comença a moure fitxa. Les provocacions contra la
revolució es multipliquen, creen una xarxa de serveis secrets
amb una clara funció desestabilitzant i repressiva, i comencen
a copsar càrrecs de poder.
És sens dubte la més important assemblea
que realitzà la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC), tant pel nombre d’assistents, com pel contingut
de les seves resolucions i pels efectes d’expansió de l’anarcosindicalisme
que se'n derivaren després. El congrés se celebrà
a l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir de Sants i el comitè
organitzador estava compost per:
Salvador Seguí, Enrique Rueda, Camilo Piñón,
Juan Pey i Salvador Quemades.
Hi van participar 155
delegats en nom de 137 sindicats, 11 Federacions locals, un Consell
local (el de Manlleu), La Federació Nacional de Adobadors i la
Federació Regional dels Metal.lúrgics, que representaven
a 74.219 afiliats de les següents localitats:
Localitats representades i nombre
d'afiliats
Localitat
nombre d'afiliats
Badalona
2455
Barcelona
54572
Blanes
26
Calella
10
Cornellà
50
Figueres
120
Granollers
430
Igualada
1607
Lleida
490
Manlleu
300
Manresa
450
Mataró
5100
Olot
500
Palafrugell
530
Reus
700
Ripoll
160
Roda de Ter
100
Sabadell
2795
Sant Feliu de
Guíxols
290
Sitges
339
Tarragona
1110
Terrassa
1424
Valls
?
Vic
421
Vilanova i la
Geltrú
195
Total afiliats
representats
74.174
A més s’hi van adherir:
Societat de Joieria i Argenteria de Barcelona Societat de Carboneria de Barcelona Societat de Modelistes de Barcelona Societat l’Abella Constructora de Barcelona Societat de Peons de Paleta de Manresa Federació de Pagesos d’Ivars d’Urgell Sindicat d’Ajustadors de València
Entenem que és remarcable l'assistència
i participació en el congrés de reconeguts socialistes (com
el sitgetà Joan Durán i el reusenc Miquel Mestres).
Els temes debatuts giraren sobre vuit ponències,
que englobaven 40 temes presentats pels sindicats durant els mesos anteriors
al congrés.
La figura cabdal del congrés fou Salvador Seguí i Rubinat,
que participà abastament en la seva organització i que a
més a més proposà i definir la construcció
de la CRTC i (i de la CNT) sobre els pilars dels Sindicats de Ram o Indústria,
coneguts com Sindicat Únic, per donar a la Confederació
una millor cohesió i una eina per millorar l’organització
i la solidaritat. Les resolucions del congrés refermaren l’anarcosindicalisme
i la tàctica de l’acció directa, amb el clar objectiu final
de l’emancipació del proletariat.
Citem alguns acords:
En les lluites entre el capital i el treball,
els sindicats adherits a la Confederació venen obligats a exercir
d'un mode preferent el sistema d'acció directa mentre circumstàncies
de veritable força major, degudament justificada, no exigeixin
el fer servir altres fórmules diferents.
Els polítics professionals no pondran
representar mai a les organitzacions obreres, i aquestes hauran de procurar
no domiciliar-se en cap centre polític.
És un deure de tot associat impedir
sigui com sigui l'explotació dels menors d'edat.
La Confederació quedà organitzada de la
següent manera:
Cada Sindicat agrupava
els oficis del ram com a seccions. Els Sindicats s’englobaven en les Federacions
Locals o Comarcals i aquestes formaven la Confederació Regional
del Treball de Catalunya, la qual estendria la seva acció amb pactes
federals amb les confederacions de la resta de l’Estat. La CRTC tenia
un comitè executiu de 13 membres: un secretari general, dos secretaris
ajudants, tresorer, comptador i vuit vocals (en coneixem els següents
Pablo Ullod, Salvador Quemades, Salvador Seguí (secretari general),
Camil Piñón, Joan Pey, Salvador Ferrer).
En acabar-se la discussió de les ponències
es va elegir un secretari retribuït, Pablo Ullod del Sindicat de
Ferroviaris, i per aclamació fou elegit secretari general Salvador
Seguí. També es van nomenar els sindicats que havien de
participar en la constitució del Comitè de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), designant-se els sindicats de l’Art d’Imprimir,
Pintors, Cilindradors, Lampistes i Ram d’Elaborar Fusta.
En el míting de clausura van parlar Pablo Ullod, Miquel Mestres
socialista de Reus, Enric Rueda López del Sindicat dels Lampistes,
Joan Peiró i Belis, del Sindicat del Vidre de Badalona (detall
del discurs), Ricard Fornells de la Federació local de Barcelona,
Àngel Pallejà de Reus, Àngel Pestaña director
de "Solidaritad Obrera" i Salvador Seguí (detall
del discurs).Com hem dit el Congrés provocà un gran
creixement de l’afiliació anarcosindicalista. En la primera assembla
general convocada pel nou Comitè (08 de desembre de 1918) hi van
ser representats 254 sindicats i 345.000 afiliat. En el congrés
de la CNT del Teatre de la Comèdia, Madrid 10-18 de desembre de
1919, la CRTC presentà 427.000 afiliats.
Josep Llunas i Pujals (Reus 1852-Barcelona 1905) fou probablement
el líder més conegut i influent del moviment obrer i
popular de Catalunya entre 1881 i 1896. De formació
republicana, com tots els dirigents de l’anarquisme de la seva
època, fou el principal promotor, tant a nivell organitzatiu
com doctrinal, del protosindicalisme anarquista, i per tant, pot ser
considerat com l’origen amb més fonament de
l’anarcosindicalisme català del segle XX.
Sortí dels ambients republicans del Sexenni, entrà a
la Primera Internacional i, a partir d’aleshores, desenvolupà
una evolució personal en la qual combinà les seves
esperances en una societat anarquista futura amb una praxi
associativa i combativa que fixava els seus objectius en el present.
En aquesta lluita quotidiana, Llunas cercà l’aliança
de tot tipus d’elements progressistes; ja fossin republicans,
lliurepensadors, maçons o les tres coses a la vegada, fins i
tot va pretendre establir relacions amb els socialistes durant els
primers anys noranta. Ens trobem, doncs, davant d’un dirigent
anarquista de l’últim quart del segle XIX que defensa
l’acció pública, l’organització sindical i
la col·laboració amb altres forces d’esquerra; i que,
a més, es mostra partidari del sistema econòmic
col·lectivista per a la futura societat anarquista i rebutja,
d’una forma explícita, l’ús de la violència
i l’acció insurreccional. Cal destacar també que en
la defensa d’aquest ideari anarquista i d’entesa progressista,
Llunas, des del seu internacionalisme, feia servir gairebé
sempre la llengua catalana en conferències i mítings,
escrits periodístics i literaris, i en la seva obra doctrinal.
Del republicanisme a la Internacional
Com bona part de la primera generació de dirigents obrers
internacionalistes catalans i hispànics, sorgí del món
republicà i democràtic dels anys seixanta. En especial,
formà part de l’ambient republicà barceloní
que dirigí l’Ateneu Català de la Classe Obrera. L’any
1870, amb només 18 anys, ja militava en el camp federal des de
les pàgines del periòdic Lo Ponton, periòdic
més coent que un bitxo.
Arribà a la militància internacionalista a través
de l’adhesió de la seva societat d’ofici –la Societat
Solidària d’Obrers Impressors– a la Primera Internacional.
La seva irrupció com a dirigent internacionalista destacat
arribà el 1872, quan passà a ser secretari de
l’exterior del Consell de la Federació Local de Barcelona i
fou un dels impulsors de la Unió de Noògrafs de tot
Espanya, mentre actuava com a corresponsal administratiu de El
Condenado. Ara bé, per damunt de tot cal destacar la seva
tasca com a secretari de l’Ateneu Català de la Classe
Obrera.
Llunas i Pujals era bakuninista i internacionalista però no
seguí les actituds insurreccionalistes i antirepublicanes de
la direcció de la FRE. De fet, com alguns altres sindicalistes
internacionalistes, s’abocà a la defensa de la Primera
República i s’enrolà voluntari en el segon batalló
dels Guies de la Diputació que lluitaren contra els carlins a
Caldes de Montbui.
En tornar de la milícia passà a la clandestinitat.
El pronunciament del general Pavía significà l’inici
d’una època de repressió del moviment obrer. Malgrat
això, en un principi es mantingué actiu, tal i com ens
ho demostra el seu company Anselmo Lorenzo quan recorda la seva
arribada a la Barcelona de 1874. Més endavant, convençut
que calia el sindicalisme i l’organització dels
treballadors, fou dels que, trencant amb els clandestinistes de la
FRE, fundà el 1881 la renovada FTRE.
La Tramontana
Sens dubte, com podem conèixer millor l’activitat i els
plantejaments polítics i socials de Josep Llunas és a
partir de la lectura sistemàtica i detallada de La
Tramontana. La seva llarga durada, des de 1881 fins a 1896, i els
seus 717 números són una font documental fonamental no
només per conèixer la figura del seu director, sinó
també la història de la Catalunya popular d’aquesta
època. La Tramontana, per sobre de doctrines
partidistes, va jugar un paper fonamental com a nexe dels diferents
moviments d’oposició. Resulta difícil trobar un
adjectiu que en termes absoluts la defineixi. Republicanisme,
federalisme, lliure pensament, maçoneria, anarquisme,
obrerisme, anticlericalisme i catalanisme tenen cabuda en les seves
pàgines i la converteixen en el millor exemple de l’existència
d’uns àmbits compartits dels diferents moviments d’oposició
a la Restauració. Tradicionalment ha estat qualificada
d’anarquista i, precisament per aquesta etiquetació, sempre
se n’ha destacat la llarga durada i l’ús del català.
I evidentment ningú no pot negar que l’anarquisme va ser la
seva tendència predominant, sobretot a partir de 1887 quan
Llunas es convertí en propietari, però, si insistim en
la recerca d’una qualificació que la defineixi al llarg de
la seva prolongada singladura i tingui en compte tota la seva
complexitat ideològica, ens decantaríem per
considerar-la, sobretot, com una publicació lliurepensadora.
Sota la direcció de Josep Llunas, col·laboraren en la
redacció un grup força estable de coneguts publicistes
de l’època: Eudald Canibell, Cels Gomis, Anselmo Lorenzo,
Josep M. Codolosa, Emili Guanyabéns i Antoni Pellicer.
El lliurepensament radical
El lliurepensament va ser un dels fenòmens socials i
polítics amb més èxit a la Catalunya popular de
l’últim terç del segle XIX. Es tractava d’un
moviment obert a totes les oposicions progressistes al sistema de la
Restauració que trobaven la seva interjecció en la
fixació dels seus enemics: l’Església i l’Estat
borbònic. D’aquesta manera, el lliurepensament –les seves
organitzacions, cercles, actes i escoles– facilitava un marc
d’actuació política, social i cultural als sectors
populars marginats pel sistema. Anarquistes, maçons, tots els
sectors del republicanisme, catalanistes progressistes i, fins i tot,
espiritistes, formen en les seves files i donen cos a una cultura
alternativa al sistema De tots els grups lliurepensadors catalans cal
destacar per la seva importància i per les seves estretes
relacions amb La Tramontana, el de La Luz, Círculo
Libre Pensador de Barcelona, fundat l’any 1885 per un grup de
republicans i anarquistes maçons encapçalats per
Rossend Arús i Arderiu.
Tant La Luz com La Tramontana van aportar al
lliurepensament català el principi de revolució
econòmica i social, i li donaren un contingut força
radical. Anselmo Lorenzo hi va definir els objectius: "El
lliurepensament ha de combatre la religió, l’autoritat i el
capitalisme. El nostre enemic no és únicament el
capellà sinó també el governant i el burgès".
A La Tramontana trobem multitud d’exemples d’aquest
aiguabarreig lliurepensador. Al número del 4 de juliol de
1884, en la llista d’una de les seves subscripcions solidàries
podem llegir els següents pseudònims: un anticlerical, un
revolucionari, un que espera l’hora, un lliurepensador, un
terrorista dels rojos, un republicà, un descamisat, un
anarquista,... No hi falta ningú!.
L’anticlericalisme era una de les característiques més
destacades d’aquest lliurepensament radical. A les pàgines
de La Tramontana ja eren presents tots els recursos utilitzats
més tard per la propaganda anticlerical dels primers anys del
segle XX: la crítica per antinatural del celibat sacerdotal i,
al mateix temps, la denúncia del seu incompliment, que porta
els capellans a les pitjors aberracions sexuals; les activitats
orgiàstiques dels capellans i frares als convents de monges;
els segrestaments místics als convents; les violacions de
joves i nens per part de capellans i frares; capellans que mantenien
relacions sexuals amb les seves majordomes; l’atac als jesuïtes,
per ser la "secta més malvada i lucrativa"; ... El
que es feia era utilitzar tots els recursos possibles per despertar
la morbositat i les passions més primàries de
l’inconscient col·lectiu contra el gran repressor i vividor:
el capellà hipòcrita i castrador. Aquest personificava
tots els vicis de la societat i suposava la negació de la
ciència i el progrés.
Per aquestes campanyes anticlericals La Tramontana va ser
perseguida, censurada, suspesa i excomunicada com moltes altres
publicacions de l’època. Això últim, va ser
motiu de primera plana i gran joia.
Aquest anticlericalisme era compartit per moltes altres
publicacions de caràcter republicà, anarquista o
maçònic. De fet, es tractava de l’element més
important de cohesió de les forces lliurepensadores.
El 14 d'agost de
1890 mor a Barcelona el membre de la Internacional i una de les
figures més importants de l'anarquisme català Rafael
Farga i Pellicer. Havia nascut cap el 1840 a Barcelona. Va estudiar
per a mestre d'obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un
geni i professional de gran influència, dirigint la impremta
L'Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de
bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el
republicanisme federal, des de el Centre Federal de Societats Obreres
de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres
de Barcelona (octubre de 1868) i en l'Ateneu Català Obrer,
fets que després de la seva evolució cap l'anarquisme
van afavorir enormement la integració de l'obrerisme català
en la naixent Associació Internacional dels Treballadors
(AIT). En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés
obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el
cooperativisme i la República federal. Va conèixer
Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de
la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869
de l'AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però
l'agost del mateix any és un decidit partidari dels principis
bakuninistes de l'Aliança Internacional de la Democràcia
Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el
Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea
del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà
amic íntim, participant activament en les comissions sobre
l'herència i sobre les societats de resistència. El
febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis
apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines
de La Federación,
que dirigeix des de la seva fundació l'agost de 1869, influeix
perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua
Espanyola a Barcelona. L'abril de 1870 forma part del grup inicial de
l'Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de
1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit,
per decantar-lo vers l'anarquisme i l'internacionalisme; va ser ell
qui va redactar l'adhesió a l'AIT, signà amb altres el
Manifest als treballadors portuguesos
i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els
internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per
sufragi universal per representar la secció espanyola en
congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la
Conferència de 1871 i en el Congrés de l'Haia de
començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de
la Federació de la Regió Espanyola (FRE), els atacs del
consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i
Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint
Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia
bakuninista de l'obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico
Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí
que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el
Congrés de Còrdova en representació de
Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a
Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de
Ginebra de 1873, va presentar un pla d'organització obrera per
oficis, que s'havia aprovat en el Congrés de Còrdova.
El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp,
Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador
científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs
autors citen Mestres erròniament. Cap al 1850 s'instal·là
a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar
a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862,
abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar
a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a
Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i
durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer
Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida,
malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va
esdevenir secretari del «Club dels Federalistes»,
presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El
Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i
Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè
Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les
reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa»,
signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona
d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any,
protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar
un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869
va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va
conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a
l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista
bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció
ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870,
va participar activament en l'organització de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País
Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte
públic de la Federació Madrilenya de la Internacional;
afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de
secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció
del primer òrgan oficial de la Federació Regional
Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871.
El 27 de juny de 1921 és
assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarquista i
anarcosindicalista Ramon Archs Serra. Havia nascut en 1887 al barri
de Sants de Barcelona (Catalunya) i era fill de Manuel Archs
Solanelles, anarquista d'acció afusellat el 21 de maig de 1894
a Montjuïc, i nebot del també conegut anarquista Ramon
Archs Solanelles. Obrer metal·lúrgic de la «Hispano
Suiza», Ramon Archs Serra ja va aparèixer vinculat a
l'atemptat que va patir el rei Alfons XIII a la Rue de Rivoli de
París el 31 de maig de 1905. Després va ser
elegit secretari de la Unió Metal·lúrgica i
arran d'una vaga del sector el setembre de 1910, va disparar contra
l'enginyer Tous, un dels responsables de la fàbrica «La
Maquinista y Terrestre». A mitjans de 1911 va ser detingut per
aquest fet, però va ser absolt el 12 de novembre d'aquell any.
Amb la CNT en la clandestinitat, en 1912 s'exilià a França,
va fer contacte amb diversos grups anarquistes i participà en
les conferències parisenques de Sébastien Faure. En
1918 va tornar a Barcelona i va esdevenir l'ànima del Sindicat
del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Defugint etiquetes i dogmes, però
abraçant els ideals de llibertat que implica l'anarquia.
Aquesta és la intenció d'aquest bloc, donar a conèixer
la vida i els fets de certs personatges oblidats de la nostra
història. A més s'intentarà recordar col·lectius
i experiències que han plantejat l'alliberament dels pobles
des d'una perspectiva llibertària i plantejar el que pensa
l'anònim autor al voltant d'aquest món podrit en el que
vivim. Amb els enllaços s'intentarà construir un punt
de trobada de ments crítiques vers la societat i els seus
elements legitimadors, esdevenint un pont cap a diferents lluites
anticapitalistes, antipatriarcals i de solidaritat amb les persones
preses. La intenció és ajudar a la ressonància
de tot allò que dia rere dia distorsiona la nostra vessant
crítica i ens fa més alienats. Es pretén evitar
tot sectarisme, per complicat que resulti, intentant tenir una visió
en positiu del món que ens envolta i de les diferents maneres
d'enfrontar-nos-hi.