Ple de plors,
prenyat de dolor
com un gos malalt
busco entre la boira
aquell amor perdut
en una partida de daus.
Prego als déus
que escampin la boira
i arrosseguin aquell dolor
prenyat dins del ventre
de les més fosques misèries
al fons del foc que crema
la memòria,
i fa que els amors perduts
es tornin cendra.
Tàrrega 22 d’abril 2020
Dins del taüt
abillat amb la mortalla
veig passar l’un i l’altre.
Emmudit i amb les mans
enllaçades a un rosari
recordo els dies
que jugava a pilota
i que mentre anava amb tu al cine
a veure pelis del “Far West”
et tocava les calces
i tu estrenyies les cames.
Recordo que et passava una mà per l’esquena
i mentre et tocava el pit dret,
amorrava els meus llavis a la teva boca,
primer et resisties,
però després et deixaves anar
i la meva llengua s’aferrava all teu paladar
i mentre amb una mà t’estrenyia contra mi
l’altre relliscava dins les teves calces
i acaronava els pètals d’una flor
humida, tendra, plena de rosada.
Ara dins del taüt veig com t’amorres a mi
veig com les teves llàgrimes gotegen sobre el vidre
que protegeix un rostre eixut, mut, de tons cendrosos
I veig com agafes de la mà a qui va ser el meu millor amic
no vaig saber mai que ell era el teu amant.
Me n’adono ara,
Ai caram ¡¡No ho hauria dit mai
Dins del taüt
acabaré de passar el rosari,
i resaré per vosaltres.
Jaume del Alamo – Tàrrega 26 d’abril 2020
Una de les coses que més trobo a faltar és la de poder passejar-me entre caragols i tacs del 7, entre “Black Deckers” i d’altres perforadores, atorrolladores Etc.
Això de tenir somnis i desitjos i no poder-los penjar a la paret amb caragols del 7,que no pugui rentar els plats amb fregalls d’alumini, que no pugui raspallar mal somnis amb llimes i paper de vidre i que no pugui triar martells i escarpes per donar cops a predicadors de pa “sucat amb oli” i profetes de “mirem i no em toquis” em fa sentir molt malament.
Una de les coses que m’ajuda a sentir-me segur és donar un bon passeig en caure la tarda per una ferreteria ben sortida de tota mena d’estris: claus, caragols, tacs, màquines de foradar i d’altres que t’ajuden a envernissar les il·lusions i fixar les idees.
Les ferreteries ajuden molt a què els dies de pluja no et rovellis, tenen tota mena d’àcids i dissolvents i decapants que et deixen la pell ben seca i renovada, les canonades desembossades i el rostre terç.
Com si haguessis passat unes bones vacances prenent el sol a qualsevol illa del Carib.
Crec que el primer que s’hauria de fer és deixar que les ferreteries tornessin a obrir,
Jo particularment i passo molt bones estones comprant claus de ganxo per penjar passejades solitàries i tots aquells paisatges que amb les meves sortides de bicicleta m’han guarit de mala astruga i mals averanys.
Les ferreteries som com una farmàcia, qualsevol dels seus estris no és res més que un medicament que pot ajudar-te a sentir-te bé. O en tot cas una mica millor.
5 d’abril 2020 Jaume del Alamo
CARRERS DE CIUTAT
Els carrers de la meva ciutat són de textures diferents,
gustos desiguals, de colors de plastilina,
llums de llanterna màgica,
balcons i finestres de mira’m i no em toquis.
Els carrers de la meva ciutat són plens de vida,
de gent que fa cua al forn de sota casa,
que compra vi a la taverna,
i pren la cervesa al bar d’aquell home,
que sempre et pregunta per la família.
Carrers que, mentre l’avi
agafa al nét de la mà
per dur-lo a l’escola,
les àvies llença’n la brossa al “container”.
Carrers amb gent que treu els gossos a passejar,
amb botigues de betes i fils i barbers,
que pentinen als homes amb laca i brillantina,
i tallen els cabells amb tisores de festa major.
No hi falta de res en aquests carrers.
Ni festa ni dol, ni crits ni silencis.
Carrers que s’empassen milers d’històries,
i et deixen passar sense preguntar res.
8 febrer 2018 Jaume del Alamo