El Poble Català

Publicació de debat del sobiranisme d'esquerres

Diari de campanya d’un republicà. Llibertat

0
Publicat el 12 de maig de 2015

Publicat a Tribuna.cat 12 de maig de 2015

Al llarg del temps, junt a una idea general, vaga i sovint contradictòria de progrés, els valors  de  llibertat, igualtat i fraternitat han amarat el discurs de tots aquells que s’han definit com a republicans.

Valors canviants, certament, amb coloracions diverses en base als moments i les circumstàncies. Així, per exemple, el concepte de  llibertat individual entròpica dels països liberals unitaristes xocava, habitualment, amb una llibertat a dos nivells en aquells espais polítics on, la llibertat individual, no es podia concebre sense la llibertat  de  personalitats col·lectives, com eren les nacions sotmeses.

Atesos aquests antecedents, cal dir que, en principi, unes eleccions municipals en un país normal haurien de correspondre a l’elecció dels gestors més idonis de la cosa pública a l’òrbita local,  com el seu nom indica. Així, en un país normal, que el vot del ciutadà tingui en compte els temes propis de la seva ciutat, seria , també, el normal, i  que el 50,4 per cent dels ciutadans barcelonins decideixin el seu vot, i fins la seva participació a les eleccions,  en funció de problemàtiques de ciutat i de barri, tal i com indica el darrer estudi del CIS (abril 2015), seria, doncs, normal.

Però, com assenyalaven en la introducció, ens agradi o no, davant  les cotilles d’un estat que no tolera l’existència de personalitats col·lectives com la catalana,  no podem  considerar que la nostra sigui una situació normal, ni a Barcelona, ni al Principat. Els ciutadans d’aquest  país  hem estat privats sistemàticament  del dret a decidir el nostre futur, tot just perquè es vol ignorar l’existència de la Nació com a subjecte polític. En nom de legalitats alienes, suportem unes exaccions fiscals  fixades  fora del nostre espai i ens construeixen les que han de ser la nostres realitats política, educativa i social des de les oligarquies  espanyoles. Mancats de la possibilitat de gestionar els propis recursos, som sotmesos, a més, a un buidatge de les minses competències que ens atorgava la legalitat espanyola, en nom de diversos i exòtics principis. Un d’ells, sense anar més lluny, el de la llibertat individual.

Per aquest motiu, votar a Barcelona en clau republicana vol dir, ras i curt, votar també  en funció de la llibertat nacional. En pretendre restringir el debat barceloní  als 92 quilòmetres quadrats del municipi, es vol amagar la íntima simbiosi entre la capital i el país, relació que no va néixer ahir, ni és producte  de lleis i ordenances, sinó fruit històric l’evolució d’un país que havia construït el propi Estat. Sense la llibertat nacional, sense la capacitat de tots els ciutadans catalans per decidir  el seu futur col·lectiu, la llibertat de Barcelona per construir un futur millor per als seus ciutadans esdevindria  il·lusòria o, si més no, condicionada, amb la seva normativa sotmesa als retalls vinguts de Madrid, els seus recursos minvats per l’extracció de l’estat espanyol i  la seva projecció exterior limitada per les polítiques dels governs de l’estat central.

La llibertat republicana, tal i com l’entenc,  és un sol arbre amb dues branques indispensables, la llibertat col·lectiva i la llibertat individual. Sense la llibertat col·lectiva, sense la llibertat nacional, els espais de llibertat individual d’un ésser humà, o d’un ajuntament, son incomplets, mancats. Serien , com a molt, una ombra platònica de llibertat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Eleccions municipals i sobirania

0

Un dels grans avantatges del sistema de partits que hem construït a Catalunya és que, a la pràctica, abasta totes les sensibilitats, socials i nacionals. Sense  gaires esforços un pot triar una opció sobiranista  que aposti per una política d’austeritat, o sobiranista amb una política econòmica expansiva… vaja, totes les combinacions esdevenen possibles.

En el cas de la ciutat de Barcelona, jugar amb aquestes dues cartes és fonamental.  Cal que totes, totes, les opcions que es presentin, fins les més noves,  a més del seu posicionament a l’eix social,   manifestin públicament quin dels dos punts de l’espectre nacionalista recullen i proposen als ciutadans. En aquest moment, totes les conteses electorals al nostre país tenen caràcter plebiscitari, però a diferència del plebiscit convencional, els nostres vots van construint  esglaonadament  el plebiscit global. I si en el cas de les eleccions municipals és especialment cert, en  el cas concret de Barcelona, aquest “plebiscit a terminis” esdevé indefugible.

Catalunya ha construït la seva realitat nacional en base a dues forces complementàries, la capital, fa segles ja una ciutat de primer ordre en el món mediterrani i europeu, i el territori. Mai el país no s’ha bastit contra la capital, ni la capital ha deixat de ser imatge concentrada del país, una mena de quadre amb l’aplec de tots els colors de la terra. Qui, malaltissament o interessada, vulgui separar ambdues realitats, a la pràctica només una, estarà fent volar coloms, creant un miratge que el temps desvirtuarà.

Per aquesta raó, les eleccions municipals a Barcelona s’han d’entendre, en bona mesura, com unes eleccions nacionals concentrades. Per això esdevé bàsic, i els ciutadans ho han d’exigir, que en aquests dos eixos, nacional i social, les postures siguin nítides. No s’hi val jugar a les indefinicions. Una Barcelona amb majoria sobiranista obriria de bat a bat les portes cap una independència de facto;   per actuar, des de ja, com a Estat. Una Barcelona en mans  unitaristes retardaria el procés cap a la llibertat nacional un període de temps indeterminat

Una de les incerteses que semblen pesar sobre les municipals del 24 de maig al nostre país rau en la possible influència del conegut com a efecte “Podemos” o “Guanyem Barcelona” o d’altres apel·latius. Encara avui no hem sentit un pronunciament públic, si més no, sensat, sobre el lloc que ocupen a l’eix nacional. En qüestions socials, uns quants podem compartir part del seu ideari. Respecte a la llibertat del nostre país, els ciutadans que els votin tenen dret a saber què estan votant.   

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Naps i cols. Política i Nació

0

Sembla que aquest any 2015 serà any d’eleccions a dojo, sempre que el tribunal constitucional no determini altra cosa. No sabria dir si tanta convocatòria a les urnes farà més bé o més mal al procés, i no és que no cregui en les bondats del règim parlamentari. Dubto de la perillositat  intrínseca  de confondre naps amb cols.

En les democràcies occidentals un període electoral es caracteritza per una defensa dels propis projectes i una referència a la feblesa dels dels oponents. En una situació paradisíaca o en un país ideal, aquestes referències , en ser circumscrites als programes i les idees, no  deixaria ferides; però, malauradament, sovint a les campanyes hi ha més de disputa personal i personalista que no debat d’idees i projectes, i això, si no  es prenen mesures, pot afectar a una cosa tant delicada com és el procés de construcció de l’Estat català, car les ferides no cicatritzaran  en pocs dies.

No pretenc, Déu em guardi, ser pessimista, però sí avançar el que considero imprescindible davant el reguitzell de conteses  electorals: separar els elements contingents d’allò que és substancial, per a no malmetre’l. En aquest moment, davant nostre hi ha dos processos paral·lels però , com a totes les paral·leles,  tot i discórrer l’un al costat de l’altre mai no arriben a tocar-se.

Just és que cada força política defensi el seu projecte de societat.  Però les forces sobiranistes han de tenir present que, més enllà de qui obtingui més vots o més escons, hi ha paral·lelament un procés de construcció de l’estat català,  que ha de fer camí més enllà de les contingència de la política quotidiana.  L’assoliment per  les forces sobiranistes del major nombre de regidors i, per tant, del govern de  ciutats del Principat,  és un pas important i significatiu, que empentarà, encara més, la gent a cercar definitivament la sortida del marc espanyol.

Però més enllà del triomf o no a les eleccions municipals, allò que determinarà la força del procés serà el manteniment d’un estat de rebel·lia i il·lusió, que no ha de restar presoner de cap opció política, ni de cap personalitat,  perquè pertany al conjunt de la Nació. Acarem els nostres diferents projectes polítics, però no taquem allò que no és propietat de ningú, tot just perquè és de tots.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mites, enquestes i d’altres petiteses

0

Aquest cap de setmana “La Vanguardia” ha tret una enquesta d’intenció de vot a les municipals per a l’ajuntament de Barcelona que ha provocat un cert nerviosisme a les files sobiranistes. No és per menys, altrament. El sobiranisme real, aquell que el té al seu ADN més enllà de les conjuntures, obté uns resultats penibles en relació a les expectatives.

La resposta des d’aquests sectors  ha estat, diguem-ne, massa tòpica. L’única enquesta són les eleccions, vénen a dir; encara hi falta molt, afegeixen; han estat cuinades amb parcialitat manifesta, conclouen.

No es pot negar, tanmateix, un cert desencís, com si el globus del camí cap a la construcció de l’estat català  s’hagués desinflat, i aquí rau l’error terrible del sobiranisme, quelcom que alguns, des de la  minsa repercussió mediàtica,  hem  estat advertint. No es pot construir un Estat des de la contingència de les conjuntures polítiques, una part important fins ara de l’aire que omplia el globus. Allò que volem fer, que avui amb més força que ahir volem bastir, és un Estat, un ésser propi en  el que els ciutadans del nostre país siguin els protagonistes, en allò que fem bé, però també en els fracassos que puguem tenir, que en tindrem perquè no deixem de ser humans.

La contingència és inseparable de la política del dia a dia, i hauríem  d’entendre que el que estem fent és treballar amb física social. I en física social, com en física d’objectes, la inèrcia és molt poderosa;  només  una força exterior pot modificar l’estat de repòs o de moviment  uniforme.   I el que estem intentant fer arribar al major nombre dels nostres conciutadans és la necessitat de canviar aquest estat. Per això, la referència a les contingències és necessària, però insuficient. Entre d’altres raons perquè quan similars propostes vénen embolcallades en una no modificació de l’estat de repòs o inèrcia, ja hem begut oli. Així, com que uns altres proposen la sortida de la contingència, la crisi, sense modificar el marc d’estat, la tendència natural d’una part dels nostres conciutadans serà escollir el canvi sense trasbalsos essencials.

Un poble no es mou, he dit en diverses ocasions, per un percentatge major o menor de PIB; ni per una promesa de  modificació de condicions conjunturals com poden ser una crisi, o  un cataclisme si m’apuren. Les persones, el pobles, necessiten un projecte esdevingut  mite; és a dir,  virginal en la seva puresa i que vagi més enllà del fred raonament intel·lectual. La necessitat de la  independència dels pobles, com de  la independència de les persones se sent, abans no  s’explica. El camí serà més llarg o més curt, no en base als fets objectius, sinó  a l’assumpció,  per part del major nombre possible de ciutadans catalans, del fet interior dem no ser membres de l’Estat essencial espanyol, perquè la seva essència, la seva voluntat, ja els ha fet canviar el marc mental de referència.

I amb tot, guanyarem la llibertat nacional, car, finalment, aquest nou marc mental, de manera natural, ja forma part de l’ADN de bona part de nosaltres. Les enquestes ens han de permetre administrar els esforços en un o altre aspecte; mai ens poden fer variar el rumb.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El mite de l’adoctrinament (i 3)

0

I per acabar aquestes reflexions sobre el suposat adoctrinament, vora totalitari, que ha dut els catalans a la reivindicació de la seva sobirania, hem de fer referència a la política educativa, potser el més significatiu dels tòtems invocats des del nacionalisme espanyol.

Cal dir, com a qüestió prèvia, que tots els Estats, sense excepció, cerquen la legitimitat des de les aules. Es dóna una imatge de país, del passat, de mites i llegendes que enforteixen en els ciutadans en creixement els lligams amb els membres del propi Estat-Nació i marca, sovint grollerament, la diferència envers l’altri.

En el nostre cas, des de l’any 1983, si no em falla la memòria, s’ha establert al sistema educatiu català el programa d’immersió lingüística i s’ha fomentat el coneixement de la història particular de Catalunya, enfront de la visió prèvia que, per exemple, només explicava processos com la Reconquesta des d’uns orígens asturians. El mite de don Pelai, en una paraula.

Fem per tant una reflexió sobre aquest adoctrinament aulari. Si acceptem com a hipòtesi que els primers nens que amb 6 anys iniciarien el seu currículum escolar amb aquest model formatiu s’incorporessin a les anàlisis estadístiques de CIS i CEO als divuit anys, al primer estudi del CEO (juny de 2005) hi podrien haver participat fins a 10 promocions, entre els 18 i els 28 anys.

Caldria per tant suposar que, per raons biològiques, successives onades d’aquests joves formats en el model educatiu català anessin entrant als mostrejos i modificant significativament les dades. Però no és així.
En el moment d’analitzar als estudis demoscòpics la identitat catalana com a única que marca l’entrevistat, no és fins el 2011 que s’assoleix el llindar del 20%. És a dir, quan han entrat a l’univers de l’estudi persones de 18 a 34 anys que hagin estudiat amb el model d’immersió lingüística i amb programes educatius que incorporen la història de Catalunya.

Aquesta població podia representar entre un 35% i un 40% de la mostra, i per tant la seva incidència hauria de ser semblant, és a dir el creixement dels només catalans no es podria restringir a un 20 per cent, sinó que amb les noves incorporacions de generacions “adoctrinades” el pes d’aquesta resposta hauria d’estar, pel cap baix, en un 30 per cent. I sabem que aquest llindar no s’havia assolit ni a la tercera onada del 2012 (29,6%). Però és que el darrer estudi del CEO de finals del 2013, amb dues generacions més que el 2011 el percentatge supera escassament el 30 per cent (31,3 per cent).

I aquestes dades no poden respondre a la relació directa ensenyament adoctrinament i per tant ramat nacionalista, perquè per amarar plenament la població de determinats continguts cal que la influència rebuda tingui caràcter total. És a dir, per molt que es vulgui vendre un model de cultura, nació, història o mite, si el medi no repeteix aquest model, hi ha poca cosa a fer. Els anglesos, alemanys, francesos i espanyols no creen exclusivament la seva visió de la nació a l’aula. En sortir-ne reben milions d’inputs “banals” que reforcen el discurs educatiu. Sense aquest reforç, aquest bombardeig inadvertit però implacable, allò, l’ensenyament rebut, s’incorpora en forma d’erudició, no en vivència.

Sembla mentida que, qui des de mitjans del segle XIX ha assajat lleis d’educació per vendre’ns la Nació espanyola eterna, ara ens assenyali denunciant la palla al nostre ull.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El mite de l’adoctrinament (2)

0

Si  traslladem el suposat adoctrinament, aquesta construcció del pensament únic sobiranista, a la premsa diària els resultats són encara més  concloents. Segons el Barómetre del CIS del 2010 els diaris que es distingeixen per una posició més “nacionalista” ElPunt i Avui, tot just arriben al 10,1 %, mentre els dos diaris més llegits, que en tot cas cerquen el seny i la moderació en qüestions sobiranistes, quan no són directament adversaris (La Vanguardia i El Periódico) assoleixen el 51,7 per cent. Si afegim els lectors de El Pais (9,4 per cent) i  els de El Mundo (2,2 per cent), ens resulta que més dels  60 per cent dels lectors de premsa escrita a Catalunya opten per capçaleres no nacionalistes.

Però aquestes respostes del 2010 s’adien bastant amb les que el darrer baròmetre del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) ha realitzat, pel darrer trimestre de 2013. En aquest treball  els lectors conjunts dels diaris “nacionalistes” no anaven més enllà d’un 16,7 per cent (ARA i El punt/Avui), mentre La Vanguardia i el Periódico, amb les seves edicions en català i espanyol, assolien un 57,5 per cent. Cal indicar que, segons el CEO,  el Pais i El mundo, plegats no assolien més enllà d’un 9,1 per cent.

Ara, la foto final és força semblant, i més si tenim en compte la fusió de dues capçaleres (El Punt i l’Avui) i l’aparició d’una de nova (Ara) dins el segment més sobiranista. Si l’estudi del CEO atorgava a la premsa no nacionalista, o escassament nacionalista, i a l’estatal més significativa una quota del  63,3 per cent dels lectors, el CEO els atorgava 66,6 per cent  al darrer estudi del 2013.

 

Així, doncs, i per cloure aquest apartat, afirmar com es fa frívolament que bona part del corrent sobiranista neix de l’adoctrinament des dels organismes i mitjans de comunicació públics, i els mitjans de tendència  nacionalista catalana, és absurd, no suporta ni la més mínima anàlisi.

Però és que si a les dades anteriors afegim  les subvencions rebudes per cadascun dels mitjans, l’argument esdevé una broma de mal gust.

Així, en subvencions des del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya a la premsa de l’any 2013,    els grups empresarials va rebre els següents quantitats:

1er. El grup Godó  835.436,20 euros per l’edició en paper de La Vanguardia , i a més,   101.022,00 euros per l’emissora de ràdio RAC1 i 40.830,00 euros per RAC105, és a dir, un total de  977.288.82 euros

2on El grup Hermes Comunicacions, SA va   481.788,12 euros per la versió en paper del Punt Avui , 103.076,74 euros per la versió digital  de la mateixa capçalera, 136.480,44 euros per a El 9 Esportiu de Catalunya – que pertany al mateix grup, la qual cosa dóna una xifra total de   721.345,5 euros.

3er.  Ediciones Primera Plana, SA va ser beneficiada amb 520.865,24 euros per l’edició en paper de El Periódico de Catalunya i  19.627,40 euros per la versió digital, un total per tant de   540.492,64 euros

4art: Edició de Premsa Periòdica Ara, SL. Va rebre  333.867,24 euros per l’edició en paper del diari Ara i 192.686,72 euros per la versió  digital,  amb un  total de 526.553.96 euros

5è: Regió 7, de l’empresa Intercomarcals Media, SL,  va ingressar 150.456,24 euros per l’edició en paper i  26.827,02 euros per  l’edició digital, amb un total de 177,253,26 euros

6è  : L’empresa Sàpiens, SCCL amb un total de 155.820.87 d’euros, dels quals 46.530,36 per tres revistes digitals i 109.290,51 per quatre revistes en paper.

Pretendre, per tant, indicar que des del Departament de Presidència es fomenten les publicacions, en paper o digitals, que fomenten el corrent sobiranista esdevé, de totes totes, fals. De fet la suma de quatre grups “sobiranistes” només dóna com a resultat 2000 euros més que únicament dos grups “constitucionalistes”, si em permeten emprar aquesta categorització. Potser caldria cercar en d’altres llocs les raons d’un increment tan  pronunciat del sentiment independentista

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El mite de l’adoctrinament (1)

0

Un dels leit motiv  que reiteradament els polítics i mitjans de  comunicació de Madrid repeteixen fins la nàusea,  consisteix a afirmar que les mobilitzacions sobiranistes responen a un rentat de cervell col·lectiu instrumentalitzat des dels mitjans de comunicació públics i, més en concret,  la televisió pública a través dels canals TV3, Canal 33, K3, 3/24. En un altre moment caldrà referir-se, també, al model educatiu, un altre dels “responsables”, diuen, de la deriva  independentista.

Jo, habitualment, prefereixo treballar sense gaires dades “positives”, bàsicament perquè acostumen a falsejar la realitat, però en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, he decidit donar un cop d’ull als estudis demoscòpics , per veure fins a quin  punt aquesta apreciació es correspon, o no, amb la realitat.

He de dir, en primer lloc, que els resultats del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) , tant els de juny de 2005 com els de novembre de 2013 són, per dir alguna cosa, dubtosos. Cal assenyalar que la pregunta que es feia  als entrevistats corresponia únicament als informatius que seguien, i el resultat era colpidor: el 2005 era un 64,3 % els que s’assabentaven de les notícies pels informatius dels mitjans públics catalans, l’octubre de 2007 un 58,4 %  i el novembre de 2013, el 56,2 %.

Aquestes xifres són difícilment creïbles. Per aquest motiu he  recorregut a l’EGM (Enquesta General de Mitjans), que el 2007 indicava que un 24, 3 % de l’audiència seguia els programes (en general) dels mitjans públics catalans (de TV), i el novembre de 2013, és a dir, quan el CEO donava als informatius de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) un 56,6 %, l’EGM situava l’audiència general en el 28,3 %, incorporant, a més, 8Tv. Si tenim en compte que a la darrera  EGM, de 2 de desembre de 2014,   tots  els canals catalans (CCMA i 8TV) tenien una audiència del 32 per cent i els canals nacionals espanyols del 68 per cent, el mite de l’adoctrinament resta en una fantasia pròpia de qui no vol entendre res.

Com que   de totes maneres la divergència entre les dades de l’EGM i el CEO són força significatives, hem anat a una tercera font d’informació que ajusti una mica més els paràmetres.

Així, segons el  Baròmetre autonòmic II (2010) del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) en preguntar als enquestats sobre el canal a través del qual seguien  la informació política,  la resposta es mou al punt mig entre les dues informacions anteriors, i atorga a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals un share als informatius del 42,3 %.

Així, doncs, certament en l’aspecte dels informatius està clar que a Catalunya el pes dels mitjans públics autonòmics és  majoritari. La qual cosa no vol dir que en la separació entre mitjans d’abast nacional envers mitjans d’abast estatal,  la CCMA  se situï en primer lloc. De creure el resultat combinat de tots tres estudis, i de nou treballant amb tendències i hipòtesis, doncs resulta de totes totes temerari valorar la influència dels altres programes de televisió en la visió política dels assumptes públics dels entrevistats, cal dir que es palesa una major credibilitat dels mitjans catalans alhora de connectar amb les notícies del seu entorn, de l’Estat i del món en general.

Ara, deduir d’aquí una incidència decisiva dels mitjans de comunicació públics catalans en el creixement del moviment sobiranista, resultaria  arriscat. Recordem en aquest sentit que el 2010 els que es declaraven només catalans no anava més enllà del 20 per cent, i els que consideraven Espanya un  país aliè  no assolia el  8 per cent (7,9 %).

Però, com que hi ha gent que no sap perdre, fins i tot es fa  trampes al solitari.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixi’m somniar el país que vull

0

Publicat a Directe.cat

En països normals, el ser políticament republicà no té sentit. De fet, tothom n’és, de republicà. Les divergències s’estableixen en el model de societat que es vol. No pot ser la mateixa societat la que propugna, a sang i foc, Pinochet o Videla, que la bolivariana, la de Sarkozy o Hollande, o la mexicana.

En canvi, a Catalunya, el republicanisme és una manera concreta de pensar políticament. Els valors republicans, amb variacions al llarg de la història, han proposat una societat lliure, justa i essencialment igualitària; un igualitarisme real, no el fictici igualitarisme conservador que neix d’una desigualtat social originària i sense elements correctius. Un pensament que s’atreveix a imaginar un futur altre, des del ciutadà i per al ciutadà. Pensar republicà és pensar en llibertat, de manera crítica, sense adhesions incondicionals a Moisés que  ens han d’obrir  les aigües del mar Roig.

Enfront d’aquest tarannà hi ha el pensament positivista; la imaginació s’arrecera en nom de l’objectivitat de les dades; la voluntat s’ablaneix fins deixar-la en mans d’altri; la política  és la professió d’una elit autoescollida. És aquest model de pensament el què, més enllà del dret a defensar una opció concreta, desqualifica i sotmet a xantatge a qui pensa diferent . L’exemple al nostre país el trobem en el debat de la llista única o les llistes separades amb punts amb comú.

Tant legítima resulta una opció com l’altra, només faltaria. Des de la visió republicana de la política, la meva raó no ha de ser la raó de tots, ni tant sols de la majoria; hi ha la possibilitat, certament, que estigui errat. Però això no fa que esdevingui ni totxo, ni traïdor.  I el que resulta evident, no em faran combregar amb la idea d’adhesions incondicionals acrítiques ni aixecaré cap altar a figures providencials. Prou n’hem tingut durant quaranta anys primer, i vint-i—cinc després, per estar-ne escarmentats.

Seria fàcil agafar noms i, en base a una trajectòria política de servitud al poder, desqualificar a uns quants dels que defensen aquest pensament únic. Persones que, en certs casos, han establert paral·lelismes entre Mas i figures pregones del nacionalisme català que no suportarien la mínima crítica. Que als que som historiadors ens provoca vergonya aliena. Vendre el pensament per un plat de llenties ja té aquestes coses. Només els demano que, en bé del país respectin els que porten anys i panys lluitant per una terra lliure; a la societat que ha generat l’onada sobre la que ha surfejat , amb bona tècnica certament, Artur mas; als que volem somniar una altra societat, i no una Espanya constreta als límits del Principat.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La força de l’atavisme.

0

Us avanço el meu proper article a Tribuna.cat.

La inteligencia se caracteriza por una natural incomprensión de la vida” i és , gràcies a l’instint que   “llevamos a cuestas sin que nos demos cuenta la totalidad de nuestro pasado” (Bergson, 1994)”[1]

Una característica que distingeix els clàssics, i no faré cap afirmació original en dir això, és el fet de no passar de moda. Semblaria que afirmacions fetes a la Grècia Clàssica o a la França de la III República foren d’aplicació en aquest moment que ens ha tocat de viure, tal i com ho havien estat en ser plasmades negre sobre blanc per primer cop.

Els temps polítics tendeixen a una acceleració de les dinàmiques, a unes urgències gairebé eròtiques, la conquesta de la presa al més aviat possible, la consideració que l’escenari de caça actual té un temps de durada i que, de no capturar el botí abans de l’horabaixa irremeiablement el perdrem.

En el fons el què denota aquesta actitud davant la vida és, tot just, la incomprensió de la vida, del fet no en les seves relacions, característica de la intel·ligència, sinó d’allò que les coses són, objectiu només assolible mitjançant la intuïció, el sisè sentit, o diguin-li vostès com els plagui. Fem i desfem conjuntures, pactes, estratègies, tàctiques…i ens veiem a nosaltres mateixos menejant  peces d’un escac imaginari. Tracem mentalment els moviments i mirem d’establir com fer per dur el rei enemic a l’emboscada sense sortida.

Penseu-hi. En actuar d’aquesta manera, amb la guia única de la intel·ligència, descurem o, fins i tot, ignorem el bosc, la realitat essencial, vital, el cor de les mobilitzacions de milions de persones, la realitat profunda dels canvis experimentats per la nostra societat, pel nostre país, per cadascun del components del nostre poble; tot això, ens resta amagat, i, pitjor encara, amb el seu desconeixement menyspreem l’origen de la nostra força actual.

Ara, com mai, prenen ple significat les paraules d’Henri Bergson. Com que el nostre passat atàvic dormitava dins nostre desapercebudament, quan s’ha desvetllat no hem estat capaços d’entendre que allò que teníem al davant no era una conjuntura política favorable sinó una força interior que, finalment, acceptava veure la realitat amb les ulleres de la seva saviesa essencial.

Moltes vegades ens preguntem, es pregunten, què hi ha darrere de la revolució del somrís. Encara no ho veuen? Les mans de tots els que ens han precedit,  que ens acaronen i ens empenyen.

 


[1]              Pérez Nespereira, Manuel: Consciència i voluntat nacionals. De Prat de la Riba a Rovira i Virgili (i III), dins Revista de Catalunya, abril 2009, número 249.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un canvi sociològic

0

He llegit amb atenció, com gairebé sempre, l’editorial de Vilaweb d’avui. Cal dir que, en conjunt,  em sembla una anàlisi força correcta. Només trobo a faltar, en aquest com en d’altres anàlisis,  un punt de reflexió a l’entorn del fet sociològic que ha provocat aquest tsunami en  el panorama dels partits al Principat.

A veure si m’explico. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat t’està produint un fenomen similars amb conseqüència, no sé si antitètiques, però si dispars. Mentre la crisi dels partits espanyols és una crisi del sistema establert durant la Transició, amb un fort component polític, de regeneració democràtica i pèrdua de prestigi de les elits fins avui governants, a Catalunya aquest element, sense ser inexistent, es restringeix en bona mesura als partits espanyolistes o a aquells que han tingut una vinculació més estreta amb el poder espanyol. A Catalunya hem tingut, i tenim,  una crisi nacional. El fet “diferencial” del tsunami català rau en les noves fidelitats i en el nou imaginari col·lectiu , que ja no veu  Madrid com a referència, sinó que ha desplaçat aquesta referència a la  capital del Principat, Barcelona, entesa de manera metafòrica.

En aquestes circumstàncies, com ja he descrit en d’altres escrits, els partits polítics tindran sentit només en la mesura que responguin a aquesta mutació. La dialèctica mental dels ciutadans catalans ja no estreba en què farà Madrid, sinó en què faran els nostres polítics i en quin serà el proper pas que proposi l’ANC.

Negar la importància de la crisi de l’Estat del benestar seria absurd. Hi és. Però en bona mesura la resposta ciutadana a aquesta crisi ha estat la voluntat de construir una nova realitat estatal, de bell nou, que arraconi els condicionants i els llasts de la Transició, per a construir una república nova. I que per ser nova, necessita ser lliure.  I que com va dir ahir la presidenta de l’ANC, es basteixi sobre la justícia social. Ambdues potes, en aquest procés nostre són, i han de ser, indestriables.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El discurs del MHP

0

Ahir vaig sentir el discurs del president Artur  Mas procurant deixar de banda qualsevol prevenció prèvia. Amb Artur Mas, políticament, sempre em passa una mica el mateix: la música, l’embolcall de les promeses o propostes,  sempre sembla desitjable. Però com que per empassar-te el contingut del paquet  l’has de obrir, la vista del producte em comença a generar  dubtes. Avui em centraré en el tema de la llista única.

He de dir que, en principi, no sembla una mala proposta. Confegir una llista de país amb vocació de construir amb els vots de la ciutadania una majoria absoluta al Parlament català que al llarg de 18 mesos  faci via cap a la independència, dit així, està molt bé.

Ara, els dubtes comencen un cop hom s’atansa a la lletra. En primer lloc, la reiteració de referir-se a un projecte personal, i fet  amb un martelleig tan insistent  que no sé si cauria bé als membres del partit gràcies al qual és president de la Generalitat. Podem entendre que en circumstàncies com les actuals les sigles, CDC, són més un destorb que unes crosses. Ara, avui per avui, no deixa de ser la força gràcies a la qual governa.

Per altra banda, tan personal era la proposta que no sabria  dir fins a on era personal, i a partir de quin moment esdevenia personalista. El president va llançar una proposta personal, sense debatre amb el seu partit, i pel que sembla, tampoc amb la resta de partits que han donat suport al procés fins el dia d’avui. En aquestes circumstàncies, apel·lar a la unitat només es pot entendre des de dos escenaris: o una frase buida o confondre unitat amb adhesió incondicional. I espero que  l’esquerra sobiranista d’aquest país  no hagi  arribat a tal punt d’acriticisme que no observi la jugada.

Amb tot, i sense entrar en el detall de les propostes, avui en llançaré una. Acceptem la llista unitària, i exigim que sigui  encapçalada, en els dos primers llocs,  per les persones que han encarnat,  en tant que presidentes de les seves entitats,  les darreres mobilitzacions, incloent-hi el procés participatiu. A partir del tercer lloc la persona escollida pel partit de  la llista més votada a Catalunya a les darreres eleccions europees, l’últim moment en que el nostre poble ha pogut votar. I a partir d’aquí, anar combinant membres dels partits que donin suport a la llista i membres sense adscripció partidària, és a dir, l’anomenada societat civil.

Però que quedi clar, que això també és una proposta personal.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Poble Català, novament

2

 

Fa 110 anys va començar a publicar-se un diari  amb el nom que  he escollit per capçalera. De fet, cercar aquesta nom per al bloc no deixa de ser  un homenatge a tots aquells homes i dones que han fet possible un nacionalisme progressista, de esquerres, que dóna valor a les persones comunes que mai no seran  portada de diaris, ni demanaran adhesions incondicionals. Però sense les  quals, la construcció de la Catalunya sobirana seria inconcebible.

La intenció amb l’obertura d’aquest bloc és obrir un espai de debat i divulgació del pensament que va representar, en el seu moment, El Poble Català, actualitzat, com no podia ser altrament.

Esteu tots convidats a participar-hi, amb els vostres escrits o amb les recomanacions de llibres, actes, jornades de reflexió… tot posat al servei no només del debat rabiosament actual, sinó, també i de manera paral·lela, en una discussió  més asserenada sobre la nostra nació i la seva gent.

 

Últimes entrades

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari