Pasolini i les llengües friülana i catalana

Pasolini i la seva mare

El poeta -en llengua friülana i en llengua italiana-, assagista, narrador, activista polític i, sobretot, cineasta Pier Paolo Pasolini (Bolonya,1922 – Òstia, Roma, 1975) pot ser considerat una de les veus del segle XX més rotundament crítiques, que no va defugir cap dels grans debats d’una Europa que tot just havia acabat de patir la 2a Guerra Mundial.

I entre els temes que va tractar, volem destacar, en el marc d’aquest bloc sobre sociolingüística, la seva opinió sobre el concepte dialecte, un tema aleshores i ara controvertit a Itàlia, i la seva concepció sobre les llengües diguem-ne no estatals, en aquest cas, el friülà, la llengua que li va transmetre la seva mare, que era del Friül, i el català, la realitat  de la qual li va fer conèixer l’eclesiàstic, escriptor i traductor català Carles Cardó.

D’entrada, us volem oferir un text, escrit originalment en friülà el 1944, en què tracta del tema, sempre complicat, de les relacions entre llengua i dialecte a Itàlia, on el paper del toscà com a base de l’italià estàndard s’havia anat imposant en els àmbits formals per damunt dels dialectes italians i per damunt, també, de les altres llengües que es parlaven (es parlen) a l’Estat italià, com el sard, el català, el friülà, el ladí, l’occità, el francoprovençal, l’eslovè, l’albanès, el grec, el serbocroata o, fins i tot, l’alemany. A més, cal recordar que Pasolini el va escriure en un context d’una Itàlia que tot just estava sortint del feixisme, que havia entès l’italià estàndard com la forma d’expressió de l’Imperi que creien que estaven creant[1]:

(…)

Per això el dialecte és la manera més humil i comuna d’expressar-se, només és parlat, a ningú no se li acut mai d’escriure’l.

Però i si a algú se li acudís aquesta idea? Vull dir la idea de fer servir el dialecte per expressar els seus sentiments, les seves passions? No, tingueu-ho ben clar, no per escriure dues o tres carallotades de fer riure, o per contar dues o tres historietes velles del poble (perquè aleshores el dialecte no deixa de ser dialecte), sinó amb l’ambició de dir coses més elevades, potser fins i tot difícils; si algú, en definitiva, cregués que s’expressava millor amb el dialecte de la seva terra, més nou, més fresc, més fort respecte de la llengua nacional apresa als llibres? Si a algú se li acut aquesta idea, i és bo realitzant-la, i d’altres que parlen el mateix dialecte li van al darrere i l’imiten, i així, de mica en mica, s’arreplega una bona quantitat de material escrit, aleshores aquell dialecte esdevé “llengua”. La llengua seria doncs un dialecte escrit i usat per expressar els sentiments més alts i secrets del cor.

És així que heu de saber –per exemple- que l’italià en un temps, fa molts segles, era també només un dialecte, parlat per la pobra gent, pels pagesos, pels criats, pels manobres, mentre que els rics i els instruïts parlaven i escrivien en llatí.

El llatí era en definitiva el que és ara per a nosaltres l’italià (amb el francès, l’espanyol, el portuguès), era un dialecte del llatí, com ara, per a nosaltres, l’emilià, el sicilià, el llombard… són dialectes de l’italià.

(…)

Fragment de Stroligùt di cà da l’agà, abril de 1944.

Pel que fa al friülà, Pasolini l’any 1946 recordava en aquest fragment de la publicació Il Stroligùt, núm. 2: “… i, esmentant els noms de Provença, de Catalunya, de Romania, no amagàvem les nostres difícils ambicions, ja que implícitament s’entenia que parlàvem, amb el friülà, d’una llengua i no d’un dialecte; les conseqüències d’aquest imprevist canvi de mirada, no només filològica, sinó sobretot estètica, van més enllà dels límits de la poesia, i per una subtil coherència, només ens poden posar davant la Pàtria del Friül com un problema estretament lligat amb el poètic.”

Aquest compromís de Pasolini amb la seva llengua materna (en aquest cas el terme és literal, ja que era la llengua de la mare), també el fa posicionar favorablement davant de les variants de l’italià, per això el seu interès pel romanesc, la variant de l’italià parlada a Roma (de fet, Pasolini va ser reclamat per alguns directors de cinema que volien donar dosis de versemblança lingüística a les seves obres).

Pel que fa a la llengua catalana va escriure: “La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l’ostracisme més dur, expurgant-la no tan sols de l’escola i dels jutjats, sinó també de la tribuna, de la ràdio, de la premsa, del llibre i, fins i tot, de l’església. Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en què el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana- a l’edat mitjana, i que actualment parlen a Espanya, França (Pirineus Orientals) i a Itàlia (l’Alguer, a Sardenya) no menys de sis milions de persones“. Quaderno romanzo núm. 3. Pubblicazioni dell’Accademiuta, Casarsa (el Friül), juny de 1947.

Una aposta, en definitiva, per la diversitat, per la realitat, per la igualtat de les llengües (que vol dir la igualtat de les persones), contra la uniformitat… Era el gran Pasolini!

[1] Pel que fa al cas alguerès, és interessant la lectura del llibre El feixisme a l’Alguer  de Marcel A. Farinelli, pp. 80-94, per entendre com es va anar imposant l’italià i com, malgrat intents de recuperació, es van posar les bases per a la substitució de la nostra llengua, que es va accelerar a partir dels anys 60 amb l’arribada de l’anomenada “modernitat”).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari