Cròniques negres del català a l’escola/6: els segles XVI i XVII

La pesta, el gran enemic de la població catalana

Segle XVI. Pestes arreu de les terres catalanes.

El 1590 la pesta causa 11.792 morts només a la ciutat de Barcelona.

 

1520. Comencen les guerres de Germanies

(al País Valencià, a Mallorca i hi ha conats en algunes ciutats del Principat).

La derrota propicià la creació d’un Estat cada cop més centralitzat i autoritari.

 

1553. Catalunya té uns 40.000 habitants menys que el 1359.

 

Segle XVI. Atacs a les costes catalanes.

El 1558, Menorca perd 5.000 habitants a conseqüència d’un atac de pirates musulmans.

 

Segle XVI . Castella, que cada cop s’identifica més amb Espanya,

aconsegueix ser una de les primeres potències mundials.

 

Segle XVI. Continuen les guerres contra França.

 

2a meitat del segle XVI. Bandolerisme als Països Catalans.

 

1581. Felip II és reconegut com a rei de Portugal.

Per primer cop a la història, un rei governa tots els regnes hispànics.

 

Segles XVI i XVII “Edat d’Or” de la literatura castellana.

 

Segles XVI i XVII
La pressió demogràfica castellana

provoca canvis fonètics en el català de València

i la seva àrea d’influència (la zona de l’actual valencià apitxat).

 

Temps d’impàs

En aquests segles el català continuarà sent llengua institucional i la població seguirà sent, en un percentatge altíssim, pràcticament total, monolingüe en llengua catalana. Ara bé, la pèrdua de la Cort (que s’instal·larà definitivament a Castella i que serà monolingüe en castellà), la pèrdua de pes econòmic de la Corona catalanoaragonesa en general, una Castella que emergeix com a gran potència mundial (que, alhora, cada cop més s’identifica amb Espanya en singular i ja no amb les Espanyes en plural com havia passat en èpoques anteriors, en les quals es podien englobar les terres catalanes i Portugal), l’atracció que provoca entre les capes cultes catalanes la literatura del Segle d’Or espanyol (a les biblioteques particulars, a més d’obres en català i en llatí, s’hi comencen a trobar llibres en aquesta llengua –abans també se n’hi trobaven en italià)… fan que el català reculi en alguns àmbits formals arreu dels Països Catalans.

Aquestes paraules que va escriure en el pròleg d’una traducció el jesuïta reusenc Pere Gil (1551-1622) ens donen moltes pistes de quina era la situació de la llengua en aquell moment (1621):

“Alguns per ventura judicaran que en aquest temps no era necessari imprimir-se lo present llibre en esta llengua, puis la castellana, dita ja espanyola, és casi universalment entesa. Però com se veja i toque ab les mans que, exceptades algunes poques ciutats, com són Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, que estan en camins reals, en les altres demés ciutats, viles y llochs no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna i ninguna dones la usen, ans bé la llengua catalana entra algunes llegües dins lo regne d’Aragó i de França, i és parlada casi en tot lo regne de València i en les illes de Mallorca, Menorca, Ivissa i en part de la de Sardenya, per ço me ha paregut ser de glòria de Déu vertir est llibre en les paraules més planes i comunes de la llengua catalana per a que tota manera de gent puga d’ell aprofitar-se”[1].

De fet, assistim a un procés molt similar al que actualment podem veure amb la llengua anglesa a casa nostra. L’anglès (com el castellà aleshores) no és la llengua familiar de la població catalana d’origen autòcton, la gent no viu en anglès normalment, l’anglès no és una llengua necessària per viure el dia a dia a Catalunya (com tampoc no era el castellà aleshores) ni tan sols en la majoria d’àmbits formals…, però l’anglès (com el castellà, aleshores) és la llengua dels intercanvis internacionals, dels models de referència literaris, del poder econòmic en una escala per damunt de la nostra realitat. Per tant, com passa ara quan alguns pares decideixen portar els fills a escoles íntegrament en anglès, no ens pot estranyar, no seria just que ens estranyés, que l’aristocràcia en un primer moment i altres capes benestants després s’atansessin a llengua dominant.

Aquesta castellanització de baixíssima intensitat (percentualment parlant) afecta bàsicament la predicació i la universitat. La introducció de ordes religiosos castellans als Països Catalans comportà el costum d’usar aquesta llengua. En general, però, els bisbes catalans s’hi oposaren i només al País Valencià, amb bisbes castellans nomenats directament pel rei, el procés de castellanització del clergat fou important. En l’ensenyament secundari i a les universitats, en poder també dels ordes religiosos, també es començà aquesta castellanització, especialment, altre cop, al País Valencià, on, des del segle xvi, hi havia escoles dels jesuïtes, un dels agents més castellanitzadors del moment. De fet, les escoles dels jesuïtes Sant Pau de València (1544), Monti-sion (1561) i Sant Martí (1630) de Mallorca, Sant Miquel (1588) de l’Alguer (la ciutat catalana de Sardenya), Sant Llorenç (1601) de Perpinyà, i Betlem (1545) i Cordelles (1636) de Barcelona es convertiren en centres de castellanització de les elits del nostre país.

Tot i que les mostres sobre la unitat de la llengua són constants, comença la fragmentació de la comunitat lingüística i, de fet, la desconnexió entre els territoris catalans també fa que vagin prenent forma les diferències dialectals. A Qüestió de noms (Barcelona: Edicions d’Aportació Catalana, 1962), Joan Fuster ens hi recorda que fins al segle xv el mot català tenia un abast “total”, com ho demostra l’ús que n’havien fet l’empordanès Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336), el mallorquí Anselm Turmeda (Ciutat de Mallorca, 1355 – Tunis, d. 1423) o el Papa valencià Calixt iii (Torreta de Canals, 1378 – Roma, 1458), però que, a partir d’aquell moment, “el gentilici comú es regionalitza” i “el localisme s’hi aferra. D’un costat, al País valencià i a les Illes (…) una denominació com la de «catalans», que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional –que no és la d’ells. De l’altre cantó, al Principat, també el terme «català» ha adquirit una accepció restrictiva”. “El particularisme, doncs, hi és, a tot arreu. S’ha convertit en una mena d’automatisme mental, per a uns i per als altres”. Però Joan Fuster en recorda que, pel que fa a les Illes i al País Valencià, el “fenomen no és res més (…) una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat”. Sigui com sigui, en aquests segles els referents, establerts per la Cort, es traslladen fora del país.

 

1609. Expulsió dels moriscos del País Valencià.

Es perd un terç de la població.

1610. Expulsió dels moriscos al Principat de Catalunya.

[1] IGLÉSIES, Josep. Pere Gil, S.I., 1551-1622, i la seva Geografia de Catalunya, seguit de la transcripció del llibre primer de la historia Cathalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2002, p. 328.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari