Cròniques negres del català a l’escola/5: les nostres contradiccions

Cal dir, però, que, deixant de banda Andorra, en aquells territoris en què el català té un reconeixement oficial, en aquest cas, conjuntament amb l’espanyol, a bona part dels centres educatius en què se segueix un sistema educatiu estranger (francès, alemany, suís, italià, nord-americà, japonès… en el cas del Principat de Catalunya), el català és una assignatura optativa[1]. Cal recordar que els acords que fan possible l’existència d’aquestes escoles a casa nostra són entre estats, els quals determinen que la llengua de l’Estat receptor (espanyol en el nostre cas) és també obligatòria en l’escola estrangera corresponent, de la mateixa manera que, per exemple, el francès és obligatori a les escoles espanyoles de França. Del català, no se’n diu res. Per tant, hi ha alumnes al Principat de Catalunya, a les Illes i al País Valencià que es poden estalviar perfectament no l’ensenyament en català, sinó, fins i tot, l’aprenentatge del català[2].

Un altre cas seria el cas de les comarques castellanoparlants del País Valencià, on el català (el valencià) és una llengua altre cop optativa. Curiosament, l’espanyol és una llengua obligatòria a les escoles del Principat, de les Illes i del País Valencià, perquè és la llengua oficial de l’Estat, però el català no és obligatori al tot el País Valencià[3] malgrat que a l’Estatut d’Autonomia es digui literalment que “l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià”[4]. El raser no sempre és igual… I quan s’intenta, provoca reaccions airades dels qui, com sempre, veuen perillar l’estatus de privilegi del castellà[5].

I podríem anar més enllà, els pactes de la transició política van fer possible que, en aquells territoris on el català era una assignatura obligatòria, determinats alumnes en poguessin estar-ne exempts. Una norma que va néixer per “tranquil·litzar” militars i funcionaris estatals en general que portaven els seus fills a les escoles catalanes i que creien que la seva estada al país seria relativament curta. Aquestes exempcions van acabar convertint-se en una mena de “colador”, que va servir, fins i tot, en els casos més extrems, perquè fills de famílies catalanes que havien anat a fer el batxillerat fora del país (a voltes només un curs) demanessin l’exempció de la prova de llengua catalana a les Proves d’Accés a la Universitat.

Com tantes altres àmbits de la nostra societat, l’arribada massiva d’alumnat nouvingut de nacionalitat estrangera al nostre sistema educatiu va fer replantejar el tema de les exempcions. Actualment, en el cas del Principat de Catalunya ja està més o menys resolt gràcies als plans individuals, que, en cap cas, reconeixen l’exempció de fer l’assignatura de llengua catalana, sinó, només, l’exempció de l’avaluació final de l’assignatura a batxillerat. Malgrat això, encara es preveuen exempcions per als alumnes que porten menys de dos anys (de residència) a Catalunya per a les proves de selectivitat, d’accés als cicles formatius de grau mitjà i superior, i per a l’obtenció del graduat en educació secundària (proves lliures). En el cas dels cicles formatius, és curiós el gran nombre de persones d’Aragó que vol fer formació professional a Catalunya (especialment a Lleida), entre els quals alguns alumnes de la Franja que demanen l’exempció de català perquè no han tingut o no han volgut fer català a les escoles franjolines. Cal recordar, en aquesta línia, que una  persona de nacionalitat estrangera que acabi d’arribar aquí pot no examinar-se de català, però sí, obligatòriament, d’espanyol a la selectivitat, a les proves d’accés als cicles formatius i a la prova lliure per obtenir el graduat en educació secundària (un clar exemple de desigualtat jurídica entre les dues llengües oficials).

 Finalment, només fer esment de dos fets que són vox populi, però que ningú no acaba d’assumir-ne la responsabilitat i, molt menys, posar-hi remei, ja que són incòmodes i  demostren la feblesa del país i de la llengua.

D’entrada, fins i tot al Principat de Catalunya, hi ha escoles que, encara que facin el currículum diguem-ne català, en no ser ni públiques ni mantingudes amb fons públics (per tant, no són escoles concertades), fan una mica el que volen (o el que pensen que els pot atraure més públic elitista). Hi posarem un exemple: en un publireportatge de La Vanguardia (és a dir, sense amagar-se’n en absolut, ans al contrari) de juliol de 2012 vam poder llegir que una escola inaugurava noves instal·lacions a Esplugues de Llobregat, al costat del barri barceloní de Pedralbes. En la notícia, que era una propaganda encoberta del centre (es destaca que té aules de psicomotricitat, altres amb projectors digitals interactius, informàtica –de fet, com qualsevol escola pública del país…! –, a part de piscina coberta, pista de pàdel –sic! –, tennis, bàsquet, futbol), es comentava que s’oferia un projecte educatiu catòlic (els nois i les noies van separats! i només es troben en el pati) amb un sistema bilingüe anglès–espanyol (!) a infantil i amb una introducció gradual del català a primària, en uns percentatges que són els que veureu en la il·lustració següent:

A la pàgina web[6] del centre, hem pogut comprovar que no es tracta d’un centre que depengui d’un altre sistema educatiu. En teoria, per tant, es regeix per la normativa catalana. Ara bé, sembla que la normativa lingüística catalana en el món de l’ensenyament no està pensada per a l’escola privada no concertada (uns trenta centres a tot Catalunya, els quals no tots, sortosament, segueixen aquest patró lingüístic). L’elitisme educatiu passa per una presència marginal del català, que ja, d’entrada, és una llengua inexistent a l’educació infantil, on, per cert, ja es poden treballar els usos  lingüístics dels alumnes (i que, segurament, el que es consolidi en aquesta etapa perdurarà al llarg de bona part de l’escolaritat). Fixem-nos com a la seva pàgina d’inici es pot llegir literalment que tenen com a finalitat que l’alumne s’expressi amb “fluïdesa en castellà i anglès”, però no es fa cap referència a la llengua del país.

I, en segon lloc, recordar que, malgrat que, des de la dècada dels 90, semblava jurídicament (i remarquem “semblava”) clar que la llengua normalment emprada al sistema educatiu en el cas de Catalunya havia de ser el català, alguns professionals, tant de centres públics com concertats, unilateralment n’han fet cas omís. Aquesta situació era –és– més accentuada en zones urbanes de vella immigració de l’Estat espanyol (i ara de la resta del món) i en segons quins tipus d’estudis (formació professional, adults…).

Només un exemple, que no és, justament, un dels més extrems del país: en l’article, publicat el 2013, de Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró, on es recullen les primeres dades d’un projecte de recerca del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona, es fa palesa “la feblesa de l’oferta –si més no, de l’oferta atractiva– en el camp de la televisió, la música i Internet en català” per als joves o que entre el pas de primària a secundària hi ha “una caiguda molt significativa del català i un augment del castellà” entre les persones que no tenien el català com a llengua inicial  o, en definitiva, que, “en general”, hi ha un retrocés del català”. S’ofereix, però, una dada especialment preocupant, la de la llengua (model d’ús lingüístic) del professorat, especialment a secundària…

La llengua emprada pels professors (sense comptar els de llengua) amb els alumnes (segons han declarat els alumnes, i no segons declaren els professors): mentre que a 6è de primària un 75,1% dels professors feien classe només o sobretot en català, a primer d’ESO aquest percentatge baixava a un 66,5% de les classes. Un 22,8% a primària i un 31,6% a secundària feien la classe en català i castellà, usant, segurament, les mateixes normes lingüístiques que fa un ciutadà “estàndard” que sàpiga, i vulgui, parlar en català: dirigint-se en castellà a qui s’adreça en castellà i canviant de llengua sense adonar-se. Sortosament, només un 2% feien les classes sobretot en castellà…

Una dada també preocupant és que només un 67,9% dels alumnes de 6è de primària i un 59,1% dels de primer de secundària s’adrecen sempre als seus professors en català. Un 29,2% a primària i un 36,5% a secundària alternen les dues llengües i, també, sortosament, només un 3 i 4,4% respectivament s’adrecen sempre en castellà. Sigui com sigui, el que és evident que el grau d’exigència en l’ús del català cau considerablement en el pas de primària a secundària.

Aquestes dades ens confirmen que, malgrat tot, el català no és “la” llengua vehicular única del sistema educatiu ni tan sols a Catalunya i que no s’han treballat en aquests anys adequadament unes pautes d’ús lingüístics favorables a la llengua  catalana. A més, si tenim present que Mataró és una ciutat amb quasi 125.000 habitants, que no és ben bé cinturó de Barcelona, però que tampoc no és una capital comarcal diguem-ne estàndard i no té tampoc una presència majoritària de catalanoparlants inicials (el 2007, segons dades de l’IDESCAT, només un 28,9% dels mataronins tenien com a primera llengua parlada el català, mentre que al conjunt del Principat era d’un 32’2%), la ciutat té una representativitat força interessant del que pot ser el conjunt de Catalunya (amb una lleugera tendència a favor de la llengua castellana si ho comparem amb el conjunt del territori).

 

[1] Podríem trobar excepcions com la del Liceu francès de Barcelona que, a la pàgina web, explicita clarament que:

“L’educació impartida pel centre està homologada pel Ministeri d’Educació Nacional francès, i va des de l’educació infantil (preescolar) fins al Batxillerat, de conformitat amb el sistema educatiu francès.
Però el Lycée, igualment reconegut i autoritzat pel Govern espanyol, integra programes complementaris previstos per l’acord cultural francoespanyol en Llengua i Literatura, així com en Història-Geografia (“Ciències Socials”). A això s’hi afegeix un ensenyament obligatori del català en compliment de les decisions del govern autònom local, competent en matèria d’educació.”

Font: http://www.lfb.es/cat/benvinguts.html [data de consulta: 23 d’agost de 2014].

 

[2] Només un exemple, en aquest cas de Mallorca: el col·legi suec de Palma anuncia a la pàgina web que “L’escola segueix el pla d’estudis suec. La llengua principal és el suec, però tots estudien suec, castellà i anglès. El català és opcional per a aquells alumnes que ja tenen bon nivell de castellà”. Font: http://www.svenskaskolanmallorca.com/om-skolan.php?language=ca [data de consulta: 23 d’agost de 2014].

[3] A l’article 24 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià s’afirma que els pares o tutors residents a les zones castellanoparlants poden obtenir l’exempció de l’ensenyament del valencià per a llurs fills i tutelats, quan així ho sol·liciten en formalitzar-ne la inscripció.

[4] Article sisè de la LLEI ORGÀNICA 1/2006, de 10 d’abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana:

http://www.docv.gva.es/datos/2006/04/11/pdf/2006_4177.pdf [data de consulta: 13 de juliol de 2014].

A l’Estatut de 1982 ja es deia, en aquest cas a l’article 7è que “els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los”:

http://ca.wikisource.org/wiki/Estatut_d’autonomia_de_la_Comunitat_Valenciana_(1982) [data de consulta: 13 de juliol de 2014].

[5] Consulteu l’article de Xavier Aliaga Exempció, la penúltima batalla lingüística, publicat a la revista El Temps el mes de juliol de 2016: http://www.eltemps.cat/ca/notices/2016/07/exempcio-la-penultima-batalla-linguistica-15738.php  [data de consulta: 2 d’agost de 2016].

[6] http://www.colegiohighlands.net/ca/ [data de consulta: 23 d’agost de 2014]

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari