El pols de la llengua als Països Catalans

Deia Joan Fuster que algun dia hauríem d’estudiar la relació que els catalanoparlants (del sud) hem tingut amb el castellà. Així ens recordava que “La fascinació que el castellà ha tingut i té sobre els catalanoparlants demana ser explicada més enllà de les hipòtesis fins ara produïdes. Quan un catalanòfon es proposava -en el XVIII, en el XIX- escriure en castellà, ho feia per superar el castellà de Toledo o de Valladolid. Capmany, Puigblanch, Villanueva, el gramàtic Salvà, són referències insurgents”.

De fet, l’explicació és relativament fàcil: la relació dels catalans del sud  amb l’espanyol és, si fa no fa,  la mateixa que els catalans del nord han tingut amb el francès, la mateixa que els algueresos han tingut amb l’italià (que no amb el sard) o la mateixa que té qualsevol parlant d’una llengua minoritzada que vol justificar l’aprenentatge i l’ús de la llengua dominant, normalment, per no dir sempre, la llengua de l’Estat, de les estructures de poder, de les elits intel·lectuals…

incorpora de forma obligatòria al sistema educatiu el 1978!).

De fet, des d’un punt de vista sociolingüístic, m’interessen, especialment, el d’aquells qui situen el castellà (el francès, l’italià, l’anglès…) per damunt d’altres llengües, conscient o inconscientment…, perquè són els indicadors clars d’un procés de substitució lingüística.

En aquest sentit, voldria posar un exemple bastant primerenc, el de Baldiri Reixac. Sí, no m’equivoco, parlo del rector de Sant Martí d’Ollers (Banyoles), considerat un dels grans defensors de l’ensenyament en la nostra llengua, que afirmava que els alumnes catalans havien d’aprendre diverses llengües i que “entre totas las llenguas, la que ab mes perfecció dehuen saber los Minyons es la llengua propria de sa Patria”. Ara bé, aquesta afirmació no li impedeix de dir que la llengua espanyola (l’anomena així) “es molt util, à tots los que son del Regne de Espanya, perquè primerament totas las Provincias de aquest Regne, tenen una gran comunicació entre sí”, a més també serveix per comunicar-se les persones que obtenen “los oficis mes lustrosos, y los empleos de las mes altes Dignitats, tant Eccesiasticas, com Seculars.” Recorda que aquesta comunicació “tant util á tot lo Regne de Espanya, no pot subsistir sens la intel·ligència, y sciencia de la llengua Espanyola, pues cada Provincia te son Llenguatge particular, y sols per medi de la llengua Espanyola, tenen, y conservan sa comunicació, tracte, y negoci”.

I si se’n vol més: cal aprendre espanyol no únicament “perquè la llengua Espanyola regna, y campeja sobre totas las demés llenguas particulars, que tenen las Provincias, sino també en los Tribunals mes inferiors, y en las Notarias mes minimas” (…). Hi afegeix que és necessària “perque la llengua Espanyola corre ab gran aplauso, en los demés Regnes de Europa, y moltas vegadas succeheix, que las Personas doctas de altres regnes donan à llum las suas obras, en llengua Espanyola” (…), “perque son sens numero, los llibres utilissims, que en tot genero de Arts, y Sciencias hi ha escrits en llengua Espanyola, los quals nos troban traduhits en llengua Cathalana”. I com a últim argument, un de demolidor: “en esta Provincia cada dia se ofereix, que los Cathalans han de parlar, y tractar amb los Castellans, singularment en las Vilas, y Ciutats; y en los Pobles Aldeáns, també se ofereix molt sovint, rebrer ordres de part del Senyor Rey, ò de sos Ministres, que son en llengua Espanyola”[1].

En el fons, el primer pas cap a la substitució ja s’estava donant: el castellà començava a percebre’s com a necessari per viure fins i tot a Catalunya… Per pensar-hi…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!