El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

2 d'abril de 2010
0 comentaris

Els Països Catalans… espanyols!

Al principi dels anys 40 del segle XX, mentre que els Països Catalans sota sobirania espanyola veien prohibida tota presència formal de la llengua catalana, creixia a l’Estat espanyol una doctrina expansionista que, aprofitant l’impuls dels alemanys a Europa, reivindicava, a part del Marroc francès, Gibraltar, una zona més gran del Sàhara, una part d’Algèria, els territoris adjacents a la colònia de Rio Muni (l’actual Guinea equatorial),  l’annexió d’Andorra, del Rosselló, de la part “francesa” de la Cerdanya i, fins i tot, manifestaven el seu interès per  la “región sarda poblada de españoles” (sens dubte l’Alguer)… Una història poc coneguda que Gustau Nerín i Alfred Bosc ens van fer conèixer en el llibre El imperio que nunca existió (la aventura colonial discutida en Hendaya).

(…)

I, fins i tot, es reinvidicava l’annexió de l’Oranesat, en tractar-se d’una zona repoblada per “espanyols” (entre els quals caldria comptar-hi valencians, menorquins i no sé si es tenien en compte els nord-catalans). És en aquest zona on es parlava (fins als anys 60 del segle XX) el patuet, la denominació, molt francesa, del català parlat a Algèria pels immigrants d’origen catalanoparlant. Una presència catalana força oblidada, de la qual, si us interessa, podeu completar la informació llegint: Alacant 30.000 pieds-noirs d’Antoni Seva (Barcelona: Edicions 62, 1968); Els menorquins d’Algèria de Marta Marfany (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002); Els valencians d’Algèria d’Àngela-Rosa Menages i Joan-Lluís Monjo (Picanya: Edicions del Bullent, 2007).

Com es pot veure, des d’Espanya es dibuixava una reunificació dels Països Catalans (amb l’aventura, d’esquitllentes, colonial algeriana inclosa, on els catalanoparlants érem uns mers agents de l’imperialisme francès) que ni el més optimista dels pancatalans havia somiat mai. Ara bé, eren uns Països Catalans espanyols sense nom propi on la nostra història, la nostra gent, la nostra llengua eren el pretext -sense citar-les, per a uns imperialistes que ja no tenien imperi… 

Fixem-nos en el que deia el politòleg, d’ampli prestigi fins als anys 70!, José Mª Cordero Torres l’any 1942 (quan encara possible que l’Eix guanyés la 2a Guerra Mundial) al llibre Aspectos de la misión universal de España:

“Son trozos del territorio español Gibraltar, Andorra, Rosellón con la Cerdaña, y la Baja Navarram a la que racialmente pueden añadirse Zuberoa y Laburdi, todos ellos bajo dominio extranjero”.

La reivindicación de Gibraltar tienen la máxima importancia.

Fuera de estos territorios posee España intereses especiales en otros contiguos a su suelo, como las antiguas “Repúblicas neutras” de los Pirineos, y en la antigua Septimania. Interesa a España, aunque no territorialmente, la región sarda, poblada por españoles”.

Curiosament, a l’edició de 1944, quan Itàlia ja havia perdut tot el seu pes a la Guerra, s’havia rendit als Aliats, estava en plena guerra civil a la zona on encara quedava règim feixista i estava ocupada per alemanys al nord i per aliats al sud, les reivindicacions són les mateixes, però amb un matís: “Interesa a España la región sarda, poblada por españoles” (com es pot veure l'”aunque no territorialment” ha desaparegut, no fos cas que encara se’n pogués treure profit de la desfeta d’aquest antic aliat que havia estat la Itàlia feixista de Mussolini).

Com es pot veure, aquest personatge, i d’altres, entre els quals hi havia militars, polítics, juristes, economistes…, reivindicanven els territoris històrics d’Esukadi i dels Països Catalans i, fins i tot, anaven més enllà reivindicant, suposem, tota la part d’Occitània que havia format part de les possessions dels comtes catalans (si no és així no sabem què volen dir aquestes “Repúblicas neutras” de los Pirineos, y  la antigua Septimania”, un terme que, malauradament, fa poc també van fer servir els jacobins francesos per intentar, per enèssima vegada, amagar la realitat nord-catalana). En definitva, l’esforç de retrobament de la comunitat lingüística catalana que s’havia fet durant els primers anys del segle XX (recordem, per exemple, el 1r Congrés de la Llengua Catalana del 1906 o la reconstrucció d’una historiografia nacional) acabava sent manipulat per aquells qui volien crear un imperi que, sortosament, mai no va existir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!