El pols de la llengua als Països Catalans

Anar a Luxemburg, i sentir parlar de la llengua luxemburguesa, no deixa de provocar-me una certa complexitat. Salvant totes les distàncies (i en aquest cas el terme és lingüísticament molt pertinent!) entre les dues situacions, em fa la sensació que és com si estiguéssim parlant d’una llengua andorrana. Ja sé que la distància entre el luxemburguès i l’alemany estàndard és relativament gran, però també ho és, o potser més, entre l’alemany d’Hamburg i l’alemany estàndard, i ningú no en qüestiona la unitat.

La clau és evident que no és lingüística, ja que a les zones de l’Estat francès (al Departament del Mosel·la) i a Alemanya (Bitburg) on també es parla el luxemburguès no es qüestiona que no sigui una variant més de l’alemany (tot i que cal tenir present que la situació a França el situa a punt de la desaparició). La clau és, per tant, l’existència d’un estat luxemburguès des del 1839 i al fet que s’hi ha desenvolupat una identitat pròpia.

Fins aquí, segurament res de nou (és un cas similar al del macedònic i el búlgar, o, estirant molt la corda, el del neerlandès i l’alemany: el primer no deixa de ser una variant germànica que ha triomfat perquè al darrere hi ha hagut un estat força potent des de fa segles): l’existència d’una Estat (o la no existència d’un Estat) fan que una variant lingüística pugui ser considerada o no una llengua. El que sorprèn és que aquesta llengua, o aquesta variant que s’ha volgut convertir en una llengua, considerada “llengua nacional” tingui, si més no a la capital, una presència relativament baixa, on la presència del francès és abassegadora.

Fixem-nos que es va dir a la llei (redactada en francès) de 24 de febrer de 1984: «la langue nationale du Luxemburg est le luxembourgeois; les textes légaux sont rédigés en français, les langues administratives sont, au choix, le luxembourgeois, l’allemand ou le français. Per ailleurs, dans l’administration, il doit être, dans la mesure du possible, répondu par le fonctionnaire au demandeur dans la langue que ce dernier a utilisée : français, allemand ou luxembourgeois».

Fa la sensació que el luxemburguès és una llengua d’identitat nacional en un país mancat d’aquests senyals d’identitat, amb una història marcada per la pressió francesa a tots els nivells, però que és una llengua subordinada tant al francès com a l’alemany estàndard (que ja es va servir com a llengua vehicular a l’escola, a l’Església, a la premsa…, com ha passat a la resta de territoris de parla alemanya).

La imatge que acompanya aquest apunt crec que és força significativa…, si més no de la situació a la capital…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!