El pols de la llengua als Països Catalans

El cinquè CD Contes portats pel vent el dediquem a contes en llengües de l’anomenada Europa de l’Est; en concret, hi trobareu contes en rus, ucraïnès, bielorús, polonès, búlgar –llengües de la família eslava– i romanès –la més oriental de les llengües romàniques.

 

D’una banda, trobarem tres contes populars: La nena de neu (en versió russa, ucraïnesa i bielorussa, tres llengües molt properes lingüísticament), La flor de falguera (en versió polonesa) i La griveta, la merla i el rossinyol (en versió romanesa). I d’una altra, una història basada en mites i llegendes de Bulgària (L’eclipsi).

 

Per fer-nos una idea de la presència d’alumnat d’aquesta procedència en el nostre sistema educatiu només cal recordar que, dels 158.184 alumnes de nacionalitat estrangera que hi havia al nostre sistema educatiu no universitari en el curs 2010/2011,

10.353 procedien de Romania (la tercera nacionalitat estrangera amb més presència a

les nostres escoles), als quals, a més, caldria sumar els 649 alumnes de Moldàvia, estat de parla romanesa, 2.174 de la Federació Russa, 2.099 d’Ucraïna, 132 de Bielorússia, 940 de Polònia i 1.216 de Bulgària (també hi ha 10 alumnes de Macedònia, la llengua de la qual, el macedònic, si no és la mateixa llengua que el búlgar, com a mínim és molt semblant i només s’entén la separació per motius estrictament polítics, que daten, sobretot, del segle XX).

 

Com a dada complementària, d’alumnat de l’Europa de l’Est, també en teníem el curs

2010/2011 de les procedències estatals següents: Letònia (49) i Lituània (242), estats de llengua oficial bàltica; Estònia (14) i Hongria (74), estats de llengua oficial finoúgrica; Bòsnia (46), Croàcia (41), Eslovàquia (66), Eslovènia (17), Sèrbia (79), Txèquia (78), estats de llengua eslava; a més, d’alumnat d’Albània (36), d’Armènia (518) i d’Azerbaidjan (9).

 

1.1. LES LLENGÜES ESLAVES A EUROPA

 

Conjuntament amb la famílies de les llengües romàniques i de les llengües germàniques, les llengües eslaves són el tercer gran grup, per nombre de llengües (12) i pel nombre de parlants (quasi 300 milions), de les llengües europees. Podem distingir tres grans grups de llengües eslaves: l’oriental (bielorús, rus i ucraïnès), l’occidental (polonès, txec, eslovac, sòrab –parlat a Alemanya– i caixubi –parlat a Polònia) i el meridional (eslovè, serbocroat, búlgar i macedònic). Cal destacar que, en general, les llengües eslaves s’assemblen més entre elles que no pas les llengües romàniques. A causa dels seus processos de cristianització, hi ha llengües eslaves que s’escriuen en alfabet llatí (el polonès, el caixubi, el sòrab, el txec, l’eslovac, l’eslovè, el serbocroat de croates i de bosnians –encara que aquests siguin de religió musulmana) i llengües eslaves que s’escriuen en alfabet ciríl?lic, un alfabet proper a l’alfabet grec, ja que el primer impuls cristianitzador d’aquests pobles eslaus es féu, en un primer moment, des de Grècia els segles IX i X (rus, ucraïnès, bielorús, serbocroata de serbis i de montenegrins, macedònic i búlgar).

 

 

1.2. BIELORUS

 

Llengua parlada per uns 8.000.000 de persones, bàsicament a l’actual Bielorússia (on, d’altra banda, hi ha importants minories russes –un 13,2% de la població– i minories com la polonesa –un 4,1%– o ucraïnesa –un 2,9%– entre d’altres minories amb una presència menor).

 

A més, hi ha minories de parla bielorussa a Rússia (que sembla que arriben al mig milió de persones), a l’Est de Polònia (al voltant de 200.000 persones), a Ucraïna (les xifres oscil?len entre 150.000 i 450.000 persones), de Letònia (al final dels anys 80 les xifres se situaven al voltant de 120.000 persones…), de Lituània, d’Estònia.

 

Els lingüistes la consideren una llengua pont entre l’ucraïnès i el rus, a més de tenir trets que l’acosten al polonès. Tot i ser llengua oficial del Gran Ducat de Lituània (segles XIV/XVII), després va ser substituïda pel polonès i al final del segle XVIII pel rus, quan entrà dins de l’òrbita de l’imperi rus. Malgrat tot, durant el segle XIX hi hagué, com als Països Catalans, un renaixença literària (en aquell moment el bielorús s’escrivia tant en alfabet ciríl?lic com en alfabet romànic). La arribada del règim soviètic al començament del segle xx va significar l’oficialització del bielorús, però, alhora, una lenta supremacia del rus, llengua oficial també a tota la Unió de Repúbliques Soviètiques. De fet, es va aconseguir la bilingüització de tota la població (rus/bielorús) i s’imposà l’alfabet ciríl?lic i una normativa lingüística molt propera al rus. Malgrat que en els primers anys de la independència (1991) l’única llengua oficial era el bielorús, des de 1995 torna a ser oficial el rus, llengua la qual mai no ha perdut la seva preeminència a Bielorússia. La situació del bielorús recorda en moltes ocasions la situació de la llengua catalana.

 

 

1.3. BÚLGAR

 

 Llengua parlada principalment a Bulgària (uns 8 milions i escaig de persones) i per algunes minories d’Ucraïna (unes 250.000 persones), Moldàvia (75.000), Sèrbia (31.000), Grècia (30.000), Turquia (27.000), Romania (10.000), Hongria (3.000), Macedònia (2.000).

 

Paral?lelament, a Bulgària hi ha minories turques (850.000 persones), macedòniques (200.000) i en menor mesura romaneses, russes, gagaüses, tàtares de Crimea, serbocroates, txeques, albaneses i gregues.

 

1.3.1. El cas del búlgar i del macedònic

 

Històricament, els parlars macedònics havien estats considerats una part del búlgar. Així, a la part de Macedònia que, al principi del segle xx, es va integrar a Bulgària, el macedònic continua sent una variant local del búlgar, mentre que a la resta, la zona que forma l’actual república independent de Macedònia, a causa de la seva vinculació amb Sèrbia, el macedònic és considerat, pels propis parlants i per l’Estat, una llengua independent. De fet, ja al final del segle xix els intel?lectuals macedònics crearen una llengua literària diferent a la búlgara. Cal dir, però, que els macedònics, tot i que en un primer moment intentaren crear un búlgar estàndard que fos còmode tant per a ells com per als búlgars orientals, toparen amb la negativa dels codificadors búlgars. Sigui com sigui, què hagués passat si tot Macedònia hagués passat a Bulgària després de la 1a Guerra Mundial i no a l’òrbita iugoslava, és a dir, sèrbia? La resposta és òbvia. Un exemple, per tant, que si una classe política (i al darrere l’intel?lectual) s’ho proposa es pot arribar a crear una nova llengua, malgrat la història i la filologia.

 

 

1.4. POLONÈS

 

La majoria dels parlants del polonès viuen dins de les fronteres de l’actual Polònia (al principi de la dècada passada es calcula que 38 milions dels 38 milions i mig de parlants d’aquesta llengua hi vivien). Trobem també polonesos a Ucraïna, Bielorússia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Letònia i Romania.

 

Dins dels límits de l’actual Polònia hi ha parlants de l’alemany (que algunes fonts situen en mig milió), bielorús (uns 175.000), ucraïnès (150.000), rus (60.000), eslovac (40.000), caixubi (segons algunes fonts més de 50.000 persones declaren que tenen com a llengua familiar aquest idioma autòcton de la zona), lituà (11.500)…

 

Com a dada curiosa, cal destacar que les fronteres de l’actual Polònia daten de 1945, quan es desplaçaren cap a l’Oest milions d’alemanys de Prússia, Pomerània, Silèsia i a la vegada els polonesos foren desplaçats dels seus territoris tradicionals a l’Est, el que avui són part de Bielorússia, Lituània i Ucraïna, on només quedaren algunes minories de polonesos. Cal destacar el cas de Kaliningrad, actualment una província russa al bàltic, part de l’antiga Prússia, on actualment només hi ha població de llengua russa.

 

 

1.5. ROMANÈS

 

El romanès és una llengua romànica que, de fet, es pot dividir en quatre grups: el dacoromanès (o romanès simplement), parlat a Moldàvia i a Romania, i que esdevé la zona més extensa i més poblada de parla romanesa (a Moldàvia és parlat per 2.750.000 persones, a Romania, per uns 20 milions i mig de persones. Cal tenir en compte que també el parlen minories d’Ucraïna (285.000), Sèrbia (54.000), Hongria i Bulgària); l’aromanès, parlat entre 100.000 i 375.000 persones a Grècia, Albània, Macedònia, Bulgària i Sèrbia; el meglenoromanès, parlat per unes 10.000 persones, i en clar procés de substitució, a Grècia i a Macedònia; i l’istroromanès, parlat per unes 1.000 persones a Croàcia.

 

D’altra banda, a Romania hi ha una importantíssima minoria hongaresa (entre 1 i 3 milions de persones), així com minories alemanyes (120.000/150.000 persones), ucraïneses (entre 70.000 i 110.000), serbocroates (entre 25.000 i 40.000), tàtares de Crimea (entre 25.000 i 40.000), eslovac (35.000), turc (30.000), rus (21.000), búlgar (10.000), polonès (10.000)… Pel que fa al Moldàvia, hi trobem minories, o no tan minories, com la russa (unes 850.000 persones), la ucraïnesa (que alguns fonts fan passar del mig milió), gagaús (125.000), búlgar (al voltant dels 100.000) i alemany

(26.000).

 

1.5.1. El moldau: una variant del romanès

 

El valac (parlat a la regió de Valàquia, a Romània) i el moldau (parlat a la regió de Moldàvia, actualment repartida entre els repúbliques de Romania i de Moldàvia) constitueixen els dos grans blocs dialectals de la llengua romanesa. A la part de Moldàvia que va estar en òrbita russa durant quasi 180 anys (1812/1991), l’estandardització no es va poder fer igual que a la resta de Romania. Fins i tot, en l’època soviètica es va defensar oficialment que el moldau (escrit en alfabet ciríl?lic) i el romanès (escrit en alfabet llatí) eren dues llengües diferents, i es va potenciar un estàndard propi per a Moldàvia, que promocionava els dialectalismes i els manlleus (bàsicament tècnics) del rus. Sortosament, malgrat que el nom de moldau continua sent l’oficial, la República independent de Moldàvia (1991) va reconèixer oficialment que el moldau, la llengua nacional, i el romanès eren la mateixa llengua. És un exemple clar com una ingerència externa quasi fa possible el trencament de la comunitat lingüística romanesa.

 

 

1.6. RUS

 

La més important, pel que fa al nombre de persones que la tenen com a llengua primera, de les llengües eslaves (més de 150 milions). Actualment és parlada a Rússia (uns 115 milions de parlants), Ucraïna (uns 11 milions), Bielorússia (on passen del milió), Moldàvia (uns 850.000), Letònia (uns 800.000), Estònia (quasi mig milió), Geòrgia (també quasi mig milió), Lituània (370.000), Azerbaidjan (250.000), Polònia (60.000), Romania (21.000), Bulgària (18.000)… i també a l’Àsia, on, a més de la Rússia asiàtica –el que resta de l’antic imperi tsarista–, es parla al Kazakhstan, on és cooficial (uns 5 milions), al Turkmenistan (300.000)… No cal dir que l’expansió del rus és producte de l’Imperi tsarista (i de la seva política colonial a l’Àsia i pròpiament imperialista a Occident) i de la seva continuadora històrica: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

 

En contrapartida, cal tenir present, però, que a l’actual Rússia (o Federació russa), tot i que el rus és l’única llengua oficial de l’Estat, hi ha, a més, unes 100 llengües, algunes tan parlades com el tàtar (uns 5 milions de parlants: podeu consultar les dades oficials de parlants de llengües a Rússia a la web oficial: http://www.perepis2002.ru/index.html?id=87 -dóna el nombre de coneixedors d’una llengua, no dels parlants nadius de cada llengua, per això hi ha quasi 3 milions de parlants de l’alemany, però, en canvi no sabem quants d’aquests tenen l’alemany com a primera llengua familiar). La constitució de la Federació russa permet en el punt 2 de l’article 68 que les repúbliques que la formen tenen el dret a establir la seva llengua pròpia com a cooficial amb el rus.

 

 

1.7. UCRAÏNÈS

 

Llengua parlada per uns 36 milions de persones. Bàsicament a Ucraïna (33 milions), però també a Rússia (un milió i mig), Moldàvia (algunes xifres parlen de 600.000 ucraïnesos), Bielorússia, Polònia, Letònia, Romania, Estònia, Eslovàquia i Lituània. Paral?lelament a Ucraïna hi ha 11 milions de russòfons, entre 150.000 i 450.000 parlants del bielorús i diversos milers de parlants del polonès, romanès, búlgar, tàtar de Crimea (270.000), alemany (95.000), hongarès, tàtar, gagaús, eslovac, grec, txec, albanès i caraïta.

 

Es calcula que cap a l’any 1500 ja es pot considerar que el rus, el bielorús i l’ucraïnès eren llengües diferenciades, tot i que, com hem dit, en l’actualitat continuen sent llengües molt properes. La llengua estàndard ucraïnesa es va anar creant durant el segle XIX, malgrat que l’Imperi rus considerés l’ucraïnès com un dialecte de la llengua russa (els ucraïnesos també han estat coneguts com els “petits russos” –de la mateixa manera que als bielorussos se’ls anomenava “russos blancs” i als russos pròpiament dits, “grans russos”). En aquells moments, a la zona d’Ucraïna ocupada per l’Imperi austrohongarès la llengua gaudí d’una certa permissivitat i va esdevenir un dels focus de la vida cultural ucraïnesa. Amb l’arribada de l’era soviètica, la situació és molt i molt similar a la que hem descrit en el cas del Bielorús: cooficialitat, però, paral?lelament, bilingüització i presència cada cop més gran dels russòfons i, per tant, del rus. Des dels anys 90, amb la independència, l’ucraïnès és l’única llengua oficial, malgrat que el rus continua sent una llengua amb una gran pes social i polític en el país.

 

Informació general

 

Badia, I. (2002). Diccionari de les llengües d’Europa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

 

Gràcia, L.; Mayans, P. (col?laborador) (2009). Llengua i immigració. La influencia de la primera llengua en l’adquisició del català com a segona llengua. Vic: Eumo

Editorial.

 

Mapes vius. Barcelona: Generalitat de Catalunya,Linguamón–Casa de les llengües. [Data de consulta: 20 de desembre de 2011].

<http://www15.gencat.net/pres_casa_llengues/mapes/>

 

Sellier, A.; Sellier, A. (2010). Atlas de los pueblos de Europa Central. Barcelona: Paidós.

 

Torres, M.; Alkuwaifi, A. (2007). El món de la Dúnia. Llengües de l’Europa de l’Est (romanès, rus, ucraïnès, búlgar, polonès). Barcelona: Punt d’Intercanvi. Àudios: <http://www.puntintercanvi.org/catala/audios.htm> [Data de consulta: 20 de desembre de 2011].

 

 

Búlgar

 

Informació general sobre aquesta llengua a la pàgina web de Linguamón–Casa de les Llengües. [Data de consulta: 20 de desembre de 2011].

<http://www10.gencat.cat/pres_casa_llengues/AppJava/frontend/llengues_detall.jsp

?id=10&idioma=1>

 

Lamuela, F.X.; Nedyalkova, M. (col?laboradora) (2010). El búlgar. Estudi

comparatiu entre la gramàtica del català i la del búlgar. Barcelona: Fasolcat.

 

Martínez, A. (2005). Baba. Diccionari Dibuixat Català – Búlgar. Palma: Prensa

Universitaria.

 

Torres, M.; Alkuwaifi, A. (2008). Els llibres de la Nur (català?búlgar). Barcelona:

Punt d’Intercanvi.

 

 

Bielorús

 

Informació general sobre aquesta llengua a la pàgina web de Linguamón–Casa de les Llengües. [Data de consulta: 20 de desembre de 2011].

<http://www10.gencat.cat/pres_casa_llengues/AppJava/frontend/llengues_detal

l.jsp?id=8&idioma=1>

 

 

Polonès

 

Informació general sobre aquesta llengua a la pàgina web de Linguamón–Casa de les Llengües. [Data de consulta: 20 de desembre de 2011].

<http://www10.gencat.cat/pres_casa_llengues/AppJava/frontend/llengues_detal

l.jsp?id=53&idioma=1>

 

Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona. Guia de conversa polonès /

català.

<http://www.ub.edu/guiaconversa/polones/>

 

 

Romanès

 

Butlletí Secretaria per a la Immigració. La immigració en xifres. Núm. 3, (novembre

de 2009). Principals dades demogràfiques de la població romanesa. Disponible a [Data de consulta: 20 de desembre de 2011]:

<http://www.gencat.cat/dasc/publica/butlletiIMMI/xifres3/principals dadesdemografiques- de-la-poblacio-romanesa.htm>

 

Informació general sobre aquesta llengua a la pàgina web de Linguamón–Casa

de les Llengües. [Data de consulta: 20 de desembre de 2011].

<http://www10.gencat.cat/pres_casa_llengues/AppJava/frontend/llengues_detal

l.jsp?id=56&idioma=1>

 

Bojor, F. I. (2007). Diccionari català–romanès / Dictionar roma?n–catalan. Sant Cugat

del Valles: G. Bonet Girabet Editora.

 

Font, J.; i altres. Viure a Catalunya: aprenem català des del romanès. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Secretaria per a la Immigració: Generalitat de Catalunya, Secretaria de Política Lingüística, 2010.

Disponible a [Data de consulta: 20 de desembre de 2011]:

 

<http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.b318de7236aed0e7a1 29d410b0c0e1a0/?vgnextoid=b767944db93d7210VgnVCM1000008d0c1e0aR CRD&vgnextchannel=b767944db93d7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vg nextfmt=default>

 

Lamuela, X.; Ani, V. (col?laborador) (2005). El romanès. Estudi comparatiu entre la gramàtica del català i la de l’ucraïnès. Col?lecció Llengua, immigració i ensenyament del català, núm. 8. Barcelona: Departament de Benestar i Família. Disponible a [Data de consulta: 20 de desembre de 2011]:

<http://www.udg.edu/LinkClick.aspx?fileticket=lLOEwFCuEk8%3d&tabid=10124 &language=ca-ES>

 

Martínez, A. (2006). Tsutsu. Diccionari Dibuixat Català – Roamnès. Palma: Prensa Universitaria.

 

Torres, M.; Alkuwaifi, A. (2008). Els llibres de la Nur (català?romanès). Barcelona: Punt d’Intercanvi.

 

 

Rus

 

Informació general sobre aquesta llengua a la pàgina web de Linguamón–Casa de les Llengües. [Data de consulta: 20 de desembre de 2011].

<http://www10.gencat.cat/pres_casa_llengues/AppJava/frontend/llengues_detal

l.jsp?id=58&idioma=1>

 

Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona. Guia de conversa rus / català.

<http://www.ub.edu/guiaconversa/rus/>

 

Roca, F.; Chernova, E (col?laboradora) (2010). El rus. Estudi comparatiu entre la gramàtica del català i la del rus. Barcelona: Fasolcat.

 

Szmidt, D.; Zgustov M.; i Bank, S. (1999). Diccionari Rus?Català / Català?Rus.

Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

 

Torres, M.; Alkuwaifi, A. (2008). Els llibres de la Nur (català?rus). Barcelona: Punt d’Intercanvi.

 

Ucraïnès

Informació general sobre aquesta llengua a la pàgina web de Linguamón–Casa de les Llengües. [Data de consulta: 20 de desembre de 2011].

<http://www10.gencat.cat/pres_casa_llengues/AppJava/frontend/llengues_detal

l.jsp?id=69&idioma=1>

 

Roca, F. (2005). L’ucraïnès. Estudi comparatiu entre la gramàtica del català i la de l’ucraïnès. Col?lecció Llengua, immigració i ensenyament del català, núm. 8. Barcelona: Departament de Benestar i Família. Disponible a [Data de consulta: 20 de desembre de 2011]:

<http://www.udg.edu/LinkClick.aspx?fileticket=02ZjNVCDFOg%3d&tabid=1012

4&language=ca-ES>