El pols de la llengua als Països Catalans

Com ja hem explicat en altres ocasions, en el marc del Pla per a l’actualització del Programa d’Immersió Lingüística, el Servei d’Immersió i Ús de la Llengua del Departament d’Ensenyament de la Generalitat ha fet possible l’edició d’aquest CD de l’Associació E-kre@, on trobareu contes en quítxua, aimara i guaraní.

L’objectiu d’aquests materials és poder fer el reconeixement dins de l’aula ordinària de la llengua familiar d’alumnes procedents de Perú, Bolívia, Equador… que, encara, tenen com a llengua familiar una llengua ameríndia. A més, obviament de treballar per una educació intercultural per al conjunt de l’alumnat.

Cal aclarir que, a voltes, es tracta de llengües que rarament les famílies manifesten que les parlen, a causa del profund procés de minorització que han rebut en els seus països d’origen (barrejat, a més, amb elements relacionats amb un cert racisme envers la població ameríndia en general). Bo això, per exemple, dels 19.000 alumnes que passaren per les aules d’acollida el curs passat i dels quals tenim dades (es tracta, per tant, d’alumnat nouvingut de cicle mitjà i superior de primària i d’educació secundària), segons dades declarades als tutors de l’aula, hi ha 5 alumnes que tenen coneixement de l’aimara, un alumne bilingüe aimara/quítxua, uns 45 alumnes amb coneixements del quítxua i uns 88 del guaraní. Unes quantitats gens menyspreables si tenim en compte que estem parlant, aproximadament, de només un 14% de l’alumnat de nacionalitat estrangera i de la càrrega negativa que duen al damunt aquests alumnes envers la seva llengua.

En aquest quart lliurament de Contes portats pel vent s’ofereixen cinc contes que provenen d’Amèrica del Sud, en concret, de tres de les llengües ameríndies amb més parlants: l’aimara, el guaraní i el quítxua. Així podrem veure i escoltar L’origen de l’arc de Sant Martí i la mosca Papsita (en una de les variants del quítxua que es parla a Equador), En Wari i la Nyusta (un conte de Bolívia, en versions quítxua i aimara), El còndor i el pastor (un conte en una de les variants quítxua del Perú) i Pitogüé (conte en guaraní, de Paraguai).

 

Per raons vinculades a un colonialisme econòmic, cultural (i religiós) intens i constant, portat a Amèrica Central i del Sud per Espanya i per Portugal, i continuat fins als nostres dies pels estats sorgits dels processos d’independència fets pels criolls (en el sentit de fill o descendent d’europeus), molts dels parlants de les llengües ameríndies han anant abandonant o, en molts casos, amagant (en processos de substitució lingüística que encara s’estan produint en els nostres dies). Per això és difícil que, a voltes, famílies que provenen de Perú, d’Equador, de Bolívia… reconeguin que parlen una llengua que no sigui l’espanyol… És un cas més de minorització (barrejant-hi un cert racisme envers la població ameríndia). I, justament, per tot això, és important que l’escola sàpiga transmetre que no hi ha llengües ni millors ni pitjors, que sàpiga valorar el bagatge cultural de cadascú i que sàpiga fer entendre que ningú no s’ha d’avergonyir de la llengua i de la cultura dels seus pares o dels seu avis… I aquests contes ens poden ajudar en aquesta tasca que moltes vegades topa amb la pitjor de les fronteres: la dels prejudicis, la de ignorància, la que creu que hi ha llengües més importants que altres…, perquè en el fons creu que hi ha persones millors que altres..

 

En acabar el curs 2008-2009, en el nostre sistema educatiu hi havia més de 18.500 alumnes provinents d’Equador, més de 7.600 provinents de Bolívia, quasi 5.500 peruans i uns 1150 provinents de Paraguai… Quants d’ells tenen alguna competència lingüística en una llengua ameríndia? Quants els seus pares o els seus avis han abandonat la llengua, creient que la modernitat només s’havia de vehicular en espanyol? Són preguntes difícils de contestar, però que segur que ens podrem trobar amb més d’una sorpresa, com, per exemple, les que van fer possibles programes de TV3 com Inti-Raymi, de la sèrie Tot un món, on quítxues d’aquests estats ens parlen de la seva festa del sol i de la seva llengua També trobareu referències a l’interès per mantenir la llengua quítxua, en aquest cas per part de població d’origen equatorià, en aquest altre reportatge de TV3:  http://www.tv3.cat/videos/3132050/Catalans-de-lEquador (a partir del minut 11’57’’).

 

 

 

 

INFORMACIÓ SOBRE AQUESTES LLENGÜES

 

 

AIMARA

 

Llengua parlada per més de dos milions de persones a Bolívia (altiplans andins, departaments de la Paz, Oruro, Potosí, Cochabamba, Chuquisaca i el Beni), a Xile (zones muntanyoses al nord del país -Regions I i II) i al Perú (des del llac Titicaca fins a l’oceà, departaments de Puno, Tacna i Moquegua).

 

Des del punt de vista dialectal, se solen distingir diverses varietats de l’aimara, entre les quals hi ha intercomprensió, i que no es corresponen, com és lògic, a cap frontera estatal:

 

–       el septentrional, parlat al departament de la Paz (Bolívia) i la zona del llac Titicaca;

 

–       el meridional, parlat als departaments d’Oruro i Potosí (Bolívia);

 

–       el dels altiplans xilens;

 

–       un grup de transició, parlat al sud-oest del llac Titicaca (altiplans del Perú);

 

–       i unes quantes varietats perifèriques.

 

 

A les regions muntanyoses de la Paz, Oruro i Potosí la població que fa ús de la llengua arriba al 99%. En els altiplans dels altres departaments bolivians, peruans i xilens l’índex baixa lleugerament, però la llengua encara hi té una vitalitat elevada, malgrat la pressió de l’espanyol i, fins i tot, en alguns llocs, del quítxua.

 

Pel que fa a la població aimara immigrada a les grans ciutats, cal dir que, en general, s’ha trencat la transmissió intergeneracional i els joves, en el millor dels casos, ja només l’entenen.

 

Alguns aspectes legals:

 

A Xile, la CONADI, amb el suport del Ministeri d’Educació, ha posat en marxa el programa d’Educació Intercultural Bilingüe. Gràcies a aquest programa educatiu en escoles i universitats, s’ha aconseguit revertir lleugerament el procés de pèrdua de l’aimara, molt accelerat a la segona meitat del segle XX, i s’ha recuperat en part el prestigi de la llengua.

 

Pel que fa al reconeixement oficial, a la constitució Política del Perú (1993), en concret a l’article 48è es diu: “Son idiomas oficiales el castellano y, en las zonas donde predominen, también lo son el quechua, el aimara y las demás lenguas aborígenes, según la ley”.

 

Pel que fa a Bolívia, la “Nueva Consitución política del Estado” (2008) en el seu article 5. es diu:

 

I. Son idiomas oficiales del Estado el castellano y todos los idiomas de las naciones y pueblos indígena originario campesinos, que son el aymara, araona, baure, bésiro, canichana, cavineño, cayubaba, chácobo, chimán, ese ejja, guaraní, guarasu’we, guarayu, itonama, leco, machajuyai-kallawaya, machineri, maropa, mojeñotrinitario, mojeño-ignaciano, moré, mosetén, movima, pacawara, puquina, quechua, sirionó, tacana, tapiete, toromona, uru-chipaya, weenhayek, yaminawa, yuki, yuracaré y zamuco.

 

II. El Gobierno plurinacional y los gobiernos departamentales deben utilizar al menos dos idiomas oficiales. Uno de ellos debe ser el castellano, y el otro se decidirà tomando en cuenta el uso, la conveniencia, las circunstancias, las necesidades y preferencias de la población en su totalidad o del territorio en cuestión. Los demás gobiernos autónomos deben utilizar los idiomas propios de su territorio, y uno de ellos debe ser el castellano.

 

GUARANÍ

 

Llengua parlada per més de cinc milions de persones al Paraguai (a la major part del territori), a l’Argentina (províncies de Corrientes, Entre Ríos i Misiones), a Bolívia (regions sud-orientals), al Brasil (Mato Grosso do Sul i en punts dispersos a prop de São Paulo i Porto Alegre).

 

El guaraní, membre de l’extensa família lingüística tupí-guaraní, presenta una gran diversitat dialectal, encara que els seus dialectes són molt pròxims i intel·ligibles entre ells. A més, la variant guaraní paraguaiana és, de molt, la més parlada.

 

Des de 1992 la Constitució de la República del Paraguai, a l’article 140, estableix el guaraní com a llengua oficial de l’Estat al costat de l’espanyol. És l’única llengua ameríndia que gaudeix d’aquest estatus. Malgrat tot, el guaraní resta confinat a les relacions informals i personals, mentre que l’espanyol és usat en totes les comunicacions de caràcter oficial. Socialment, ocupa un rang inferior al de l’espanyol, llengua de les classes dominants. Si bé el Paraguai es defineix com un país pluricultural i bilingüe, aquest bilingüisme és clarament desequilibrat en benefici de l’espanyol.

 

Amb tot, el 88 % de la població del Paraguai parla guaraní. Un 39,2 % de la població és monolingüe en guaraní, un 48,9 % és bilingüe en guaraní i espanyol, i només un 6 % de la població parla únicament espanyol. En realitat, el nombre de parlants de guaraní és encara més alt, al voltant del 95 %, ja que les estadístiques no tenen en compte els bilingües que parlen una llengua diferent de l’espanyol. Es tracta d’una situació absolutament excepcional a tot el continent americà. Una dada curiosa és que la major part de parlants de guaraní al Paraguai són blancs o mestissos.

 

El 1994 el guaraní va ser inclòs en el sistema educatiu, però la llengua d’ensenyament de forma general continua sent l’espanyol. En realitat, el guaraní té un paper auxiliar per a l’aprenentatge de l’espanyol, ja que és present tan sols durant els tres primers anys de l’ensenyament primari. L’espanyol és, a més, l’única llengua autoritzada en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. En aquesta situació no és gaire sorprenent que tan sols el 55 % dels alumnes acabi els estudis primaris.

 

El guaraní té força presència radiofònica al Paraguai des de fa anys i també alguns programes a la televisió. Després de més d’un segle d’absència de periòdics en guaraní, l’abril de 2006 va començar a aparèixer Ára.

 

Els ministres de cultura del Mercosur van aprovar el 23 de novembre de 2006, a petició del Paraguai, la inclusió del guaraní com a llengua oficial, al costat de l’espanyol i el portuguès.

 

A la resta de països on es parla -Argentina, Bolívia i Brasil-, el guaraní no té cap estatus legal. A l’Argentina té certa presència als mitjans de comunicació: hi ha uns quants programes de ràdio i un canal de televisió en guaraní.

 

 

QUÍTXUA

 

Conegut també amb els noms de Kicwa,  kecwa, quichua,  quechua,  runa simi, és parlats a diversos estats: Perú (entre 4.400.000 i 5.000.000 de parlants); Equador (2.600.000); Bolívia (de 1.500.000 a 2.500.000); Argentina (de 60.000 a 120.000); Colòmbia (de 4.402 a 16.000); Xile (4.500); Brasil (entre 700 i 800).

 

El quítxua és la llengua indígena amb més parlants de tot el continent americà, entre 8 i 10 milions, distribuïts en set estats diferents.

 

Ja en els temps de l’arribada dels espanyols, els primers cronistes es refereixen al quítxua com a «llengua general», expressió que també es feia servir per designar altres llengües que es parlaven en un territori extens (com l’aimara o el guaraní). En el mateix sentit, s’anomenava també «llengua de l’inca». Per tant, no ens pot estranyar que la primera gramàtica i el primer diccionari del quítxua, escrits pel dominic Fra Domingo de Santo Tomàs, vagin aparèixer ja l’any 1560.

 

La classificació de les variants o llengües quítxua distingeix dues grans branques: el quítxua I (waywash o huáihuash), que es parla a la part central del Perú, i el quítxua II (wampuy o hyámpuy), que s’estén per un territori molt més extens i discontinu, que abasta, a part del Perú, els altres països on es parla el quítxua (Colòmbia, Equador, Bolívia, Argentina, Xile i Brasil). La intercomprensió entre els usuaris d’aquestes llengües o variants del quítxua és bastant difícil. Malgrat això, el parlants de tots aquests grups emparentats els perceben actualment com una única llengua,

 

Trobem un gran nombre de paraules manllevades del quítxua en espanyol, i en català, fruit del contacte amb parlants d’aquesta gran comunitat lingüística: canxa (kancha), cautxú (kajchu), xirimoia (chirimuya), coca (kuka), còndor (kuntur), gautxo (wakcha ‘pobre’), mate (mati), quinina (kinakina), papa (tubercle), llama (mamífer), etc.

 

L’any 1990 es va crear l’Acadèmia Major de la Llengua Quítxua (Qheswa Simi Hamut’ana Kuraq Suntur), amb seu a Cusco, Perú. Aquest organisme privat, però adscrit al Ministeri de Cultura, té entre els seus objectius principals vetllar per la puresa de la llengua quítxua, establir normes gramaticals, editar un diccionari normatiu de la llengua quítxua i promoure la investigació lingüística, l’ensenyament i aprenentatge de la llengua quítxua.

 

Pel que fa a la situació legal, llegiu el que s’ha escrit per a l’aimara.

 

Bibliografia a l’abast

 

·         ANÒNIM PERUÀ. Ollantay. El rigor d’un pare i la generositat d’un rei. València: Publicacions de la Universitat de València, 2004.

 

Primera traducció en català d’una obra escrita en llengua quítxua. En aquest cas, es tracta d’un drama en vers, de caire barroc, considerat la gran obra en quítxua de l’època colonial (final del XVII / començament del XVIII).

 

 

·         GRÀCIA, Lluïsa. El quítxua. Col·lecció Llengua, immigració i ensenyament del català, 13. Barcelona: Fasolcat, 2010.

 

Llibre que vol apropar als docents catalans la quítxua, per tal que puguin identificar les dificultats  (o les facilitats) que tenen els alumnes de llengua familiar quítxua que inicien el procés d’adquisició de la llengua catalana.

 

 

·         MONTERO, Cecília; GARCÍA, Fernando. Els quítxua. Barcelona: CIEMEN, 2003.

 

Llibre bilingüe escrit en quítxua (on es presenta als quítxues la realitat dels Països Catalans) i en català (on es presenta als catalans la realitat dels pobles de parla quítxua).

 

 

·         SÁENZ ANDRADE, Álvaro; i altres. L’Equador, un país al mig del món. Barcelona: Proyecto Local, 2008.

 

Llibre que ens presenta, entre d’altres temes, les nacionalitat i pobles indígenes de l’Equador.

 

 

·         SEGOVIA, Susanna. Els pobles de l’Equador. Barcelona: CIEMEN, 2006.

 

Llibre quatrilingüe escrit en quítxua, shuar i espanyol de l’Equador (on es presenta la realitat dels Països Catalans) i en català (on es presenta als catalans la realitat dels pobles de l’Equador).

 

 

·         SELLIER, Jean. Atlas de los pueblos de América. Barcelona: Paidós, 2007.

 

Presentació del diversos pobles d’Amèrica, tant d’origen autòcton com d’origen europeu, i de la història dels diversos estats que hi ha actualment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!