Les llengües de la nova immigració/7: les llengües del subcontinent hindi

En els anys darrers han arribat al nostre país un nombre considerable d’alumnes procedents del que generalment s’anomena subcontinent indi, el que es coneix amb el nom de l’Indus, que inclou el Pakistan, l’Índia i Bangla Desh. El 30 de juny de 2009, al nostre sistema educatiu teníem 2685 alumnes de Pakistan, 1553 alumnes de l’Índia i 485 alumnes de Bangla Desh (a més de 139 del Nepal, 1 del Bhutan i 1 de Sri Lanka, per acabar de completar el mapa de la zona).

 

En aquest apunt us oferim informació bàsicament de les llengües hindi/urdú i bengalí, parlades als tres estats més grans de la zona i que, en el passat, formaven part de l’Imperi britànic de l’Índia.


D’entrada, cal aclarir que l’urdú és una llengua lingüísticament molt pròxima a l’hindi, amb la qual hi ha mútua intel·ligibilitat oral
. Abans de la partició el 1947 de l’Índia en l’Índia i Pakistan (i posteriorment Bangla desh), l’hindi i l’urdú parlats eren considerats el mateix idioma, l’hindi-urdú. Des de la partició, l’”hindi estàndard” s’ha desenvolupat reemplaçant molts mots de l’àrab i del persa per paraules del sànscrit. Per això, la diferència la trobem en l’estàndard (de fet, és una situació força comparable a la del serbi i el croat, una mateixa llengua escrita en dos alfabets diferents, a causa de dues tradicions religioses i culturals diferents, i amb dos estàndards que marquen tendències separadores). Així, mentre que l’urdú (parlat majoritàriament per musulmans) té un estàndard ple de manlleus perses i àrabs i s’escriu en alfabet nastaliq (d’origen àrab), l’estàndard hindi (parlat majoritàriament per hindús) treu els cultismes del sànscrit i s’escriu en alfabet devanagari. L’urdú i l’hindi pertanyen, per tant, al mateix diasistema lingüístic, anomenat hindustani.

 

Per aquest fet, no ens pot estranyar que en situacions formals en què s’utilitza la varietat estàndard, hindis i urdús poden tenir, a voltes, dificultats per entendre’s, cosa que no passa en situacions informals. Una anècdota significativa: la llengua de la producció cinematogràfica de Bombai –Mumbai en la llengua pròpia de la zona, el marathi–, el que es coneix com a  Bollywood, l’entenen tant hindis i com urdús.

 

Pel que fa a l’urdú, cal recordar que és llengua oficial i obligatòria en l’ensenyament escolar a tot l’estat del Pakistan, tot i que només el parla com a primera llengua el 7,5% de la població, rere el panjabi (45%), el paixtu (15%), el sindi (14%) i el saraiki (11%). És usat com a segona o tercera llengua per parlants nadius de panjabi (bona part dels immigrants pakistanesos a Catalunya tenen com a llengua familiar el panjabi), hindko, sindi, paixtu, balutxi, saraiki, caixmirès i brahui. A l’Índia, encara que l’urdú és cooficial en alguns estats (Andhra Pradesh, Delhi, Jammu i Caixmir, Uttar Pradesh) i és present a les escoles d’aquests estats, tant el sistema educatiu com els mitjans de comunicació privilegien l’estàndard hindi.

 

Pel que fa a l’hindi, és llengua pròpia de molts estats del nord i del centre de l’Índia i la parlen uns 400 milions de persones (a les qual caldria sumar uns 250 milions de parlants d’urdú només a l’Índia). A més, com que és llengua oficial de la Unió Índia (com l’anglès) és parlat com a segona llengua per uns 200 milions més de persones (l’hindi és conegut fora del seu territori lingüístic (l’anomenat cinturó hindi), principalment als centres urbans de Mumbai, Kolkata, Bangalore, Chandigarh, Ahmedabad i Hyderabad.

 

És curiós destacar que, literàriament, els hindis s’han servit sempre de la llengua clàssica de l’Índia, el sànscrit; i no és fins a la primeria del segle xvii que trobem obres literàries cultes escrites en hindi.

 

L’hindi té cinc grups dialectals principals: (1) hindi occidental, que comprèn el khariboli (180.000.000 de parlants), el haryanvi (13.000.000) i el kanauji (6.000.000); (2) hindi oriental, que comprèn l’awadhi (20.000.000) i el chhattisgarhi (11.000.000); (3) bihari, que comprèn el mathili (45.000.000), el bhojpuri (26.000.000), el magadhi (11.000.000) i el sadri (2.000.000); (4) el pahari (7.000.000), i (5) el rajasthani (5.000.000). Com podeu veure, les xifres no són pas anecdòtiques. A més, l’hindi és oficial a les Illes Fidji, tot i que es tracta, realment, d’una barreja de diferents llengües de l’Índia, a causa de l’origen divers dels indis establerts a les Illes, amb mots manllevats de l’anglès i del fidjià.

 

Finalment, cal recordar que a la Unió Índia, a més de l’anglès i de l’hindi, usades per l’administració central, hi ha 22 llengües oficials, segons l’Estat:

  1. Assamès. Llengua oficial d’Assam
  2. Bengalí. Llengua oficial de Tripura i de Bengala occidental
  3. Bodo. Llengua oficial d’ Assam
  4. Dogri. Llengua oficial de Jammu i Caixmir
  5. Gujarati. Llengua oficial de Dadra and Nagar Haveli, Daman and Diu i Gujarat
  6. Hindi. Llengua oficial d’ Arunachal Pradesh, Andaman and Nicobar Islands, Bihar, Chandigarh, Chhattisgarh, Delhi, Haryana, Himachal Pradesh, Jharkhand, Madhya Pradesh, Rajasthan, Uttar Pradesh i Uttaranchal
  7. Karnataka. Llengua oficial de Karnataka
  8. Caixmiri. Llengua oficial de Jammu i Caixmir
  9. Konkani. Llengua oficial de Goa
  10. Maithili. Llengua oficial de Bihar
  11. Malaialam. Llengua oficial de Kerala i Lakshadweep
  12. Manipuri o Meithei. Llengua oficial del Manipur
  13. Marathi. Llengua oficial de Maharashtra
  14. Nepalès. Llengua oficial de Sikkim
  15. Oriya. Llengua oficial d’ Orissa
  16. Panjabi. Llengua oficial de Punjab, segona llengua oficial de Delhi
  17. Sànscrit. Llengua sagrada de l’hinduisme,
  18. Santali
  19. Sindhi
  20. Tàmil. Llengua oficial de Tàmil Nadu i Pondicherry
  21. Telugu. Llengua oficial de Andhra Pradesh
  22. Urdú. Llengua oficial de Jammu i Caixmir, alguns districtes de Andhra Pradesh, Delhi i Uttar Pradesh

Un exemple d’aquesta diversitat el podem trobar en els bitllets moneda, on podeu veure 16 alfabets diferents (mireu la imatge del bloc).

Bibliografia hindi/urdú: 

 

§         Apreneu català. Barcelona: Associació de Treballadors pakistanesos de Catalunya, 2008.

           

§         Diccionari audiovisual català/urdú.  Barcelona: Departament d’Educació.

http://www.edu365.cat/agora/dic/catala_urdu/

 

§         ALKUWAIFI, Ahmad; TORRES, Montserrat.  Els llibres de la Nur (català- urdú). Barcelona: Punt d’Intercanvi, 2006.

 

§         BECERRO, María. Mirades de l’Índia. Barcelona: Save the Children a Catalunya, 2007.

 

§         CADÈNE, Philippe. Atlas de l’Inde. París: Éditions Autrement, 2008.

 

§         PUJOL, Òscar. Diccionari Sànscrit – Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006.

 

 

 

 

Bengalí

 

És la llengua indoeuropea més oriental i és parlada per la majoria de la població de Bengala Occidental (Índia) i de Bangla Desh (on són el 99% de la població). A Bengala, on la població és hinduista, és parlada per uns 90 milions de persones; i a Bangla Desh, on la població és majoritàriament musulmana, per uns 125 milions de persones. És una llengua relativament propera a l’hindi i posseeix un alfabet propi, que procedeix de l’alfabet Brahmi i que és relativament proper a l’alfabet devanagari, del qual va començar a divergir fa uns 1000 anys.

 

  

 

Altres llibres i materials que complementen la informació de totes les llengües que hem comentat:

 

§         ALKUWAIFI, Ahmad; TORRES, Montserrat. El món de la Dúnia. Català / xinès, tagal, urdú, bengalí, hindi. Barcelona: Punt d’Intercanvi, 2007. (podeu trobar l’àudio a: http://www.puntintercanvi.org/catala/audios.htm).

 

§         BRETON, Roland. Atlas des langues du monde. París: Éditions Autrement, 2003.

 

§         CAMPBELL, George L. Compendium of the World’s languages. Londres: Routledge, 1999.

 

§         MORAL, Rafael del. Lenguas del mundo. Madrid: Espasa-Calpe, 2002.

 

§         Sellier, Jean. Atlas de los pueblos del Asia meridional y oriental. Barcelona: Editorial Paidós, 2002.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari