Al número 188 de juny de 2011 de Le Monde Diplomatique en español (ja a la venda!) podeu llegir una nova ressenya de novel·la gràfica feta per mi: "Prisionero en Mauthausen", de Javier Cosnava i Toni Carbos.
  |  |
Dietari d'opinió i novel·la gràfica
|
 Efectivament, el PP ha tornat a revalidar la seva majoria absoluta al País Valencià, malgrat la corrupció. Ara bé, algú sincerament esperava una altra cosa? Les males noticies no per previsibles deixen de ser nefastes però, fins aquí. Hi ha bones notícies, i són dues. Primer, que el PPSOE, amb les seves polítiques faraòniques i de retallades, ha perdut en total 222.949 vots i 4 escons. I segon, que Compromís ha aconseguit per mèrits propis una victòria històrica, contra tot pronòstic i enquesta, amb gairebé tots els mitjans de comunicació en contra. Han passat de llarg la fatídica barrera autonòmica del 5% amb un 7% i 6 escons, s'han posicionat clarament com la tercera força política valenciana per davant d'EUPV, i fins i tot han entrat de manera apoteòsica a la ciutat de València amb un 9% i 3 escons. El fet que una coalició de partits estrictament valencians haja recollit aquests resultats és en si mateix una bona noticia des del punt de vista nacional que trenca amb molts mites. A banda, quant a l'esquerra en general, també és una bona notícia la consolidació de Compromís, ja que ha estat i de segur serà de nou la veritable oposició al PP. En aquest sentit, la diferència amb EUPV és clara. Mentre els comunistes tan sols conceben un pacte incert amb el PSOE, els de Compromís han estat prou agosarats per denunciar que el PSOE ha estat un soci fidel del PP en tots els assumptes importants. No és, per tant, una alternativa real, si més no com a principal força de canvi. Molts fins i tot diran que és dubtosa la seva croada contra la corrupció, eix de la seva propaganda. Per tant, vull veure en aquests resultats la llavor d'un futur canvi social i de govern al País Valencià, d'una autèntica regeneració política. I per això trobe que, tot i saber que els propers quatres anys seran durs, amb més retallades socials i més persecució de la nostra llengua i cultura per part del PPSOE, hi ha motius per ser optimista. A banda, personalment, trobe d'autèntica justícia que gent com Mònica Oltra, que és de les poques polítiques amb sang a les venes, seguisca en acció al nostre parlament. Per últim, voldria lamentar, atès que ara visc a Madrid, l'entrada amb força d'un partit pancastellanista excloent com UPyD, que ha aconseguit escons a l'ajuntament de la ciutat i al parlament autonòmic. Compte amb aquesta gent, que tenen bona imatge i el costum d'apuntar els perifèrics com a boc expiatori de tots els mals. Amb ells als parlaments, de segur que viurem una radicalització del discurs espanyolista del PPSOE.  Juanjo Guarnido, Juan Díaz Canales. Norma Editorial. Si bé és cert que el gènere negre viu als nostres dies un ressorgiment, no és en aquest que hauríem d'emmarcar Blacksad. Més que retratar el costat fosc de la societat, allò que sembla proposar-se aquest còmic és una recreació gairebé històrica del que fou el gènere als anys trenta del segle passat. Així, a banda dels tòpics del gènere, hi trobem tota mena de referents com per exemple els músics de jazz, el nazisme o la persecució dels comunistes, que fan de l'ambientació d'època alguna cosa més que decoració. Fos com fos, hi ha en aquests quatre àlbums recollits en aquest volum, una voluntat d'homenatjar el bo i millor del clàssic gènere negre. Això s'aconsegueix mitjançant uns guions ben lligats que saben jugar amb les regles imposades, la consistència general dels quals únicament es veu trencada per un excés de complicació ocasional que, segurament, també forma part del joc. Alhora, el fet de gastar animals enlloc de persones, convida el lectora a mirar el conjunt des d'aquella òptica fantasiosa tan pròpia del còmic. S'afegeix així un punt d'estranyament que ens manté alerta i és capaç d'aportar més d'una sorpresa. Així mateix, suposa tot un repte per un dibuixant qualificat sovint de genial, i amb raó. La reconstrucció que fa d'aquell món és tan bona i detallista que qualsevol hagués dit que ha pres apunts del natural. A més, cal destriar el seu domini del gest, del moviment i de tot allò que al cinema recau sobre l'actor i fa creïbles els personatges. I tot això sense oblidar un color d'autèntic luxe on la llum -i les ombres- juguen un paper protagonista i on s'endevinen influències impressionistes. I per acabar-ho d'arrodonir, cal fer esment de la qualitat de la narració gràfica d'estil cinematogràfic. De la seva capacitat d'adaptar-se al ritme de cada escena, de transmetre emocions i de ser entenedora, depén en gran part l'èxit d'aquesta obra. És per àlbums com aquests que el concepte de còmic europeu sol anar associat al luxe, i amb encert. A aquestes alçades trobe que és sobrer recomanar aquest integral de Blacksad en català però, qui sap. Si encara no l'heu llegit, no se m'acudeix millor ocasió!  Més d'un dels famosos experts en campanyes electorals deu estar prenent notes ara mateix a la plaça del Sol de Madrid. I encara a algunes places més de la resta de l'Estat i del País com València o Barcelona. A Madrid, que és on hem toca a mi, ahir em vaig sentir insultat per la prohibició de la concentració per part de la Junta Electoral i vam decidir acostar-nos a Sol. Al metro un missatge ens demanava de no anar i una vegada allí vam veure com, efectivament, un fort dispositiu policial custodiava els accessos. Per contra, una gentada impressionant els impedia actuar, entre els quals tota mena de gent, amb majoria de joves. En arribar, una dona corrent parlava per telèfon: "Vine, que paga la pena". Poc després, algú desplegava una pancarta des d'un andami que arrencava un fort aplaudiment: "No som anti-sistema, el sistema és anti-nosaltres". S'ha de reconèixer que tot plegat té molt de mèrit. Primer, pel fet que aquesta organització d'anònims ha aconseguit connectar amb tanta gent i mobilitzar-la. I segon i més important, pel fet d'haver trencat el setge mediàtic al que sotmeten als moviments socials les grans corporacions de comunicació públiques i privades. Efectivament, hi ha una multitud però, els actes multitudinaris que no arriben a eixir en la televisió es conten per dotzenes. Estic pensant en mobilitzacions contra les privatitzacions, el pacte social, els transgènics o l'energia nuclear, amb milers d'assistents i reduïdes en el millor dels casos a notes al marge. En tot cas, la novetat és que han aconseguit fer eixir al carrer molta gent que em dóna la impressió que mai abans havien exercit el seu dret a manifestar-se. Han convertit la mobilització en quelcom de moda més enllà dels de sempre, cosa que ja és una victòria en si mateixa. Ara bé, com s'articularà ideològicament aquest moviment en el futur? El seu funcionament assembleari ens dóna una pista, així com el fet d'haver identificat l'enemic en els partits del règim -"PSOE i PP la mateixa merda és"- i els banquers, la bèstia negra que a la televisió anomenen els mercats per evitar anomenar-los amb nom i cognoms. Sincerament, pense que la influència que tindrà aquest moviment en les properes eleccions serà relativa -potser no tant en les següents, qui sap-. De tota manera, de nou el meu consell és que pel bé de la democràcia i pel bé de tots no voteu ni PSOE ni PP sota cap concepte. Pirata.cat em confirma via identi.ca allò que resulta una obvietat per qualsevol persona culturalment dispersa després de veure aquest espot de campanya: Efectivament, les anomenades tres lleis pirata que han de regir el comportament dels seus càrrecs electes estan inspirades en les tres lleis de la robòtica d'Isaac Asimov. Vaja, s'entén que a falta d'implementar la llei zero! Ara podria extreure'n tota mena de conclusions divertides sobre la qüestió però, en comptes d'això us diré que en el fons trobe de molt bon gust aquesta inspiració. Com tants altres grans escriptors, Asimov era un humanista de fortes conviccions ètiques, el missatge del qual és perfectament recuperable si el que ens cal és regeneració política. Tot això, dic, a banda del que penseu d'aquest partit. Jo personalment m'identificaria més amb les idees d'algú com Ursula K. LeGuin, cosa que potser fora matèria per altre apunt. Aclariment: culturalment dispers és el terme que va parir el meu homònim Marc Pastor per diferenciar gent com Carmen de Mairena dels afeccionats a la ciència ficció, la fantasia, els còmics, etc. Però probablement si no sabeu què vol dir, tampoc no haureu entés aquest apunt... Pel seu interès, tot i que amb un cert retard -es van donar a conèixer al Saló- em faig ressó dels guardonats amb els premis del còmic en català:
 Els Premis ComiCat
van néixer per donar resposta a una mancança que constatem que
tristament encara avui es manté. La nostra intenció era i és reconèixer
el bo i millor de la feina feta en llengua catalana en l'àmbit del còmic
-el manga, la novel·la gràfica, el tebeo...- atesa la distracció
d'institucions oficials i professionals sobre el tema. En l'edició de
2011 són premiables totes aquelles obres publicades durant l'any natural
2010, indistintament del seu format, gènere, procedència de l'autor o
idioma original. Bàsicament, són les que podem trobar a la llista
corresponent de còmic.cat.Fins ara s'havien atorgat de manera popular, tot obrint les votacions als lectors del nostre web però, enguany ens ha estat impossible fer-ho així. La raó és senzilla: fem el que podem! Així, hem decidit de fer-ne una votació col·legiada entre els membres del col·lectiu. Aquests han estat els resultats:  Geoff Johns, Gary Frank. Planeta DeAgostini. El natural temor que un còsmic immigrant il·legal com Superman despertaria entre els habitants de la terra, i els seus dubtes davant la raó de ser de la seva presència entre nosaltres, són els eixos sobre els quals pretén bascular aquest DC Orígenes Superman. Geoff Johns al guió i Gary Frank als llapis fan els honors, dos noms de provada solvència amb els quals es pretén garantir la qualitat del conjunt. Cosa que de fet s'aconsegueix en els aspectes estrictament tècnics: estem davant d'un bon còmic, ben escrit, ben narrat, exquisidament dibuixat. Més d'un el gaudirà al màxim, sobretot si és aficionat o coneixedor de la història de l'home d'acer. Llavors, quin és el problema? Bàsicament, la intenció. La minisèrie que recull el llibre pretén portar a Superman a la continuïtat editorial de la DC del segle XXI. Es tracta de l'enèsim remake de l'origen del mite, del cíclic rellançament que la franquícia ve a patir cada vint anys més o menys. El que fa Johns és recuperar una gran quantitat d'elements precrisi que John Byrne va desterrar de la mitologia de Superman en la seva particular marvelització de la icona executada als vuitanta (Superboy, la Legió de superherois, l'excentricitat de Luthor, etc, etc.). Però, lamentablement s'equivoca en les formes a l'hora d'implementar per al cànon de manera convincent. Això vol dir que per tal que l'avesat lector d'aquesta època admeti detalls com que Superboy va existir abans que Superman en Smallville sense que ningú descobrís fet i fet la seva identitat secreta, o que Luthor provingui de la pròpia Smallville sense ni tan sols sospitar això mateix, es necessita un to en la narració més distant, segurament de tall irònic. Estic pensant en Alan Moore i Supreme o Morrison i All Star Superman. No obstant això, Johns no renuncia a l'èpica tot i comptar amb aquests elements discordants. Constants iniciàtiques que converteixen el llibre en una gènesi fallida, ja que només la gaudiran plenament els ja iniciats. Un evident fracàs editorial per a una història tan pretesament fundacional com aquesta. Article cedit per H.M.  L'enquesta del CIS pel que fa al País Valencià és tan demolidora com previsible. No és que la dreta guanye sis escons, és que podem assumir, tal i com estan les coses, que en guanya quaranta-quatre. Els sis del PP, i els trenta-vuit amb que es quedaria el PSOE. Després de la reforma laboral, dels plans de liquidació de les pensions i de privatització dels serveis públics i, en definitiva, de tot allò que suposa la més elemental concepció de l'ideari socialdemòcrata, hem de començar a assumir que els votants del PSOE no deuen ser votants d'esquerres. Es pot admetre, en tot cas, que no estan o no volen estar informats però, sospite que no es tracta d'això. Més bé diria que comparteixen amb els del PP la ideologia capitalista de la competitivitat com a mètode i del consumisme com a fi. I clar, posats a votar per una mala còpia que a sobre és considerada menys valenciana, molts votaran pel PP. Tan se val si són o no uns lladres, ja que allò que socialment està millor valorat ara mateix és ser un llest. El PSOE ha predicat darrerament la ideologia del FMI a Madrid, i a casa nostra porta molts anys predicant la dels faraons. Doncs bé, ara toca recollir els fruits. Però no patiu, que no es quedaran sense feina, a les grans corporacions i bancs els esperen amb els braços oberts. Amb aquest panorama, em sembla que si alguna cosa bona hem de treure els valencians d'aquestes eleccions, hauria de ser la fallida del PSOE, i a mitjà termini la seva desaparició. Les seves sigles són les d'un zombi que s'arrastra per pura inèrcia, tot xuclant uns vots d'esquerra que no li pertoquen, una veritable estafa electoral. Evidentment, tot això també val pels de la resta del país, i de l'estat. En això estic ben d'acord amb el que diu Vicent Partal en aquesta entrevista. I encara parlen de dignitat i honradesa als seus eslògans...  Si heu estat més o menys assabentats del que realment va ocórrer a la crisis financera que va explotar el 2008, de quins van ser els responsables i de com es va desenvolupar, llavors potser no us cal veure aquest film. Però, sospite que molta que gent que creu estar ben informada es sorprendrà en veure aquest documental que, d'altra banda, haurien d'emetre per televisió a hora de màxima audiència. Entretingut a l'estil americà però, sense la vena lacrimògena dels de Michael Moore, Inside Job és capaç de deixar les coses ben clares sense esgotar el públic. Això ho fa mitjançant explicacions gràfiques i, sobre tot, amb unes impagables entrevistes que sovint arriben a violentar uns personatges que no estan acostumats a escoltar coses com "això que m'estàs dient és clarament una mentida". La conclusió del film, el més esfereïdor de tot, és que els responsables de la crisi financera i econòmica estan encara al poder, i que per tant les suposades solucions que patim i patirem són obra seva. En aquest sentit, quant als Estat Units, la traïció feta per Obama tenint en compte allò que va prometre és notable. I per suposat, podem sobreentendre que equivalent a la feta pel seu governador provincial a l'Estat Español, Rodríguez Zapatero. Altra qüestió, més de fons, és si la tesi defensada en última instància per la pel·lĺcula és encertada. Aquesta és que hi ha un problema de delinqüència financera, de joc brut i d'estafa generalitzada. Però, la pregunta que jo em faig, i no només jo, és si aquesta delinqüència no és intrínseca a un capitalisme basat en la mundialització dels mercats financers desregulats, a l'anomenada globalització. O dit d'una altra manera, què podem esperar d'un sistema dissenyat per gent que sabem que són uns lladres?  Els que ens considerem amics de Juanjo Cuerda estem ben contents aquesta setmana. Les tires de Luismi y Lola han començat a publicar-se a l'Olimp de l'humor gràfic, El Jueves. Enhorabona! Talent li sobra, i ganes també. La tira es basa en les relacions entre dos amics, un homosexual i una heterosexual. Luismi posa la bogeria i Lola el seny, i d'aquest constrast neix un humor proper però alhora un pèl surrealista. És un esquema clàssic que Juanjo porta al seu terreny basant-se en experiències pròpies i alienes, en tenir, com sempre té ell, els ulls ben oberts. En això, i en la lectura de mestres com Bill Watterson, Charles Schulz, Ralph König o Christophe Blain, entre altres. Personalment he de dir que m'encanta el seu humor, i sobre tot l'estima que transmet pels personatges. A banda, no hi ha dubte que és un dibuixant excepcional. Tan sols cal veure con juga amb la gestualitat, amb el tempo de la tira i amb els diferents recursos del llenguatge del còmic. Bé, tot això ho apreciarem millor segons es publique, així que ja teniu una bona raó per comprar El Jueves! + Podeu llegir una entrevista seva a La chica del flequillo.  Al número 187 de maig de 2011 de Le Monde Diplomatique en español
(ja a la venda!) podeu llegir dues ressenyes de novel·la gràfica: "¡La crisis está siendo un éxito!", de Manel Fontdevila (feta per mi), i "Todo 36-39. Malos Tiempos", de Carlos Giménez. Naoki Urasawa. Planeta DeAgostini. En les distàncies curtes és on un mangaka se la juga, com deia aquell antic spot televisiu. Doncs potser sí o potser no, però allò cert és que és el coll d'ampolla pel qual han de passar els comicaires a la potent indústria editorial japonesa de còmic si volen triomfar. Doncs bé, aquest bonic volum ens ofereix una bona panoràmica de les raons de l'èxit de Naoki Urasawa, un dels autors japonesos més aplaudits dels darrers temps amb sèries com 20th Century Boys, Monster, Pluto o Cinturó Negre, publicada en català. El contingut, com era previsible, és variat en tots els aspectes. Hi ha històries millors, pitjors, llargues, curtes, de comèdia, de drama, d'aventures, casolanes i de ciència ficció. I, cosa que crida l'atenció, es nota una certa variació de l'estil de dibuix que no deixa de ser curiosa. Com també ho és el fet de trobar-se amb idees i personatges que són clarament la llavor d'altres que farà servir més endavant. Per exemple, la Ginger Inokuma. Fos com fos, en tots els casos podem sentir l'inconfusible ritme i estil de l'autor i la seva impecable factura tècnica capaç de convertir en quelcom natural tot l'artifici del llenguatge del còmic. És cert que hi ha algunes històries que no passen de ser acudits -cosa que tampoc està malament- però certament hi ha algunes que paga la pena destriar i que fan ben recomanable aquest volum. Estic pensant en els sis episodis de la protosèrie Policeman, els dos de NASA, els de Mighty Boy, Old Western Mama o Nana de Shinjuku. Aquesta última, per cert, és un sorprenent drama colpidor com no ens té acostumat Urasawa. En fi, ja dic que hi ha veritables troballes en aquest recull que el fan ben recomanable per qualsevol lector adult. És a dir, a banda dels seguidors més acèrrims que ja saben que el nom de Naoki Urasawa és sinònim de qualitat i no els cal cap recomanació.  Luis Rossell, Alfredo Villar, Jesús Cossío. Ed. La Oveja Roja. Més que interessant resulta la proposta que ens porta La Oveja Roja en aquesta novel·la gràfica. Primer, perquè ens apropa una sèrie de fets, desconeguts per a una gran majoria, sobre l'enfrontament entre la guerrilla de Sendero Luminoso i els cossos de seguretat del Govern del Perú, entrenats en la nefasta Escola de les Amèriques. Segon, per acostar-nos el punt de vista de tres autors peruans, una cosa tristament excepcional en aquest mitjà d'expressió. I tercer, per la pròpia qualitat artística i rigorositat del treball d'aquests. Rupay conta algunes històries dels primers anys del conflicte extretes de la Comissió de la Veritat i Reconciliació que el 2001 va tractar de rescatar la memòria de les víctimes. Cadascuna d'elles ha estat adaptada al llenguatge del còmic i acompanyada per un petit text explicatiu. La tècnica utilitzada és tan naïf i sòbria com encertada i de lectura àgil. En tot cas, resulta impossible sostreure's a la duresa del relat, sobretot quan la seva veracitat es reforça amb fotografies, retalls de premsa o il·lustracions. El vermell de la sang, de la bandera peruana i de la comunista, sobresurt enmig d'un acurat blanc i negre per fer-nos recordar la barbàrie que es va apoderar del país durant aquells anys. Al final, tota l'obra traspua un fort compromís contra la violència i amb el necessari rescat de l'oblit d'allò que en suma va significar un autèntic genocidi, principalment de camperols quitxuaparlants. Una lectura molt recomanable i enriquidora. Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español (adaptat)  Sovint es diu que només hi ha dues classes de còmics, de bons i de dolents. Però, en el fons el que hi ha són còmics que ens interessen i còmics que no, resulten després aquests bons o dolents. Més que la gent no llegir còmics, el que ocorre habitualment és que no hi ha còmics adients per tota mena de gent. Aquest és el cas de Sóc de poble, que va dirigit a un públic molt específic independentment de si ha llegit mai un còmic o no. De fet diria que la majoria dels anomenats moderns (siguen de poble o no) a qui va dirigida aquesta obra mai no ho han fet. O potser són prejudicis meus, qui sap.En tot cas, el que tenim aquí és una mena de remasterització de l'estil de Juanjo Saez sobre el món de la modernitat. La seva fórmula és un dibuix acuradament descurat i esquemàtic, un guió propi d'un monologuista de cafè i un bon grapat d'acudits amb els que el seu públic se sentirà identificat. No és el meu cas, ja que ni sóc modern ni pretenc ser-ho. I tampoc sóc de poble. Reconec, això sí, que el fenomen pagava la pena de ser estudiat. En tot cas, cal celebrar que el món del còmic en general, i en català en particular, eixample els seus horitzons. En resum, si sabeu què és un blazer estic segur que el trobareu molt divertit.  Josep Casanovas, Daniel Serrano. La Cúpula. La meva curiositat respecte d'aquest còmic era ben alta. Els autors de L'Invasor microscòpic fent un còmic d'aquells que en diuen indie? Això ho havia de llegir. I efectivament, llevat d'algun que altre cameo indissimulat, no té res a veure. No seas amble conmigo és, a tots els efectes, una novel·la gràfica per adults que juga amb les regles del més recent còmic d'aquesta mena. En aquest sentit, molts són els tòpics que abraça, des del personatge malenconiós fins el trauma infantil, la crisi d'edat i de parella, o les innumerables referències a la música que agrada la gent de bon gust. Fins i tot gràficament té un aspecte i inofensiu, perfectament assimilable a nombrosos autors que han fet camí en aquest terreny i que no mencionaré ara. Pense que si el fullegeu sabreu de què parle. Però, malgrat tot això, he de dir que aquest còmic paga la pena. La manera que té de contar les coses és suficientment original com per cridar l'atenció i, el que és més important i per variar, té alguna cosa a dir que val la pena ser dita. El guió, estructurat de manera caleidoscòpica, és capaç de sorprendre el lector amb els seus punts de vista, els seus girs i fins i tot el seu humor sarcàstic. Així és com ens va entretenint mentre va presenta les peces inconnexes d'un puzle que, a la fi, encaixa de manera milimètrica. El dibuix, per la seva banda, fa gala d'una gran elegància narrativa i és capaç d'aportar fluidesa i emoció al relat. Si bé no destaca especialment per la bellesa del seu estil, sí ho fa per la imaginació expressionista amb que l'enfoca. Per tant, en conjunt diria que estem davant una novel·la gràfica ben recomanable per qualsevol lector adult, i més si és afeccionat. Una bonica història que, sense voler revolucionar el gènere, és capaç d'aportar les dosis d'originalitat i honestedat que calen per fer-nos gaudir de la lectura més enllà dels tòpics i les frases fetes. Sens dubte, es tracta d'un pas de gegant pels seus autors. Llàstima que aquesta vegada no els hem pogut llegir en català.  Quim Bou. Dolmen Editorial. Per fi he pogut trencar la maledicció que m'impedia fer-me amb el número quatre dels àlbums d'Orn, i de passada també amb el recent cinqué. Me'ls he llegit tots dos seguits i la conclusió que n'he tret és que encara no es pot parlar, que això no està ni de bon tros enllestit. Com bé ens recorda el mapa amb que es tanca aquesta lectura, haurem d'esperar al número deu per tancar el cicle. Però no patisc gens, ja que sembla que Quim Bou ho té tot al cap i vol fer-ho bé, amb cura i sense preses. Així és com la bola de neu va creixent amb cada lliurament i es van confirmant les sospites que molts vam tenir amb el primer de tots. De tota manera, fins i tot amb la història inacabada podem parlar de les seves virtuts. De nou, he de dir que m'encanta el disseny de producció, allò que fa creïble un món fantàstic que té les seves pròpies regles, així com també els diferents personatges. Tant el guió com la narració gràfica estan molt ben treballats per fer que el lector s'endinse en una història composada de diversos temes i arguments entrecreuats. El dibuix, de nou, és d'autèntic luxe, tant en les parts d'acció com en les pàgines que recreen paisatges i serveixen per emmarcar els fets. I per cert, el tractament explícit de la violència d'aquests darrers números m'ha semblat d'allò més encertat per tal de no frivolitzar-la i aportar alhora tensió. En conjunt, trobe que Orn Història Universal guanya volada amb cada àlbum per convertir-se en una sèrie cada cop més recomanable. El seu compromís amb el gènere fantàstic potser li tancarà algunes portes però, sospite que això té poca importància quan un autor gaudeix de la seva llibertat i fa allò que vol. Cosa que, per cert, es nota en el resultat. Potser fora una bona idea editar-la, quan s'acabe, en format novel·la gràfica. Per ara, seguirem a l'aguait.  Jaime Hernández. La Cúpula. Jaime Hernandez, important figura del còmic independent americà, poseeix un estil alhora clàssic i renovador, tan característic com diria que únic si no fos pel seu germà Gilbert. Llegir un còmic seu és acostar-se a un grau d'excel·lència en aquest art que molt pocs són capaços d'assolir. I això sense grans filigranes visuals, tot observant una gran contenció en els recursos i fent reposar la força del conjunt en la bellesa de cadascuna de les vinyetes. Altra característica seva -impossible passar-la per alt- és la seva habilitat com a dibuixant de dones. De dones de tota classe i condició però en tot cas de gran presència escènica, temperament i sensualitat. Així ho demostra el primer capítol d'aquest recull, un autèntic homenatge a la lluita lliure femenina que confesse que he llegit amb la boca oberta. Per emmarcar. Ara bé, de què va aquesta història? Doncs, com sempre em passa amb Jaime Hernandez, no sabria ben bé què dir-vos. Es tracta d'una nova extensió del particular univers de l'autor, desenvolupat fins ara a Locas, això és l'únic que em queda clar. La resta és simplement la vida i les coses que li passen al grup d'amigues i amants -i d'altres homes que les envolten- que protagonitzen les seves històries. I com en la vida mateixa, hi ha de tot, drama, comèdia i un pèl de tragèdia. Fos com dos, l'autor s'ho passa d'allò més bé desenvolupant la seva història, plena de girs i el·lipsis, flashbacks i flashforwards, i el lector el millor que pot fer és gaudir de l'elegrància de la narració gràfica de cada episodi i pregar per entendre-ho tot al final, quan les peces del puzle encaixen. Mentrestant, trobe que el còmic haurà acomplit la seva funció si hem passat una bona estona de la lectura i si, com sospite que haurà passat, ens hem acostumat a la familiaritat d'uns personatges tan de carn i ossos com pocs. En definitiva, un còmic del tot recomanable per tothom. Pels afeccionats més acèrrims, que sabran apreciar les seves qualitats subtils, però també pels neòfits en general, ja que resulta molt assequible formalment i quant al contingut. Si encara no heu descobert l'univers Hernandez, aquesta és un bona porta per entrar-hi.  Com cada any, les novetats de còmic en català es concentren una vegada
més al Saló. Pels afeccionats
pot ser feixuc de pair -o més bé de pagar- però, ofereix la
possibilitat d'arribar al públic esporàdic que habitualment s'acosta
encuriosit a l'art seqüencial en aquestes entranyables dates.Vet aquí les meves pistes per lectors adults que volen llegir en llengua catalana obres que, a priori i sense haver-les llegides, semblen recomanables: L'HIVERN DEL DIBUIXANT Paco Roca (Astiberri) Juanjo Guarnido i Juan Díaz Canales (Norma) Quim Bou (Dolmen) Raquel Córcoles, Marta Rabadán (Glénat) Marjane Satrapi (Norma) Hugo Pratt (Norma) WILSON Daniel Clowes (La Cúpula) [Selecció feta originalment per ComiCat]  L'altre dia em queixava en aquest apunt que Xubuntu, la versió lleugera d'Ubuntu, ha deixat de ser funcional, i donava alternatives per fer anar aquest sistema amb 256Mb de RAM. Doncs bé, he pogut confirmar que la culpa no és de l'escriptori XFCE que fa servir. La darrera versió de Zenwalk, distribució lleugera basada en Slackware, el fa servir en la seva última versió -la 4.8.1- sense cap mena de problema. Això la converteix en una opció a tenir molt en compte, ja que al meu entendre, XFCE és sempre preferible a LXDE o a IceWM. Això si tenim prou recursos o, més ben dit, si trobem qui els gestione com cal.Zenwalk potser no és tan important ni té una comunitat tan gran com Ubuntu però, està mantinguda més que de sobres. La llàstima és que no està tan ben localitzada però tot i així, una vegada instal·lada, es pot catalanitzar sense massa problemes -únicament he hagut de baixar a mà el corrector de català pel processador de texts-. Zenwalk 7.0 està orientada a usuaris corrents, és senzilla de fer servir i en general de configurar. Això sí, per afegir programari gasta Netpkg, que no es pot comparar amb el Centre de Programari d'Ubuntu. Detecta la xarxa sense problemes, i inclou els paquets que em calen com la suite ofimàtica LibreOffice 3 o GNU Icecat -versió del Mozilla Firefox- com a navegador equipat amb tots els connectors necessaris -flash, etc-. Si esteu en el meu cas, us recomane que li feu una ullada.  Sid Jackobson, Ernie Colón.Ediciones B. Essent com és un dels personatges més carismàtics de la nostra història recent, a ningú li sorprèn veure quotidianament la imatge d'Ernesto "Che" Guevara. Efectivament, són molts els que coneixen el mite d'aquest revolucionari infatigable però, quanta gent sap realment la seva història? Sospitem que no tants. Per posar-hi remei Sid Jackobson i Ernie Colón es proposen acostar-nos en aquesta obra el seu relat vital. Així, les seves pàgines cobreixen des dels cèlebres "Diarios de motocicleta" fins els seus projectes al Congo i Bolívia, posant l'accent com és lògic en la revolució cubana. Es troba a faltar per part del guionista un posicionament més crític i menys asèptic, sobretot pel que fa al context històric, si bé cal reconèixer que s'ha dut a terme una gran feina de documentació. No obstant, la sensació que deixa la seva lectura s'acosta a la d'un llibre de text. Possiblement això també siga degut a la simplicitat de l'enfocament gràfic del dibuixant, que a més de posseir un estil poc atractiu mostra una evident malaptesa en el maneig dels recursos de la narració gràfica. La manca de lligam entre dibuix i text ens fa pensar més en una "biografia il.lustrada" que en una autèntica novel·la gràfica. Per descomptat, està molt lluny de la força del retrat que va realitzar Héctor Germán Oesterheld amb Alberto i Enrique Breccia a "La vida del Che". En tot cas, l'obra compleix la seva funció divulgadora i en aquest sentit potser mereix ser recomanada. Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español (adaptat) |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosSOBRE AQUEST BLOC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
ComiCat
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|