Després d'anys i anys parlant del "PPSOE", ara que el concepe havia calat en la societat, sembla que valencianisme polític que el va encunyar ha deixat de gastar-lo tan a sovint. La urgència per desallotjar al PP de la Generalitat Valenciana és gran, i Compromís veu possible un pacte amb el PSPV. Mònica Oltra ho va deixar ben clar en unes declaracions: "volem governar". En aquest sentit, a ningú se li escapa l'estratègica elecció de Ximo Puig, del sector dit valencianista, com a cap dels socialistes valencians. Per la seva banda, EUPV juga també les seves cartes a l'espera d'una aritmètica electoral encara llunyana. En general tothom es guarda de criticar els companys d'oposició a nivell autonòmic, i en als mitjans ja es parla obertament de tripartit valencià.
Però, sobre quines bases podria funcionar aquest futur govern de coalició? No enumeraré ara els retrets que l'esquerra podria fer-li al PSPV, començant per la reforma de l'Estatut. Però sí hi ha dos factors que em semblen clau i que no s'estan explicant a la ciutadania. El primer és la liquidació efectiva de les Comunitats Autònomes programada pel 2020 per mitjà de la Llei d'estabilitat pressupostària. Aquesta forma part d'una estratègia declarada de recentralització administrativa que hauria de solucionar els dos principals problemes que pels epañolistes té Espanya: l'estat del benestar i les "nacions perifèriques". L'austeritat és la solució final per ambdues alhora.
Les properes dues legislatures de la Generalitat Valenciana, atesa la llei i els deutes, hauran de ser necessàriament les de la liquidació dels serveis socials. Això, és clar, sota el marc actual, on les autonomies tenen totes els obligacions de despesa però gairebé ninguna capacitat de recaptació. I aquí és on hem de tenir en compte el segon factor: l'atzucac autonòmic català. És a dir, la demostració que és impossible no ja tenir una hisenda pròpia a l'estil de Navarra, sinó ni tan sols d'ampliar el sostre estatutari (incompliments a banda). En altres paraules, l'Espanya actual és una via morta i no plantejar una alternativa o altra, fora o dins, significa cometre suïcidi.
Per això, trobe que si l'oposició valenciana vol assegurar la pervivència efectiva de la mateixa Generalitat Valenciana, hauria de comprometre's en dos aspectes. El primer, una urgent auditoria del deute per determinar quin és legítim, i quin és ilegítim i per tant no s'ha de pagar. Això hauria d'evitar la fallida econòmica immediata. El segon, engegar un procés democràtic per convertir la Comunitat Valenciana en un veritable Estat Valencià amb plena sobirania política i econòmica, sense perjudici de solucions federals, confederals o independentistes respecte d'Espanya. Fer això, és clar, és molt difícil i exigeix d'una gran capacitat de lideratge polític, però al meu entendre l'alternativa és la pobresa, la marginació i la liquidacio del País Valencià.
Asphyx - Deathhammer La mescla entre el death més rítmic, el doom més sentit i alguns tocs punk, resulta en un disc emocionant i variat que demostra la vigència de la proposta d'Asphyx. Sense oferir cap novetat formal, la seva principal virtut és sens dubte una maduració del seu estil que es manifesta en la qualitat de les composicions. El disc de l'any?
Incantation - Vanquish in vengeance Dens, pesat, fosc i complex, igual com la resta de discs d'aquest grup de referència del death. Definitivament no és per neòfits, demana gust adquirit i escoltar-lo amb calma però, recompensa l'esforç amb escreix amb una lliçó blasfema que posa la pell de gallina.
Dying Fetus - Reign supreme Altíssimes velocitats, contrast entre aguts i greus, composicions ultra-tècniques i unes lletres compromeses. Vet aquí el que trobarem de nou al darrer disc de Dying Fetus, una banda que per moments enlluerna però que pot arribar a ser esgotadora.
Grave - Endless procession of souls Death de la vella escola, d'aquell que en alguns moments sembla més emparentat amb el seu avi el rock'n'roll que amb son pare el metall. Greu, directe i salvatge, aquest nou lliurament de Grave confirma que segueixen en bona forma.
Nile - At the gate of Sethu Nile segueixen eixamplant el seu domini virant poc a poc el seu estil, enriquint-lo amb nous ritmes i instrumentació oriental, amb l'acostumada originalitat de les línies de guitarra i bateria, i amb canvis de ritme perfectament encaixats en unes composicions magistrals. En suma, amb discos rodons com aquest en quant a execució i producció.
Putrevore - Macabre kingdom L'esperada continuació del genial debut d'aquest projecte, si bé no arriba a igualar-lo, sí manté un bon nivell. Si més no, els paràmetres de contundència i guturalitat són els mateixos, i també la solvència contrastada dels líders d'Avulsed i Paganizer en la composició, l'execució i la producció.
Desecresy - The doom skeptron Esotèric i atmosfèric, farcit d'un sentiment de melangia però brutal, el darrer disc de Desecresy els confirma com un dels grups més interessants del panorama doom/death. Especialment destriables resulten uns solos de guitarra que qualsevol altre hagués encomanat a un teclat.
Cannibal Corpse - Torture Gegants del death metal, amos i senyors del seu propi estil, imitats fins la mort, Cannibal Corpse semblen incapaços d'editar un disc fluix malgrat tot. "Torture" n'és la prova. Al marge de les seves ridícules lletres gore, segueixen personificant la brutalitat i l'excel·lència instrumental amb cançons plenes de girs i una producció contundent.
My Dying Bride - A map of all our failures És una llàstima que, essent un dels pocs grups d'aquella onada britànica de doom dels noranta que segueixen al peu del canó, insistisquen en una tornada als orígens que no aporta res. Com si recuperar els violins fos un acte desesperat per aportar alguna novetat al seu estil tràgic i lent.
Paradise Lost - Tragic idol Digne continuador del reeixit de "Faith divide us, death unite us", aquest disc de doom i rock gòtic, amb veus netes i tonadeta inclosa, ben bé podria sonar a qualsevol ràdio en un món lleugerament menys idiotitzat. Plaent sí, però no indispensable.
Talment com en aquelles pel·lícules, un bon dia vaig rebre un correu de Nick Fonamental Furia. Javier coneixia la meva feina com a blocaire i volia reclutar-me per un equip de Venjadors del còmic en català, tot i que potser Emili Nightwing80 ho hauria vist més bé com una Lliga de la Justícia del còmic en català. Meravelles d'internet, l'equip es va formar amb gent d'arreu dels Països Catalans, i tots junts vam definir el que s'ha convertit en el web de referència del còmic en català i de tot allò que es cou a casa nostra en relació amb aquest medi. Cal dir que la flama s'ha mantingut gràcies a la incorporació de sang nova, com en Jordi Riera, en Marc Llop Segarrenc o en Pau Gargotaire. I bé, si amb això hem contribuït en alguna mesura a la normalització de la nostra llengua, pense que podem sentir-nos satisfets. Per molts anys ComiCat!
La comunidad Hervé Tanquerelle, Yann Benoît Ed. La Oveja Roja
El retorn a un món rural idealitzat a la recerca de la felicitat és una vella aspiració de certa esquerra ecologista, l'origen de la qual es remunta sens dubte al Maig del 68 francès. Acabada la revolta, no va faltar qui va voler ser conseqüent amb el seu ideari i va decidir mudar-se a una "comunitat".
De tot això parla precisament aquesta novel·la gràfica, completada per fi amb la recent publicació de la seva segona part. S'hi exposa el naixement, desenvolupament i desaparició de "La Minoterie", una experiència de vida comunitària en la qual va participar el propi autor.
El guió es planteja com una llarga entrevista que s'acosta al gènere documental però que, gràcies a la tècnica del còmic, està plena de tot tipus de reconstruccions gràfiques. Es distancia així del realisme per fer-nos entendre millor tots els aspectes, i fins somriure! Gràcies a un to desenfadat i un dibuix proper al juvenil, aconsegueix allunyar-se del pamflet per replantejar amb serenitat les diverses facetes tant pràctiques com emotives de la qüestió.
Amb la perspectiva del temps, queda reflectida la tensió entre l'idealisme i el pragmatisme, el conflicte entre les esferes personal i col·lectiva, i sobretot la dificultat que suposa emprendre un nou món sense haver-se lliurat del tot dels esquemes mentals de l'anterior. Al final, es tracta d'una lectura molt àgil i divertida com a les postres interessant. Per cert, val la pena començar pel primer volum.
Jaime Hernandez és sempre un gran dibuixant però, això no el converteix automàticament en un gran comicaire. Els seus guions, emmarcats al seu ample univers personal, tan bon punt funcionen com un rellotge amb multitud de mecanismes que interactuen, com es converteixen en històries confuses. Com més intimistes i quotidians, més rodons em semblen, i com més fantàstics i punks, més fluixos.
Així, si "Penny Century" em va semblar una autèntica meravella, i "El fantasma de Hoppers" un còmic dispers però notable, en comparació aquest "El retorno de las Ti-girls" m'ha deixat un sabor agre-dolç. És d'aquells que pretenen ser divertits i desenfadats i acaben per tenir massa poca substància per l'entreteniment del públic adult al qual en teoria es dirigeixen.
És clar que el pitjor dels còmics de Jaime Hernandez, que no és aquest, no deixa de ser un bon còmic. Però, no puc evitar pensar que pot aspirar a més, i que de vegades li manca ser un guionista amb més domini del ritme i més ofici en general. El seu costat fantàstic, que és el que treballa en aquesta ocasió, necessita si més no uns minuts més de cocció. Empatitzar amb els seus personatges es fa més difícil quan es mouen en un món de super-heroïnes pulp on tot sembla irreal. El resultat no deixa de ser un exercici formal interessant però només fins a cert punt i a condició de tenir après el gust pel gènere.
Això sí, com comentava al principi, Jaime Hernandez és capaç de tenir-te llegint pàgines i pàgines sense entendre gairebé res només per poder gaudir del seu estil de dibuix. "El retorno de las Ti-girls" no és una excepció en aquest sentit. Estem davant d'una nova lliçó d'elegància quant a la narració gràfica, registres expressius, domini de l'anatomia humana i dinamisme.
1. Oblideu el llibre en tot excepte en un aspecte. No descobriré res si dic que la novel·la d'El Hobbit sempre ha estat una aventura menor, com una mena de pròleg d'El Senyor del Anells. Doncs bé, precisament aquesta és una virtut inesperada de cara a l'adaptació cinematogràfica. Menys èpica vol dir menys dificultat d'adaptació, més espai per la comèdia i la diversió pròpiament dita. Recordem que divertir-se vol dir apartar-se del camí, i si el camí és el llibre aquest film se n'aparta abastament. En tot cas, es tracta d'un material més apte pels límits d'un director com Peter Jackson i pels condicionants d'una superproducció del Hollywood actual.
2. Recordeu la trilogia cinematogràfica d'El senyor dels Anells. És clar que si ho feu potser no voldreu anar a veure aquesta primera part d'El Hobbit, és cert. A mi em va passar. Però si el destí us hi porta, acudireu amb una expectativa nul·la, i així amb aquest estat d'ànim podreu donar per suposades les errades, relaxar-vos i gaudir dels encerts d'una pel·lículeta que en el fons no deixa de ser entretinguda. De vegades us riureu d'ella i de vegades amb ella. Accepteu-ho i no li doneu més voltes al vostre cap culturalment dispers, que encara prendreu mal.
3. No la veieu en versió doblada a l'espanyol. La gent d'ordre veu el cinema en versió original, i més si és en anglès, la "llengua comú" que diria el mestre Tolkien. Això sí, per les valencianes que vulguen sentir-se normals durant 170 minuts us recomane acudir a veure-la en català al cinema Ocine Aqua. [+informació a Escola Valenciana]
4. Si no hi voleu anar, no hi aneu i prou, això no és cap film imprescindible per molt que xiscle la publicitat. Ni tan sols del gènere fantàstic. Ara bé, si sabeu posar el cervell en mode estalvi d'energia i voleu veure una pel·lícula divertida per fer alguna cosa i passar l'estona, us anirà com anell al dit (perdó, no he pogut estar-me de dir-ho!).
Si Jeffrey Brown fos altra mena de dibuixant, més destre i millor des d'un punt de vist figuratiu, aquest "Torpe" hagués estat una excel·lent obra pornogràfica. Però, com que no és així, ens haurem de conformar amb el gust del millor còmic underground adobat amb tot d'escenes sexuals. Folleu, folleu, que el món s'acaba!
Fos com fos, que algú com Chris Ware, que artísticament parlant és ben bé la seva antítesi, es decidís a apadrinar algú com Jeffrey Brown amb aquesta obra tal i com va passar, pot semblar un contrasentit. Però, després de llegir-la, queda clar que va saber valorar quelcom que a ell li falta sovint: frescor, immediatesa, visceralitat, espontaneïtat. Aquí res no sembla seguir un pla establert, no hi ha cap petjada d'un creador que ha planificat cap obra, sinó un conjunt d'anècdotes curtes reals, gairebé dibuixades al vol i que no tenen cap més sentit que aquell que aparenten tenir. No hi ha metàfora, no hi ha símbol ni paràbola, cap significat ocult ni missatge per desxifrar.
Això és senzillament una història d'amor en cru, contada des de molt a prop per mitjà de la quotidianitat dels moments més íntims. Pràcticament només hi ha dos personatges i el món gira al seu voltant; i l'única estructura narrativa present és un efecte d'acumulació que ni tan sols respecta un ordre cronològic clar. Paradoxalment, el resultat de tanta frugalitat artística és una lectura que resulta lleugera però que aconsegueix una gran càrrega emotiva. El dibuix i la narració gràfica es mouen en els mateixos paràmetres que el guió. Senzills, quasi ingenus, però molt clars i capaços de transmetre aquella versemblança que provoca l'empatia en el lector.
Més endavant, en obres decididament millors com "Escenas imborrables", Jeffrey Brown ens mostraria la seva enorme capacitat d'exprimir les seves limitacions i d'explorar el seu propi estil. Però, en qualsevol cas, aquest primerenc "Torpe" és una novel·la gràfica deliciosa i molt recomanable. Sospite que tant agradarà als incondicionals del còmic independent com a qui no sol llegir-ne més de tant en tant. L'amor, com la resta de temes universals, ja ho té això.
Després més d'una dècada apartat del format de novel·la gràfica, Max reprèn la seva obra gairebé on la va deixar el 1998 amb "El prolongado sueño del sr. T", que va ser traduïda a l'anglès, francès, italià, portuguès i alemany. Potser per això va aconseguir amb la seva posterior i molt premiada "Bardín el Superrealista" certificar l'èxit en el seu afany per la normalització social d'aquest mitjà artístic i d'expressió. Tot i això, les seves inquietuds continuen sent les mateixes: l'art i la metafísica es barregen aquí amb un sa i irreverent acostament humorístic.
"Vapor" se centra en les surrealistes desventures d'una mena d'anacoreta que cerca la veritat en un desert poblat per tota mena d'estranys personatges. Un cop més, es fa palesa la influència del mestre del cinema Luis Buñuel, en concret del seu "Simeón del desierto", així com del mestre de la historieta George Herriman i del seu "Krazy Kat", entre d'altres. No obstant això, potser és més pràctic comparar aquesta obra amb un plat de Ferran Adrià a causa d'una faceta obertament lúdica que, segur, hi haurà qui no sabrà entendre.
Fos com fos, estem davant d'una excel·lent novel·la gràfica de gran bellesa, molt treballada en allò gràfic i amb un guió que requereix de l'aportació del lector per arribar a estar complet. Una de les seves múltiples interpretacions seria un qüestionament de "la realitat" i una invitació a la reflexió profunda, exercici especialment recomanable en els nostres dies.
Aquest mateix cap de setmana hem estat de visita a Burgos, i fent una volta pel Passeig de l'Empecinado m'he trobat per sorpresa amb una escultura d'Andreu Alfaro. De sobte ha estat com sentir-me de nou a casa, a la ciutat de València, i per uns segons he recordat aquella visita a l'IVAM que ens va regalar essent jo mateix un xiquet. Llavors va prestar-se a fer de guia d'una exposició pròpia que hi tenia al museu, explicant a les companyes i companys de classe la seva obra. Si la vam entendre no ho sé però, sí recorde que em va semblar una excel·lent persona, que no és poc.
Hui mateix me n'he assabentat de la seva mort, i no puc evitar pensar que el poble valencià ha perdut un dels seus, un dels fills d'aquella generació gràcies a la qual estem ara ací i no tenim vergonya de dir que som valencianes i valencians. Descansa en pau, mestre.
El retorn a la terra. Manu Larcenet, Jean-Yves Ferri Ed. Bang
La comunidad. Hervé Tanquerelle, Yann Benoît Ed. La Oveja Roja
"Me'n vaig al camp, viurem en harmonia entre conills!". Això cantaven sorneguerament Els Catarres tot parlant d'un personatge que s'afartava de la ciutat i decidia tornar-se'n al poble per cercar la felicitat. De fet la idea no és nova, i dins la història recent de l'esquerra podem traçar els seus orígens fins el Maig del 68 francès. No van ser pocs els que, acabada la revolta, van ser prou conseqüents amb el seu ideari socialista, llibertari i ecologista com per mudar-se a una "comunitat" rural. D'això precisament parla la novel·la gràfica que ens ha fet arribar l'editorial franctiradora La Oveja Roja, que acaba de publicar la segona i darrera part de "La comunidad".
Aquesta obra exposa el naixement, desenvolupament i desaparició de "La Minoterie", una experiència de vida comunitària en la qual va participar l'autor. Ho fa a través d'una llarga entrevista novel·lada que l'apropa al gènere documental però que, gràcies a la tècnica del còmic, està farcida de tota mena de representacions i aproximacions diverses que ens faran somriure i entendre millor tots els aspectes.
En aquest sentit, val a dir que l'aproximació és d'allò més valenta i s'allunya del pamflet. S'exposen amb claredat tots els aspectes pràctics però també emotius des de la perspectiva que dóna el temps: la tensió entre l'idealisme i el pragmatisme, el conflictes entre l'individualisme i allò col·lectiu, o les dificultats que suposa emprendre un nou món sense haver-se deslliurat del tot dels esquemes mentals de l'anterior. La lectura, molt àgil, farcida d'anècdotes i amb un plantejament gràfic molt atractiu, és d'allò més recomanable.
I bé, de fet acaba gairebé en l'actualitat, on un altre autor pren el testimoni i posa de la seva pròpia experiència per construir una sèrie de tires còmiques. Parlem de "El retorn a la terra" de Ferri i Larcenet, autor que hauríeu de conèixer per l'imprescindible "Los combates cotidianos". En aquest cas, el plantejament individualista i irreflexiu del protagonista concorda amb el de l'esquerra desconcertada tan característica dels darrers anys a Europa.
L'obra, que duu publicats quatre volums en català i espanyol per l'editorial Bang, tracta d'un dibuixant de còmic i la seva parella que es muden a un xicotet poble tot fugint de la ciutat, per viure-hi i criar-ne els fills. La tria és més espontània que cap altra cosa però aquesta manca d'un plantejament ideològic no evita que sorgisquen les inevitables contradiccions entre el món rural idealitzat i el real. De fet aquesta és la principal font de comicitat, conjuntament amb la pròpia imaginació dels autors, que sovint aporta moments surrealistes. A la fi, la felicitat es mostra més fugissera del que semblaria, i això es reflecteix en una certa melangia que impregna l'obra. Fos com fos, a estones més bonic que graciós, aquest és també un còmic de lectura ben recomanable. Per cert, els primers números d'ambdues obres encara no s'han esgotat.
Malgrat la pujada de l'IVA i la total desregulació dels horaris comercials duta a terme aquí a Madrid, pocs van ser els comerços que van protestar recolzant la vaga general del passat dimarts 14 de novembre.
En canvi, aquest mateix dissabte 8 de desembre, festivitat de la "puríssima", han sigut pocs els xicotets comerços que van decidir obrir al nostre barri. La gran majoria eren tancats i això que era perfectament legal d'obrir, i una ocasió excel·lent per anar a comprar. Els carrers comercials del centre anaven plens de gent.
Llavors, la pregunta és clara: com s'explica que el xicotet comerç no es puga permetre tancar un dimarts però sí un dissabte? Alguna cosa no m'acaba de fer el pes en tot aquest assumpte. Si recolzen tan minoritàriament les vagues generals, per alguna raó serà, no dic que no. Però, definitivament, no són els diners.
Fa un poc de ràbia però les usuàries domèstiques de GNU/Linux no sempre podem prescindir de Windows. És a dir, hi ha alternatives lliures per gairebé qualsevol cosa però si per la raó que fos volem fer servir un programa de Windows, què? Bé, segurament haureu sentit a parlar del Wine, que és una mena d'adaptador. Al seu web hi ha un llistat molt complet amb els programes, les versions suportades i també les seves limitacions, que solen ser el problema. Per exemple, podem fer servir Spotify però no podem gaudir del mode Premium.
Per tot això molta gent té instal·lat Windows conjuntament amb GNU/Linux, ja que de fet és una de les opcions d'instal·lació facilitades per les distribucions més conegudes, com ara Linux Mint. D'aquesta manera podem fer servir programes de Windows però, llavors el problema és que estem lligant la integritat del nostre ordinador a la d'aquest sistema operatiu insegur. I això no és gens recomanable, sobre tot si el connecteu a internet. GNU/Linux no és vulnerable a virus però no pot evitar que una desfeta vírica per part de Windows us impedisca fins i tot d'arrencar cap dels dos sistemes operatius (ho sé per experiència). Però, fins i tot sense arribar a aquest extrem, Windows demana prou manteniment i encara que no es descure sol tornar-se lent i inestable a mesura que passa el temps. Més tard o més d'hora l'haureu de reinstalar, i no és a l'abast de tothom fer-ho sense carregar-vos la part de GNU/Linux.
Però no patiu, encara hi ha altra opció: la virtualització. Si teniu un ordinador amb suficient potència, podeu gaudir de Windows sota GNU/Linux mitjançant una màquina virtual. Programes com Virtual Box simplifiquen molt aquesta tasca i us permeten dedicar una part dels recursos del vostre equip a simular un altre ordinador. Per exemple, si teniu 4Gb de RAM i 300Gb de disc dur, podeu dedicar-li 1Gb de RAM i 30Gb de disc dur a una màquina virtual on instal·lar per exemple Windows 7. Això us permetrà treballar simultàniament amb GNU/Linux i Windows, en pantalla completa o bé en una finestra, i no haver de triar exclusivament un d'ells en arrencar.
A més, entre moltes altres característiques Virtual Box inclou accés a internet i la possibilitat de definir carpetes compartides per tal d'intercanviar els arxius entre el sistema nadiu i el virtual. L'avantatge més evident, al meu entendre, és que es tracta d'un entorn aïllat i per tant segur. Allò que passa en una màquina virtual es queda a la màquina virtual (sí, com a Las Vegas). Així, si Windows us fa qualsevol passada de les seves, i no sabeu solucionar-ho, sempre podeu eliminar la màquina virtual i un muntar-ne una de nova amb la tranquil·litat que el vostre ordinador no es veurà afectat, i que no perdreu els arxius de les carpetes compartides. És clar que això no us eximeix de fer còpies de seguretat!
De tota manera, el meu consell és que penseu menys en aquesta mena de solucions i que exploreu més el catàleg de programari lliure disponible per GNU/Linux.
És difícil imaginar un món sense programari lliure. (...) Ni tan sols podria dir que l'ecosistema informàtic actual seria molt més semblant a Apple, perquè Apple no seria Apple sense el seu nucli BSD ni les múltiples utilitats lliures que es van incloure a l'OS-X.
Més bé imagine un món sense programari lliure com un escenari post-apocalíptic regit per tecnòcrates kafkians descendents de l'hegemonia d'IBM als anys 60. Per gastar un ordinador, hauríem d'emplenar un formulari, per triplicat.
El programari lliure és l'antítesi de tot això. És permissiu, és immediat i està a l'abast per tothom. Aquest moviment no centralitzat (...) ha democratitzat la tecnologia.
[Editorial de Graham Morrison a Linux Format #165]
Caldria aclarir que democràtic i popular no són termes sinònims, tot i no ser tampoc excloents. Democràtic és una mesura de qualitat, no de quantitat. Per exemple, podem dir que LibreOffice ha democratitzat l'ofimàtica atorgant drets als seus usuaris gràcies a les llicències de programari lliure; mentre que Apple únicament ha popularitzat les tauletes en vendre molts iPads a usuaris captius.
Primera: els partits sobiranistes, com més independentistes millor. I com més coalitzats amb partits unionistes, pitjor. Segona: qui fa l'austeritat, la paga, siga convergent o socialista (sí, encara). Tercera: unes eleccions autonòmiques no seran mai un referèndum d'autodeterminació ni solucionaran res sobre aquesta qüestió. Quarta: l'anticapitalisme guanya terreny... gràcies al propi capitalisme, és clar. Cinquena: nou diputats pel “blaverisme català”: prepareu-vos. I sisena: enquestes o tarot, tant és.
Atar Gull o el destino de un esclavo modélico Fabien Nury, Brüno, Lawrence Croix Ed. Dibbuks
"Atar Gull o el destino de un esclavo modélico" és una novel·la gràfica basada en una obra literària que Eugène Sue va publicar en 1831. S'hi narra la peripècia vital d'un príncep africà de la tribu dels Namaquas, que és capturat i venut com esclau a Amèrica. L'odi que niarà al seu cor, li farà esdevenir un esclau en aparença exemplar, mentre trama la ruïna i destrucció del seu amo. Però, la venjança sol deixar fruits amargs i víctimes innocents al seu pas.
En si mateix, aquesta còmic té dues virtuts que el fan del tot recomanable. La primera és que, essent de ficció, ofereix un fresc molt didàctic del que va ser bàsicament el comerç d'esclaus. Des de les guerres tribals i els seus presoners fins als tractants, passant pel comerç marítim i la pirateria, fins arribar als terratinents i la seva societat racista. La segona virtut de l'obra és que, lluny de caure en el maniqueisme, afronta el retrat dels que es veuen involucrats en aquesta història des de la pròpia moralitat d'aquests mateixos personatges. Això potser ajudi a entendre, que no a justificar, l'existència d'una dinàmica tan perversa com va ser el comerç d'esclaus des de la psicologia humana, que és l'enfocament més apropiat per a una ficció literària.
En tot cas, encara que el seu guió peca en ocasions d'inofensiu, es tracta d'una novel·la gràfica que flueix amb elegància, dibuixada amb ofici i acolorida amb gran encert. En suma, ben recomanable per a tots els públics.
Per què servirà la Vaga General del 14N? Bona pregunta. La recent història de les vagues generals ha estat més bé trista i el seu resultat immediat pobre. Això, és clar, si considerem per objectiu la marxa enrere de les polítiques concretes contra les quals es protestava. El PPSOE s'ha esforçat en inculcar-nos la idea que les vagues generals no serveixen per res, que no pensen rectificar sota cap concepte ni gairbé "negociar amb terroristes", tal i com va dir aquell nefast home. Per cert, aquest mecanisme psicològic de condicionament sembla que s'anomena "indefensió apresa".
Llavors, quin és el veritable objectiu de la vaga general del 14N? Si no som ingenus, reconeixerem que una vaga general no és la porga de Benet sinó només un mecanisme més de lluita. I a més aquesta en concret té un caire més general, contra les polítiques de lladrocini ("austeritat" en diuen ells). A més, la seva eficiència en el sentit clàssic de "paralitzar la producció i el país" és dubtosa en una situació actual dominada per l'atur, la precarietat i el sector financer. Això és de calaix.
Però, la Vaga General té un sentit molt més profund si la considerem com a jornada de lluita. Per un dia, ofereix a totes les persones, treballadores i aturades, jubilades, joves, migrants, etc l'oportunitat de recuperar el control del seu propi destí. Dignitat, vet aquí el sentit d'una vaga general. Si suficient gent s'hi suma i planta cara, potser podrem evitar que els lladres destruïsquen, per exemple, la sanitat pública. Però, si no és així i finalment la destrueixen, al menys podrem mirar als ulls a les companyes i dir que no va ser en el nostre nom. En altres paraules, haurem vençut la por i viurem per lluitar un nou dia, que serà demà mateix. I així no serem uns morts vivents que sobreviuen sense cap esperança i s'arrosseguen tristos i amb el cap cot.
Com suposareu, en la situació actual fer vaga és molt més que deixar de treballar. Per molta gent això és senzillament impossible. Ara bé, hi ha molts que podrien fer-ho i no ho faran, pels diners (una 360ena part del seu sou brut: feu comptes) o el que és pitjor per sumar punts davant de ves-a-saber-qui. Són la classe de gent que viu amb por i vol que totes visquem amb por, que es resigna i vol que totes ens resignem, la que diu que res no serveix per res ni veuen mai el moment de fer res, o cerquen qualsevol excusa formal per tal de no sumar-s'hi. L'endemà, el Rajoy de torn dirà que el recolzen, i amb raó.
Però molts faran vaga des de la seva condició de persona aturada, de precària que no pot deixar de treballar o de xicotet comerç. Si més no, serà gent que anirà a les manifestacions a cridar amb ràbia i faran això que anomenen "Vaga Ciutadana". Sumar-se a la Vaga General aquest 14N vol dir lluitar, cadascú segons les seves possibilitats, eixir de l'armari de la submissió i saber que l'únic sacrifici que ens fa falta és l'ofrena dels lladres al foc de la justícia social.
L'altre dia vaig veure un fenomen a la televisió que no us resultarà estrany. En un programa d'estil "reality" van visitar la llar d'una família de Barcelona composta per una mare, un pare i dos fills menuts. El cas és que es notava de lluny que parlaven català però, com que el programa era d'àmbit estatal, els havien demanat de parlar en castellà. "Cap problema", imagine que respondrien ells.
Però, a l'hora de la veritat, un lleugera artificiositat es mostrava a les converses de la parella, mentre que la cara d'estupefacció dels pobres xiquets era d'allò més significativa. La sensació que m'ha donat ha estat com si hagueren visitat la llar d'una família homoparental formada per dos homes i els hagueren demanat de fingir que un d'ells era una dona. Ridícul, veritat?
És molt trist és veure com s'amaga la realitat, i més encara el preu que després paguem. En un país més civilitzat potser no destorbarien uns subtítols o, qui sap, fins i tot la gent trobaria natural entendre les llengües amb les que ha de conviure i no en farien falta. Compte, que no demane cap utopia sinó allò que veig al meu poble cada dia!
Potser el problema és que no qualsevol Estat resultat de l'atzar històric ha de convertir-se automàticament en un país digne de tal nom. Però bé, en tot cas, què podem traure de bo d'amagar la realitat?
Per l'estrena del debat dels "implicats" de Vilaweb a la capital del Túria es va triar un tema de candent actualitat política al País Valencià: "Quan Catalunya siga independent, nosaltres què?". Per Sant Donís! Concebem parlar d'un altre tema als nostres dies? En un moment donat de l'acte, Vicent Partal preguntava què li demanaríem els valencians als catalans. Ah, si hagués pogut assistir-hi bé que hagués respost!
Aquí, als sud de la Sènia (bonica expressió), el que veritablement volem saber és: "la invasió, per quan?" Vull dir que porte tota la vida escoltant allò que "els catalans ens volen envair" i jo sempre dic "val però, quan?". I ells, "que ens volen furtar la paella i l'orxata". I jo, "aleshores és més bé com un saqueig, no es quedaran ni tan sols a passar la nit?". I ells "que no, que ens volen fer catalans". "Ah, llavors serà més com una abducció?". I res, que no hi ha manera de treure'n l'aigua clara. Potser es tracta d'una "invasió subtil" estil Pere Calders, ja sabeu, o bé de la famosa "pluja fina". Però, no, més bé pega una solana de morir-se.
I mentrestant qui està envaint Catalunya som "nosaltres, els valencians". Compte, que us estem preparant una que deixarà la migració andalusa en una anècdota. Així que qui sap si d'aquí a no massa tindrem un President de la Generalitat catalana que serà valencià, o valenciana (i vestida de fallera!). I llavors qui sap si per fi hi haurà algú amb collons/ovaris per plantejar que bé, potser sí que toca envair el País Valencià d'una vegada per totes. "Pensat i fet!", ja sabeu, estil valencià. Ei, però "pacífica i democràticament", és clar.
Jo, per si de cas, fa temps que tinc un document que acredita el meu arrelament signat pel Batman d'Adam West i per Son Goku, al qual adjunte un k7 original del "Quina nit" de Sau (ai mare, quines referències de iaio). Així que prou de romanços: "invasió real ja!".
PS: em jugue dos quinzets que algú s'ho pren seriosament...
Tots els textos són propietat de Marc Pastor i Sanz, excepte si estan signats per algú altre, i es poden gastar sota les condicions de la llicència. Les imatges són propietat dels seus autors i s'utilitzen amb fins informatius.
