Molt bo el mail obert que publica Albert Dasí:

(...)el màxim representant de la dreta espanyola és exhibit com un trofeu al balconet de les proeses valencianes. Un balcó que és el miratge d'un país triomfal, de festes perennes, d'estius llarguíssims, de turisme a cabassos, de cotxes, de barques, de castells de focs, de ciutats que tot l'any fan vacances, com els melons.(...)
[segueix]

Hom es pregunta si amb poc més de 30.000 vots pot sobreviure un país. Són vots d'una vehemència destrellatada, d'un llençar el vot al fem tan sols per tenir la consciència tranquil·la, per posar una pedreta en la quasi completa dissolució de la consciència nacional valenciana en una Espanya on sempre serem sospitosos. Sé que hi ha més valencianisme del que es veu a les urnes però, es sacrifica el país i alhora la veritable esquerra per votar el mal menor. Jo no puc culpar-los, no m'agraden ni els sants ni els màrtirs. També sé on seriem tots plegats sense el trellat d'aquesta gent. A curt termini, vull dir. A llarg termini, l'espiral del mal menor ens duu a l'extinció, i bé que ho anem notant. Per la meva banda, amb honestedat indígena us he de dir que si ha de caure no serà amb la meva ajuda, així en siguem 300.

Contundent victòria la que han obtingut els principals partits espanyolistes i de pensament únic, PP i PSOE. Si em pregunteu us diré que sí, prefeisc que governe el PSOE a Madrid. Però, sé perfectament que ambdós estan d'acord quant a espanyolització (tancament de TV3, etc) i polítiques neoliberals (privatitzacions, precarietat laboral, etc).

Quant al País Valencià, he de dir que encara m'esperava uns resultats pitjors. El PP s'emporta tot el que tenia i més (el nou escó i el d'EU). La fuga de vots nacionalistes cap a partits com el PSOE o EU és tradicional però, en aquest cas ha estat clamorosa, i més tenint en compte les candidatures d'aterratge madrileny com la de Mª Teresa Fernandez De La Vega. Fins i tot dir que el PSOE és un partit sucursalista en aquest cas em sembla excessiu. D'un tal PSPV no hi ha ni rastre però, tot i així encara hi ha valencianistes que els voten.

Pel que fa a EU, pense que queda clar que el seu electorat també té una òptica clarament espanyola. Així ho demostra el fet que ha pagat les conseqüències de la davallada a nivell espanyol i, en canvi, no sembla que la crisi interna de la federació valenciana haja agreujat la situació. Altra cosa seria si, per exemple, IU hagués estat sobre el 5% i EU sobre el 2,5% però, no ha estat així.

Es demostra, per la mateixa regla de tres, i amb els números a la mà, que IPV no són pràcticament ningú en la política valenciana. L'antiga corrent nacionalista d'EU no ha restat res als seus antics companys, com tampoc ha aportat res als nous. El més probable és que si EU ha tingut vot valencianista ha estat per l'efecte del tradicional vot útil, i potser per última vegada. Vista la seva davallada, està clar que aquesta opció l'ha representada el PSOE, que referma així fortament el bipartidisme valencià.

D'altra banda, val a dir que el BLOC no necessitava d'una coalició amb els escindits d'EU per treure el resultat testimonial de costum. L'onada espanyolista els ha fet perdre molts vots, posant en evidència de nou la volatilitat de la seva base electoral. A més, és de suposar que presentar com a cap de llista una ex-diputada d'IU a Madrid tampoc ha estat una jugada mestra tenint en compte els fets de Compromís. En tot cas, aquest és, al meu entendre, l'únic vot valencianista que s'ha comportat com a tal, a banda dels encara més testimonials ERPV. Tot un símptoma de com va el País Valencià.

A la vista dels excel·lents resultats del procés d'autodeterminació del Sahara Occidental promoguda pel PPSOE, la desvergonyida diplomàcia espanyola té ara la pretensió de donar lliçons. Sort que a Kosovo s'ho han vist venir de lluny: mantenir una presència indefinida de tropes de pau, junt amb la promesa d'una futura autodeterminació que mai arriba, tan sols porta a convertir un problema polític en simplement humanitari. No senyors, no podem confondre de cap manera una pau amb una treva indefinida que destrueix el poble que pretén protegir. I ara el govern d'Espanya es queixa de la declaració unilateral d'independència (sic) com si l'altra opció no foren els camps de refugiats i la ruina que comporten.

Llegiu aquest lúcid artícle de Raül Romeva analitzant el tema: Kosove: toca recordar

Si bastant dubtosa està essent la posició espanyola quant a Kosovo, els comentaris que he escoltat aquesta nit a la SER ja ho acaben d'adobar. Els comentaristes d'Àngels Barceló troben que la independència de Kosove és un fet lamentable, que es tracta d'un fracàs de la convivència i que a veure de què viu ara aquella província (sic).

Un marit maltractador no hagués argumentat millor la seva oposició al divorci de la seva dona. No pense que es puga ser més cínic després del genocidi que van patir el albanesos de Kosove fa no massa, i més sabent com estan encara les coses a Sèrbia. Francament, aquesta lectura en clau espanyola del problema em fa fàstic. Justificar crims de guerra en nom de la convivència (llegiu unitat nacional) va ser precisament l'ideari de Milosevic i els seus, i ara resulta que a Espanya hem d'escoltar-lo fent-ho passar per progressisme. Però, d'aquestes i de més grosses en diran, no fos cas que algú prenga exemple!

Ara diuen que la principal disputa entre PP i PSOE a la campanya electora que tenim al damunt serà l'economia. M'agradarà veure-ho, francament. Més que res per veure si realment hi ha alguna diferència en aquest tema entre els dos partits. Oh, sí, un diu que cal rebaixar aquest impost, i l'altre que millor aquell altre. Un diu que millor incentivar això i l'altre que millor allò altre. Un és amic d'aquestes empreses i l'altre prefereix aquelles altres. Uf, quantes diferències! Algú ha notat cap canvi quant política econòmica des que governa el PSOE? Jo no, francament. Seguim amb superhàbit, privatitzacions i ultraliberalisme a ultrança, i seguim adorant el mercat i deixant que solucione tot sol els problemes. I fins ara ho ha fet molt bé, mireu sinó la precarietat laboral o el preu de l'habitatge. I a sobre ara aquests dos volen discutir d'economia? Vinga, home! Evidentment només els és versemblant l'argument que un és millor gestor que l'altre, tot aplicant la mateixa política, és clar. I jo em pregunte si no serà millor que guanye el pitjor gestor... Encara ens passa poc.

Últimament he escoltat diverses vegades a la senyora presidenta de la comunitat autònoma de Madrid dir que la nació espanyola va nàixer el 2 de maig de 1808 (sic). Es veu que, segons ella, l'aixecament popular va donar peu a l'Espanya moderna, de les llibertats i no-se-quantes coses més. Bé, deixant de banda l'habitual manipulació històrica, el que més em crida l'atenció és la substitució del mite nacionalista espanyol dels Reis Catòlics pel dels aixecaments de Madrid contra Napoleó.

De fet tampoc és que aquest últim fos nou, però sí suposa un canvi en l'equació nacional. L'Espanya del tanto monta és La Gran Castella, on tots els pobles engolits s'han d'assimilar a gust o per nova planta. En canvi, l'Espanya del 2 de Maig és La Gran Madrid, on el fruït mastodòntic del centralisme fagocita la resta de la nació. Així, la capital-autonomia que va renegar de Castella sembla que vol ara també acaparar els seus mites nacionals. Ja ho diu el lema de la vil·la: Madrid, la suma de tots. I sospite que quan diuen tots no es refereixen només als nouvinguts a la ciutat.

En fi, supose que refermar La Gran Madrid amb aquest tipus de discurs nacionalista espanyol era inevitable. O potser algú s'imagina avui dia una Espanya sense Madrid? En altres paraules, una Espanya descentralitzada tindria cap raó de ser? Seria capaç de retenir els nacionalismes perifèrics? No ho crec, sincerament. Ni ells tampoc, i per això faran tanta festa pel 2 de Maig. Perquè aixecaments hi hagué a tot arreu el 1808, però només un va suposar el naixement d'una nació.

Acabe de veure aquest vídeo de Vilaweb TV on Eliseu Climent dóna explicacions del que ha passat. Realment fa llàstima, i la seva cara explica ben bé la gravetat de la situació. Esperem que no siga cert això que una nació és un espai de comunicació doncs si és així no anem gens bé. Em resulta curiós com després de demostrar fil per randa com la culpa última del tancament és del PSOE (amb el PSC al capdavant), encara els anomena la nostra gent. Si ell ho considera així, llavors o bé ens han traït o bé, més probablement, mai han estat la nostra gent. Dic jo! Però, tristament em pense que en sortiran impunes com sempre, venent el burro del mal menor i, a sobre, amb el vist-i-plau dels independentistes. De vergonya. Encara ens passa poc!

Passen els dies i la política de fets consumats sembla ser el millor argument que troben els responsables polítics a Madrid i Barcelona. Fan el joc al PP valencià de forma tan descarada com insultant. Mentrestant, aquests ja han posat data al tancament de la resta de repetidors de TV3 al País Valencià. Una tragèdia lingüística que en cap cas s'ha de menysprear. Per desgràcia, em donen la raó dia a dia amb això que deia. Alguns per botiflers, d'altres potser perquè creuen ingènuament que allí no arribarà la riuà. Sort que enmig de la misèria encara hi ha algú que no els fa el joc: ben dit.

Quin matí porte, i a sobre m'assabente que per fi han tancat el repetidor de TV3 de la Carrasqueta al País Valencià. Com sempre, el valencià Vicent Partal ho explica molt bé en aquest mail obert.

Quatre reflexions em venen al cap:
1. El PP i el PSOE són, per si algú ho dubtava, partits igualment espanyolistes, i comparteixen el mateix objectiu d'arraconament del valencià.
2. Al tripartit que governa al Principat (PSC, ERC, ICV) els importa un rave què passa o deixa de passar al País Valencià. Si mai han fet res ha estat pur electoralisme (paraules, i no fets). De fet, aquesta situació em recorda bastant la votació per derogar el PHN que va salvar l'Ebre i alhora va condemnar el Xúquer (diputats valencians de tots tres grups parlamentaris hi van donar suport).
3. Eliseu Climent haurà de replantejar-se qui són realment els seus aliats. No és cap secret que les relacions d'ACPV són sobre tot amb el PSPV-PSOE, i també amb ERPV, i no hi ha dubte que aquests partits en treuen profit. Però, i a la inversa? En altres paraules, des que governen Zapatero i Montilla la cosa no ha millorat gens quant al català al País Valencià, més bé tot el contrari.
4. Per tant, tot això em porta a pensar una vegada més que els valencians que exercim com a tals estem tot sols. Ningú no ens respectarà ni ens ajudarà si abans no ho fem nosaltres mateixos. En resum, prou de fer de captaires!

[Actualització] Altre mail obert molt ben explicat, sobre la negociació: On s'ha equivocat el conseller Tresserras?

Em fa por la capacitat que té 1984, la genial novel·la de George Orwell, de descriure cada dia més el món en què vivim. Últimament no pare de sentir a parlar de l'anomenada flexiseguretat, concepte amb el qual els caps del pensament únic pretenen fer-nos creure que és compatible la flexibilitat laboral (eufemisme de precarietat laboral) i la seguretat laboral (o drets socials). En fi, no aprofundiré ara en el tema, ni falta que fa. Si heu llegit la novel·la esmenada sabreu que el doblepensar és una manera de perpetuar-se al poder tot fent participar el poble d'un engany. En altres paraules, que l'ús l'oximoron és un dels indicatius més clars de la mentida, i per tant que tot això de la flexiseguretat amaga intencions fosques. Bé, de fet no són tan fosques, que són ben clares: neoliberalisme, globalització o digueu-li com vulgueu.

Patètica demostració del nivell de la política espanyola la que vaig presenciar anit: Tengo una pregunta para usted. La seva divisa és deixar parlar el poble, acostar els polítics a la gent del carrer. Ja posats, jo preferiria un programa estil Aló presidente! I perquè no? En fi, he de reconèixer que amb Gaspar Llamazares la cosa va anar bastant bé, però quan van eixir els catalans la cosa es va transformar en una mena de Madrid-Barça. Sort que Duran i Lleida, com que va per ministre (em pixe de riure) va torejar tot el que va voler i més.

Però, amb Carod-Rovira (Joselito?) la cosa ja va sortir-se'n de mare. A la gent que estava allí els importava tot una mec i semblava que només desitjaven insultar-lo per poder-ho contar l'endemà al bar (o als nets). Les preguntes tenien un nivell de parvulari i la didàctica que emprava el líder d'ERC per respondre-les sincerament em va semblar tòpica.

Per moments vaig pensar que estava mirant de nou aquell mític programa de Canal 9 de nom Parle vosté calle vostè. Serà pel fet que (oh sorpresa!) no va faltar la qüestió de noms valenciana? Que si País Valencià, que si Comunidad Valenciana... Au a rascar cebollí, home! Realment calia respondre a totes eixes estupideses?

Per cert, continua el senyor Josep-Lluís dient que no és nacionalista, que és independentista. Molt divertit, això ho explica tot! I Catalunya què és, una mena de Padània? D'acord, jo ja supose què vol dir. El que no entenc és a qui pretén enganyar. Però ja se sap, això és televisió, i informa-se de veritat costa. Per la meva banda, si voleu parlar amb coneixement de causa us recomane llegir Crítica de la nació pura, de Joan Francesc Mira.

Amb tota la festa que s'ha muntat a Barcelona, no crec que siga cap bogeria plantejar-se la re-estatalització el sector energètic. Si ho mirem fredament, els fets són que ara per ara estem a les mans dels accionistes i directius de les companyies elèctriques, els quals poden paralitzar-nos impunement. O potser algú creu que realment hi haurà canvis? D'altra banda, tampoc no s'ha aconseguit una veritable liberalització que afavorisca el consumidor, doncs de fet hi ha un oligopoli. I queda clar que aquest no comporta una bona gestió. Per últim, el govern no vol en cap cas que aquestes companyies caiguen en mans estrangeres. Per tant, al meu parer, tot indica que la solució definitiva és senzillament estatalitzar els sectors estratègics, entre ells l'energètic. Per cert, cal recordar que són de titularitat pública. Au, queda dit.

Així estaven les víctimes en l'acte de memòria que han celebrat amb motiu del primer aniversari de la tragèdia del metro de València. 43 morts i 47 ferits. També han causat baixa la Justícia i la Veritat, la seva principal reclamació enmig d'un acte ple d'emoció i ràbia. Aquest, que no ha estat l'únic dels que s'han fet al llarg de la jornada, s'ha celebrat a la plaça de la Verge i ha constat de lectures d'escrits per part de les víctimes i familiars, a més de l'actuació d'un conjunt de corda i un parell de cantautors. Tots voluntaris. Ells assoles, des de l'Associació de Víctimes del Metro 3-J s'ho han hagut de fer tot, i és comprèn tenint en compte el tracte que han rebut.

Els consideren sospitosos i, per exemple, estan censurats a Canal 9. S'han sentit ultratjats i fins, i tot han estat insultats literalment. Ahir, els inhumans que ens governen van fer un acte oficial per fer-se la foto i donar-se condolences entre ells. Així ho explicava amb ràbia una víctima. A ells ni els han avisat. De fet, encara estan esperant que els reba el senyor Francesc Camps. Aquest, per contra, ha fet cap de la nova macro-conselleria de Medi Ambient, Aigua, Ordenació del Territori, Canvi Climàtic i Habitatge (sic!) l'incompetent que va ser responsable de la tragèdia: el senyor Jose Ramón García Antón, ex-conseller d'Infraestrucures i Transports. Que mai haja de sentir el menyspreu que ell mateix predica, ni passar per un drama personal semblant. En tot cas, no seré jo qui em solidaritze amb ell. I dic jo, ara que es sap impune d'homicidi negligent, fins on serà capaç d'arribar aquest home en la seva gestió? I mireu que li toquen temes delicats!

En fi, per acabar, només una dada, el monolit inaugurat per la senyora Rita Baberà en record de les víctimes (elles no en volen saber res) ha costat més que la famosa balisa de seguretat que hagués evitat tanta desgràcia. Estalviar en aquestes coses mata, però pel PP val més gastar els diners en el Papa i en propaganda. De vergonya.

(actualització)

Comunicat de l'Associació de Víctimes del Metro 3-J:

>Vilaweb: Els familiars de les víctimes el metro increpen Rita Barberà
> El País: El Consell excluye a familiares del homenaje a las víctimas del metro
> Levante: Las víctimas del metro tildan de grotesco e indigno el homenaje del ayuntamiento
> Europa Press: L'Associació de Víctimes del metro presenta al síndic una llista amb 16 queixes sobre la investigació i li demana ajuda

El post que vaig al seu moment a Comic Fill-in:

Dilluns mateix em trobava a l’estació de Bailen quan ha passat tot. És l'última abans que la línia 5 es junte amb la línia 1. Hem sentit una bona sacsejada però ningú ha sospitat res, doncs a més de la línia de metro, a dalt hi ha l'estació del Nord i un túnel de trànsit. Al cap de mitja hora esperant un metro que no arribava, alguns hem decidit anar a preguntar el cap de l'estació però no l'hem trobat. Havia eixit pitant i per megafonia ens han dit que s’havia suspès el servei, sense cap més concreció. Al final he hagut d'assabentar-me per televisió mentre dinava a corre-cuita (feia tard, evidentment).

Encara no m’ho puc creure. Jo sóc un amant del metro i m’he quedat gelat. Ha estat una salvatjada. Tot seguit ha començat el ball de les telefonades i el col·lapse previsible. En una d'aquestes un bon amic em recorda uns pamflets que deixaven al metro de la línia 1 els sindicats per advertir els passatgers del deteriorament del manteniment i la seguretat. Això era quan anàvem a la Universitat, deu fer ara vora deu anys. Sovint ho preníem a broma, ens semblaven exagerades les seves afirmacions. Ara ja no em fa cap gràcia. A València tots sabem que eixa línia és tercermundista, però ha hagut de passar açò per deixar-nos clar que la falta d'inversions mata. I la culpa encara la tindrà el pobre conductor subcontractat amb un contracte temporal, que en pau descanse. No hi ha paraules.

Des que Francesc Camps va tenir la poca vergonya de dir que el Partit Popular de la Comunitat Valenciana era “la casa comú de tot el valencianisme”, he estat lligant algunes idees. Deixem de banda la realitat per uns moments, cosa oportuna quan parlem del PP, i centrem-nos en el seu discurs.

Bàsicament, en una maniobra de marcatge digna dels vaixells de la Copa Amèrica, s'han dedicat a dir exactament el mateix que l'esquerra. Ells aposten per la sanitat, l'educació, i tot això de l'estat del benestar com el que més. El curiós és la manera que tenen d'afegir a aquest discurs això típic dels governants de dir “anem bé”. No ho fan des de l'òptica de l'eficiència de la gestió, sinó des del més ranci concepte de nacionalisme, aquell que en altres llocs rep el nom de xovinisme. “Som els millors, som coneguts i admirats arreu del món, la nostra prosperitat és històrica”. D'aquestes i de més grosses són capaços de dir tot referint-se a la Comunitat. I el més significatiu, al meu parer, és que ho fan fins i tot obviant la menció a Espanya, és a dir que es tracta d'un discurs en clau valenciana.

Els grans esdeveniments i projectes (visita del Papa, Copa Amèrica, Formula 1, etc) serveixen alhora d'argument i de línia que separa els valencianistes dels anti-valencianistes. És això de “Valencians tots a una veu...”. Segons el PPCV, només algú que no estiga orgullós de ser valencià, seria capaç de criticar uns projectes faraònics que “milloren la nostra auto-estima”. Certament, el seu cinisme no té límits. Però, el cas és que apel·len a un, diguem-ne, sentiment valencià que cap veritable nacionalista hagués pensat que donaria tants fruïts.

Per contra, el discurs de l'esquerra en general ha mirat d'amagar el seu perfil més compromès amb un sentiment nacional valencià, potser per donar una imatge de modernitat i d'apropament a això que en diuen els problemes reals de la gent. Des del PSPV fins EUPV, passant pels nacionalistes del BLOC, aquesta ha estat l'estratègia. Sembla però, que la realitat és secundària o no importa massa a la pròpia dita gent enfront de l'orgull de ser valencià.

Desconec com hem arribat fins aquí. Puc endevinar, això sí, que més de vint anys d'estatut d'autonomia han enfortit aquesta mena d'identitat valenciana que ja no és sospitosa de ser anti-espanyola. Els valencians majoritàriament se senten igual de valencians que espanyols (això sí ho diu el CIS), i si a això sumem el descrèdit de la política que fa inútil vendre una millor i més justa gestió, el resultat és que el Partit Popular de la Comunitat Valenciana és aquell que més s'adapta la realitat social del País Valencià. Tristament, no cal dir-ho.

 

Aniré a pams, fixant-me en cada elecció i cada partit representatiu separadament:

Eleccions a la Generalitat Valenciana

PPCV: Guanyen de llarg tot i ser uns lladres, botiflers i tenir tics totalitaris. No és que ells visquen, és que no ens deixen viure a qui no pensem com ells. L'assetjament que ens espera els propers quatres anys no el vull ni pensar. Per ara ja estan al punt de mira l'Associació de Víctimes del Metro, TV3, InfoTV, ACPV, Escola Valenciana...

PSPV-PSOE: Ha pagat la factura de la seva política pactista amb el PP i no s'ha sabut vendre com el partit que governa a Madrid (una opció no gens menyspreable pel seu electorat). El dia que van pactar l'Estatutet amb la barrera del 5% van cavar la seva pròpia tomba. A més, no han sabut mobilitzar la gent que va votar ZP, suposant que siga cert això que l'abstenció és majoritàriament d'esquerres.

COMPROMÍS PEL PAÍS VALENCIÀ (EUPV-BLOC-VERDS-IR): Fet a última hora, de pressa i amb dubtosa convicció per part d'EUPV, sembla que l'experiment no ha funcionat com s'esperava. EU i BLOC sumaven el 2003 vora el 11%, i ara junts freguen el 8%. Ja se sap que, en política, dos i dos no són quatre. Com també era sabut que aquest pacte mai s'hagués dut a terme amb una altra llei electoral. Han fet el sacrific que devien fer en un exercici de responsabilitat. Això sí, ha estat perfectament inútil perquè l'objectiu de derrocar el PP no s'ha assolit. EUPV s'ha comportat com la força majoritària del pacte i garant de resultats però, francament ara mateix dubte que ho siga extrapolant els seus resultats municipals. D'altra banda, el BLOC ha sacrificat la seva imatge de marca que tant li ha costat fer créixer només per poder entrar a unes Corts més dominades pel PP que mai i amb el dubte de si haurien entrat tots sols. Per últim, les nombroses faccions dels VERDS han demostrat ser supèrflues. Sincerament, el que jo recomane tant al BLOC com a EUPV és que senzillament afegisquen la paraula “Verds” al seu nom (estil Iniciativa per Catalunya-Verds) i prou. I no parlem ja de partidets com IR.

PPCV: La Rita no para. Uns resultats bestials com els que ella mereix.

PSPV-PSOE, amb independents del BLOC i VERDS: Carme Alborch ha estat indiferent. Aterratge d'última hora, famosa ella, i capaç d'engrescar la gent que està en política, no ha aconseguit arribar a la gent del carrer ni fer pujar gens ni mica el seu partit. Això sí, ha tingut la gràcia d'integrar els independents dels BLOC i els VERDS, de difícil quantificació. Certament el nacionalisme valencià a la capital està lluny del 5% així que no han tingut altra opció que, de nou, sacrificar les seves sigles. Bon intent. Potser si és quedés Alborch quatre anys donant guerra tindria opcions, però segurament no ho farà així que tenim Rita per molt de temps encara.

EUPV-VERDS-IR: Patètic. Després de rebutjar la formació d'un “Compromís per València” amb el BLOC, el EUPV ha segellat el seu fracàs caient per sota del 5%, amb la qual cosa deixen de tenir representació al consistori i regalen per la gràcia d'Hondt dos escons més al PP (que no els necessitava, és clar). Una jugada mestra i una prova més del descens d'EUPV. De nou, els VERDS i IR han estat superflus.

 

Conclusió

Els Faraons guanyen al meu poble, així que seguirem construint piràmides mentre morim de set. Jo per la meva banda, com a indígena valencià, no em baixe del carro. Per cert, avui bufava ponent (literalment!).[+info a Vilaweb]

Actualització:
[Edició especial en PDF de Vilaweb amb l'anàlisi de la jornada electoral]

 

Avui mateix he escoltat amb estupefacció que segons Bernie Ecclestone, amo de la Fórmula 1, només hi haurà un Gran Premi a València amb circuit urbà si Francesc Camps repeteix com a president de la Generalitat Valenciana. El xantatge està servit. Evidentment es tracta d'un nou projecte faraònic, completament allunyat dels problemes reals de la gent. I per suposat, cas de celebrar-se l'esdeveniment, els beneficiaris serien els seus amics de sempre.

Però, tot i així hi ha una senzilla raó per no cedir al xantatge. Si analitzem amb objectivitat els fets, ens n'adonarem de seguida. Primer, els governs tenen l'obligació legal de mantenir els contractes que han signat anteriors governants. Per aquesta raó sol haver-hi al final de cada legislatura un frenesí important quant a concessions i contractes, sobre tot si hi ha perspectiva de perdre el poder. I per aquesta raó, no té cap sentit esperar el següent govern per assegurar allò que deu ser un gran negoci. En segon lloc, tant Camps com Ecclestone són uns venedors de fum de cap a peus, i d'això en tenim proves a tots els nivells que no repassaré ara.

Per tant, la conclusió és clara. La Fórmula 1 a València és un farol electoralista del PP. Hi ha dues explicacions sobre aquesta falta de signatura del contracte. O bé Bernie Ecclestone no pensa realment muntar cap Gran Premi a València, i només especula amb nosaltres com fa amb Moscú o Abu Dhabi; o bé potser Bernie Ecclestone no confia en les possibilitats de Camps per guanyar les eleccions i té por que el següent govern boicotege el desenvolupament d'un contracte signat a traïció. En qualsevol cas, si el circuit de València és un bon negoci no hi ha dubte que es farà, i si no ho és no es farà. Independentment de qui guanye les eleccions, per suposat.

Actualització: 11/05/2007 EUROPA PRESS
Ecclestone nega que la creació del circuit a València estiga condicionada a la victòria del PP