Chabouté, tot i el poc predicament que ha tingut per aquestes terres, és sens dubte una de les vaques sagrades del còmic europeu per adults. En certa mesura, pels qui no el coneixeu, el seu enfocament és proper al d'Étienne Davodeau. És a dir, estem parlant d'un autor complet que porta a terme tant la part literària com la gràfica i que mostra un interès, diguem-ne, més social a les seves històries i personatges. Però, no us deixeu endur pels prejudicis. Aquest fet no va deslligat de la construcció d'un drama com el que podem llegir a "Purgatorio" sinó tot el contrari. De fet diria que és aquest rerefons de compromís social el que es constitueix com a motor de canvi enmig d'una història de caire fantàstic (en principi) que posa la intimitat del protagonista al centre del seu interès.
Bàsicament aquesta tracta d'un home que ho perd tot en un incendi i, mancat de qualsevol suport social familiar o d'amics, passarà un calvari primer figurat i després real al "purgatori". Val a dir que la història està molt ben construïda i que, al llarg dels tres episodis, sap donar girs per mantenir l'interès i desenvolupar allò que té intenció d'explicar. I dic això últim pel fet que estem davant una obra que, en certa mesura, ho és també de tesi. O com a mínim ho sembla, tot i que en llegir el final he arribat a dubtar-ho i he pensat que no era del tot rodona com a tal. En aquest sentit trobe que li falta donar-li una volta més a tot plegat. Això sí, és ben entretinguda i es llegeix de seguida.
D'altra banda, s'ha de destriar l'ofici que té l'autor quant a la planificació, el dibuix intencionat i l'art de la narració gràfica en general. Sense pretendre inventar res, sap perfectament disposar dels recursos més clàssics del llenguatge del còmic per transmetre fets i sentiments. El color, per la seva banda, també m'ha semblat molt encertat amb aquella gama cromàtica tan fosca.
En conjunt, em sembla que "Purgatorio" és una obra consistent i ben recomanable, especialment pels més afins al còmic europeu que es diria seriós. Reconec que es queda un poc per sota de la meva expectativa, i que al final m'ha deixat una certa sensació de "deja-vu". Però, igualment la meva valoració general és positiva.
Stefano Tamburini, Alain Chabat, Tanino Liberatore La Cúpula
Temps era temps, quan el còmic per adults es deia "còmix" i encara no havien aterrat els nord-americans i canadencs amb les seves ulleres de pasta (ja sabeu), hi havia en Ranx (el cognom de "Xerox" el va perdre desprès de molt de buscar-s'ho). Llavors no hi havia sentiments depressius sinó ràbia, i no hi havia reflexió sinó violència extrema. Era l'època daurada del Punk al món del còmic i aquest personatge, vingut de l'Europa més fastiguejada de la vida moderna, regnava amb la seva amoralitat brutal. Ara tenim l'ocasió de contemplar tot el seu rastre de perdició en aquest volum integral, des dels seus inicis més fanziners fins l'estètica Liberatore que fou clau pel seu èxit.
La història, per qui no la conega, està ambientada en una mena de "ciberpunk" italià (amb un breu pas pels EUA) molt brut, un món ple de drogues i violència que resulta certament més "punk" que "ciber". Els guions, vistos amb perspectiva, són ben naïf, i si deixem de banda la sensació de fàstic existencial que transmeten, trobe que són millorables. O potser és que no estic acostumat a un material tan directe, qui sap. Això sí, si us agrada el còmic no hi ha dubte que es tracta d'una peça que fa entendre moltes coses del que vindrà després i, d'altra banda, entretingut no hi ha dubte que ho és. De fet, és que no dóna descans.
Al seu torn, el dibuix és probablement una de les raons del seu èxit. Deixant de banda el primer episodi de Tamburini, on es marquen les línies mestres, el treball de Liberatore resulta encara avui impactant. La seva carnositat i aquell color tan característic encaixen perfectament amb la història i la porten molt més enllà. En concret, la porten a convertir-la en una icona generacional (de la generació "El Víbora" podríem dir?). De tota manera, val a dir que era millor dibuixant que narrador gràfic.
En fi, en una època plena d'adaptacions cinematogràfiques de còmics, ningú no s'atreveix encara amb aquest. No serà a Hollywood, ja us ho dic ara, no tenen el que s'ha de tenir per fer-ho bé. Per alguna raó serà. En conseqüència, cal recomanar aquest volum als vells rockers del còmix underground, que de segur que el sabran apreciar, i a tots aquells que vulguen saber com era el còmic per adults abans de la seva domesticació. Ja dic ara que no agradarà tothom, doncs és un plat fort. Però, era de justícia editar-ho, i per cert que la reducció de tamany em sembla fins i tot encertada.
Garth Ennis, Mike Hoffman, Steve Dillon, Will Simpson Planeta DeAgostini
Arrenca aquest recopilatori amb l'enèsima edició de "Hábitos peligrosos", saga inaugural de Garth Ennis al capdavant de Hellblazer. Ennis, joveníssim, sap que ha de construir-se un reconeixement que no trigaria a arribar i descarrega tota la seva intel ligent artilleria creativa situant el discurs entre la sornegueria que el definirà, els habituals neguits d'un Constantine afectat de tabaquisme, i l'horror una mica escabrós marca de la col.lecció. Una història tan celebrada com definitòria fins al punt que serviria per presentar al bastard davant les multituds a la ja gairebé oblidada (per oblidable) pel.lícula de Constantine.
Ennis encerta, ha buscat un cop d'efecte amb el qual no fallar i aconsegueix l'objectiu fent com que mata el protagonista tot just començar. Acompanyat (generalment) del dibuixant Will Simpson, transcorren diversos mesos en que l'irlandès va emportant-se la col lecció al seu terreny, consolidantse sense pressa però sense pausa.
Així, l'enigma sobrenatural deixa lloc al tractament distant i potser irreverent d'una mitologia cristiana amb la qual Ennis sembla haver estat torturat des del bressol (forçat però suggerent és l'acostament campbelliano a la figura de Jesús a "El señor de la danza", una mena d'exercici de cínica antropologia). El discurs social inherent al títol, amb la Thatcher ja alegrement fora del poder i aquest irlandès bastant gamberro escrivint la col.lecció, es redueix a poc més que un constant colegueig de barra de bar i excés de pintes ("al pub on vaig néixer" ). És una realitat que la sèrie passa a poc a poc a ser tan divertida com en últim terme intranscendent.
Això es confirmarà amb l'arribada del dibuixant Steve Dillon, després d'haver-se encarregat esporàdicament d'alguns dels episodis aquí esmentats. Amb el seu estil estrany, net i agraït alhora que lletgista i pertorbador, el misteri i els clarobscurs desapareixeran, sacrificant sovint l'essència del títol per convertir-lo en un agraït camp de proves de la que serà la magnum opus d'ambdós autors, la coneguda "Predicador". Ens riurem molt veient als col.legues de Constantine fumant cogolls florits d'una estupefacta "Cosa del Pantano". Però potser ja estarem davant d'un còmic més recomanable per als seguidors d'aquests autors, que per als de les aventures d'un John Constantine pròpiament dit.
Vet aquí de nou, altra obra del mestre Taniguchi. I es tracta d'una que, curiosament, ve a respondre a una pregunta que em vaig fer en llegir l'anterior novetat seva, "Un zoo en invierno". En aquell volum un personatge que feia d'alter ego de l'autor declarava el seu amor pel gènere literari típicament japonès de les "històries amb animals". I bé, això que deu ser? Certament els animals, i la Natura en general, juguen un paper molt important en l'univers personal de Taniguchi. Ho haviem vist amb "El viajero de la Tundra" o "Seton: el naturalista viajero". Ara bé, em pense que mai fins ara havia llegit un guió que girés tant al voltant d'un animal com ho fa "Blanco".
Sí, ja sé que el títol us recordarà "Colmillo Blanco", l'obra de Jack London, o fins i tot la seva adaptació en forma de film ensucrat de la pitjor factoria Disney. Doncs bé, oblideu-ho. No dic completament, doncs al cap i a la fi estem parlant del mateix gènere, i hi han elements que cal respectar. Tampoc vull dir que Taniguchi li done la volta doncs no ho fa. Ans al contrari, desenvolupa una història d'aventures i misteri amb una regust a la millor literatura juvenil, fins i tot fantàstica, doncs el gos sembla tenir poders extraordinaris.
En altres paraules, no estem davant el Taniguchi reflexiu que és capaç de construir drames íntims de gran complexitat sinó més bé davant la seva faceta de comicaire que cerca l'emoció en les persecucions i el misteri. Clar que no deixa de ser ell, evidentment, i la mestria es nota. Això a mi ja m'està bé, per variar, doncs és un narrador gràfic tan extraordinari que la manca d'escenes d'"acció" en alguns dels seus còmics sempre m'ha semblat un malbaratament de talent. Aquí ho demostra abastament, de fet.
En resum, aquest primer volum és un còmic que es llegeix amb molt de gust, que ens fa entrar en el seu joc de seguida i que resulta francament entretingut. Recomanable del tot.
El belga Hermann Huppen (que signa solament amb el seu nom) no necessita cap presentació pels amants del còmic europeu. Obres com "Jeremiah" o "Las Torres de Bois-Maury" l'han convertit en un dels autors més reconeguts del panorama actual. Amb aquesta obra d'un sol volum, que data originalment de 2008, el podem tornar a veure com a autor complet, és a dir, com a guionista i dibuixant.
Per una banda aquest àlbum té quelcom de novel·la d'aventures d'ambientació colonial, i per altra s'assembla més a un thriller polític amb els conflictes de l'Àfrica de fons. Una periodista i el guarda d'una reserva forestal de gran extensió en són els protagonistes. La història està ben construïda sobre el paper però la inclusió de massa elements tangencials la fa caure en allò de "qui molt abraça poc estreny". Em referisc als problemes d'Àfrica que presenta, que queden com a l'element central de l'obra si tenim en compte la conclusió però que, de fet, són tractats amb poca profunditat.
Així, la sensació general que queda és la d'una peripècia que l'autor busca com a excusa per lluir-se com a dibuixant, i gairebé il·lustrador, d'uns paisatges propis del Paradís. I bé, en aquest sentit he de reconèixer que dóna gust llegir el còmic, doncs realment està espectacular quant al dibuix, l'ambientació, el color, etc. Per cert, millor fem la vista grossa davant l'abundància de vida animal...
En general, la sensació que em deixa és la d'un bon còmic, entretingut i que es llegeix amb gust, que podria haver estat molt millor. Els afeccionats al còmic europeu de segur que el gaudiran doncs al cap i a la fi és Hermann. Però, trobe que amb un guió més profund i treballat hagués guanyat considerablement.
Per fi he pogut llegir, i fins i tot obtenir un exemplar dedicat, aquest còmic, darrere del qual porte algun temps (circumstàncies estranyes m'impedien poder-lo trobar, era una maledicció!). Tampoc vull estendre'm massa en la seva ressenya, ja que ha estat comentat i recomanat fins a dues vegades pels companys de ComiCat aquí
i aquí.
En tot cas, sí diré que m'ha semblat molt divertit (fins i tot he arribat a riure en veu alta), encertat en les bromes i gràficament molt ben treballat. El seu dibuix, atractiu dintre el seu minimalisme, m'ha sorprès molt positivament, així com el plantejament del disseny de pàgina o el joc amb la tipografia. Reconec que la meva simpatia prové també del fet de ser un dels primers fills dels 80. Ara bé, alguna cosa a més d'això deu tenir quan ha estat nominat als Premis ComiCat. Per la meva banda el recomane de totes totes.
En 1967 Ron Jones, un professor de secundària nord-americà va ser incapaç de fer entendre als seus alumnes com va ser possible que el poble alemany es deixés endur per la barbàrie nazi. Els mitjans docents tradicionals no van funcionar i, per solucionar-ho, va idear la realització d'un experiment sociològic. Aquest consistia a simular el naixement d'un moviment autoritari basat en la disciplina que va anomenar “La Tercera Onada”, i al qual va fer participar els alumnes sense explicar-los les seves veritables intencions. Per a la seva pròpia sorpresa, l'assumpte va funcionar terriblement bé, els alumnes es van implicar fins a límits insospitats i les conseqüències se'ls van anar de les mans en tan sols una setmana. Tant els pares com la resta de professors van exhortar Jones a posar-hi fi i aquest ho va fer donant una veritable lliçó que segurament els estudiants no oblidaran mai.
Aquest fet real va ser motiu d'adaptacions literàries, cinematogràfiques, teatrals i fins i tot en format d'una novel·la gràfica com la que ara ens ocupa. La comicaire berlinesa Stefani Kampmann realitza aquí una adaptació del llibre de Morton Rhue, conegut escriptor de literatura juvenil, amb gran intel·ligència. En tot moment posa les seves dots artístiques al servei del contingut, el qual intenta primer de tot fomentar la reflexió en el lector. Es nota que no perd mai de vista ni el públic al que es dirigeix ni la qüestió de fons, i ho fa mantenint l'interès. La lliçó sobre com combatre el feixisme i la temptació autoritària queda clara: no es tracta d'un enemic exterior, “està entre nosaltres i dins de nosaltres”.
Amb un dibuix atractiu, de gran dinamisme, i un ritme narratiu àgil i intens, aquest còmic resulta tan interessant com a útil, doncs no volguérem haver de repetir l'experiment. La recomanació al públic juvenil és obvia, així com la seva vàlua com a material docent, però trobe que qualsevol lector trobarà aspectes positius. Per últim, cal aplaudir l'esforç de Takatuka en la realització de dues edicions simultànies, una en espanyol i una altra en català, una llengua que com sabreu va ser víctima de la nostra pròpia “onada”.
Alan Moore, Kevin O'Neill, Ben Dimagmaliw Planeta DeAgostini
No, no l'han editat en anglès sinó en espanyol però, la moda de no traduir les cobertes (potser provinent dels cartells de cinema) s'està imposant. No sé si m'agrada o no, altre dia ho pensaré. Quant al còmic en si, comentar que es tracta del tercer lliurament de les aventures d'aquesta mena de JLA noucentista (i horriblement adaptada al cinema al seu moment) que va parir un Alan Moore pletòric de deliris de grandesa, conjuntament amb la resta de títols de "America's Best Comics".
Els meus sentiments amb aquest títol segueixen intactes després de la lectura d'aquest últim lliurament. El millor segueix essent l'ambientació pulp de la sèrie, el gust pel còmic que es respira i aquell humor antic i chestertonià de fons. En aquest cas, trobe que l'enfocament distanciat del guió arriba al paroxisme amb la inclusió de parts cantades, com si d'un musical es tractés. És que tal cosa és possible en còmic? Millor no li preguntem al irreverent Alan Moore. I, per suposat, en la part positiva està també l'espectacular dibuix de O'Neill, que compta amb la inestimable ajuda del no menys espectacular color de Dimagmaliw. Ambdós aconsegueixen que la lectura d'aquest còmic tinga quelcom de sensorial i que pague la pena deturar-se a observar amb calma les seves pàgines. Això inclou la notable i alhora discreta feina de narració gràfica marca
de la casa.
En la part menys positiva hi ha elements que converteixen un còmic que em podria entusiasmar en un que senzillament m'agrada. Cap problema però, llevat del fet que estem parlant d'Alan Moore que, com sabreu, té el llistó molt alt. El principal inconvenient que li trobe, i que molta gent valorarà positivament, és la disfressa de còmic d'aventures sobre la que es desenvolupa un conjunt de personatges que pràcticament són titelles del destí. En altres paraules, Mina i companyia s'assemblen més al Super López de "La semana más larga" (mític!) que a uns herois sorgits de les pàgines d'un Edgar Rice Burroughs. A mi, disculpeu però aquest distanciament fred no m'acaba de fer el pes.
Això sí, en conjunt la valoració general és positiva i la lectura d'aquest darrer lliurament de "The League of Extraordinary Gentlemen" segueix essent recomanable. En fi, supose que tampoc fa massa falta dir-ho. Per cert, curioses les referències a "From Hell"...
Amb un títol així, sospite que aquest apunt rebrà més d'una visita involuntària. En fi, coses d'Internet. Quant al tema que ens ocupa, haureu de reconèixer que les dones de mitjana edat no són personatges que abunden al món del còmic, i si ho fan en altres mitjans són sempre amb els tòpics de "Thelma & Louis". Però clar, amb Davodeau la cosa no va així. Ell és un autor dels que fa bo allò que únicament hi ha dos gèneres de còmic (i de cinema, literatura, música...): el bo i el dolent. No m'agraden els musicals però sí "Singing in the rain", i de la mateixa manera puc dir que no tinc especial predilecció per aquesta mena de drames però m'encanten els còmics de Davodeau. Tots els que he pogut llegir d'ell fins ara són còmics notables: "Caida de bici", "El testimonio", "Ha muerto un hombre" o "La mala gente". I evidentment aquest no és l'excepció, tot i que caldrà veure com acaba, és clar.
L'argument d'una dona major, mestressa de casa amb fills, que no troba al·licients en la seva vida ni veu possibilitat de ser feliç en el futur, i decideix de fugir un bon dia, no és nou. Com de costum, allò que importa és saber plantejar-ho i això Davodeau sap fer-ho molt bé. Primer, per la seva habilitat amb els personatges que no són sinó la peça central del drama. Segon, per un guió concebut sense pressa on tot es desenvolupa de manera natural (compte, de realisme i ficció parlarem altre dia) i on les peces estan encaixades amb cura. Tercer, per una intenció literària que no excedeix en cap moment les seves capacitats. I quart, per una narrativa gràfica que sempre ha estat el seu fort. Altres vegades ja he comentat que el seu estil de dibuix no resulta atractiu a primer cop d'ull. Però, aquesta és una sensació que desapareix de seguida que hom comença a llegir i es deixa endur per la planificació i per un ritme mesurat al mil·límetre. Ajuda també, és clar, un color que sí que ho és de bell.
Al final, allò que queda i la raó per la qual arriben a emocionar les obres d'aquest autor és l'estima que es traspua pel el seu treball. Hi ha quelcom d'autèntic en elles i aquesta primera part de "Lulú, mujer desnuda" és un bon exemple. Per això mateix el trobe ben recomanable per qualsevol lector adult.
Denis Robert, Yan Lindingre, Laurent Astier Astiberri
"El negocio de los negocios" és una interessant proposta a mig camí entre la narració autobiogràfica i el documental de contingut polític. No diré que es tracta d'un còmic experimental però sí té una certa voluntat d'innovació que es manifesta en elements propis de diversos gèneres. El fil conductor sobre el qual es basa és l'experiència vital del conegut periodista d'investigació francès Denis Robert, a partir de la qual s'expliquen certs escàndols de corrupció política succeïts a França. Probablement no coneixeu aquest personatge, ni tampoc els fets sobre els que es parla però, no patiu, que tampoc fa cap falta per entendre el còmic.
En tot cas, la intenció de l'autor no és repetir el que ja ha denunciat en els seus llibres d'investigació ("best sellers" a França, per cert) sinó servir-se de l'ajuda del llenguatge del còmic per transmetre un altre tipus de missatge. En aquest sentit, cal destacar la notable aportació al conjunt tant del disseny de pàgina de Yan Lindingre com especialment del dibuix Laurent Astier. És a través de la seva transcripció gràfica que prenen rellevància les reflexions sobre la democràcia i el capitalisme que ens deixa el propi Denis Robert, així com els testimonis dels diferents personatges entrevistats. M'ha semblat molt interessant la manera que tenen els autors de saber quan imatge i text han d'anar pegats, amb un estil realista, i quan s'ha de recórrer al llenguatge metafòric per donar cabuda a la reflexió. I tot això en un blanc i negre ben entès.
Així, amb la força d'uns fets que no tenen res a veure amb la ficció de la novel.la negra, es denuncia una Europa on la frontera entre les pràctiques de les grans multinacionals i les del crim organitzat es difumina. Davant milions de pobres, una classe política burocràtica i un impotent poder judicial, l'autor deixa clara la seva postura: "L'evasió de capitals és un crim contra la humanitat!", exclama. Malgrat tot, l'obra està molt lluny de ser un pamflet. Les escenes de la seva vida quotidiana, moltes de les quals tracten les renúncies personals a què es veu empès el protagonista, aporten la necessària fluïdesa literària al conjunt.
Tot i el que puga semblar a primera vista, aquest és un còmic d'allò més interessant tant pel contingut com pel seu plantejament. I, a despit dels temes tractats, resulta una lectura prou entretinguda i d'allò més recomanable per tothom.
La proposta d'aquesta revista em va semblar interessant en principi. Potser tenia en ment altres projectes de col·laboració com per exemple els editats per Ponent Món amb "Japón" i "Corea", i els seus bons resultats.
En canvi, "Interfaces" té una concepció més oberta de les arts visuals que inclou des del còmic fins la fotografia passant per la il·lustració. L'argamassa que dóna coherència al conjunt no és altra que un cert sentit de "modernitat" (vull dir la dels dits "moderns"). Efectivament, llegint les aportacions d'aquest primer lliurament, hom se n'adona que perfectament podrien haver aparegut en les pàgines de revistes com la "Neo2". La mateixa reivindicació del terme "postmanga" delata aquesta concepció.
Dit això, reconec que no és una publicació feta per mi, vull dir per gent com jo. Ni m'agrada ni em desagrada, senzillament no sembla cridar-me massa l'atenció. Un lector o lectora més ocasional de còmic però interessat en la il·lustració i el disseny "per se" possiblement encaixaria millor. En tot cas, sí destacaré les aportacions de Litte Thunder (sic) i Tony Sandoval quant a còmic, sobre tot per la força dels seus dibuixos. En altres paraules, si sou la mena de públic que he descrit potser estaria bé fer-li una ullada.
Minimalista, preciós i amb un humor apte per xiquets i xiquetes de 7 a 77 anys. Així definiria a grans trets aquest àlbum que recull la feina feta per l'autor des de 2001 a la revista "Tretze vents", sota el títol de "Un home amb barret". Evidentment està clar que una edició en català hagués estat lògica i desitjable donades les circumstàncies. De tota manera, val a dir que gran part de les pàgines d'aquest còmic gairebé es podrien qualificar de mudes, doncs el joc visual i la plasticitat semblen ser el seu motor.
Aquesta obra té, en qualsevol cas, dues vessants que són la humorística i la artística, sense que cap de les dues arribe a predominar a ulls d'un lector adult. A primer cop de vista apareix com un conjunt d'acudits, i en aquest sentit cadascú haurà de jutjar si l'autor està encertat o no. L'humor és una cosa massa personal. A mi personalment em semblat que d'ingeni no li ha faltat tot i que també és cert que sóc prou receptiu a aquesta mena d'humor blanc. Però, allò que veritablement m'ha atret ha estat l'aspecte gràfic. Inspirat indubtablement per George Herriman, tant la tria de colors com el disseny dels personatges conviden a una lectura més contemplativa.
En conjunt, trobe que és un còmic que paga la pena de llegir, tenint en compte allò que ens proposa. Això sí, avise que per gaudir-lo cal entrar en el joc, cosa que si us agrada la il·lustració o el còmic en el sentit més ampli del terme no tindreu problemes per fer.
L'home d'acer ens ha abandonat per integrar-se en la nova societat kriptoniana que els seus congèneres han fundat en un planeta de nou encuny i arbitraria gènesi, situat després de la lluna i en òrbita contrària a la nostra. Però la terra no ha de témer, Nightwing i Flamebird, dos heroics kriptonians, s'han endarrerit per seguir protegint els mers humans.
Aquests personatges van ser uns transsumpte de Batman i Robin que van actuar allà pels lisèrgics anys seixanta a la kriptoniana ciutat embotellada de Kandor. Avui, Kandor és lliure i la seva multitud de kriptonians campa a plaer per la continuïtat de Superman. Un autèntic embolic ple però de interessantíssimes possibilitats. Com que ja no hi ha motius perquè nous elements "precrisi" com aquest deixin de fer acte de presència, aquí hi ha els nous Nightwing i Flamebird per protagonitzar aquesta història. Hereus d'una època marcada per la més desacomplexada imaginació i per un agraïda excentricitat "pop" que bé podria haver servit de base per a una sèrie de deliciosos i irònics homenatges, darrere de les màscares d'aquests herois es van amagar en temps el propi Superman i Jimmy Olsen. Però poc queda aquí de tot allò, per més que no anem a revelar aquí les seves noves identitats ja que es tracta d'una de les preteses revelacions sorpresa del llibre.
Kriptonians ocults en certes capes de la societat terràqüia, conspiradors disposats a donar-nos el cop de gràcia el dia menys pensat. Problemes materno-filials de gran alçada que després queden resolts a pinyes com a molt, omplint de pas el contingut de tot un episodi en el qual l'acció no s'ha pres la molèstia d'avançar gens ni mica. L'evolució a llarg termini d'un interessant "sidequick" sacrificada en una mera vinyeta, en altra desconcertant decisió editorial.
En la part de la vilesa, uns Bonnie and Clyde kriptonians que ben bé podrien haver-nos aterrit però que al final semblen sortits del pati d'una escola. Maniqueisme i arbitrarietat. Un còmic amb possibilitats que perden la força en la sortida, amb un Greg Rucka escrivint amb el pilot automàtic a les ordres de l'esmentat dictat editorial, discutible com a poc. Els llapis de Eddy Barrows fan gala d'una eficaç espectacularitat sobretot en les escenes d'acció del primer número, però la coherència gràfica es perd amb la inclusió d'un Diego Olmos poc adequat per a aquestes arts, sense ser ni de lluny un mal dibuixant.
Un anual de Action que posa al dia les noves encarnacions dels protagonistes tanca l'exemplar. Pere Perez es desenvolupa aquí de manera clara i encertada en una història mancada de força, situada com la resta del llibre a anys llum dels bons moments que les capçaleres de l'home d'acer ens han brindat puntualment en els últims anys i de les premisses, sorgides de la ploma del habitualment inspirat guionista Geoff Johns, sorgeixen les peripècies d'aquest desangelat llibre que podríem titllar d'entretingut a estones, com a molt.
Les aventures imaginàries del jove Verne: La porta entre els mons Jorge Garcia, Pedro Rogríguez Glénat.cat
Probablement aquest és l'àlbum més reeixit de tots els que he llegit fins ara de la col·lecció de Glénat que recull els guanyadors del Premi Josep Coll. La seva factura és realment bona en tots els aspectes. La història, amb una flaire juvenil encisadora, està construïda amb molta cura i funciona com un rellotge. No pretén cap innovació de cap mena sinó oferir un treball acurat que aconsegueix notablement el seu objectiu. I aquest és transmetre aquella sensació de fantasia i aventura que tant solia fer-me gaudir de menut (i no tant). D'altra banda, la decisió d'emprar el personatge del jove Jules Verne em sembla tot un encert molt ben gastat.
En termes semblants podríem parlar de l'apartat gràfic. El dibuix està molt ben treballat i resulta atractiu en el seu estil. Però, cal destriar la feina feta amb el color, que aporta aquella vessant d'època i aconsegueix crear tota mena d'atmosferes. Per la seva banda, la narració gràfica, quant al disseny de pàgines i el ritme, està molt ben realitzada en les diferents escenes de forma que s'imprimisca la tensió necessària en cada moment.
En general, com dic, em sembla un còmic d'allò més notable i estic segur que agradarà al públic juvenil al que va adreçat. Tant de bo aquesta parella d'autors puguen obrir-se camí en projectes futurs (i els continuen editant en català!).
Suéter Esteban Hernández Planeta DeAgostini
Amb paisatges subterranis que qualsevol valencià del cap-i-casal reconeixerà, aquesta història reflexa una anècdota que és al seu torn producte final del procés de desintoxicació de les drogues del seu protagonista. Ajuntem un psicòtic supersticiós, un escriptor pseudo-famós, una coincidència i un boig, i ho deixem rodar en un espai tancat com és el metro. Aquesta és la recepta que gasta l'autor per fer-nos passar una bona estona amb un guió més que curiós.
El dibuix resulta estrany a primer cop de vista però al final hom entén que aquest aire irreal és possiblement d'allò meś encertat. Amb un estil de dibuix més assequible s'hauria pogut mesclar amb els còmics de tradició "independent" i adulta americanadencs, però Hernandez decideix tirar per l'underground més personal, i jo sincerament li ho agraïsc. Al final, sense ser cap meravella, sí pot dir-se que és un còmic decent i sobre tot original, que no és poc. Paga la pena de fer-li una ullada.
Cuatro Ojos Sascha Hommer Sins Entido
Vet aquí una història del pas de la joventut a la maduresa i, sobre tot, de la drogoadicció a la desintoxicació, feta des d'Alemanya amb un gust molt "canadenc". La historia ens endinsa en un món sense valors on, tot i el benestar material, una força invisible impulsa els personatges cap a l'autodestrucció. Però, no es tracta d'una novel·la gràfica de denúncia o de cap fresc social, sinó d'una que parla de sentiments íntims. El guió escrit calla més del que explica i confia en la càrrega simbòlica de les imatges per explicar una història que, probablement, no es pot explicar fàcilment amb paraules.
Això posa a prova un dibuix que, sense ser especialment vistós ni tenir un estil massa personal, aconsegueix d'acomplir amb èxit la seva missió. I aquesta no és altra que la de transmetre aspectes, paisatges i atmosferes que són més un reflex del cor del protagonista que de cap altra cosa. I això últim inclou al·lucinacions àcides que, per cert, són ben inquietants.
Al final, "Cuatro Ojos" és un bon còmic molt del gust del públic de la novel·la gràfica dita "independent". No tinc cap dubte que en aquest àmbit serà ben rebut, com ho he fet jo mateix, i amb raó. Però, no sabria dir si té força suficient com per eixir del gueto.
Peter Milligan, Eddie Campbell, Giuseppe Camuncoli, Goran Sudzuka Planeta DeAgostini
Un antic sindicalista convertit en monstre després trair els seus. Una (nova) núvia de Constantine amb un gastat secret a sobre, gràcies al qual però rebem una inquietant i suggerent visita. Una gegantina i escatològica berruga al pectoral de Constantine que només la més alta fetilleria podria curar. Una altra interessant reflexió sobre els mecanismes somàtics i de l'inconscient com a productors del terror material.
A estones segueix molestant veure John Constantine com a víctima abans que com a celebrant de la màgia, i tampoc ajuda que tot problema haja estat aquí provocat pels sempiterns complexos de culpa. El mateix Constantine només troba una solució final (ximple exorcisme a part) després de rebre una senyora pallissa d'aquells a qui va perjudicar en el passat, un incident que no arribem a veure però que neteja la seva mala consciència. Detalls estranyament cristians en un títol que ben entès ha de vèncer necessàriament cap al pressupost contrari. Així, el canalla meravellós i implacable que adoctrinà en el seu dia a "La Cosa del Pantano" i a Tim Hunter sembla haver emigrat de la seva pròpia col·lecció als passatges d'aquest competent còmic.
Però, la cosa que queda bastant corregida en la segona història del llibre. Constantine segueix navegant (literalment) per les clavegueres del Londres més sòrdid per proposar una forçada però divertida associació entre les pobres víctimes de la pesta negra i les nefastes conseqüències urbanístiques que les olimpíades del 2012 a Londres provocaran entre les capes més desfavorides. Aquí sí que sembla recuperar-la mordent que se li suposa a sèrie i personatge, amb diàlegs càustics i un desenllaç no per previsible menys tràgic, dur, cabró i, d'acord amb un encertat i irònic tancament feliçment caracteritzat.
Tanca el volum una minúscula i curiosa història pseudo-nadalenca que gairebé manté el nivell. Amb aquest primer recull de l'etapa del guionista Peter Milligan en la sèrie, Planeta continua la desmanegada però eficient i necessària edició de tot Hellblazer. Queda lluny de suggerir un incunable però tampoc crec que decebi als seguidors del bastard, entre els quals m'hi compte.
No he llegit cap àlbum amb guions de Morvan, al qual potser coneixeu per sèries com "Estela", "Hk" o "Nomad", però pel que sembla té fama de ser un escriptor solvent. De fet així ho demostra en aquest primer lliurament de "Mi año" tot i que, com ocorre habitualment quan es treballa amb el mestre nipó, la càrrega artística sembla decantar-se a favor de l'estil de Taniguchi. No és només per l'estètica, la qual fa goig de veure a tot color i en aquarel·la, sinó pel propi to de la història. Es tracta d'una obra dramàtica sobre una xiqueta de vuit anys que pateix la síndrome de Down i del món que l'envolta, de com va afrontant ella mateixa i els seus pares els problemes que es van plantejant en anar creixent.
L'estructura està pensada en quatre volums, corresponents a les quatre estacions de l'any, de la qual ara podem llegir el primer lliurament. El guió està molt centrat en els sentiments, essent especialment destriable el contrast entre el punt de vista de la xiqueta, sovint representat per dibuixos infantils, i el dels adults. Així mateix, també m'ha sembla encertat l'exercici de contenció que es fa en un tema que podria resultar fàcilment lacrimogen. Tenint en compte que la història no està completa, i que de fet tot just la veiem començar, he de dir que el seu estil narratiu clàssic funciona com un rellotge. Es nota que hi han posat gran cura en els detalls, que al final és allò que importa, i s'ha confiat plenament en les qualitats de la narració gràfica i el dibuix de Taniguchi per explicar allò que no es pot dir en paraules. Evidentment, un encert.
Veurem com evoluciona als pròxims tres lliuraments però, apostaria a que estem davant una novel·la gràfica notable. Per ara, com a mínim, em recorda en molts aspectes els treballs més íntims de Taniguchi. Tenint en compte això, i la menció especial que cal fer del color, trobe que paga molt la pena de llegir.
A despit del titànic esforç fet en l'edició en espanyol, d'una excel·lència tècnica sense precedents, jo seguisc col·leccionant el que treu Chris Ware en anglès. Primer, pel gust de llegir en la llengua original, segon per practicar la llengua de Shakespeare, i tercer pel preu. Quant això últim, us estalviaré ara l'explicació sobre les llibreries d'Internet i el preu de la lliura o el dólar, i diré només que seria diferent si estigués en català (fora massa bo!).
Quant al còmic en si, ben bé no sé què puc dir que no sone a fan o no s'haja dit ja de Chris Ware, sobre tot en relació al fet de l'autoria de la totalitat dels aspectes artístics, tècnics i editorials de la seva obra. És sense dubte un dels meus autors favorits i en aquest sentit ni puc ni vull ser imparcial. La seva feina em sembla es-pec-ta-cu-lar i aquest nou treball no és l'excepció. De fet segueix el camí marcat per lliuraments anteriors i, com de costum, encara dóna una volta més al cargol. Chris Ware segueix essent el seu pròpi gènere, perfeccionista, sentimental, caleidoscòpic, un autèntic dandi del món del còmic.
Llegir una obra seva és una experiència que paga la pena, vista de prop i de lluny, des de les parts més "clàssiques" fins a les més experimetals o els anuncis ficticis, i des de l'emoció més visual fins la més literària. D'acord, pensareu, i de què va aquest còmic? Us en podria fer un resum del contingut però, sincerament, seria una simplificació doncs això no és una novel·la gràfica a l'ús. Feu-me cas, llegiu-lo i prou. De fet, és una ordre!
No sé ben bé com qualificar aquest llibre que, si fos tot text, seria senzillament un bon assaig sobre la vida i l'obra de Franz Kafka. Però, és molt més que això ja que la feina de Robert Crumb dista molt de la simple il·lustració que acompanya a un text. En la millor tradició eisneriana, aquest dibuixant al que sovint es qualifica com a padrí de l'underground, realitza una interpretació gràfica d'allò que explica el text. En ocasions fins i tot assistim a veritables adaptacions en còmic de les obres de Kafka que ens fan desitjar estar llegint un altre tipus de material. De fet, resulta notable i més que evident la identificació del propi Crumb amb Kafka, que fins i tot arriba a dibuixar-se a si mateix com a un dels personatges alter ego de l'escriptor. No cal ser molt despert per veure que ambdós són personalitats neuròtiques i alhora genials, cosa que sembla haver suposat una motivació extra per Crumb que s'ha reflectit molt positivament en el resultat.
Més enllà de si el contingut ens sembla millor o pitjor, no hi ha dubte que es tracta d'un reflexió molt interessant sobre un personatge al qual no li faltaran els admiradors. Està ben escrita i es fa entretinguda, cosa que no té massa mèrit tenint en compte de qui es parla. El desenvolupament, basat en la seva cronologia, fa un repàs dels seus escrits i els va comparant amb fets biogràfics, psicològics i històrics. El to és en tot moment divulgatiu i en aquest sentit no arriscat gens en els seus plantejaments més enllà de convidar-nos a fer una lectura desacomplexada de les obres de Kafka.
En conjunt, aquest "Kafka" m'ha semblat una obra molt recomanable per diverses raons. Primer, per ser un text divulgatiu interessant per qualsevol persona mínimament interessada en la literatura. Segon, per la força i la qualitat del treball desenvolupat per Robert Crumb que és per treure's el barret. I tercer, per tractar-se d'un contundent exemple de com una complementarietat ben entesa entre els llenguatges literari i del còmic pot ser molt útil amb segons quines finalitats.
Editat en català dins la col·lecció "Lavinia" d'Edicions Glénat, aquesta obra va suposar al seu moment un notable pas endavant per l'asturià Javier Rodriguez. La història conta l'arribada d'un jove, que està deixant de ser-ho, el qual aterra a Barcelona per deixar enrere la seva antiga vida i convertir-se en escriptor. Bàsicament es tracta d'un drama d'això que els americans anomenen "slice of life" i d'altres "costumista", on les relacions amoroses i d'amistat prenen el primer terme en importància. Tot i això, hi ha una voluntat reflexiva caracteritzada per una narració en primera persona on sol aparèixer la figura d'un misteriós psicòleg (no és greu, no us alarmeu!).
Es tracta d'una obra entretinguda que aconsegueix allò que es proposa i que, tot i estar a la vora, no arriba a caure del tot en els tòpics. Ajuda a convertir la lectura en quelcom atractiu l'interés per la narració gràfica que mostra el autor, el qual opta per jocs visuals i solucions gràfiques que denoten estima pel llenguatge del còmic. Això i un bon sentit del ritme compensen una certa dispersió de fons. Menció a banda mereix la coberta per l'edició en català, que és infinitament millor que la de l'edició en castellà (sota títol en anglès).
En general, trobe que "Desperta" és un còmic que paga la pena llegir, tot i que el guió té un punt generacional que el farà més atractiu per segons quines edats. Acompleix amb allò que es proposa doncs és més que digne i fins i tot té moments inspirats. Li manca potser una major resolució a l'hora de concloure però, tot i així, em sembla un maó convincent per tenir-lo a l'edifici de les edicions en català.
Amb la iniciativa del Premi Josep Coll (un nom molt ben escollit, em sembla) tant l'APIC com Edicions Glénat porten uns anys duent a terme una tasca molt bona per la cultura en llengua catalana. Bé, de fet el premi no és d'àmbit ".cat" sinó per la Comunitat Autònoma Catalana però com a mínim els guanyadors es poden llegir arreu del territori editats en català així que deixem-ho córrer. El cas és que estan publicant autors novells i fomentant la producció pròpia i no només la traducció. En aquest cas, el còmic que ens ocupa va guanyar la segona edició d'aquest premi.
Bàsicament es tracta d'un còmic d'humor blanc que difícilment pot escapar a les comparacions amb gent com Lewis Trondheim. De fet està editat en un format àlbum que ens situa en els paràmetres del còmic europeu destinat al més pur entreteniment. Amb aquest objectiu els autors faran desfilar tota mena de personatges antropomòrfics tocats cadascun per algun tipus de follia diferent. En conjunt, el que he vist són bones idees i potser una lleugera manca de rodatge a l'hora de dur-les al paper. Té moments divertits però també en té d'altres on hom no pot evitar pensar que s'han atabalat amb la narració. Quan es tracta d'humor, s'ha de saber mesurar molt bé el temps doncs, segons com es presente, un gag pot ser fluix o bo. I el mateix comentari val pel dibuix tot i que en general m'ha agradat.
En altres paraules, "L'invasor microscòpic" no serà un còmic rodó del tot però sí que aconsegueix fer-nos passar una bona estona. En tot cas esperem que siga un primer pas per donar a conèixer aquests prometedors autors. D'altra banda, també s'ha de dir que com a lectors no deuríem deixar de valorar el compromís que comporten edicions com aquesta.
Tots els textos són propietat de Marc Pastor i Sanz, excepte si estan signats per algú altre, i es poden gastar sota les condicions de la llicència. Les imatges són propietat dels seus autors i s'utilitzen amb fins informatius.
Christophe Chabouté
Stefano Tamburini, Alain Chabat, Tanino Liberatore
Garth Ennis, Mike Hoffman, Steve Dillon, Will Simpson
Jiro Taniguchi
Hermann
Aleix Saló
Stefani Kampmann, Morton Rhue
Alan Moore, Kevin O'Neill, Ben Dimagmaliw
Étienne Davodeau
Denis Robert, Yan Lindingre, Laurent Astier
VV.AA.
Gustavo Roldán
Les aventures imaginàries del jove Verne: La porta entre els mons
Peter Milligan, Eddie Campbell, Giuseppe Camuncoli, Goran Sudzuka
Jean-David Morvan, Jiro Taniguchi
Chris Ware
Robert Crumb, David Zane Mairowitz
Javi Rodriguez
Daniel Serrano, Josep Casanovas
