  |  |
novel·la gràfica, subcultura i opinió
|
|
Miscel·lània  Per Tutatis! us desitja unes bones festes en família i tot això, bla bla bla... I a veure si enguany, en comptes de "It's a Wonderful Life" posen d'una vegada a la tele "Star Wars Holiday Special"! (No, per favor!)  Al número 157 del Periódico Diagonal, i ara també al seu web, podeu llegir un article meu sota el títol de "Tres bancos en paraísos fiscales sustentan el ‘spam’ farmacéutico". Extracte de La crisis que viene, del col·lectiu Observatorio Metropolitano, editat sota llicència creative commons per Traficantes de sueños: "(...) Por empezar: el problema no es el empleo. El problema no es cómo generar un mayor número de empleos de mierda, mal pagados y cada vez más cercanos a condiciones de subordinación y explotación decimonónicas. El problema es que el empleo sea, en última instancia, el único medio de obtención de renta legítimo para la inmensa mayoría. Los juegos del capitalismo popular, el keynesianismo inmobiliario español, lo que hemos llamado «financiarización» de las economías domésticas, la propensión a acudir al endeudamiento como medio temporal y perentorio de acceder al consumo y a la vivienda han funcionado como cantos de sirena y promesas de evasión del destino fijado en todo cuerpo proletario: «Vive de tu trabajo, aun cuando éste no te pertenezca ni tengas control sobre lo que produzcas». Esta compleja ingeniería financiera generó una alternativa peligrosa y tramposa que durante unas pocas décadas permitió soslayar, de forma muy parcial, la precarización del empleo y el deterioro de los derechos sociales. Una vez, no obstante, que todas las ficciones de la democracia financiera se han hecho añicos, desvaneciéndose en la niebla de la crisis y dejando sólo una vulnerabilidad acrecentada para la inmensa mayoría, la única pregunta que parece pertinente, es la de ¿por qué hay que aceptar que el empleo sea el único medio de acceso a la renta? Y al mismo tiempo ¿por qué hay que aceptar la pretensión de las finanzas de que los títulos de propiedad y el dinero sean la forma de acceso a la Riqueza (en mayúscula), cuando esto sólo redunda en su concentración en un puñado de agentes económicos, que además realizan poca o ninguna función productiva? ¿Por qué, en definitiva, debemos someternos a la esclavitud de un trabajo depauperado y precarizado, y al mismo tiempo al gobierno improductivo de los rentistas financieros? Ante estas preguntas, la insistencia socialdemócrata en el empleo es sencillamente una mala respuesta. La solución a la ecuación debería situarse en el mismo lado que la sitúan las elites económicas de todos los países: en el lado de la riqueza, no en el del empleo. Por decirlo de otra forma, si se quiere seguir siendo fieles al viejo adagio socialista de a «cada cual según su trabajo» (por estrecho que éste sea) habrá que desprenderse al menos de la identificación entre trabajo y empleo, y reconocer que el trabajo socialmente útil no corresponde ni de lejos con lo que habitualmente llamamos empleo. La nueva economía moral debería apuntar directamente sobre el reparto de la riqueza. Y para ello es necesario admitir: (1) que la riqueza presente es mayor que en cualquier otra época histórica; (2) que ésta se distribuye no según criterios de mérito laboral, sino de acuerdo con la capacidad de apropiación financiera de determinados agentes económicos; (3) que el trabajo asalariado parece condenado cada vez más a quedarse con las migajas o los restos de la voracidad financiera; y (4) que una parte sustancial del trabajo socialmente útil no tiene reconocimiento económico de ninguna clase. (...)"  Al número 153 del Periódico Diagonal imprès i via web podeu llegir un article meu sota el títol explicatiu de "Linux contra la obsolescencia programada".D'altra banda, al número 205 de L'Accent imprès o en PDF podeu llegir una ressenya meva de l'edició en català de "L'hivern del dibuixant", de Paco Roca. Pirata.cat em confirma via identi.ca allò que resulta una obvietat per qualsevol persona culturalment dispersa després de veure aquest espot de campanya: Efectivament, les anomenades tres lleis pirata que han de regir el comportament dels seus càrrecs electes estan inspirades en les tres lleis de la robòtica d'Isaac Asimov. Vaja, s'entén que a falta d'implementar la llei zero! Ara podria extreure'n tota mena de conclusions divertides sobre la qüestió però, en comptes d'això us diré que en el fons trobe de molt bon gust aquesta inspiració. Com tants altres grans escriptors, Asimov era un humanista de fortes conviccions ètiques, el missatge del qual és perfectament recuperable si el que ens cal és regeneració política. Tot això, dic, a banda del que penseu d'aquest partit. Jo personalment m'identificaria més amb les idees d'algú com Ursula K. LeGuin, cosa que potser fora matèria per altre apunt. Aclariment: culturalment dispers és el terme que va parir el meu homònim Marc Pastor per diferenciar gent com Carmen de Mairena dels afeccionats a la ciència ficció, la fantasia, els còmics, etc. Però probablement si no sabeu què vol dir, tampoc no haureu entés aquest apunt...  Recordeu quan hi havia un Estat valencià? Quan teniem lleis i institucions autènticament pròpies? Quan erem l'avantguarda europea de la modernitat? No és cap quimera ni cap utopia delirant. Això va ocórrer, encara que a molts els semble mentida, encara que molts obrin els ulls com a plats quan els ho nomenes o et miren amb suspicàcia. Doncs sí, xiquetes i xiquets, hi hagué un temps en que si hom volia ser Rei del poble valencià havia de venir a València, convocar les Corts i jurar els Furs aquests que avui fan 750 anys. No cal idealitzar aquells temps, com tampoc no cal oblidar que llavors els valencians teníem el destí a les nostres mans com a "homes del Rei", que diria George R.R. Martin. Els Furs són ara mateix derogats, un usurpador és el Rei dels valencians, un botifler s'asseu a la Presidència d'una Generalitat de falla i les Corts valencianes són un parlament de províncies. Malgrat tot, som vius i sabem que ja hem estat lliures, per si un dia ens cal de veritat recordar-ho. [Viquipèdia] Efemèrides: 7 d'abril de 1261 - València: Jaume I jura els furs de València davant de les Corts Valencianes reunides per primera vegada. [Vilaweb: Diari de l'Escola] Furs de València, 750 anys.  La gent de FLAsCinDER (fanziners de pro i antics companys de Vietnam Némesis, el programa més freak que mai ha existit a la televisió valenciana) estan encabotats en guanyar el Premi al Millor Fanzine al Saló del Còmic de Barcelona amb el seu Manual de Supervivencia Zombi. Per fer-ho, han decidit de regalar-lo per internet, en PDF o en línia. L'objectiu és donar-li la màxima difusió i recollir així també el màxim nombre de vots. Jo personalment us en recomane la lectura, ja que és francament divertit (tinc el meu exemplar de col·leccionista). A banda, he dit ja que és gratis? Us deixe amb el text de presentació, més que res per aclarir conceptes: A continuació reproduïsc el comunicat fet públic per Ràdio Klara (demanen la màxima difusió):-------------- Ràdio Klara, una de les emissores no comercials més veteranes i referent de la radiodifusió lliure, que emet legalment en la ciutat de València en el 104.4 de FM, denuncia que porta més de 2 anys patint les interferències d’una emissora comercial des de la població castellonenca de Borriol. La Direcció general de Promoció Institucional, organisme de la Generalitat Valenciana competent en esta matèria, ha obert i conclòs un expedient de sanció que, no obstant açò, no executa. Ràdio Klara porta patint interferències en la seua emissió per a València des del 104.4 FM des de fa més de 2 anys. Les emissions que provoquen dificultats en l’escolta de Ràdio Klara en la seua àrea de cobertura provenen d’una emissora sense llicència d’emissió que emet en el 104.3 des de la localitat de Borriol (Castelló) i que és propietat del Senyor Juan Antonio Marzá Monfort, segons l’expedient sancionador conclòs ja per la Generalitat Valenciana. Les emissions del 104.3 FM van ser denunciades per Ràdio Klara fa 2 anys després que els responsables de la veterana ràdio lliure valenciana intentaren resoldre el problema mitjançant el diàleg i rebent del Senyor Juan Antonio Marzá Monfort insults i males maneres. La denúncia es va presentar davant la Direcció General de Promoció Institucional de la Generalitat Valenciana, l’organisme competent en esta matèria, que va iniciar un expedient. Després de diverses reunions amb la Sra. Dora Ibars, Directora General de Promoció Institucional, este organisme va iniciar un expedient sancionador que és ferm des del 5 de Desembre de 2010 amb una proposta de tancament de l’emissora i una sanció econòmica, mesures estes que, fins avui, no s’han executat. Quan han transcorregut dos anys des que es van iniciar els tràmits administratius, els responsables de Ràdio Klara manifesten que no demanen sancions econòmiques sinó el cessament definitiu d’estes interferències i lamenten la falta de diligència de la Direcció General de Promoció Institucional de la Generalitat Valenciana per a executar l’expedient sancionador. Així mateix, des de Ràdio Klara anuncien totes les mesures al seu abast fins a aconseguir el cessament definitiu de les esmentades interferències i es restablisca el dret d'emissió sense interferències que a Ràdio Klara legalment li correspon.  A la imatge, un mural de taulell que es pot trobar en una orxateria al centre històric de València. Sempre m'ha semblat bonic, què voleu que us diga. En primer terme es pot veure a Jaume I entrant a València tal dia com avui, i en segon terme als moriscs, abandonant la ciutat amb les seves pertinences després d'haver-la rendit. Hem de suposar, si fem cas de la llegenda, que a dins l'esperaven els llauradors per regalar-li els fruits de l'horta embolicats en mocadors. Aquest fet, com és sabut per tots els valencians, donaria peu a la celebració, avui també, del dia dels enamorats amb la mocadorà de Sant Dionís. "E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval, e endreçam ves orient, e ploram de nostres uyls e besam la terra, per la mercé que Déus nos havia feyta." (Jaume I, Rei d'Aragó, Mallorca i València, compte de Barcelona i d'Urgell i senyor de Montpeller, al "Lllibre dels Fets") Avui faré vaga i aniré a la manifestació, perquè és el mínim que la gent treballadora (aturada o no) hem de fer, perquè ens cal aquesta vaga general com l'aire per enfrontar el capitalisme salvatge aquí, ara mateix, a l'Estat Espanyol on encara vivim, a Europa i al món. Perquè cal defensar la democràcia front a les imposicions dictatorials d'organismes com el FMI, que són els que ara mateix manen gràcies a venuts i covards com José Luis Rodríguez Zapatero i a la nostra habitual passivitat. A la vaga!
 Ja és a la venda el número 10 de la revista valenciana Eines, dedicat a El malestar d'Europa. Es tracta d'una publicació molt interessant on he tingut el plaer de col·laborar amb un article sobre còmic. Podeu llegir-la via web a issuu o comprar la versió en paper i recolzar el projecte.
A continuació, l'editorial i el sumari d'aquest número: ---- Editorial Des de que començàrem a plantejar-nos aquest número dedicat a l’Europa del malestar fins al moment de la seua publicació han passat moltes coses, i cap d’elles bona. Malauradament, la realitat ha superat la nostra visió. Si ja estava prou clar que la Unió Europea no s’estava construint en torn a la defensa del Drets Humans, tal i com ha denunciat durant estos mesos de presidència espanyola la “Campanya contra l’Europa del capital i la guerra”, les reformes econòmiques i socials mampreses com a “solució” per a la crisi han buidat qualsevol dubte. La única “unió” que funciona es la es la dels banquers i les grans empreses, que tenen als governs i als polítics al seu servei, i actuen tots a una. La resta d’europeus, la ciutadania, en som víctimes. Segons les últimes estadístiques, després de la crisi els rics són mes rics, ací tenim la dada: el nombre de grans fortunes espanyoles va créixer un 12,5% l’any passat. I el que no vulga vore-ho que no ho faça, però açò és el que hi ha. I per si queda cap dubte, no hi ha més que llegir el contundent discurs de Daniel Cohn-Bendit al Parlament europeu que reproduïm es estes pàgines. Claríssim i temible. Per molt que el relat fundacional d’una Europa unida i forta siga bonic i confortador, amb allò de la necessària presa de consciència després del horrors de la Segona Guerra Mundial, i una generació de polítics responsables i lúcids i blablablabla, la realitat no correspon al relat, tal i com uns quants articles d’aquest número demostren, aportant dades i raonaments que desvetllen el que hi ha darrere dels discursos oficials. Si, els erasmus poden estudiar ací i enllà i això està molt bé i dona molt de colorit a les pàgines web i als power points de presentació; i els ciutadans comunitaris podem creuar fronteres sense passaport, només faltaria! Però pareix que ací s’acaben els avantatges. Que hi ha països de primera i de segona (que no han sentit allò tan enginyós del PIGS?), i parlem només de les nacions europees, que si ets extracomunitari d’algun país que no siga Estats Units, Japó o Canadà, estàs perdut. En el cas de que aconsegueixes entrar per algun forat mal vigilat, ací t’espera l’explotació pel bé del neoliberalisme… mentre intentes sobreviure en algun dels horrors urbanístics en que ha derivat la consciència social de l’arquitectura i que, amb actitud polèmica i provocadora, recull un dels articles d’aquest número. El relat oficial europeu també és desmentit per altres relats, els que apareixen en una gran part de pel·lícules, novel·les i còmics que són analitzats en tres textos que incideixen en esta qüestió. En ells es proposen uns quants títols que mostren les esquerdes per on ixen la injustícia i la desigualtat, retrats d’una societat afligida i malaltissa perduda en un “benestar” que no és tal. Sumari eines numero 10 Informe 01 Cohn-Bendit ”Som uns absoluts hipòcrites! Els prestem diners perquè ens compren armes!” 02 La Unión Europea, ¡a por los pobres! 03 És necessària una Europa diferent 04 Citas para una Europa afligida 05 L’Europa del fullet o el caniche de Jean-Claude Roman Tènies: Las ayudas europeas para el sacrificio de universitarios eines gràfiques: Crónica de la gran juerga valenciana Arquitectura: Satán es mi señor El sueño del racionalismo de Le Corbusier Còmic: El parany de l’Europa feliç vist pel còmic Literatura: Cartografía de una ficción Cinema: Cine incómodo Opinió: D’educació d’adults i altres dimonis  L'altre dia vam anar a veure l'hort que ens dona de menjar verdura ecològica. És una experiència estranya pels temps que corren, això de saber on creix allò que menges. Està situat a Rivas Vaciamadrid i el porta la gent d'Ecosecha. Sovint quan em pregunten sobre el tema (hi ha més gent que mostra interès del que sembla) sorgeixen els tòpics de sempre: que si els cultius ecològics són més bons, que si són més sans... i es pregunta pel preu. És un enfocament que ho veu des de l'òptica mercantil que ens han ensenyat i que tendeix a valorar-ho tot com a "productes", "objectes de negoci" i "nínxols de mercat". Els d'Ecosecha expliquen que ho veuen de forma diferent i porten endavant un compromís social amb el món agrari. I no són els únics, és clar. Diuen que la seva aposta és cultivar amb tecnologia, eines i criteris ecològics (això de no contaminar la terra ni a nosaltres mateixos); oferir un consum local/regional d'allò que dóna la terra segons l'època, i fer de l'agricultura una activitat digna. Així, es constitueixen en una cooperativa integral de treballadors que pretenen viure d'això amb un sou mig decent (no confoneu amb les cooperatives agrícoles habituals). Aquest últim punt és el que més em crida l'atenció. No es tracta només de la qualitat del producte (sabieu que l'enciam té sabor?) sinó de fer eixir del cercle d'explotació capitalista vigent bona part de la despesa econòmica alimentària que tenim. La desfeta del sector agrari en general ho justifica i ho demana a crits, criteris ecològics a banda. És clar, això implica un cert compromís del consumidor i un cert grau de consciència. Bàsicament, aquest es tradueix en un encariment del preu per kilo (em consta que a València és considerablement més barat) i en la "molèstia" del sistema de punts recollida de bosses de verdura variada (teniu en compte que no hi ha intermediari). Per tot això dic, mig en broma, que més que comprar verdura ecològica el que fem és apadrinar un llaurador. Però, ben mirat potser és ell qui ens apadrina a nosaltres! En tot cas, pense que és una opció ètica que resulta gratificant. Tant de bo es pogués tenir un dia suficient massa crítica de consumidors com per fer-ho més viable.  Interessant xerrada dels habituals del matí de Ràdio Klara (La visión del día) amb Enric Pastor (Attac-PV) sobre els mercats, el dèficit públic i altres enganys d'ús corrent... i meś coses. Escolteu-la aquí! Vergonyosa la demostració que hem vist avui al consell de ministres espanyol de com els lobbies capitalistes prostitueixen la democràcia. Mesures com aquesta i el subterfugi que comporten mai serien possible amb mecanismes de participació i debat públic decents, això està clar. Ignacio Escolar ho explica molt bé però, jo encara afegiria que en el fons es tracta d'una mesura més encaminada a "privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues" seguint aquella ideologia segons la qual tot ha de ser necessàriament objecte de negoci. Prou de caciquisme cultural! Per tant, des d'aquí vull recolzar el següent manifest:  " (...) Treballadors de la meva Pàtria, tinc fe en Xile i el seu destí.
Superaran altres homes aquest moment trist i amarg on la traïció i la
covardia pretén imposar-se. Seguiu sabent que, molt més prompte que
tard, de nou s'obriran les grans alberedes per on caminarà l'home
lliure, per a construir una societat millor.
Visca Xile! Visca el Poble! Visquen els Treballadors!" [Últim discurs de Salvador Allende, emès per ràdio el 11 de Setembre de 1973] Servisca aquest apunt d'humil homenatge, en aquesta data plena d'efemèrides...  Una Constitució immutable fruit d'un pacte amb els anteriors colpistes, uns militars encarregats de guardar-la... De què em sona tot això? I ara vindran els de sempre, és clar, amb el discurs de la moderació, del terme mig i del consens, i amb el tòpic del populisme que vol ignorar què significa tenir el 60% del país per sota del nivell de pobresa. Hi ha terme mig entre dictadura i democràcia, o entre oligarquia i justícia social? Que no ens passe res si, al final, no hi ha res més que condemnes i deixar fer. [ampliar]Vet aquí un xicotet còmic que podem veure al web del senyor Enric Durán, recentment empresonat. Attac en demana el seu alliberament i jo no puc estar més d'acord. Amb la que està caient, Emilio Botín al carrer i Enric Durán a la presó? Alguna cosa no em quadra... En tot cas, xiquets, el que hem après és que si penseu estafar, millor feu-ho a gran escala i així en compte de delinqüents sereu persones respectables (i a sobre encara us premiaran amb els diners de tots).  Trobarem a faltar el teu somriure, senyor Pepe Rubianes, feies molta falta. Descansa en Pau.Reconeixement unànime de la cultura a Pepe Rubianes [Vilaweb]  Us desitge a tothom unes bones festes i un pròsper any 2009 farcit de salut per les persones i de pau entre els pobles. Us deixe un acudit nadalenc que he reciclat per l'ocasió... i perdó! [Feu click a sobre per ampliar-lo] Per cert, un any més, els tres Reis Mags d'Orient ho tindran fotut per arribar a Betlem. Primer hauran de donar una bona volta per culpa del Mur de la vergonya, després els tindran aturats indefinidament en un checkpoint sense cap raó, i finalment els bombardejaran els fills de puta de sempre amb el vist-i-plau dels nostres. Com a mínim els palestins poden dir que el seu genocidi, tot i que amb tota la manipulació del món, està essent televisat. D'altres, com els saharians, ni tan sols tenen eixa sort. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosAQUEST BLOC
COMICAT
CòMIC I VOLTANTS
MISCEL·LàNIA
MITJANS D'INFORMACIó
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
ComiCat
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
