L'antiga ciutat de Fengjie ja està
coberta per l'aigua, però encara no s'han començat a
construir els nous barris. Algunes coses podran salvar-se, unes
altres caldrà deixar-les per a sempre... El miner Sanming (Han
Sanming) viatja a Fengjie a la recerca de la seva ex dona, a la qual
no ha vist des de fa 16 anys. Al retrobar-se a les ribes del riu
Yangtsé, decideixen tornar a casar-se. La infermera Shen Hong
(Zao Thao) viatja a Fengjie para trobar al seu marit, que va marxar
de casa fa dos anys. S'abracen davant de la presa de les Tres Goles i
comencen a ballar. A pesar d'això, decideixen no reiniciar la
relació i divorciar-se.
Tot i els elogis de la crítica
més solvent, amb la mà al cor us he de dir que aquesta
pel·lícula no em sembla tan redona. El cas és
que em va agradar el seu plantejament, i supose que la idea és
que cadascú aporte significat, cosa que el film convida a fer
amb el seu mutisme. Però, personalment he de dir que no m'és
grat el joc del “tu ja m'entens” que posa com a punt de partida
implícit el coneixement de la situació actual de la
Xina. Ja se sap que la censura acaba per conduir a aquest tipus de
llenguatge interlineat, però preferisc les pel·lícules
que es poden defendre partint de zero, si em permeteu l'idealisme.
Potser el problema és que la realització lenta i
críptica acaba per vèncer la capacitat suggestiva del
film, doncs l'espectador occidental no sol estar acostumat a
metàfores de tan llarg recorregut. Al marge de tot això,
“Naturaleza muerta” té també un valor documental
bastant interessant, doncs ens acosta una faceta d'aquest vell país
que normalment resta amagada. Comptat i debatut, és una
pel·lícula amb aspectes interessants que demana una
certa predisposició del espectador. Altrament us semblarà
d'allò més avorrida.
Delícia destrellatada que per mi suposa la reconciliació amb Quentin Tarantino. Els dos lliuraments de Kill Bill em van semblar bastant fluixos, i en concret el segon directament avorrit. En canvi amb Death Proof passa tot el contrari. Quant a la realització, és colpidora i té seqüències d'acció automobilística certament memorables. I pel que fa a l'argument es preocupa més dels personatges que d'una història absurda de sèrie B que difícilment em podria interessar (l'escena dels policies ho diu tot). Clar, alguns diuen que hi ha massa diàleg, com si calgués comentar-ho tractant-se d'un film de Tarantino. És el que hi ha, ell és així i punt. En qualsevol cas, a mi se'm va passar la pel·lícula volant, i això que a Europa ha distribuït una versió vint-i-cinc minuts més llarga. M'ho vaig passar bé, i m'ho vaig voler creure tot. No és el Tarantino de Reservoir Dogs, Pulp Fiction o Jackie Brown, però es veu la llum al final del túnel. Sessió doble amb Planet Terror? No, gràcies.
Després de donar-li moltes
voltes, per fi he vist l'ultima pel·lícula de David
Fincher. La veritat és que em feia un poc de por anar-hi,
tenint en compte que són tres hores de metratge i que aquest
director, que ha fet bones pel·lícules (Fight Club,
Seven, The Game... Alien 3), sempre és sospitós de
caure al videclip. Ni cas, Zodiac és una gran pel·lícula.
Així de clar. Les tres hores les he passades meravellosament i
per moments he cregut veure (potser en els meus deliris) allò
que m'agradava de Kubrik: una direcció impecable, un bon
ritme, tensió dramàtica permanent i, sobre tot, una
tesi de fons.
Tal i com comentaven en alguna crítica
encertada, Fincher duu a l'extrem el seu tema predilecte, la falsa
realitat. Aquí però, més que jugar amb realitats
i aparences, adopta un estil més sobri i posa a prova la
consistència de la pròpia realitat mitjançant la
impossibilitat de la seva reconstrucció (el vell dogma del
cinema policíac). La persecució d'un assassí
psicòpata s'allarga i es torna un infern, no per la
intel·ligència d'aquest (com ho demostren a l'inici del
film els anònims que solucionen el criptograma), sinó
per la pròpia natura de la realitat. I conste que no estic
inventant-me res, tot això es planteja a la pel·lícula
i és la font del seu valor, d'on parteixen altres virtuts com
per exemple l'excel·lent estructura coral de personatges. En
fi, que si encara sou a temps us recomane que no la deixeu passar.
Després de les recomanacions provinents de diferents tipus de persones, per fi he vist Shaun of the dead. Per cert, el títol de la versió espanyola és Zombies party, unanova fita de la imbecil·litat que proposa el seu creador pels premis Darwin. Bé, és igual. El cas és que la pel·lícula està bastant bé. Curiosament tot i ser de gènere, i d'un gènere com el de zombies, va agradar als dos amics amb que la vaig veure, gens proclius.
El cas és que és divertida i té un punt romàntic i de cinema independent (que no underground com potser tocaria) bastant curiós. Té una realització molt àgil i un guió de llibre que no deixa que d'avorrisques, tot i que supose que els afeccionats més acèrrims del gènere la trobaran previsible. Potser per això hi han repartides múltiples referències per entretenir aquesta mena de gent, entre els quals no puc contar-me tot i que, això sí, he vist Dawn of the dead de George A. Romero.
Massa que ho sabeu, però no podia deixar de comentar-ho. Avui fa trenta anys de l'estrena de la primera pel·lícula de Star Wars, tot un mite generacional. Jo mateix, que no sóc cap fanàtic d'aquells, no puc evitar veure la trilogia original al menys una vegada a l'any. És de les poques cintes de VHS que he amortitzat, i el mateix em passa amb els DVDs (de la trilogia original, insistisc). Mai em canse i cada vegada li trobe més virtuts i lectures. I això que reconec que objectivament parlant, no és cap fita del setè art. De fet, si em pregunten per les meves pel·lícules preferides quasi mai pense en Star Wars. Està en altra categoria. Però, i què si no és Ciutadà Kane? M'és igual! Té quelcom i amb això n'hi ha prou. Serà amor?
Per fi he anat a veure Spiderman 3, i m'ha semblat dolenta però no avorrida. Jo no sóc cap fan del personatge, ni gairebé de cap superheroi, així que les dues primeres parts m'havien semblat bastant correctes i entretingudes, més enllà de la seva validesa com a adaptacions. Però amb aquest tercer lliurament pense que se n'han passat de frenada, i si fem cas dels crits dels friquis que hi havia al darrere nostre al cinema, diria que és tota una blasfemia contra el personatge. Concretament, l'actitud perdulària de Mary Jane va causar furor.
Bé, això és igual, el cas és que Spiderman 3 comença correctament, enllaçant amb la segona part i mantenint-ne to i ritme. De sobte, però, entra en acció Venon i per moments dóna la sensació que estàs veient un musical paròdic de la pròpia pel·lícula. En aquest punt ja desitges la mort del protagonista, i quan moments més tard el film sembla voler reprendre el seu to habitual, ja és massa tard. Ja no et creus res del que passa. I per acabar-ho d'adobar, entra en acció el majordom (?) del paio de verd (que té més vides que un gat) i envia la lògica de les tres pel·lícules senceres al poal del fem. En fi, Sam Raimi, t'has cobert, i no de glòria...
Una bona pel·lícula, i
molt entretinguda de veure (fins i tot s'arriba a passar por).
Agafant elements ben diversos de la millor ciència ficció,
amb referències clares que van des de 2001 fins Alien,
Dany Boyle i Álex Garland aconsegueixen de treure'n un estil
propi i, com sol dir-se, adaptat als nous temps.
Certament hi ha
elements criticables, com per exemple la realització
excessivament fragmentada i psicodèlica de les escenes
d'acció, o l'ús de freqüències a la banda
sonora. Però, en conjunt el film resulta bastant redó.
Això respon en part al fet que aconsegueix els objectius que
es planteja, els quals van d'un filosòfic abastable fins als
purament estètics, passant naturalment per un guió
enfocat a l'entreteniment que farà gaudir a fantacientòfils
i profans. Paga la pena.
Per fi he fet cas d'algunes
recomanacions i he vist la minisèrie de la renascuda
Battlestar Galactica. M'ha agradat, certament. Feia temps que no
gaudia d'una bona sèrie de ciència ficció a la
televisió, concretament des de l'època en que anava
caçant episodis de Babylon 5. Bé, això de la
televisió és un dir, ho vaig trobar al videoclub (sí,
no ho he baixat de l'emule).
El cas és que està molt
ben feta, amb totes les tècniques matemàtiques de guió
i els diners que es gasten avui dia en aquestes coses, però
també amb intel·ligència i bon gust. Jo no he
vist la sèrie original, però sembla que no fa cap
falta, doncs la història transcorre uns quaranta anys després.
En qualsevol cas ara toca veure la primera temporada, que ja en tinc
ganes. Veurem com segueix la cosa.
Per cert, he trobat una adaptació en còmic de la qual he extret la imatge d'aquest post (quina feinada!).
Actualització: Carquinyol comenta que "Si la sèrie original que et refereixes era la que van fer cap als 80
voldria aclarir-te que aquesta no és cap mena de continuació, sinó la
versió moderna (el remake)".
Tots els textos són propietat de Marc Pastor i Sanz, excepte si estan signats per algú altre, i es poden gastar sota les condicions de la llicència. Les imatges són propietat dels seus autors i s'utilitzen amb fins informatius.