Per Tutatis!
Novel·la gràfica i cultura dispersa
Per fi he anat a veure Spiderman 3, i m’ha semblat dolenta però no avorrida. Jo no sóc cap fan del personatge, ni gairebé de cap superheroi, així que les dues primeres parts m’havien semblat bastant correctes i entretingudes, més enllà de la seva validesa com a adaptacions. Però amb aquest tercer lliurament pense que se n’han passat de frenada, i si fem cas dels crits dels friquis que hi havia al darrere nostre al cinema, diria que és tota una blasfemia contra el personatge. Concretament, l’actitud perdulària de Mary Jane va causar furor.
Bé, això és igual, el cas és que Spiderman 3 comença correctament, enllaçant amb la segona part i mantenint-ne to i ritme. De sobte, però, entra en acció Venon i per moments dóna la sensació que estàs veient un musical paròdic de la pròpia pel·lícula. En aquest punt ja desitges la mort del protagonista, i quan moments més tard el film sembla voler reprendre el seu to habitual, ja és massa tard. Ja no et creus res del que passa. I per acabar-ho d’adobar, entra en acció el majordom (?) del paio de verd (que té més vides que un gat) i envia la lògica de les tres pel·lícules senceres al poal del fem. En fi, Sam Raimi, t’has cobert, i no de glòria…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!