Per Tutatis!

Necessitem més dones comicaires. Bé, ni més ni menys que en altres àmbits però, en tot cas val a dir que en aquesta professió no en sobren. Les necessitem pel tòpic ben cert que ens cal la seva visió de la vida però també per tal que desenvolupen històries i personatges propis. En aquest sentit Franz ens serveix i no ens serveix.

Encerta en els detalls íntims, en la sensibilitat que té per acostar-se a segons quins temes, però falla en allò fonamental. Al cap i a la fi, estem davant una història sobre tres dones, una mare, una filla adolescent i una filla menuda. La primera enyora el marit absent, la segona suporta l’imbècil del seu xic, i la tercera té un amic imaginari que, vés per on, també és mascle. No dic que explorar la faceta de les relacions amb els homes no interesse, ni que exposar l’abnegació dels personatges no tinga el seu sentit. Però, quan l’univers d’aquestes dones gira només al voltant dels homes, llavors estem davant una obra que perfectament podria haver escrit un home.

En tot cas, el veritable protagonista de l’obra és la tensió psicològica, una ambientació inquietant on allò real es desdibuixa i allò oníric i simbòlic cobra presència. En aquest sentit sí que encerta Franz, doncs aconsegueix el seu objectiu, que no és altre que tenir-nos intrigats durant tota la lectura (i més enllà). Això ho aconsegueix amb un guió suggerent i amb un l’estil de dibuix naïf fet a llapis. Aquest últim encaixa perfectament amb l’obra i li dona un sentit honest que en certa forma la redimeix. Així mateix, també cal fer esment d’una narració gràfica d’estil cinematogràfic perfectament cronometrada i que funciona com un rellotge.

L’afeccionat a la novel·la gràfica sabrà apreciar aquests aspectes però de ben segur que sabrà també traçar els referents clars dels quals parteix Franz. Noms com Daniel Clowes o Charles Burns semblen massa evidents i potser per això trobarem una lectura plaent però no sorprenent. En canvi, sospite que la nova generació de lectores i lectors incorporats recentment a la novel·la gràfica gaudiran molt més amb un “Planeta Tierra” que, objeccions ideològiques i estètiques a banda, és una obra d’allò més ben feta. Per si de cas, no perdem de vista a Aisha Franz.