Per Tutatis!

Aviat serà alliberada la propera versió de llarga durada d’Ubuntu, la 12.04 LTS, moment ideal per plantejar-se si actualitzar o bé canviar de distribució de GNU/Linux. I sens dubte un dels motius per fer-ho o no serà el tema dels escriptoris gràfics. Actualment al meu portàtil (Intel i3 amb 4Gb de RAM) conviuen tant el polèmic escriptori per defecte Unity, com Gnome 3 Shell i Xubuntu. Anem a pams:

Unity. Tot i que ha estat amplament criticat pel radicalisme del canvi que suposa, sóc de l’opinió que no està tan malament. El que més m’agrada és com aprofita l’espai, redueix les distraccions, manté a mà allò que més es gasta, així com la seva integració del multimèdia. Fins i tot m’he acostumat al seu panell i a fer servir la tecla de “windows” per gastar-lo. També pense que el seu enfocament pot ser una ajuda pels usuaris nous. Per contra, no m’agrada la seva notable demanda de recursos que produeix un fenomen que fins ara mai havia vist a Ubuntu: finestres que es queden en gris durant un segons, paralitzades tot i que no exactament penjades. Tampoc m’agrada la integració amb les xarxes socials via Gwibber, no tant per la utilitat i usabilitat de l’aplicació sinó de nou per com alenteix l’equip. De fet, ara faig servir Qwit per aquestes tasques i el rendiment general ha millorat notablement. Definitivament haurà de millorar molt a la versió 12.04 si vol sobreviure a la guerra dels escriptoris.

Gnome 3 Shell. No vaig estar-me d’instal·lar-lo degut a les nombroses recomanacions que vaig veure al respecte. Al principi el vaig trobar tan semblant a Unity que no entenia la migració massiva cap aquest entorn dels usuaris d’Ubuntu. Això sí, tot i que també requereix d’acceleració gràfica, sí vaig notar una millora de rendiment. De fet aquí sí funciona perfectament Gwibber, i a sobre molt ben integrat amb el tema de les “notificacions” de sota. De tota manera, va ser a partir de la publicació del web amb extensions que realment vaig començar a gastar Gnome 3 habitualment. Les modificacions, com sabreu, formen part de l’ànima del programari lliure. Ara mateix he afegit una icona per accedir a l’escriptori (el qual torna a funcionar com sempre), una icona per controlar la reproducció multimèdia (no entenc la manca d’integració per defecte a la icona del volum), una per accedir directament a les carpetes preferides, icones de “minimitza” i “maximitza”, etc. També he modificat l’aspecte gràfic amb un tema. Per contra, he decidit no incloure la barra inferior donat que el “dash” em sembla prou útil i ràpid per canviar de finestres. En fin, com veieu, Gnome 3 no és tampoc perfecte tal qual, ni de lluny. Això sí la facilitat d’instal·lació de les extencions via web és brutal.

Xubuntu. Al principi de tenir Ubuntu 11.10, el meu primer impuls va ser instal·lar el paquet complet de Xubuntu, que inclou l’escriptori Xfce. Això em permet combinar un entorn lleuger i “tradicional” (de filosofia Gnome 2, per entendre’ns) amb els programes de la variant principal. És a dir que per exemple tinc Abiword però faig servir LibreOffice. Xubuntu fa que el meu ordinador vaja realment ràpid donat que està pensat per equips vells o poc potents i no demana acceleració gràfica. Malgrat algunes mancances i recargolaments puntuals, es tracta d’un escriptori que té una llarga tradició, està molt ben treballat i és fàcil de fer servir. Sens dubte és la millor opció per treballar amb programes que tendeixen als arxius pesats com el GIMP (retoc fotogràfic), OpenShot (edició de video), Scribus (maquetació) o VirtualBox (màquines virtuals).

Conclusió. Atès que Ubuntu ha de ser una distribució per usuaris corrents i que no tenim la possibilitat d’un “Gubuntu” per defecte, les opcions semblen clares. Si us agrada Unity, llavors cap problema (personalment hauria de veure una notable millora per respondre que sí). Ara bé, si preferiu Gnome 3, aleshores el més senzill és passar-se a Linux Mint 12 i gaudir d’una remasterització del tot amigable. Tothom ho diu i l’ullada que li he fet ho confirma. De tota manera, a mi tampoc m’ha semblat tan complicat deixar-ho tot al meu gust al propi Ubuntu. És clar que segons aquest raonament potser fora més lògic passar-me a Debian directament. Fos com fos, hi ha tres qüestions pràctiques que pesen a favor de seguir fidel a Ubuntu. Primer, el propi Xubuntu, que m’agrada tenir a mà per quan cal de veritat. Segon, el núvol personal Ubuntu One, que ofereix 5Gb d’allotjament gratuït. I tercer i no menys important, l’activa comunitat catalana d’Ubuntu i la bona feina que segueixen fent.

PS: Efectivament, queden per comentar el clàssic Kubuntu (amb KDE) i l’ultralleuger Lubuntu (amb Lxde).