Una bona prova de l'actualitat del llegat de Raimon és l'adaptació que artistes de tots els gèneres n'han fet de manera constant durant aquests 50 anys que el de Xàtiva porta damunt dels escenaris. Com a commemoració, la Universitat Politècnica de València ha editat el disc que ara ens ocupa, amb l'explícit títol de Gràcies, Raimon. Tot i la il·lusió dels promotors de la iniciativa, l'àrea de Normalització Lingüística, cal lamentar que el disc no haja tingut la difusió que es mereixia i gairebé haja quedat com a peça underground. Però açò és una mostra de la política lingüística de l'entitat i les anàlisis transcendeixen aquest espai.

Les versions que abraça el CD van des d'una primerenca, del 1966, de Si un dia vols per part de Lluís Miquel i els 4 Z fins a deu propostes d'artistes actuals que han enregistrat les cançons a posta per a aquest treball. Evidentment, la part més interessant és aquesta segona, de llarg. No només perquè és on es troba l'originalitat del recull, ja que les versions anteriors ja havien estat enregistrades i distribuïdes, sinó també per la qualitat. De fet, podem observar com de difícil i personal és l'estil del xativí tot escoltant D'un temps, d'un país en la veu de Joan Manuel Serrat. I millor que ho deixem ací.

Pel que fa a les noves versions, doncs, ens trobem com cadascú ha portat al seu terreny el corpus de Raimon. I açò dit amb el millor dels sentits. Per exemple, podem escoltar la versió en clau reagge d'Indesinenter per La gossa sorda, que funciona molt bé. O l'acostament d'Una vaca amb un vedellet en braços a la veu de Pep Gimeno “Botifarra”, que demostra les arrels de cant d'estil valencià que impregnaven el can de Raimon. I, per a demostració més clara, Oh, desig de cançons en mans de Rapsodes, que, en clau rap per als versos i country per a la tornada, senzillament esdevé impossible de reconéixer.

Com a versions més canòniques però no per això menys reeixides, ans al contrari, destaquem l'Al vent de Pau Alabajos, amb uns arranjaments de corda magnífics per part de Laura Navarro, tema que el de Torrent per fi enregistra després que siga un inevitable en els seus concerts. I en aquest terreny entre l'estil propi i la fidelitat al llegat raimonià, està també les interpretacions de La mar respira calma, amb un regust americà encertadíssim, i Treballaré el teu cos, per part de Verdcel.

En definitiva, unes noves propostes interessantíssimes d'actualització del cançoner de Raimon que mereixen molt més ressò.

 

Títol: Al vent. Crònica d'una nova cançó
Autor: Carles Gámez
Editorial: Publicacions de la Universitat de València
Any: 2009

Enguany fa cinquanta anys que Ramon Pelegero Sanchis tornava al seu poble, a Xàtiva, en moto amb un amic asturià i, com una epifania per a la nostra cultura, li venia el vent a la cara. Més tard, ja convertit en Raimon, presentava i començava a circular la cançó pels ambients universitaris de la grisa ciutat de València de la fosca nit del franquisme. No serà, però, fins al 1963 quan Al vent, ja convertit en tota una referència, arribarà a plastificar-se amb aquella portada inoblidable d'Oriol Maspons i que encara continua sent igual de punyent.

Ni Raimon ni Al vent, però, necessiten d'aquestes efemèrides per a tornar a la gola i oïts del poble, ja que mai no se n'han anat i les noves generacions van, una a una, fent-los seus i mantenint-los en constant dinamisme. En aquest sentit, serveix de constatació prou destacada la permanència en el repertori del cantautor de Torrent Pau Alabajos una infatigable versió d'Al vent i una assumpció del cànon raimonià.

Ara bé, dates redones d'aquesta mena són molt necessàries pel que signifiquen de posada al dia de propostes duradores que agafen l'excusa per fer-se un lloc. És el cas d'aquest magnífic volum que ara ens ocupa, Al vent. Crònica d'una nova cançó, de Carles Gámez, editat per la Universitat de València. La reflexió, la posada en valor, se serveixen d'aquestes dates perquè el debat s'inicie a l'àgora pública.

Al principi, fou el crit. I, així, la irrupció d'aquell jove cantautor de Xàtiva és l'espurna que aplega relat d'història de la cultura que ens endinsa en la quotidianitat d'una època. Gámez, molt bon coneixedor dels viaranys de la música popular i que ja havia dedicat monografies a Lluís Llach, entre d'altres, reïx a dibuixar un fresc que ens transporta als sons que marcaven el dia a dia en què es va gestar Al vent. Així mateix, també hi assistim a les noves propostes que van sorgint arreu del globus i que serviran d'inspiració per al nostre jove xativí que busca la seua veu. Tenim la irrupció dels cantautori a Itàlia, on naixerà aquesta particular manera de fer; la chanson francesa de Brassens, Brel o Ferré que tant influiran els primers dels setze jutges i que seran un far de constant guia; l'esclat de la bossa nova al Brasil, amb Antônio Carlos Jobim, João Gilberto, Vinícius de Morais, etc. i el posterior naixement del tropicalisme de Caetano Veloso, Gal Costa o Gilberto Gil... En definitiva, som transportats als sons que ambientaven eixe país que tota una generació va començar a fer els anys seixanta.

Cal assenyalar, doncs, que un dels grans encerts del llibre és aconseguir fer valdre eixa crònica de què ens parla el títol. El text és un goig de lectura amanida amb les imatges dels cantants i les portades com va més agosarades dels vinils que facturaven. Es tracta, de fet, d'una viatge amb Raimon com a protagonista a què som convidats d'espectadors. D'aquesta manera, per exemple, quan aquell jove de Xàtiva que cridava des de la necessitat existencial més primària s'embarca en l'aventura de musicar una obra densa com la poètica d'Espriu -i més encara l'encert en un primer moment perplex de deixar de banda La pell de brau-, el lector ja ha copsat la lògica d'eixa evolució, així com la desembocadura del compromís cívic en recordar els poetes valencians clàssics. Perquè, cal recordar-ho i, en aquest sentit, el llibre és modèlic, el descobriment seminal d'una tradició amagada va resultar d'una tasca emancipadora encomiable. En aquest sentit, Ausiàs March s'empelta de manera completament natural amb el crit alliberador de Raimon.

Estem, doncs, davant d'una obra que posa en valor el que siga un dels moviments punters de la cançó europea i una de les fites més importants de la cultura a casa nostra com és la Nova Cançó. Quedaran, de fet, pocs elogis a fer a eixa generació. Quedaran, això sí, moltíssims, massa, reconeixements a fer-hi per part de les institucions -tema que no entra en el plànol narratiu del llibre, com és l'oblit covard d'aquest compromís per part del poder una vegada ja n'ha fet ús. Cal sentir-nos orgullosos del nostre patrimoni musical, el qual, perquè encara resulte més admirable, continua sent, com aquell Raimon que ens mira des de la coberta de l'EP amb el quartet joiós d'Al Vent, Som, A colps, La pedra, d'una actualitat punyent. Quan, de fet, hom pensa en l'esclat alliberador que podien suposar eixes cançons fa cinquanta anys no deixa de pensar, en definitiva, el que encara suposen ara.

Aquesta disjuntiva en la cançó no és nova. Bob Dylan, després d'haver-se convertit en el portaveu de tota una generació, es va trobar amb el dilema que comporta voler transformar un artista en una mena de messies. El 1965 va traure el que era el quart àlbum del de Duluth, que ens mostrava des del títol Un altre costat de Bob Dylan, i que cloïa amb una afirmació taxativa: "no sóc jo qui busqueu". El cantant és un ésser humà i, doncs, no podia satisfer els requisits que se li demanen: "esteu buscant algú que mai no siga dèbil i que sempre siga fort, per a protegir-vos i defendre-vos, ja estigueu certs o equivocats, que òbriga totes i cadascuna de les portes". Però no, el cantautor mai no pot ser el profeta.

L'argumentació, però, no comporta una negació de la implicació de les arts amb la política del temps. Ans al contrari, des de la radicalitat assumpció de la individualitat de l'artista, hom no pot -o no hauria- abstraure's del món que l'envolta. Com a bon observador, en les composicions que tot bon cantautor crea es pot destilar una crítica del temps. És l'espai fèrtil de la cançó crítica, de la cançó protesta, de la cançó proposta.
 
Així doncs, la cançó política és absolutament necessària, en qualsevol temps i en qualsevol latitud, ja que l'exercici de la crítica ha de ser una responsabilitat ciutadana bàsica. Però, al remat, en la confusió que provocava l'escriptura d'aquests texts, hi ha una inadequació diguem-ne taxonòmica, dels nínxols d'intervenció dels polítics i els artistes. La consciència crítica que hi ha d'anar aparellada, doncs, s'empelta en la denúncia. Però la pràctica de la política stricto sensu ha de fixar-se l'objectiu de modelar la societat. Ambdós camps entren dins del que es podria batejar com a transformació de la societat, és clar. Però les solucions són obligació del polític, no de l'artista -tot i que ambdues categories no tinguen perquè ser, d'entrada, excloents.

De fa un temps que ja comença a pesar, tot aquell que no combrega amb la societat conservadora i asfixiant que s'ha instal·lat al conscient -i subconscient- dominant valencià ha d'aguantar encara un plus de fiscalització. I és que, per si encara no fóra poc el dèficit democràtic que assenyala tot disident com un indesitjable a eliminar, hom també s'ha d'enfrontar a la cantilena habitual de "és que no tens propostes alternatives". He de dir que la crítica és certa: aquest món "diferent" al dominant de què parlava no ha sabut articular una alternativa. Ara bé, la responsabilitat qui l'ha d'assumir? Tothom qui s'escapa del políticament correcte?

No, no i no. En tot cas, bastir un edifici que puga substituir l'actual -tot i que no siga un símil afortunat en aquest paradís de la rajola- és responsabilitat dels polítics. Entre d'altres raons, perquè eixa és la seua faena. Ara bé, és eixa la faena de tot ciutadà? No, no i no. I s'ha de dir així: amb totes les negatives que calguen, perquè eixe és el nostre dret, no el nostre deure, com a ciutadans.

I ací arribem al punt que m'interessa. Aquesta dèria per demanar alternatives a tothom també s'ha instal·lat dins del món de l'art en general. Qualsevol creador compromés amb el seu temps -n'hi ha que no n'estiguen? El silenci no és un compromís o més bé una renúncia?-, després d'anàlitzada la crítica, ha d'escoltar la pregunta-mantra: "sí, molt bé, però quina és l'alternativa?".

Doncs no: no hi ha cap necessitat d'alternativa. L'art sempre ha estat el fiscal de la societat, la veu de la consciència per assenyalar els camins enfangats per on ens dirigim com a societat. Els cantautors són, de fet i per la seua faceta intrínseca, les principals víctimes d'aquesta dèria. Però la reflexió que ens hauríem de fer, abans de demanar-hi solucions, és si realment voldríem un art que ens donara patrons a seguir per a una elaboració d'un discurs polític. Voldríem, per exemple, un programa partidari com a eix vertebrador d'una obra musical? Volem baratar "això, amic meu, només ho sap el vent" per "amic meu, has de mantindre els tipus d'interés estables per poder fer valdre l'equilibre pressupostari"?

No t'ho creus, i és veritat: la música en valencià viu un moment de dolçor francament meravellós. Això és el que no puc deixar de pensar cada vegada que escolte -i ho faig una i una altra vegada- el gran disc de debut dels Arthur Caravan. Els més llèpols, ausades que han de gaudir d'aquest regust a les oïdes. I és que no és per a menys: la diversitat d'estils, la força de les propostes, l'ambició en els plantejaments i la bona orfebreria musical bé que s'ho mereixen.

I protagonistes d'aquest panorama, emergeixen els alcoians amb una petita joia per als sentits. En primer lloc, podríem parlar de la música, amb una assumpció reeixida des les pautes del nou indie nordamericà fins a una reelaboració del noise -en aquest sentit, a mi em ve a tomb el nom de Wilco, per la combinació entre preciosisme i distorsió-, passant per una new-wave a la Talking Heads. No debades, en aquesta direcció, en directe fan una versió del St.Elmo's Fire de Brian Eno, influència ben fecunda en aquest disc, al meu parer. Minimalisme, tonades èpiques, instruments insospitats que s'acoblen perfectament, tota una amalgada de sons que cerquen una única destinació.

En segon lloc, després que l'oient esmole els sentits amb les melodies, se li dibuixen al paisatge com un tro les lletres, magnífiques. Una combinació de lirisme preciosista amb tocs d'ironia desafiadora. Els Premis Ovidi Montllor varen guardonar Menjars al llit, somnis a la taula com a millor lletra, de fet. Tanmateix, jo, si haguera de triar -i no és fàcil-, em quedaria amb L'amor és cec, que potser sone a obvietat, donat el potencial de single, i la senzillesa seductora que destila el tema, però que a mi em sembla una de les millors odes al goig i la joie de vivre que s'han fet mai.

Així i tot, no es tracta d'una suma de caràcters independents que conponen un conjunt, sinó un tot que es justifica en la seua unicitat. Des de les declamacions líriques del poema A mig matí de Gabriel Ferrater -per cert, quin millor elogi a la qualitat de les lletres que dir que s'hi integra perfectament?- o les exploracions sonores de Voyage to Mèxic i Christmas in China i de diversos passatges integrats perfectament en les diverses cançons per acabar amb la versió de la Susanna de Leonard Cohen des de l'estació de Toti Soler. Ens farem saltar els ulls, sens dubte.

D'uns anys ençà s'ha revitalitzat l'escena indie americana amb una recerca i reinterpretació de les arrels. Hi ha noves bandes que pouen en la tradició dels sons del sud, sobretot dins del difícil caixer del country, per renovar les propostes musicals. És d'ací d'on sorgeixen grups com Wilco o Jayhawks, fortament empeltats amb la branca que obriren els Byrds durant els anys seixanta. De fet, és probable que la banda de Roger McGuinn haja influït molt més que no es pensava i calga reescriure moltes apreciacions a partir dels sons característics que emetia la Rickenbaker de dotze cordes al compàs del Sweet Heart of the Rodeo. D'un altra banda, aquesta escena de bandes ha tingut un paral·lelisme dins del que a l'altra banda de l'Atlàntic se'n diu Singer-songwriter. Cal no confondre-ho amb el que ací es coneix com a cantautor, passat pel sedàs francés, tot i que trobe que la distinció és absurda i contraproduent. En fi, si abans esmentàvem els Byrds, en aquest cas hauríem de parlar de Gram Parsons o Nick Drake com a influències seminals. Aquestes figures, oblidades de manera tant inapel·lable com injusta durant tot el que restà de segle XX, han estat els responsables que hui en dia puguem gaudir de les propostes de gent com Micah P. Hinson, Eelf Barzelay, Josh Rouse i, sobretot pel ressò comercial que ha tingut -tot i que en aquests casos sempre cal matisar-ho, ja que no estem parlant precisament de rebentallistes-, de Ryan -que no Bryan- Adams.

He cregut necessari fer aquest exordi perquè, al meu parer, cal il·lustrar les coordenades on podríem inscriure la proposta musical que ens presenta Senior i el Cor Brutal. Tot i que sóc conscient que açò no és més que un vici -i sense cap mena del charme que se li'n suposen quan parlem de rock- de tota persona que es posa a fer una crítica o una ressenya, qualsevol, d'un treball de música. En aquest cas potser siga important, ja que -tot i que ja deixe per avançat per justificar-ho més tard que l'experiència, a més de gratificant és completament original-, així mateix, ens trobem amb un meteorit que ha caigut a l'escena de la musica en català i que difícilment podrà passar desapercebut per la radical novetat que suposa. 

El començament dels noranta foren l'esclat d'allò que es va batejar com a rock català. Una etiqueta sota la qual s'aixoplugaven propostes molt diferents com ara Sopa de Cabra, Lax 'n' Busto, Sangtraït, entre d'altres altres; totes elles amb el mestratge d'Els Pets, que evolucionaven i maduraven musicalment de manera definitiva. Tanmateix, i a pesar de la qualitat elevada que hom hi trobava de mitjana, es va consolidar una expressió diguem-ne mainstream alhora que arreu del món sorgia la revolució de l'indie rock. Amb tots els matisos que calguen; ja que, pel sol fet de cantar en català, malauradament, qualsevol grup ja té vedada la normalitat. És a dir, encara costava de trobar a casa nostra grups que empraren la seua llengua de manera habitual alhora que escoltaven allò nou que, com sempre, arribava des dels països anglosaxons. En fi, de manera injusta, no va quallar ací el moviment de retrobament de la pròpia llengua en els cercles que s'autoqualificaven d'alternatius; i, de fet, l'etiqueta de rock català fins i tot es pot sentir com hui en dia encara ven a la baixa.

No és el moment d'analitzar el perquè d'aquests perjudicis, però cal constatar que existien i existeixen. És a dir, si no fóra per la reinvenció de Sisa i Pau Riba que portaren a terme els Antònia Font, potser el País Valencià encara seria un terreny únicament fèrtil per a bandes d'ska-rock amb dolçaina. Amb tots els respectes i admiració, per descomptat. Els mallorquins, alhora que creaven un llenguatge totalment nou i intransferible, demostraven empíricament un fet que, com sempre, passava desapercebut: no només el català era vàlid per a qualsevol registre musical, sinó que era la llengua vehicular d'una proposta d'una qualitat excel·lentíssima. Caldrà distància temporal per constatar un fet que sembla intuïtiu: les lletres de Joan Miquel Oliver varen impulsar més d'un músic catalanoparlant a perdre els complexos davant de la seua llengua a l'hora de cantar. Al remat, una descripció personal del que pense que són les coordenades en què ha aterrat l'asteroide Senior i el Cor Brutal.

De fet, al seu web defineixen la música que fan d'una manera tan senzilla com contundent: “parir cançons”. I ausades que es nota que la composició sorgeix de les entranyes. Podem agafar com a exemple la lletra de València, eres una puta. Ara tocaria citar el tòpic que no hi hauria pèls a la llengua per a parlar de la situació actual del cap i casal -i del país, com a extensió-, però sembla superflu des del títol. I, a banda, no descriu correctament la manera de fer de Miquel Àngel Landete com a escriptor. Als texts es combina, així doncs, les imatges poètiques amb la quotidianitat més descarnada. L'ase se'n diu ase, i no bèstia grossa, i punt i s'ha acabat. La crònica -personal o col·lectiva- és relatada de manera sempre elegant i ben construïda -que no vol dir ni esnob ni eufemística.

Pel que fa a la vessant musical, a banda de la llista de la compra d'influències que sempre toca amollar -on hem oblidat d'apuntar Billy Bragg, a qui Sènior confessa que sempre escolta-, i que se suposa que vol descriure com sonarà una proposta musical, també cal constatar el savoir faire rocker que destil·la el disc. En aquest sentit, ens trobem davant d'un treball que podria haver vist la llum a qualsevol altre punt del globus terraqüi. I, alhora, trobar impossible que es donara en cap altre lloc que a València. La contradicció és ben senzilla d'explicar: es tracta d'una música compromesa amb el seu temps, que s'inscriu en un context de qualitat, però que no oblida que ha de ser única i que, per tant, no imita sinó que n'aprén. El dilema del músic és trobar la pròpia veu, la pròpia sonoritat, bo i partint de les escoltes que ha acumulat, que són necessàries i ineludibles. En aquest sentit, trobe que el disc ha aconseguit reeixir, que el grup ha trobat el seu propi llenguatge.

Com a curiositat, es pot dir que el disc va estar enregistrat a Montevideo, ja que el grup volia que la gravació fóra una experiència única. Que també fóra gratificant en dóna constància el blog de gravació que varen preparar per a l'ocasió. Senior ha confessat en entrevistes la seua passió per la ciutat de l'”altra” ribera del riu de la Plata i, a més a més, la capital uruguaiana és testimoni d'una escena musical particularment fèrtil. De fet, és interessant llegir la crònica que en féu un diari local, on s'explica la cuina del disc i on -i prenguem bona nota- no es fa cap referència al fet que el disc siga cantat en català. Paradoxalment, cal eixir de casa nostra perquè es trobe normal un fet normal. D'una altra banda, i per concloure les coordenades musicals, tampoc no és gens sobrer que la masterització es fera a Nashville, bressol del country, per on començàvem. En definitiva, com acaba la cançó: I, València, ho celebrarem.

Opinions al voltant de les quotes de programació de música en valencià als mitjans. Hi intervenen Vicent Sangermés (Cambra Rècords), Juli Esteve (Info TV), Joan CArles Doval (Picap), Ana Mansergas (Cadena SER), Vicent Partal (Vilaweb) i Amàlia Garrigós (Canal 9).

Sota la capa de vernís que els poders públics i els sectors benpensants de la societat valenciana estan aplicant des de fa alguns anys a la capital del Túria a colp de grans esdeveniments, hi ha altra València. Una València subterrània, efervescent, oculta, resistent. Una València consagrada a aquelles paraules que va escopir Amadeu Fabregat en els 70: locura, orgía, desenfreno, esperma, mierda, pasote y ábrete de piernas corazón. Una València avantguardista, que va crear, en un passat no molt llunyà, la Ruta Destroy. Una València puta, en definitiva, tal com canta avui un dels paladins de la ‘nova canço’, Sénior.

El grup que va nàixer una nit de Sant Joan i sap a xufla

Orxata Sound System se situen en eixe costat de la barricada. Allà on el món feliç que somien els nostres gestors no ha pogut arribar encara. En eixe trosset, cada vegada més fràgil, on encara no estan endormiscades les consciències i els esperits lliures lluiten cos a cos contra l'establishment. I ho fan des de les arrels, projectant-se cap al futur. O el que és el mateix: Orxata Sound System és el cocktail resultant de barrejar i agitar un munt d'ingredients saborosos d'ahir i d'avui: orxata, samplers, ‘albaes’, drum and bass, situacionisme copyleft, ‘espardenyes’, chimo bayo, ‘mascletaes’, revolució, horta, techno, catalanisme, linux, ragga, pedra, paper i tisores, dub, moros i cristians, electro, paella i tot el que se'ls passe pel cap.

Tot va començar fa sis anys, quan dos ex membres del grup de ska punk Fàstic van sentir la necessitat de barrejar la música del folklore popular valencià amb l'electrònica. O siga, que abans que el jove talent i aspirant a l'star system electrònic estatal, Guillamino, declarara que estava treballant en la línia d'aproximar les sardanes al terreny electrònic, aquests jovenets ja s'havien posat mans a l'obra uns quilòmetres més al sud.

La parella inicial, formada per Jordi Palau i Carles Soler, va fitxar a Jaume Guerra, aleshores baixista del grup de fusió Budell i es van convertir en un trio amb elements acústics (veu), elèctrics (baix) i electrònics (ordinador). D'aquesta guisa van començar a donar concerts per cada racó del País Valencià fins que, a principis de 2005, van gravar la seua primera maqueta: un treball a manera de presentació de cinc temes que va asseure les primeres bases del seu heterodox so i que van posar a la disposició del públic al simbòlic preu “de la voluntat”. Amb ella van arribar les tres veus femenines (Violeta Ausina, Neus Berenguer i Carla Saz) i el trompeta (Natxo Jiménez), conformant la formació que gravaria el seu primer disc, “1.0”, al gener de 2007.

Un àlbum que va iniciar el seu periple d'enregistrament a València, després va donar el salt a Intxaurrondo, d'allí a Londres i de nou a Cornellà, passant per un grup de mans amigues que ho va modelar, reflectint a la perfecció la filosofia comunitària que defensa aferrissadament el col·lectiu, tant a nivell pràctic (sense anar més lluny les lletres es van escriure amb la col·laboració dels internautes, que a més, van poder votar el títol i fer tot tipus de suggeriments i remescles), com en el líric: el treball s'obri amb una Mascletà 1.0 introductòria que declara València com seu del post-bakalao, i segueix amb crits d'esperança (hi ha futur, molt de futur, és nostre, teu i meu); proclames subversives dignes del Maig del ’68 (que facen jocs de play de pedra, paper i tissores, i pinten el sambori en lloc del pas de peatons); odes a la senzillesa ‘aborigen’ (ací fa olor d'all-i-pebre l'aire); homenatges a Joan Monleón que serveixen per a criticar el consumisme (ser ric no és voler més, viure de renda és no tenir passió per amassar res, vull una vida de simplicitat voluntària); exaltacions del deconstructivisme derridià (destrossem els paraules que ens esclavitzen sense pietat, anem a fer un exèrcit d'escèptics, com a única arma la no-veritat); preocupació pel futur ecològic del planeta (la terra és troba en un estat febril i disentèric, i escriu al seu diari de recalfament: a quin contenidor haurem d’abocar el capital? al verd? al groc? o reciclar-lo te més mèrit?); crítiques ferotges al món de la publicitat i la informació (tota la ciutat farcida d’encriptats missatges, enormes fulles blanques, ni marques ni pamflets); reprobaciones als polítics locals (ací, entre autopistes i tanta gentola, els paguem els vicis a la jet set de les revistes); però al cap i a la fi, cants al bon rotllo i la felicitat (que hi sobren les paraules si tots saben que hi ha estima).

Compartir és bo

Lletres amb un fort component de crítica social que es complementen de meravella amb la seua actitud militant en el moviment copyleft (xarxes d'intercanvi i relacions més justes... el disc el fem per promocionar el directe, no fem directes per promocionar el disc), que els ha dut a abandonar Myspace, per a llançar una web pròpia, de codi obert, on per cert, podeu escoltar i descarregar-vos lliurement tot el seu material, inclòs el seu últim maxi.

I és que, sota el títol “2.0 beta 1” Orxata han gravat tres temes nous aquest mes, ideals per als dies caniculars que vénen i que són una mostra del que vindrà després, quan regressen de la gira estival, que aquest mes de juliol els duu ni més ni menys que al Marroc. Amb una portada que suposa una complicitat absoluta amb la vella ruta, ja que el dibuix és la unió de l'antic logotip d'una de les sales mítiques del fenomen discotequer (ACTV) amb el logotip del grup (un test del qual creix un endoll en forma de flor) i amb un tema que fa al·lusió directa a aquesta època, “Palmera destroy”, el maxi està esquitxat de ritmes que van des de l'eurodance fins al dubstep, passant pel reggaeton. O siga, heretgia en estat pur. Com a mi m'agrada.

Concert i entrevista de la banda de l'Horta.

El músic basc interpreta dues cançons a Castelló de la Ribera, i ens concedix una entrevista.