Fa pocs dies, el president del Parlament europeu esquivava, en una conferència a Barcelona, les “insidioses” preguntes sobre l’ús del català a les institucions de la Unió Europea. La seva resposta era senzilla: convencin primer el govern del seu Estat i, aleshores, tot serà més fàcil a Brussel·les.

Poc després, arribava la notícia que la Comissió Europea ens podia multar amb una milionada per la manca de protecció, a Catalunya, dels ocells esteparis.

A la Unió Europea, li fallen algunes sensibilitats bàsiques. No pot ser que vulgui fixar la seva llei en la protecció dels ocells esteparis a qualsevol punt del nostre terrtori i que, en canvi, ens adreci a Madrid per a aclarir si ens pot atendre en català, una llengua europea.

Si la Unió Europea s’especialitza en les qüestions tecnocràtiques –per importants que siguin– i passa de puntetes, sense compromís, pels drets dels seus ciutadans, és que renuncia progressivament a l’esperit fundacional. No és l’Europa que alguns hem somiat i, per això, no és l’Europa que hem de defensar ni aplaudir acríticament. En tot cas, és l’Europa que hem de canviar.

La majoria de partits –no pas tots– tenen vocació d’eixamplar els seus suports electorals, de tenir bases més àmplies que la seva militància. És lògic que sigui així. De fet, és bo que sigui així.

Una manera d’abordar aquest repte és oferir a independents llocs destacats a les seves llistes o a les administracions que governen. Òbviament, aquest enfocament perjudica les opcions dels militants, que lícitament es poden preguntar si tenir carnet i pagar la quota suposa un desavantatge.

Sensibles a aquest neguit, sovint els dirigents apel·len a la generositat dels militants. Crec que és un mal argument, perquè no funciona en el doble sentit. Renunciarien els màxims dirigents dels nostres partits a ser candidats a la presidència de la Generalitat per generositat envers un independent? És força impensable. I, a més, és irraonable.

Per això, em refermo en una vella tesi: la generositat és una virtut molt noble, però per a oferir-la, mai per a demanar-la.

La majoria de gent –i m’hi incloc– no pot resistir-se a llegir el seu horòscop si el té a mà. No cal creure en l’astrologia. De fet, pots estar convençut que és una estupidesa, una presa de pèl, i llegir-lo. Deu ser fruit d’una barreja de curiositat amb un impuls natural de voler conèixer el futur que ens espera.

Tothom sap que la principal feblesa de les energies renovables discontínues, com l’eòlica o la solar, és que poden produir molta electricitat quan ningú no la necessita i, en canvi, poden estar ocioses quan la demanda és elevada. Aquesta variabilitat –lògica, en dependre de fenòmens naturals variables– fa que alguns crítics sostinguin que no es pot basar un sòlid model energètic en unes fonts tan poc fiables.

Una amiga m’ha fet pensar en les característiques de l’equip d’Obama: gent molt ben preparada, amb experiència en administracions anteriors, amb una certa edat i sense un perfil tant multiracial com algú podia haver imaginat.

Cogito, ergo sum no és la brillant descoberta d’una veritat filosòfica. Més aviat, és una declaració, un manifest, del programa personal de Descartes. Per a ell, només l’exercici de la racionalitat dóna sentit a l’existència. Aquesta exaltació de la racionalitat té a veure amb la històrica aspiració de diferenciar l’espècie humana de la resta d’animals.

Tanmateix, l’exercici de la racionalitat és més l’excepció que no pas la norma. Per aquest motiu, tots els models de decisió que es fonamenten en la racionalitat dels actors porten a previsions errònies.

No ens hauria d’estranyar. La racionalitat és útil només en determinades circumstàncies, no pas les més freqüents. Per això, l’excés de racionalitat sol ser un desavantatge per a comprendre i, sobretot, per a gestionar la realitat.

En general, la dreta es mostra recelosa dels poders públics, del seu pes en la vida econòmica i social. Tanmateix, quan arriba una crisi seriosa, molts que s’adscriuen a aquest pensament esperen que els poders públics intervinguin per a redreçar la situació.

En general, l’esquerra afirma que l’autèntica protagonista de la història és la gent, col·lectivament. Tanmateix, quan arriba una crisi seriosa, molts que s’adscriuen a aquest pensament esperen que sorgeixin líders sòlids per a redreçar la situació.

Les crisis serveixen per a destriar el gra de la palla, també en l’àmbit del pensament.

Podria ser l’inici d’una pel·lícula de terror:  imatges de diferents indrets del món amb uns actors disfressats d’apicultors contemplant, amb una cara a mig camí entre la perplexitat i l’astorament, que els seus ruscos estan buits, que els eixams que elaboren la tan preuada mel s’han fet fonedissos, deixant un rastre inquietant de minúsculs cadàvers.

Escolto una abrandada i sentida defensa dels drets dels animals, amb una furibunda crítica a allò que aquesta persona considera maltractaments. En un moment de la intervenció, fa un al·legat contra l’antropocentrisme que amara les nostres decisions, subordinant el respecte per les altres espècies a les nostres necessitats i, sovint, als nostres capricis.

Les recents revoltes juvenils d’Atenes i altres ciutats gregues feren tornar a l’actualitat els mateixos interrogants que sorgeixen cada vegada que es donen episodis de violència social. Tots els experts hi busquen alambinades explicacions sobre les causes socials, els valors morals… Acabo de llegir, per exemple, la reflexió que en fa un reputat filòsof, autor de comentaris que solen aportar una llum original i estimulant a moltes qüestions de la nostra societat. D’entrada, ja adverteix que, en casos així, s’ha de recórrer al “mestre” Freud per a descobrir els mecanismes que activen la capacitat destructiva de l’ésser humà.

Quan passi aquesta crisi, res no serà com abans. Això ens diuen i ens ho hem de creure: al capdavall, la història econòmica demostra que les crisis profundes comporten canvis rellevants en el funcionament de la societat i de l’economia.

Tanmateix, davant el devessall de canvis dràstics que ja ens anuncien, faríem bé de recordar una altra lliçó de la història econòmica: no se sap si una crisi és profunda i quins canvis rellevants comporta fins que ha passat. És un coneixement sempre retrospectiu, mai prospectiu.

Ser-ne conscient no resol cap problema, però ajuda a pair millor els diaris.

“Aquest Nadal ja són al mercat els primers productes de quatre empreses catalanes que han participat en el projecte Ecojoguina.” Així ho anuncia el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat i ens explica que és el resultat d’una col·laboració entre empreses del sector i diversos organismes de l’administració catalana i el Grup d’Investigació en Gestió Ambiental de l’Escola Superior de Comerç Internacional.

Tothom proclama la importància del capital humà. Tanmateix, quan arriba una crisi, la primera mesura que plantegen moltes empreses és la prejubilació dels treballadors de més edat. En definitiva, opten per  descapitalitzar-se en un aspecte crucial: el coneixement (que només es troba en les persones i només s’adquireix amb l’experiència).  L’empresa no està lliure, doncs, d’un pecat molt estès: la incoherència entre els discursos i les decisions.

Tardà, diputat d’ERC, deixa anar “Mori el Borbó!” en un acte reivindicatiu de les joventuts del seu partit. I què? Fraga, senador del PP, respon a una pregunta, en un ambient desimbolt, que penjaria els nacionalistes per cert lloc. I què?