Wikileaks va néixer amb la voluntat de desemmascarar les pràctiques abusives dels governs, especialment dels països sense democràcia real. El seu èxit ha arribat, però, quan ha filtrat documentació dels Estats Units. Els seus partidaris l’aplaudeixen perquè la seva gesta representa un guany de transparència que hauria de consolidar els valors democràtics. Tanmateix, Wikileaks és un enigma. No se sap ben bé qui en forma part, no se sap com obté la informació, no se sap d’on prové la major part del seu finançament... ¿Es pot ser legítimament un defensor de la transparència aliena des de l’opacitat pròpia?
Si justifiquem que és vàlida aquesta pràctica criticable en la mesura que serveix a un bé superior –la divulgació dels secrets d’Estat–, ¿no estem justificant alhora que els Estats usin mètodes criticables, com els filtrats, en la mesura que serveixin a un bé superior?
Són els versos que enceten Invictus, un poema escrit el 1875 per l’anglès William Ernest Henley. Els llegia fa uns dies, en l’esborrany d’un article que havia d’aparèixer al pròxim número d’una revista electrònica. L’autor era en Joan Prats. Va morir la nit de dimecres, mentre dormia, descansant per terres castellanes en una etapa del Camí de Sant Jaume, que recorria carregat d’il·lusió.
En Joan era un savi, un dels grans savis del país. No pas per la seva erudició –que també el desbordava– sinó per la seva immensa capacitat d’entendre la realitat, resultat d’un constant esforç d’indagar, d’escoltar, d’interrogar, de dialogar… i, sobretot, de practicar un vici que hem expulsat de la nostra societat hiperactiva: reflexionar, pensar. I era un savi generós, que posava aquesta capacitat al servei dels altres: les seves aportacions en tants terrenys han estat una font d’inspiració –massa sovint poc explotada– per a governs, administracions, organismes internacionals, partits...
Admirat pels seus alumnes, la seva empremta ha estat sobretot profunda en la gent –aquests dies capcota i adolorida– que hem pogut col·laborar amb ell en alguna ocasió. Ens ha ensenyat molt, més valors que no pas coneixements, més actituds que no pas mètodes.
Per això, dono gràcies a qualsevol déu que pugui existir per haver tingut la sort de conèixer en Joan, per haver fruït de la seva ànima inconquerible.
Al Regne Unit, ha començat la purdà. Aquest mot –que prové de l’antic persa pardaa– es referia originàriament a la cortina que separa les dependències femenines de les masculines. És conegut que, en aquella civilització, ni els homes podien veure com vivien les dones ni aquestes podien ficar-se en els afers masculins. La purdà era, doncs, un element físic de separació, per a fer recíprocament invisibles els dos mons.
Les picabaralles internes distreuen i impedeixen executar les estratègies i els plans de moltes organitzacions de tota mena. Aquesta, si més no, és la justificació que sol donar-se per a explicar el desgavell i la inoperància que mostren. És una afirmació tan generalment assumida que costa de contradir-la. De totes maneres, jo estic força persuadit que la cosa va al revés: és la incapacitat de definir i executar estratègies el que crea les condicions idònies perquè floreixin les dissensions i esdevingui un goig escenificar les discrepàncies.
L’estiu passat vaig haver de fer un trajecte de quaranta-cinc minuts en un tren de rodalies sense aire condicionat. Un ambient ben poc saludable! De fet, unes senyores grans van haver de baixar al cap d’un parell d’estacions –tenien temps i preferiren, santament, esperar el següent.
Fa anys –no tants, perquè jo ho recordo– els trens es ventilaven obrint les finestres i deixant córrer l’aire. Més endavant, van instal·lar la refrigeració. Fou un pas endavant, aplaudit per gairebé tothom –exceptuo, esclar, fredolics i fredoliques. Posteriorment i com que hi havia gent que obria igualment les finestres i això descompensava el sistema, es va decidir suprimir-les. Ara, els combois, quan estan en marxa, són unes capses tancades, inobribles si no és per causa major. En conseqüència, quan falla l’aire condicionat, es transformen automàticament en una sauna insofrible.
Fa un decenni circulava un manament sagrat de la comunicació política: un programa electoral ha de constar de no més de deu idees, expressades en un màxim de deu paraules i comprensibles per a un nen de deu anys. I va fer forat.
Ningú no es va adonar que els nens de deu anys no voten. I els que se senten tractats com a nens de deu anys, poden deixar de fer-ho.
Comencen a abundar les declaracions sobre la recuperació econòmica, que arribarà abans del que era previst. D’immediat, s’afegeix que, malgrat això, l’atur durarà molt més temps, que costarà crear llocs de treball, que trigarem anys a tenir els mateixos nivells d’ocupació.
Quan sento aquesta mena de declaracions, em pregunto en quin món viuen els que les fan. En el d’una asèptica estadística macroeconòmica? Perquè, en el món real, en el de les persones normals i corrents, no és ètic parlar de recuperació econòmica si hi ha molta gent que no troba feina i moltes famílies que van massa escurades (sobretot, si els passa per la cobdícia dels altres i no pas per la pròpia).
Ahir, el Sol i la Terra es trobaven a la menor distància anual. Passa sempre a principis de gener. Alguns mitjans de comunicació en donaven compte i ens il·lustraven que, tècnicament, aquest fenomen es diu perigeu. L’erraven, però. De fet, se’n diu periheli. El perigeu és el punt de màxim acostament d’un astre a la Terra, mentre que el periheli és el punt de màxim acostament d’un astre al Sol. En el sistema solar, la Terra gira al voltant del Sol i, per tant, és aquella que s’acosta a aquest i no a l’inrevés.
No és d’astronomia, però, que va l’ apunt, sinó de la percepció dels moviments relatius. Confusions com aquesta es donen en molts altres terrenys. Em referiré a un: la desafecció política.
Fa poc, Obama ha anunciat la seva presència a la cimera de Copenhaguen. Es veu que hi anirà amb un decidit compromís de reducció de les emissions dels Estats Units. Molta gent s’ha sentit reconfortada, alleujada, com si ara aquesta cimera ja desnonada recuperés la possibilitat d’èxit. No m’agrada aigualir la festa, però, tanta alegria mostra una escassa memòria històrica.
Si una cosa queda clara de la tortuosa i, sovint, esperpèntica tramitació del recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut és que aquesta presumpta inconstitucionalitat no és gens evident. Si ho fos, els magistrats s’haurien posat d’acord de seguida. En canvi, cadascú ho veu d’una manera diferent i els arguments dels uns no convencen els altres. Aquesta és, al meu entendre, una de les qüestions més rellevants i, alhora, més poc considerades del procés.
Un home ha estat absolt per un jurat popular d’haver cremat viva la seva parella, malgrat que el fiscal demanava vint anys de presó. Ell sempre s’havia declarat innocent i, ara, el jurat no ha trobat proves incriminatòries. S’ha passat tres anys a la presó –amb caràcter preventiu– per un delicte de què ara és declarat innocent. Tres anys a la presó! I, a aquesta pèrdua de llibertat, cal sumar-hi la ignonímia pública de ser considerat un assassí.
A l’Edat mitjana es practicava el Judici de Déu. Partint de la premissa que Déu protegiria els innocents, els acusats eren obligats a tocar ferros roents o a submergir part del cos en aigua bullent. Si aquesta pràctica salvatge no els ocasionava cap lesió, és que Déu els protegia i, en conseqüència, eren innocents. Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resultaven culpables.
En un país desconcertat, un jutge va muntar una operació d’aquelles pensades per a les càmeres i va fer detenir càrrecs públics, excàrrecs públics i empresaris. El sol fet que fossin detinguts ja va crispar els ànims de molta gent, que els insultava i en demanava un càstig edificant. Quan els van imputar, els seus partits van apressar-se a desmarcar-se’n per mirar de congraciar-se amb una opinió pública alterada –per a ser precisos, amb aquell sector alterat de l’opinió pública que mostraven els noticiaris. Els columnistes i els opinadors van tornar a donar lliçons de moral. Per a ells, era impresentable que s’hagués tolerat un tal grau de lladrocini –el qual, òbviament, tothom ja s’ensumava des de feia temps.
En un servei públic, hi ha alguna cosa pitjor que no donar informació? Sí, donar mala informació. I això sembla que és la moda actual del gremi del transport.
No aplaudiré el cop d’estat que ha fet l’exèrcit d’Hondures, encara que sigui amb la connivència de totes les institucions del país. No justifico sinó que condemno que s’hagi derrocat i expulsat el president elegit democràticament. Que intentés carregar-se la Constitució per a perpetuar-se en el poder i posar Hondures sota les directrius bolivarianes de Chávez no és excusa suficient per a haver-lo deposat d’aquesta manera. Ni tampoc deu ser bo que el congrés de diputats l’hagi destituït per unanimitat a posteriori ni perdonable que l’hagi succeït qui preveu la Constitució i que es mantinguin les eleccions presidencials en la data prevista (gener 2010).
