Trobo que hi ha un paral·lelisme entre l'orientació econòmica i l'orientació política dels últims temps.

A l'empresa, s'ha imposat l'obsessió pel compte de resultats, pel benefici econòmic. No posaré en dubte que fer diners ha estat sempre la prioritat d'una empresa, però va haver-hi una època en què l'orgull i la satisfacció per un producte ben fet també pesava molt. Ara, no.

Zygmunt Dzieciolowski és un periodista polonès, autor del llibre Planeta Rússia i d’alguns documentals sobre aquest país (com Miss Gulag continued). El coneix bé, perquè va començar a fer-hi de corresponsal el 1989.

Davant la mort de Boris Ieltsin, n'ha escrit paraules elogioses. Potser de les poques que hi ha hagut. Reconeix que Ieltsin va fracassar, però intenta explicar-ne els motius. Jo els agruparia en dos grans errors: un de concepció i un de tradició.  Els motius són de Dzieciolowski, la síntesi en dos és meva.

α) Deniz Baykal, líder de l'oposició turca, va declarar que, si el Tribunal Constitucional no declarava il·legal la votació per a elegir president que va imposar la majoria islamista sense el quòrum necessari, duria el país a un conflicte molt perillós. Ara, l'acusen de voler influir en els jutges i això, a Turquia, és un delicte que et pot dur a la presó fins a quatre anys. Quasi simultàniament, els dirigents del PP no paren de fer declaracions dient que ETA es presentarà a les eleccions municipals a través d'Acció Nacionalista Basca, quan el Tribunal Suprem ha de decidir què fa. Encara que discrepi de l'estil tan crispat i crispador del PP, sóc partidari que l'opinió política no estigui sotmesa a control judicial. En aquest sentit, la democràcia espanyola és més madura que la turca.

β) Le Pen ha quedat el quart a la primera ronda de les eleccions presidencials franceses. La notícia no és tant el seu retrocés com el fet que uns quants milions d'electors l'hagin pogut votar. Le Pen ha qüestionat l'holocaust nazi, ha aplaudit el règim col·laboracionista i criminal de Vichy, ha fomentat la xenofòbia, ha insultat greument els dirigents dels altres partits… l'han jutjat i l'han condemnat els tribunals ordinaris i continua podent-se presentar a les eleccions. És més: que els tribunals l'hagin condemnat no afecta la legalitat del seu partit, el Front Nacional. A banda de defensar principis escrupolosament democràtics, crec que les institucions franceses prefereixen saber quin suport real té l'extrema dreta abans que amagar-la en l'abstenció forçosa. Aquí, en canvi, perseguim qualsevol candidatura que pugui estar contaminada per la il·legalitzada Batasuna. En aquest sentit, doncs, la democràcia francesa és més madura que l'espanyola.

γ) Fins ara, ningú no ha trobat proves que Acció Nacionalista Basca sigui la tapadora de Batasuna ni un partit de l'entramat que se sol vincular amb ETA. De fet, fou fundat fa més de 75 anys i els seus Estatuts especifiquen el rebuig de la violència. Tanmateix, la fiscalia demana l'anul·lació d'un pila de llistes municipals d'aquest partit per la presència de candidats que, anteriorment, havien militat a Batasuna! O sigui, que si hi ha gent que decideix fer el pas individual d'incorporar-se a un partit que rebutja la violència, no se l'anima a perseverar en aquest camí de remissió personal, sinó que es converteix en una via per a perseguir aquest partit. Tancant totes les portes, el conflicte no tindrà solució.

δ) A partir de juny, la Xina tindrà una nova llei per a disciplinar els funcionaris. Així, qui falsegi dades o destrueixi cartes de queixa dels ciutadans, per exemple, serà despatxat de la feina. Garantir un alt grau d’ètica en el personal de l’administració és un propòsit encomiable. Llàstima que els defensors d’aquests principis s'hagin passat de frenada i pretenguin elevar a norma la pròpia moral. Aquesta llei, a més de condemnar actuacions il·lícites, inclou a la llista de motius d’expulsió actes tan impropis de la funció pública com tenir amant, engendrar més d’un fill, abandonar la família o practicar la superstició. Controlar la vida privada per a valorar la idoneïtat d'intervenir en la vida pública és una temptació que massa sovint es posa en pràctica. També a les nostres latituds: per això, defensar el dret a la privacitat –en tot allò que és lícit– és una exigència democràtica.

ε) La ràpida independència de les repúbliques bàltiques va deixar alguns serrells mal tancats. Un d’ells fou la incorporació dels russos que hi residien a la plena ciutadania dels nous estats. Desconec com ha anat evolucionant el tema, però Estònia ara bull per les protestes irades d’aquesta minoria per la retirada d’un símbol soviètic. Per als estonis, els letons i els lituans, la presència dels russos no era gratuïta, era el resultat d’una política de russificació impulsada pels dirigents de l’imperi soviètic. Per això, ha estat tan difícil d’abordar aquest tema. No dubto que s’hi han produït injustícies i que les autoritats bàltiques han de fer esforços d’integració, però que els russos d’Estònia se sublevin quan es toca un monument soviètic dóna la raó a tots aquells que els veuen com la quinta columna del passat.

ζ) George Tenet fou el director de la CIA en l’època de la invasió de l’Iraq, quan la seva agència afirmava que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva. Ara publica les seves memòries –At the center of the storm– i es distancia de la decisió. Hi assegura que l’afirmació fou treta de context pel vicepresident Dick Cheney, que ell només havia fet un comentari en una reunió i que, en acabat, va veure com Cheney ho convertia en l’argument principal per a justificar la guerra. Per això, li va doldre que, quan les coses es van tòrcer, ell i la seva agència fossin acusats d’haver proporcionat informació falsa per part dels mateixos que havien magnificat i difós el comentari. En política, s'ha d'actuar honestament per dues raons. La primera i principal, per ètica. També, però, perquè no hi ha res que romangui secret indefinidament.

η) Només el 30% dels turcs és partidari d’integrar-se a la Unió Europea. Fa uns anys, el percentatge de favorables era altíssim. Aquest descens és atribuïble a la ràpida millora econòmica del país. En realitat, l'aspiració europeista era d’índole econòmica: estaven convençuts que l’associació portaria la prosperitat anhelada. Ara, constaten que potser poden aconseguir-la des de fora i, per això, es refreda el seu interès. El preu a pagar quant a model polític i social –les reformes reals, que van fent amb comptagotes, sense cap mena de convicció i sota l’amenaça comunitària de trencar les negociacions– és massa elevat. Per la seva banda, a la Unió Europea creix molt significativament l’oposició a admetre-hi Turquia: ja no s'accepta posar en risc la identitat pròpia per tal d'afavorir la hipotètica modernització d'un país islàmic. Abans, la integració de Turquia a Europa podia considerar-se un matrimoni de conveniència. Ara, si es produeix, serà un matrimoni forçat.

θ) Vladimir Putin no es tornarà a presentar a les eleccions presidencials russes; almenys, així ho ha reiterat cada vegada que ha tingut ocasió. En aquest tram final del seu mandat, pot estar escrivint el record que vol deixar de la seva acció política. I sembla que ha optat per llegar una imatge de líder fort. I què és un líder fort en l'imaginari rus? Ho és un líder amb prou autoritat per imposar la llei i l'ordre –i ho demostra designant governadors afins, mantenint a ratlla l'oposició i combatent els oligarques, que tan mala premsa tenen a aquell país. No n'hi ha prou amb això, però. També s'ha de demostrar que és respectat internacionalment, que pot parlar de tu a tu als altres dirigents mundials. I ho demostra, en aquest cas, amb contundents discursos que rememoren la guerra freda o periòdiques demostracions de qui té la clau del gas. Comptat i debatut, tot aquest enrenou podria tenir un motiu tan senzill com aquest.

ι) Bush ha vetat la llei que atorgava més recursos financers a les tropes desplaçades a l'Iraq alhora que imposava un calendari de retirada. El seu argument és clar, diàfan: No té sentit revelar als terroristes quan començarem a anar-nos-en. Vet aquí un dels factors que han menat l'Iraq a una situació de difícil solució: no entendre la naturalesa del conflicte. No hi ha dubte que Al-Qaida ha trobat un terreny ben adobat per al seu proselitisme i tampoc no hi ha dubte que els insurgents empren mètodes terroristes, però veure tot plegat com la mera acció d'una colla de terroristes és d'una preocupant simplicitat. La millor manera de fer fracassar les solucions és no haver trobat encara el problema.

κ) No sé si és gaire normal que la Generalitat hagi difós el vídeo de la presumpta pallissa d'uns mossos a un detingut. No crec que s'hagi de protegir els policies que actuen fora de la llei, però aquest és un cas en mans del jutge, que és qui ha de dictaminar si s'ha produït un delicte o no. Difondre les imatges amb antelació és prendre partit, indegudament al meu entendre. Amb la suspensió cautelar dels mossos implicats i la tramesa de l'expedient a qui té potestat per a resoldre'l, l'actuació del Departament d'Interior hauria estat impecable. Què es guanya, doncs, amb aquesta exhibició? Sóc incapaç d'escatir-ho. D'entrada, el que s'ha aconseguit és que s'obri la veda i qualsevol acció dels mossos sigui observada amb la lupa del recel i del dubte. Quan la policia no és respectada per la població, malament rai.

L'Escola d'Escriptors de l'Ateneu Barcelonès i l'Escuela de Escritores de Madrid van proposar l'apadrinament de paraules en desús. Amb 22.000 participants, el procés va finir pels volts de Sant Jordi i ja s'han fet públics els resultats. La paraula més aclamada en castellà ha estat bochinche; en català, atzucac.

L’home més antic d’Amèrica del Nord és l’home de Kennewick, descobert el juliol del 1996 dins del terme d’aquest municipi riberenc del Colúmbia. Aquí més antic només vol dir que és l’esquelet més vell que s’ha trobat. I només té 9000 anys, quan s’estima que la presència humana a aquell continent es remunta a almenys 12.000 segons les hipòtesis més conservadores.

Quan accedeixes a un càrrec públic, la teva única seguretat és que esdevindràs un ex-càrrec públic.

Un aspecte poc considerat de la guerra de l’Iraq és el problema dels desplaçats: s’estimen ja en 3 milions. Un milió dins mateix del país i dos més buscant aixopluc fora, principalment a Síria i a Jordània.

Aquest últim reialme té una població quantitativament semblant a la nostra, poc més de 6 milions d’habitants, als quals cal afegir ara un milió de refugiats iraquians. ¿Us imagineu l’impacte que tindria a Catalunya la presència d’un milió d’iraquians arribats en els 4 últims anys?

La vida no és un esport i, per això, no s'hi poden aplicar les seves regles.

α) Chirac abandonarà l'Elisi ben aviat, quan posi fi al seu segon mandat. Deixa la política activa i ha buscat casa. Fins aquí la normalitat democràtica. La anormalitat democràtica és que la premsa senti la necessitat de donar-nos tota mena de detalls d'on i de com serà el seu pròxim habitatge. Què n’hem de fer del que farà amb la seva vida privada quan deixi la política?

β) S'havia anunciat a bombo i plateret que el mot d'ordre de l'actual govern de la Generalitat seria no fer soroll, rentar la roba bruta a casa, minimitzar la publicitat de les discrepàncies... Si és així, com és que els mitjans de comunicació ens informen puntualment d'allò que s'ha dit o deixat de dir en les reunions de govern?

γ) L'Estat espanyol i el Pakistan han signat un acord de cooperació en matèria de seguretat, defensa i lluita contra el terrorisme. Pakistan és un país respectable gràcies a l’actual protecció dels Estats Units. De totes maneres, és el país d'on van sorgir els talibans, té la bomba atòmica i va exportar-ne la tecnologia a Corea del Nord i manté bones relacions amb els grups secessionistes del Caixmir indi (que recorren sense manies a atemptats)... sense oblidar que és una dictadura militar nascuda d’un cop d’estat. Són pecats venials ateses les necessitats estratègiques dels nord-americans. Com ho eren els de Saddam Hussein abans de caure en desgràcia.

δ) L'ex-conseller Andreu Mas-Colell, una de les persones més lúcides d'aquest país, ha fet una afirmació d'aquelles que fan treure's el barret. Li pregunten per què hi ha tan poca transferència de coneixement de les universitats catalanes a les empreses i ell, sincer, reconeix: Potser no tinguem massa coneixement per transferir. La majoria d'universitaris hauria donat la culpa al govern, a les estructures, a les empreses, a la societat... Mas-Colell, sense negar la importància d'aquests factors, prefereix començar per l'autocrítica. Per a transferir coneixement, cal generar coneixement transferible. Brillant!

ε) Ségolène Royal ha reiterat les velades amenaces a la Xina que ja havia fet fa unes setmanes. Podria avalar un boicot als Jocs Olímpics de Pequín si les matances de Darfur no s'aturen. És cert que la Xina té una presència creixent a l'Àfrica, que signa acords comercials amb molts països –seguint pautes molt semblants a la dels estats occidentals–, però fer-la responsable de la pervivència d'aquest genocidi és una forma il·lusa d’intentar d'exculpar tots els altres. Esclar que, per a una certa progressia, és més elegant boicotejar uns Jocs Olímpics que enviar tropes d'interposició.

ζ) La imminència de tenir un president islamista ha fet sonar algunes alarmes a Turquia. Certs sectors mostren la preocupació perquè el país tindrà una primera dama que duu vel. Els seus correligionaris l'han defensada amb arguments democràtics: com a persona lliure, té dret a posar-se vel si ho desitja. Sembla inqüestionable. M'escamna, però, que sigui una d'aquestes pràctiques que els seus partidaris reivindiquen com a dret quan són minoria i que imposen com a obligació quan són majoria.

η) De vegades se'ns diu que tenim un dels nivells d'autogovern més alts d'Europa, que ens queixem per queixar-nos. Ara, la Ciutat de Mèxic, com a estat federal, ha despenalitzat l'avortament. La mesura només afecta el seu àmbit administratiu. Pot haver-hi polèmica sobre la rectitud moral de la mesura, però no n'hi ha cap sobre la capacitat del seu parlament per a adoptar aquesta norma. ¿Podria Catalunya legislar pel seu compte en temes com l'avortament o l'eutanàsia? De ben segur que no. En aquests aspectes, doncs, tenim menys autogovern que la Ciutat de Mèxic.

θ) Balla un article del projecte de llei d'internet, iniciativa impulsada pel ministre Joan Clos. Sembla ser que l'han descavalcat de l'última versió, però ha figurat en alguns esborranys. Què pretenia? Que la societat general d'autors –la simpatiquíssima SGAE– pogués fer tancar webs que, segons el seu criteri, vulneressin drets d'autor. Em sembla bé que es defensi la propietat intel·lectual, però no que es pugui ser jutge i part. Si s'han de tancar webs, que ho dictaminin els jutges, els de debò.

 ι) Jorge Sampaio, l'ex-president portuguès, és l'encarregat per l'ONU de liderar l'aliança de civilitzacions. En la seva primera intervenció, ha dit que vol contenir l'augment de la intolerància i la xenofòbia a les societats occidentals. Això està bé. Llàstima que no hi hagi afegit que també vol contenir l’augment de la intolerància i la xenofòbia a les societats islàmiques.

Una noia iraniana té quatre feines a més d’estudiar a la universitat. Un periodista occidental li pregunta per què. Ella respon: No vull tenir hores lliures perquè no vull pensar.

Certament, la situació a l’Iran no és gaire galdosa: a la dura intransigència de les normes morals dels aiatol·làs, s’ha d’afegir una economia poc dinàmica i una crisi permanent amb Occident, ara incentivada per l’actitud provocativa del seu president. En aquestes circumstàncies, la millor medecina és ocupar la ment tant com sigui possible, que es distregui, que no tingui ocasió de pensar i frustrar-se per la desesperançada situació en què transcorre la vida.

Els mitjans de comunicació solen analitzar els resultats electorals en funció dels percentatges de vot que ha rebut cada partit. Jo hi sóc bastant contrari. Prefereixo mirar les xifres en brut, els valors absoluts. Crec que expliquen moltes més coses, encara que sigui més difícil de fer-ne grans titulars.

M’adscric a l’escola de Daniel Pennac: si un llibre no em satisfà, el deixo córrer. Hi ha tantes obres per llegir que em sembla absurd forçar-me a deglutir un text que no m’atrapi per alguna raó o altra.

De fet, Daniel Pennac ha recopilat els drets imprescriptibles del lector, que val la pena de recordar tal dia com avui:

1. El dret de no llegir.
2. El dret de saltar-se pàgines.
3. El dret de no acabar un llibre.
4. El dret de rellegir.
5. El dret de llegir el que sigui.
6. El dret al bovarisme (malaltia de transmissió textual).
7. El dret de llegir on sigui.
8. El dret d’arreplegar d’ací i d’allà.
9. El dret de llegir en veu alta.
10. El dret de fer-nos callar.

Els fans de les qüestions ambientals ja saben què és la sisena gran extinció: el nostre planeta ha viscut cinc moments en la seva història amb una extraordinària pèrdua de biodiversitat. Ara, patim la sisena. Lògicament, la influència humana és la principal novetat. Amb l’ànim de conèixer millor com impacta la nostra activitat sobre la biodiversitat, un equip de la Universitat de Wisconsin s’ha concentrat en els efectes que hi pot tenir el canvi climàtic.

Cada vegada que s’imposa la moda d’un producte cosmètic o mèdic natural, hi ha alguna planta o algun animal que té el futur compromès.

El concepte de pensament estratègic va fent camí. L’expressió s’usa cada vegada més, però, com sol passar en aquests casos, no sempre se li atorga el significat que convindria. Per exemple, sovint s’oblida que el pensament estratègic és una característica personal. Només es troba en les persones. No hi ha pensament estratègic en les organitzacions sinó en les persones que en formen part. No hi ha pensament estratègic en els plans sinó en les persones que els elaboren.