Ara que ja s’ha acabat la temporada del Barça –penosa segons tots els entesos–, potser val la pena de trobar arguments que en minimitzin el mal gust de boca. D’entrada, podríem relativitzar els mals resultats. De sortida, podríem justificar-los.

La controvèrsia sobre l'expedició d'autors catalans a la Fira de Frankfurt continua. Ara que es coneix la llista d'escriptors que han acceptat la invitació de la Generalitat, es reprèn la vella i irresoluble discussió: qui forma part de la literatura catalana?

La revista Maxim ha tret, com fa cada any, un suplement amb la llista ordenada de les 100 dones més sexis del món. Enguany, el número 52 era ocupat per Kate Walsh, una de les metgesses d' Anatomia de Grey. En un programa televisiu, The Showbiz Show with David Spade, va atacar durament aquest tipus de rànquings.

Mai no havia tingut un pòster del Che Guevara a la meva habitació. Ni, d’adolescent, havia dut cap samarreta amb la seva icònica i lacònica imatge. Desentonava de l'ambient de l'època, esclar, però ja no entenia com es pot lluitar per la llibertat a través de negar-la, amb l’ambigua promesa que ja arribarà més endavant quan s’hagin resolt no sé quantes urgències. Potser vaig llegir Animal farm massa jove i em va vacunar contra les revolucions sostingudes en discursos plens de lirisme però amb pràctiques més pròpies del realisme brut.

El penúltim referèndum en què vaig participar fou el de la Constitució europea. El meu vot fou contrari, però la majoria dels votants va aprovar-la. A França, van fer també el seu referèndum i allà va guanyar el no.

Al desencoratjat no l'atieu.

Ni al fanàtic absurd.

Deixeu-los barallar,

que es destorbin a ells sols.

Són uns versos de Joan Salvat-Papasseit. Del seu primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919).

Semblen escrits en rèplica a tants comentaris que s'han fet des de les últimes eleccions municipals per a justificar l'elevada abstenció a Catalunya.

L'arrencada de Nicolas Sarkozy ha estat fulgurant: a més d'engegar amb un ritme vertiginós, ha sorprès propis i estranys amb la seva gosadia en la formació de govern o en l'elecció dels punts més destacats de la seva agenda política inicial.

α) A les eleccions municipals, els màxims dirigents dels partits copen la pràctica totalitat de les notícies. Com que no poden parlar de propostes municipals –això correspon als alcaldables–, procuren enviar missatges que vagin més enllà d'aquesta contesa. De vegades, veient els temes triats, penses que els falla l'estratègia. Si t'ho repenses, és pitjor; conclous que no els falla l'estratègia, és que no en tenen, que improvisen... Els votants s'ho miren –ens ho mirem– amb una distància creixent, com si ells tinguessin el seu món i nosaltres, el nostre. Universos paral·lels, separats i amb interconnexió molt feble. Els milers de candidats municipals, en canvi, ho contemplen amb l'ai al cor, temorosos que una declaració fora de to d'algun dirigent –que, en realitat, no s'hi juga res– els malmeti la feina de mesos o d'anys.

β) Miguel Sebastián, el candidat socialista a l'alcaldia de Madrid, ha llançat per la borda qualsevol possibilitat –que ja era mínima– de desbancar Alberto Ruiz Gallardón. Sembla mentida que encara es cometin errors tan infantils com el seu al debat televisat de fa uns dies. Ensenyar una revista amb la foto en portada d'una dona amb qui tothom sap que Gallardón ha mantingut relacions personals i preguntar-li per l'Operació Malaya equival a preparar un parany per a caure-hi un mateix de quatre potes. Podia haver preguntat a l'alcalde si l'Ajuntament havia fet tractes urbanístics amb algun implicat en l'esmentada operació. Ara bé, brandar la revista davant les càmeres equivalia a fer pròpies les insinuacions que contenia i això, escenificant-ho d'una manera tan grollera, té sempre un preu electoral més elevat per a l'acusador que per a l'acusat -diguin el que diguin els estrategs de campanya, que ja han demostrat a bastament que no són gaire de fiar.

γ) Fa poc, escrivia aquí que no es podien tancar totes les portes a l'esquerra abertzale, que la presència d'antics membres de Batasuna en llistes d'un partit que rebutja la violència hauria de ser saludada positivament en comptes d'esdevenir una arma acusatòria contra aquest partit. Aquesta setmana, en una intervenció per a mi inesperada, el fiscal general de l'Estat, Cándido Conde-Pumpido, ha fet unes declaracions en la mateixa línia: La llei de partits no ha de servir per a empènyer els 150.000 votants de Batasuna a la violència sinó per a empènyer-los cap a dins del sistema. Hi afegia, a tall de reflexió, que potser l'Estat i la Justícia s'han excedit en l'anul·lació de llistes d'Acció Nacionalista Basca. El fiscal toca el problema de fons i crec que ho fa amb ponderació. Ara bé, la seva honestedat deixa en mala posició el govern Zapatero, perquè reforça la sospita que la seva recent duresa ha estat fruit de la pressió asfixiant del PP i, per si de cas, ha optat per seguir-li la veta: sense arribar a allà on volia l'oposició, però anant molt més enllà d'on hauria preferit quedar-se el govern.

δ) Els responsables de trànsit estan inquiets amb les sentències del Tribunal Constitucional. La màxima instància judicial ha tombat més d'una condemna d'automobilistes per conducció temerària. La doctrina del tribunal –que no qüestiona les multes sinó les penes de presó– és que no es pot enviar ningú a la garjola per infringir el codi de circulació si, amb la seva acció, no posa en perill algú altre. De fet, aquest és el concepte intrínsec de conducció temerària. Malgrat el neguit de les autoritats, comparteixo la visió del Tribunal i, sobretot, participo de la idea que la impartició de justícia no pot ser robòtica. Necessitem jutges ben preparats que sapiguen tractar cada cas amb la individualitat exigida i dictar sentència no pas aplicant asèpticament una mena de taula de preus (tant delicte, tanta presó) sinó usant la saviesa que ha d'amarar el seu ofici.

ε) Sarkozy ha incorporat al seu govern personalitats de l'òrbita socialista. El secretari general dels socialistes francesos s'ha indignat i només se li ha acudit de recordar als traïdors que, encara que ells hi siguin, el govern serà de dretes. Aquesta actitud –que no li és en absolut exclusiva i que pot trobar-se també per les nostres latituds– m'irrita. No entenc que algú pugui anar per la vida fent una distinció tan irracional: jo represento l'esquerra, els meus amics són progressistes mentre siguin els meus amics i tot el que faig és bo perquè està al servei dels desvalguts; en canvi, tu representes la dreta, els teus amics són retrògrads mentre siguin els teus amics i tot el que facis és dolent perquè està al servei dels poderosos. No ho caricaturitzo. Hi ha massa gent –i massa gent de relleu– que funciona amb aquest esquema.

ζ) Una de les primeres decisions de Sarkozy ha estat que tots els instituts francesos llegiran a l'inici de curs una carta que un jove de 17 anys va enviar als seus pares el dia abans de ser executat el 1944 per les seves activitats a la resistència antinazi. No dubto de la seva bona intenció. Com tampoc no dubto de la bona intenció de Zapatero quan, després d'entrevistar-se amb Al Gore, va declarar que enviaria un devedé del documental Una veritat inconvenient a totes les escoles perquè el fessin veure a tot l'alumnat. Bones intencions, però actituds equiparables, en el fons, a la de Musharraf obligant que els textos escolars afirmin que els musulmans són maltractats a l'Índia, a la Chávez reescrivint els manuals d'història llatinoamericana o a la d'Ahmadinejad introduint una assignatura sobre energia nuclear. Tots els presidents d'algun govern –siguin demòcrates o siguin totalitaris– semblen tenir la mateixa temptació: creure que hi ha elements que ha d'aprendre tothom i que, per tant, poden manar a les escoles que els ensenyin. No espero res dels dirigents totalitaris, però aspiro que els demòcrates exerceixin com a tals i renunciïn a orientar personalment els currículums escolars.

η) La misèria en què viu la població palestina és un missatge que ens ha estat reiterat sovint. Resulta, però, que el país està ple de gent armada, que el mercat negre funciona la mar de bé, que pots aconseguir una pistola o un fusell per uns mil euros... Mentrestant, els europeus anem aportant milions a cabassos a l'Autoritat Nacional Palestina. Ja sé que la cooperació internacional no hauria de servir per a exportar els nostres models polítics i culturals sinó per a fornir les bases d'un desenvolupament autònom del país beneficiari. Tanmateix, crec que és perfectament exigible el compliment d'unes condicions mínimes; per exemple, que l'autoritat pública sigui inflexible amb la proliferació d'armes.

θ) L'última trobada oficial de Bush i Blair ha estat un acte volgudament provocador: El món no ens ha comprès, però nosaltres hem actuat segons la nostra consciència, convençuts de la bondat de les nostres decisions i amb el coratge necessari per a governar. Ara, que la Història ens jutgi. Que ho faci la Història perquè els ciutadans i els aliats no sabran fer-ho. Són tan curts de mira, tan espantadissos, que no estan a l'alçada suficient per a valorar correctament empreses d'aquesta magnitud. Per això, cal que sigui la Història qui se'n faci càrrec. No van dir això, òbviament, però van traspuar-ho. Aplaudeixo que els dirigents polítics tinguin ben present la projecció històrica dels seus actes. Tanmateix, crec que no ens convenen aquells que pensin que la seva missió està feta justament per al judici de la història i que, per tant, poden prescindir de la valoració que en faci la gent.

ι) L'exèrcit britànic ha decidit no enviar el príncep Enric a l'Iraq. És una decisió sensata. He llegit algunes cartes de pares de soldats morts criticant-ho, preguntant-se per què els seus fills havien d'arriscar la vida i un membre de la família reial s'ho pot estalviar. Els comprenc en el seu sentiment, però aquesta decisió no protegeix el príncep Enric sinó tots els altres. La seva presència a l'Iraq era un estímul perquè la insurgència realitzés operacions encara més agosarades per a intentar d'abatre tan suculenta peça. Molta altra gent n'hauria sortit força més malparada que el príncep. Igualment, la decisió serveix per a posar en cintura aquest díscol jovenet i fer-li entendre que no té cap privilegi per ser qui és –en realitat, ell havia pressionat i amenaçat l'Exèrcit perquè el deixessin anar a la guerra. Alegrem-nos que, dins d'aquest gran disbarat, algú intenti evitar d'afegir llenya al foc.

Chávez, Morales, Correa… les repúbliques andines van encimbellant electoralment uns polítics que tenen un ampli suport popular mentre són mirats amb recel pels demòcrates europeus (sobretot si es despullen de l’obligació d’aplaudir qualsevol que es proclami d’esquerres i antiamericà pel sol fet de proclamar-se d’esquerres i antiamericà).

α) En el seu comiat, Tony Blair ha intentat justificar per què ha empatanat el seu país a la guerra de l'Iraq. Amb tota ampul·lositat, ha advertit: Si m'he equivocat ho hauran de jutjar uns altres. Jo només puc dir que vaig actuar creient que feia el que era correcte. La frase no és circumstancial sinó que amaga dues afirmacions de calat. Sabent que tots els estudis d'opinió mostren l'elevada valoració negativa d'aquesta decisió per part de la societat britànica, nega que aquest judici sigui vàlid i apel·la al judici d'algú altre, segurament confiant que els historiadors seran més benignes en el futur. En acabat, ens diu que ell en té prou amb haver actuat de bona fe. Abans dèiem que qui fa tot el que pot a res més no és obligat. ¿És vàlid aquest principi en política? Em temo que no. Presumeixo que tot governant actua creient que fa el que és correcte. Per tant, l'únic que puc valorar d'ell és l'efecte d'aquestes decisions correctes. Aquesta justificació, doncs, no pot ser en cap cas políticament exculpatòria.

β) El mateix Blair, en el discurs que va fer a la constitució del nou govern d'Irlanda del Nord, va dir: El procés de l'Ulster porta una lliçó per als conflictes arreu del món i és que només es pot arribar a una pau duradora a través de la política. Se l'ha d'aplaudir per la seva determinació, la seva constància i la seva habilitat per a dur a la pràctica aquest principi i haver encarrilat una pau que ha de ser duradora i reconciliadora. Ara bé, l'èxit de l'Ulster contribueix a sapar la seva credibilitat en el cas de l'Iraq: per què no hi aplicava el mateix principi?

γ) La implicació britànica a l'Iraq ha enfonsat la imatge i ha precipitat el final de Tony Blair. ¿Li podria passar el mateix a Zapatero? ¿Podria donar-se el cas que el principal –per a alguns, l'únic– mèrit del seu govern se li giri en contra? Hi ha una seriosa possibilitat que sigui així. M'ho fa pensar un vídeo que el PSOE ha preparat per a aquesta campanya electoral: s'hi recorda, enmig d'imatges emotives, que el president del Govern va decidir la retirada de les tropes. Recórrer novament a aquest fet per a avalar candidats a unes eleccions municipals pot semblar abusiu. La gent acabarà cansada del tema i començarà a preguntar-se si tan malament està el PSOE que només pot esgrimir Iraq com a trumfo.

δ) Cada vegada que hi ha eleccions se suscita la polèmica sobre els blocs electorals a les televisions públiques (que el temps d'informació de cada candidatura ha de ser proporcional i en l'ordre que correspon als resultats dels anteriors comicis). Els periodistes protesten, no volen que les seves cròniques estiguin condicionades per aquesta cotilla objectiva sinó que responguin al principi més subjectiu de l'interès periodístic. Hi ha sòlids arguments a favor d'una i altra posició. Em sorprèn, però, que els periodistes partidaris de trencar els blocs electorals afirmin que la imposició d'aquests vulnera el seu dret a informar. Sempre havia tingut la il·lusa convicció que el dret era dels ciutadans, el dret a ser informats amb veracitat i sense manipulació.

ε) Les campanyes electorals fan sortir el bo i millor dels polítics, però sovint també emergeix el seu costat fosc. Per exemple, ara apareixen membres d'un partit que donen públicament suport a una altra candidatura. Tothom té dret a evolucionar ideològicament i, per tant, a canviar de vot i de partit. Ara bé, quan això ho fan persones que, fins fa quatre dies, eren representants públics d'una formació i s'adonen de les majors qualitats del rival just després d'haver estat apartats de les llistes, l'aroma és més de revenja que de conversió sincera.

ζ) Que CiU porti als tribunals una pila de llistes perquè fan servir un nom diferent del partit que les impulsa pot sorprendre. Pot sorprendre que ho faci pel fet en si i per la munició fàcil que atorga als seus rivals per a acusar-la d'antidemocràtica, de voler limitar la pluralitat d'opcions. La coalició nacionalista ho nega: diu que no vol l'anul·lació de les llistes sinó que duguin ben visible el nom del partit que les ha confeccionades. En aquest punt, és la coalició qui acusa d'antidemocràtics els autors d'aquesta estrategema destinada a captar vots que mai no rebrien si la gent sabés que la llista és, en realitat, socialista (o d'ERC, o d'ICV). De fet, sembla estrany que un partit no vulgui presentar-se a pit descobert en un municipi. En realitat, totes dues actituds responen al mateix principi: la desconfiança envers el ciutadà. Els que creen marques polítiques alternatives i els que les denuncien pensen el mateix: que molts electors són ingenus i poden ser fàcilment enganyats.

η) L'arquebisbe de Pamplona ha reivindicat alguns partits d'extrema dreta pel fet que són fidels a la doctrina social de l'Església Catòlica. No seré jo, evidentment, qui pretengui qüestionar l'autoritat d'un arquebisbe per a determinar quines formacions polítiques s'adeqüen al magisteri de Roma. Si ell ho diu, així deu ser. Com a ciutadà, però, recomanaria a la jerarquia catòlica una certa reflexió –si més no, a la jerarquia que coincideixi amb les apreciacions de l'arquebisbe de Pamplona. Crec que s'haurien de preguntar per què només segueixen la doctrina social de l'Església uns partits que, al mateix temps, són contraris a la democràcia, als drets humans, a la pluralitat lingüística i cultural… ¿És que la seva doctrina social només és compatible amb una doctrina política totalitària?

θ) Rajoy va visitar Ceuta i, davant un públic propici, va dir que hi era per demanar-los el vot pel candidat del PP a aquella ciutat. La frase li ha suposat l'obertura d'un expedient per part de la Junta Electoral per vulnerar la llei, que prohibeix demanar el vot fora dels dies formals de campanya electoral. És una norma ridícula. Pots demanar el suport, pots demanar l'aval, pot distribuir tota la propaganda que vulguis… l'únic requisit és que no hi aparegui alguna forma del verb votar. És tan ridícul que, a la Rioja, la Junta Electoral ha multat el PSOE per transgredir la norma… amb 30 euros! Com si els ciutadans no sabéssim que, les setmanes prèvies a l'inici formal de la campanya, tot el que fan els partits és justament campanya! ¿No seria preferible que la norma s'ajustés a la normalitat i que deixéssim que els tribunals dediquessin el seu temps a qüestions importants?

ι) Finalment, les llistes de Batasuna no podran concórrer a les eleccions municipals i forals. Tampoc no ho podrà fer l'Acció Nacionalista Basca a moltes circumscripcions: s'ha considerat que la presència en aquestes llistes d'alguns membres de Batasuna és motiu suficient per a anul·lar-les. La fiscalia i l'advocacia de l'estat s'han dedicat a mirar amb lupa totes les candidatures d'aquest partit justament per mirar de trobar-hi la presència d'algun ex-membre de Batasuna camuflat. M'agradaria saber si han tingut el mateix zel a revisar totes les llistes al País Basc del PSOE o del PP. ¿Es pot descartar d'ofici que hi hagi algun ex-membre de Batasuna a alguna d'elles? Aplicant el mateix principi que s'ha seguit amb ANB, ¿no s'hauria d'impugnar aquesta llista d'un partit legalitzat si es donés el cas?

κ) El Kremlin ha decidit destinar una substanciosa partida anual a preservar les tombes dels soldats de l'antiga Unió Soviètica que hi ha repartides per l'Europa oriental de resultes dels combats de la Segona Guerra Mundial. Els governants russos pateixen per l'estat d'abandó en què es troben, ignorades quan no repudiades, per les autoritats d'aquests països. Putin s'indigna i, segurament, té raó. Al capdavall, són tombes de gent que va morir per fer-ne fora el terror nazi –tot i que, potser involuntàriament, també va contribuir a portar-hi el terror comunista. A més d'indignar-se, Putin s'hauria de preguntar per què tants països que han format un bloc molt íntim amb Rússia ara se la miren amb tanta malfiança i hostilitat. A mi, la resposta em sembla prou òbvia, però no ho deu ser perquè el Kremlin aplica una estratègia que reforça la malfiança i l'hostilitat en comptes d'atenuar-la i capgirar-la.

λ) L’Avui relatava el cas d’una parella del Carmel que ha rebut aquest esborrany de declaració de l’IRPF que et prepara l’Agència Tributària amb un resultat inesperat: l’obligació de pagar 600.000 €. És un error evident donats els ingressos familiars. Més enllà de l’ensurt que això pugui representar per la víctima involuntària de la broma, hem d’acceptar que un procés tan complex i complicat com aquest pugui donar peu a errors. La qüestió no és aquesta. La qüestió és que la parella s’ha trobat amb una versió moderna del larrià Torni vostè demà. L’administració tributària no ha començat a atendre-la –ara sí, diligentment– fins que un mitjà de comunicació ha estat disposat a esbombar el cas. Que pugui haver-hi errors és perdonable; en canvi, que s’entretinguin a l'hora de revisar aquests casos que provoquen autèntica angoixa als afectats no ho és gens, de perdonable.

Zygmunt Dzieciolowski és un periodista polonès, autor del llibre Planeta Rússia i d’alguns documentals sobre aquest país (com Miss Gulag continued). El coneix bé, perquè va començar a fer-hi de corresponsal el 1989.

Davant la mort de Boris Ieltsin, n'ha escrit paraules elogioses. Potser de les poques que hi ha hagut. Reconeix que Ieltsin va fracassar, però intenta explicar-ne els motius. Jo els agruparia en dos grans errors: un de concepció i un de tradició.  Els motius són de Dzieciolowski, la síntesi en dos és meva.

α) Deniz Baykal, líder de l'oposició turca, va declarar que, si el Tribunal Constitucional no declarava il·legal la votació per a elegir president que va imposar la majoria islamista sense el quòrum necessari, duria el país a un conflicte molt perillós. Ara, l'acusen de voler influir en els jutges i això, a Turquia, és un delicte que et pot dur a la presó fins a quatre anys. Quasi simultàniament, els dirigents del PP no paren de fer declaracions dient que ETA es presentarà a les eleccions municipals a través d'Acció Nacionalista Basca, quan el Tribunal Suprem ha de decidir què fa. Encara que discrepi de l'estil tan crispat i crispador del PP, sóc partidari que l'opinió política no estigui sotmesa a control judicial. En aquest sentit, la democràcia espanyola és més madura que la turca.

β) Le Pen ha quedat el quart a la primera ronda de les eleccions presidencials franceses. La notícia no és tant el seu retrocés com el fet que uns quants milions d'electors l'hagin pogut votar. Le Pen ha qüestionat l'holocaust nazi, ha aplaudit el règim col·laboracionista i criminal de Vichy, ha fomentat la xenofòbia, ha insultat greument els dirigents dels altres partits… l'han jutjat i l'han condemnat els tribunals ordinaris i continua podent-se presentar a les eleccions. És més: que els tribunals l'hagin condemnat no afecta la legalitat del seu partit, el Front Nacional. A banda de defensar principis escrupolosament democràtics, crec que les institucions franceses prefereixen saber quin suport real té l'extrema dreta abans que amagar-la en l'abstenció forçosa. Aquí, en canvi, perseguim qualsevol candidatura que pugui estar contaminada per la il·legalitzada Batasuna. En aquest sentit, doncs, la democràcia francesa és més madura que l'espanyola.

γ) Fins ara, ningú no ha trobat proves que Acció Nacionalista Basca sigui la tapadora de Batasuna ni un partit de l'entramat que se sol vincular amb ETA. De fet, fou fundat fa més de 75 anys i els seus Estatuts especifiquen el rebuig de la violència. Tanmateix, la fiscalia demana l'anul·lació d'un pila de llistes municipals d'aquest partit per la presència de candidats que, anteriorment, havien militat a Batasuna! O sigui, que si hi ha gent que decideix fer el pas individual d'incorporar-se a un partit que rebutja la violència, no se l'anima a perseverar en aquest camí de remissió personal, sinó que es converteix en una via per a perseguir aquest partit. Tancant totes les portes, el conflicte no tindrà solució.

δ) A partir de juny, la Xina tindrà una nova llei per a disciplinar els funcionaris. Així, qui falsegi dades o destrueixi cartes de queixa dels ciutadans, per exemple, serà despatxat de la feina. Garantir un alt grau d’ètica en el personal de l’administració és un propòsit encomiable. Llàstima que els defensors d’aquests principis s'hagin passat de frenada i pretenguin elevar a norma la pròpia moral. Aquesta llei, a més de condemnar actuacions il·lícites, inclou a la llista de motius d’expulsió actes tan impropis de la funció pública com tenir amant, engendrar més d’un fill, abandonar la família o practicar la superstició. Controlar la vida privada per a valorar la idoneïtat d'intervenir en la vida pública és una temptació que massa sovint es posa en pràctica. També a les nostres latituds: per això, defensar el dret a la privacitat –en tot allò que és lícit– és una exigència democràtica.

ε) La ràpida independència de les repúbliques bàltiques va deixar alguns serrells mal tancats. Un d’ells fou la incorporació dels russos que hi residien a la plena ciutadania dels nous estats. Desconec com ha anat evolucionant el tema, però Estònia ara bull per les protestes irades d’aquesta minoria per la retirada d’un símbol soviètic. Per als estonis, els letons i els lituans, la presència dels russos no era gratuïta, era el resultat d’una política de russificació impulsada pels dirigents de l’imperi soviètic. Per això, ha estat tan difícil d’abordar aquest tema. No dubto que s’hi han produït injustícies i que les autoritats bàltiques han de fer esforços d’integració, però que els russos d’Estònia se sublevin quan es toca un monument soviètic dóna la raó a tots aquells que els veuen com la quinta columna del passat.

ζ) George Tenet fou el director de la CIA en l’època de la invasió de l’Iraq, quan la seva agència afirmava que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva. Ara publica les seves memòries –At the center of the storm– i es distancia de la decisió. Hi assegura que l’afirmació fou treta de context pel vicepresident Dick Cheney, que ell només havia fet un comentari en una reunió i que, en acabat, va veure com Cheney ho convertia en l’argument principal per a justificar la guerra. Per això, li va doldre que, quan les coses es van tòrcer, ell i la seva agència fossin acusats d’haver proporcionat informació falsa per part dels mateixos que havien magnificat i difós el comentari. En política, s'ha d'actuar honestament per dues raons. La primera i principal, per ètica. També, però, perquè no hi ha res que romangui secret indefinidament.

η) Només el 30% dels turcs és partidari d’integrar-se a la Unió Europea. Fa uns anys, el percentatge de favorables era altíssim. Aquest descens és atribuïble a la ràpida millora econòmica del país. En realitat, l'aspiració europeista era d’índole econòmica: estaven convençuts que l’associació portaria la prosperitat anhelada. Ara, constaten que potser poden aconseguir-la des de fora i, per això, es refreda el seu interès. El preu a pagar quant a model polític i social –les reformes reals, que van fent amb comptagotes, sense cap mena de convicció i sota l’amenaça comunitària de trencar les negociacions– és massa elevat. Per la seva banda, a la Unió Europea creix molt significativament l’oposició a admetre-hi Turquia: ja no s'accepta posar en risc la identitat pròpia per tal d'afavorir la hipotètica modernització d'un país islàmic. Abans, la integració de Turquia a Europa podia considerar-se un matrimoni de conveniència. Ara, si es produeix, serà un matrimoni forçat.

θ) Vladimir Putin no es tornarà a presentar a les eleccions presidencials russes; almenys, així ho ha reiterat cada vegada que ha tingut ocasió. En aquest tram final del seu mandat, pot estar escrivint el record que vol deixar de la seva acció política. I sembla que ha optat per llegar una imatge de líder fort. I què és un líder fort en l'imaginari rus? Ho és un líder amb prou autoritat per imposar la llei i l'ordre –i ho demostra designant governadors afins, mantenint a ratlla l'oposició i combatent els oligarques, que tan mala premsa tenen a aquell país. No n'hi ha prou amb això, però. També s'ha de demostrar que és respectat internacionalment, que pot parlar de tu a tu als altres dirigents mundials. I ho demostra, en aquest cas, amb contundents discursos que rememoren la guerra freda o periòdiques demostracions de qui té la clau del gas. Comptat i debatut, tot aquest enrenou podria tenir un motiu tan senzill com aquest.

ι) Bush ha vetat la llei que atorgava més recursos financers a les tropes desplaçades a l'Iraq alhora que imposava un calendari de retirada. El seu argument és clar, diàfan: No té sentit revelar als terroristes quan començarem a anar-nos-en. Vet aquí un dels factors que han menat l'Iraq a una situació de difícil solució: no entendre la naturalesa del conflicte. No hi ha dubte que Al-Qaida ha trobat un terreny ben adobat per al seu proselitisme i tampoc no hi ha dubte que els insurgents empren mètodes terroristes, però veure tot plegat com la mera acció d'una colla de terroristes és d'una preocupant simplicitat. La millor manera de fer fracassar les solucions és no haver trobat encara el problema.

κ) No sé si és gaire normal que la Generalitat hagi difós el vídeo de la presumpta pallissa d'uns mossos a un detingut. No crec que s'hagi de protegir els policies que actuen fora de la llei, però aquest és un cas en mans del jutge, que és qui ha de dictaminar si s'ha produït un delicte o no. Difondre les imatges amb antelació és prendre partit, indegudament al meu entendre. Amb la suspensió cautelar dels mossos implicats i la tramesa de l'expedient a qui té potestat per a resoldre'l, l'actuació del Departament d'Interior hauria estat impecable. Què es guanya, doncs, amb aquesta exhibició? Sóc incapaç d'escatir-ho. D'entrada, el que s'ha aconseguit és que s'obri la veda i qualsevol acció dels mossos sigui observada amb la lupa del recel i del dubte. Quan la policia no és respectada per la població, malament rai.

L'Escola d'Escriptors de l'Ateneu Barcelonès i l'Escuela de Escritores de Madrid van proposar l'apadrinament de paraules en desús. Amb 22.000 participants, el procés va finir pels volts de Sant Jordi i ja s'han fet públics els resultats. La paraula més aclamada en castellà ha estat bochinche; en català, atzucac.

Un aspecte poc considerat de la guerra de l’Iraq és el problema dels desplaçats: s’estimen ja en 3 milions. Un milió dins mateix del país i dos més buscant aixopluc fora, principalment a Síria i a Jordània.

Aquest últim reialme té una població quantitativament semblant a la nostra, poc més de 6 milions d’habitants, als quals cal afegir ara un milió de refugiats iraquians. ¿Us imagineu l’impacte que tindria a Catalunya la presència d’un milió d’iraquians arribats en els 4 últims anys?

α) Chirac abandonarà l'Elisi ben aviat, quan posi fi al seu segon mandat. Deixa la política activa i ha buscat casa. Fins aquí la normalitat democràtica. La anormalitat democràtica és que la premsa senti la necessitat de donar-nos tota mena de detalls d'on i de com serà el seu pròxim habitatge. Què n’hem de fer del que farà amb la seva vida privada quan deixi la política?

β) S'havia anunciat a bombo i plateret que el mot d'ordre de l'actual govern de la Generalitat seria no fer soroll, rentar la roba bruta a casa, minimitzar la publicitat de les discrepàncies... Si és així, com és que els mitjans de comunicació ens informen puntualment d'allò que s'ha dit o deixat de dir en les reunions de govern?

γ) L'Estat espanyol i el Pakistan han signat un acord de cooperació en matèria de seguretat, defensa i lluita contra el terrorisme. Pakistan és un país respectable gràcies a l’actual protecció dels Estats Units. De totes maneres, és el país d'on van sorgir els talibans, té la bomba atòmica i va exportar-ne la tecnologia a Corea del Nord i manté bones relacions amb els grups secessionistes del Caixmir indi (que recorren sense manies a atemptats)... sense oblidar que és una dictadura militar nascuda d’un cop d’estat. Són pecats venials ateses les necessitats estratègiques dels nord-americans. Com ho eren els de Saddam Hussein abans de caure en desgràcia.

δ) L'ex-conseller Andreu Mas-Colell, una de les persones més lúcides d'aquest país, ha fet una afirmació d'aquelles que fan treure's el barret. Li pregunten per què hi ha tan poca transferència de coneixement de les universitats catalanes a les empreses i ell, sincer, reconeix: Potser no tinguem massa coneixement per transferir. La majoria d'universitaris hauria donat la culpa al govern, a les estructures, a les empreses, a la societat... Mas-Colell, sense negar la importància d'aquests factors, prefereix començar per l'autocrítica. Per a transferir coneixement, cal generar coneixement transferible. Brillant!

ε) Ségolène Royal ha reiterat les velades amenaces a la Xina que ja havia fet fa unes setmanes. Podria avalar un boicot als Jocs Olímpics de Pequín si les matances de Darfur no s'aturen. És cert que la Xina té una presència creixent a l'Àfrica, que signa acords comercials amb molts països –seguint pautes molt semblants a la dels estats occidentals–, però fer-la responsable de la pervivència d'aquest genocidi és una forma il·lusa d’intentar d'exculpar tots els altres. Esclar que, per a una certa progressia, és més elegant boicotejar uns Jocs Olímpics que enviar tropes d'interposició.

ζ) La imminència de tenir un president islamista ha fet sonar algunes alarmes a Turquia. Certs sectors mostren la preocupació perquè el país tindrà una primera dama que duu vel. Els seus correligionaris l'han defensada amb arguments democràtics: com a persona lliure, té dret a posar-se vel si ho desitja. Sembla inqüestionable. M'escamna, però, que sigui una d'aquestes pràctiques que els seus partidaris reivindiquen com a dret quan són minoria i que imposen com a obligació quan són majoria.

η) De vegades se'ns diu que tenim un dels nivells d'autogovern més alts d'Europa, que ens queixem per queixar-nos. Ara, la Ciutat de Mèxic, com a estat federal, ha despenalitzat l'avortament. La mesura només afecta el seu àmbit administratiu. Pot haver-hi polèmica sobre la rectitud moral de la mesura, però no n'hi ha cap sobre la capacitat del seu parlament per a adoptar aquesta norma. ¿Podria Catalunya legislar pel seu compte en temes com l'avortament o l'eutanàsia? De ben segur que no. En aquests aspectes, doncs, tenim menys autogovern que la Ciutat de Mèxic.

θ) Balla un article del projecte de llei d'internet, iniciativa impulsada pel ministre Joan Clos. Sembla ser que l'han descavalcat de l'última versió, però ha figurat en alguns esborranys. Què pretenia? Que la societat general d'autors –la simpatiquíssima SGAE– pogués fer tancar webs que, segons el seu criteri, vulneressin drets d'autor. Em sembla bé que es defensi la propietat intel·lectual, però no que es pugui ser jutge i part. Si s'han de tancar webs, que ho dictaminin els jutges, els de debò.

 ι) Jorge Sampaio, l'ex-president portuguès, és l'encarregat per l'ONU de liderar l'aliança de civilitzacions. En la seva primera intervenció, ha dit que vol contenir l'augment de la intolerància i la xenofòbia a les societats occidentals. Això està bé. Llàstima que no hi hagi afegit que també vol contenir l’augment de la intolerància i la xenofòbia a les societats islàmiques.