Fa molt que existeix aquesta paraula al nostre diccionari –és la qualitat que té quelcom no clarament definit. Tanmateix, Clark Whelton, coordinador dels discursos d’alguns alcaldes de Nova York –com Ed Koch i Rudy Giuliani–, va convertir-la en un mot definitori de la nostra època. Com explica a City (número d’hivern del 2011), fa vint-i-cinc anys que observa el progressiu deterioriament dels recursos expressius dels becaris que entrevista.
Hi ha estats que presenten estabilitat i altres que no. La divisió és clara però l’assignació costa més. ¿És estable un país amb un règim autoritari que anul·la qualsevol dissidència i castiga qui se surti de la ratlla marcada? Mohamed al-Baradei, en un article a Newsweek (7-2-2011), assegura que no. I, per mostra, ens assenyala la ràpida caiguda dels dictadors de Tunísia i Egipte quan el poble es mobilitza de debò. Ell parla del món àrab perquè és el seu. Jo, europeu, hi busco semblances amb el col·lapse del bloc soviètic fa poc més de vint anys. L’estabilitat forçada per la repressió és aparent, és pseudoestabilitat. En conseqüència, només la democràcia proporciona una estabilitat genuïna. Fixem-nos, però, que en tots dos casos l’estabilitat la dóna el poble: participant a les institucions en la bona, inhibint-se i resignant-se per por o cansament en la falsa.
Es poden prendre bones decisions polítiques llevant-se cada matí amb uns incommensurables reculls de premsa en què tot sembla greu, urgent i desbocat? Es poden prendre bones decisions econòmiques –siguis polític, empresari o inversor– si et persegueixen tot el dia l’erràtica evolució dels índexs borsaris, les males notícies dels canals econòmics i una pressió implícita –quan no explícita– perquè reaccionis d’immediat? Em sembla que no. I em sembla que això ajuda a explicar la turbulenta crisi financera en què ens han submergit.