Diletant i dissonant
El bloc de Pere Torres
Sóc culte malgrat jo mateix i vet aquí que ja no sé quins pensaments són meus, sorgits pròpiament de mi, i quins he adquirit llegint.
Tota una declaració de principis, extreta d’Una solitud massa sorollosa, una d’aquestes rareres que va escriure el txec Bohumil Hrabal en els anys que el règim comunista va imposar-li el silenci.
El text és el monòleg de Hanta, un obrer que, durant trenta-cinc anys, s’ha passat la jornada laboral fent polpa del paper de llibres desusats i ara li arriba la notícia que una moderna màquina suprimirà el seu lloc de treball. De cop i volta, nota com deixa de tenir sentit allò que ha omplert la seva vida i s’ha d’aferrar a l’únic element d’estabilitat que li queda: la seva petita transgressió. Secretament, ha anat salvant exemplars de les obres que havia de destruir i els ha apilonat al seu apartament. Ara, aquesta biblioteca de peces atrotinades esdevé el seu món, el seu únic món.
M’identifico amb aquest entranyable i desgraciat personatge. Simbolitza un sentiment àmpliament compartit avui: una sensació que el món que hem conegut, en què hem construït la nostra forma d’entendre l’existència, es desfà, s’esmicola. Potser és més una emoció que una realitat: si repassem la història, conclourem que el món sempre ha estat inestable, sempre s’ha estat desfent i esmicolant. Si més no, en els últims segles.
Tanmateix, una primera diferència respecte de temps anteriors és que els canvis d’avui són molt ràpids. I molt erràtics. El desconcert i la desorientació són, doncs, inevitables. Una segona diferència, absolutament més transcendental, és que ens toca de viure’ls a nosaltres.
Com li passava a Hanta, els llibres són, en aquest panorama neguitós, un pràctic salvavides. L’acumulació de lectures a la nostra ment potser no ens dóna les respostes que necessitem, però ens ajuda a construir uns paisatges interiors que ens faciliten el confort, si més no intel·lectual. De fet, tota lectura –per àrida que sigui la matèria i per docte que en pugui ser l’autor– és, en primera instància, una lectura d’evasió.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
una abraçada !.( El passat fou també desconcertant per als qui el visqueren , des que hi hagué escriptura en tenim el testimoni , no creus ?. Carme-Laura.