Diletant i dissonant

L’estiu passat vaig haver de fer un trajecte de quaranta-cinc minuts en un tren de rodalies sense aire condicionat. Un ambient ben poc saludable! De fet, unes senyores grans van haver de baixar al cap d’un parell d’estacions –tenien temps i preferiren, santament, esperar el següent.

Fa anys –no tants, perquè jo ho recordo– els trens es ventilaven obrint les finestres i deixant córrer l’aire. Més endavant, van instal·lar la refrigeració. Fou un pas endavant, aplaudit per gairebé tothom –exceptuo, esclar, fredolics i fredoliques. Posteriorment i com que hi havia gent que obria igualment les finestres i això descompensava el sistema, es va decidir suprimir-les. Ara, els combois, quan estan en marxa, són unes capses tancades, inobribles si no és per causa major. En conseqüència, quan falla l’aire condicionat, es transformen automàticament en una sauna insofrible.

El cas il·lustra molt bé com abordem l’adaptació a nous requisits o a noves prestacions tecnològiques: per acumulació, per actuacions que se superposen a les anteriors, sense repensar el model en el seu conjunt. L’experiència exposada és una anècdota, però revela una pauta massa estesa i aplicada a qüestions força més transcendents; per exemple, la protecció del medi ambient. Està malament dir-ho, però, moltes actuacions efectuades en nom d’una millor qualitat ambiental no ens acosten sinó que ens allunyen de la sostenibilitat.

No em refereixo exclusivament a les actuacions dites “de final de canonada”. Aquestes en són una modalitat, però no pas l’única. Em refereixo a totes aquelles “solucions” que intenten corregir un problema ambiental movent-se per la seva superfície, sense penetrar a les veritables entranyes. Són “solucions” que mantenen vives les causes però, com que dissimulen els efectes, ajuden a tranquil·litzar les consciències. De vegades, fins i tot, serveixen per a vantar-se de ser “molt sostenible”.

Podria posar-ne un munt d’exemples, però em temo que hi hauria gent que s’ofendria en veure-s’hi retratada i tampoc no és la meva pretensió. Em decanto per deixar-ho així, en abstracte, perquè tothom –inclòs jo mateix– tingui l’opció de pensar que són els altres els que incorren en la paradoxa de tenir un discurs molt ben travat i amanir-lo amb actuacions que, en relació al nucli de la qüestió, són pràctiques distraccions –ui, perdó, ecodistraccions…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!