Des de fa molt temps, els països occidentals estan habituats a constatar com s’allarga l’esperança de vida. Només els períodes de guerra han trencat aquesta tendència a l’alça. Per això és tan significatiu que, vivint temps de pau, els càlculs estadístics determinin que els italians nascuts el 2015 tenen una esperança de vida més curta que els nascuts el 2014.[1] És una reducció molt petita, però és una reducció al cap i a la fi.
Els autors de l’informe atribueixen aquest punt d’inflexió als efectes de la recessió: hi ha menys revisions mèdiques, menys vacunació, menys adquisició de fàrmacs, cues d’espera més llargues per a certes prestacions quirúrgiques o d’atenció especialitzada…
Les retallades sempre afecten en algun grau el sistema públic de salut –al capdavall, arreu és una enorme despesa pública i una font constant de desviacions pressupostàries. Per això, la gran pregunta és fins on es pot contenir la despesa mèdica i farmacèutica sense perjudicar els pacients. Òbviament, no hi ha una resposta única sinó moltes, condicionades per la perspectiva ideològica o per l’experiència personal del respondent.
De totes maneres, aquesta varietat de posicions sucumbeix davant les dades: si l’esperança de vida s’escurça és que s’ha tocat os, que s’ha anat més enllà del raonable… Quan l’austeritat passa factura d’aquesta manera, hi ha una conclusió clara: les prioritats públiques s’han trastocat massa.
[1] Cuppini, Laura (2016) Per gli italiani cala l’aspettativa di vita. Metà della popolazione in sovrappeso. Corriere della Sera, 26 d’abril.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!