Recupero un text meu del 27 de març del 2003. Hi confrontava independentisme amb sobiranisme. Hi deia: “L’independentisme busca alliberar-se de la subjugació espanyola. És un enfocament més en clau d’Espanya que no pas de Catalunya. El sobiranisme vol aconseguir l’espai propi de decisió per a totes aquelles qüestions que tenen rellevància per al present i el futur de Catalunya. Té ple sentit sense Espanya, perquè la configuració d’aquest espai autònom de decisió s’ha de definir permanentment i en relació al món.”
Han passat tretze anys, però penso el mateix. Per això, no em causa cap angúnia que veus significatives reclamin que Convergència es defineixi com a sobiranista en comptes d’independentista. Malgrat això, em sembla que ara no ens cal un debat nominalista i, a més a més, si serveix per a alimentar els dubtes sobre el compromís del partit amb el procés de desconnexió d’Espanya, el trobo inoportú.
El gran mal de l’independentisme, del sobiranisme, del processisme… o com vulgui anomenar-se ha estat la facilitat en què s’ha embrancat en debats de matisos com si fossin elements nuclears. Aquests impassos s’han superat sempre perquè era impensable que fos altrament. Tanmateix, han malgastat massa energies, massa temps i massa confiança, que haurien estat molt més útils invertits en altres batalles. Estalviem-nos, doncs, la polèmica sobre si cal dir-se independentistes o sobiranistes.
Això no treu que Convergència es plantegi a quin perfil d’elector vol adreçar-se primàriament. És un interrogant lògic, però no requereix un adjectiu delimitador. De fet, Convergència s’hauria d’obrir a tots aquells que, situats en el centre ampli, no rebutgen una Catalunya independent encara que aquesta no sigui la seva primera opció; és a dir, no hauria de buscar els que volen la independència sinó els que no hi estan en contra.
En una primera instància, el propòsit ha de ser eixamplar la base del sí, fent entendre a aquesta gent que no hi ha espai per a una tercera via que permeti encaixar Catalunya dins d’Espanya sense que hàgim de fer grans i doloroses renúncies en gairebé tots els àmbits, incloses la prosperitat econòmica i la justícia social.
En una etapa posterior, un cop ja independents, la finalitat és que aquestes persones, hagin votat sí o no, sentin Convergència com un instrument a través del qual poden implicar-se en la construcció del nou estat i del nou país.
La clau és trobar la manera d’aconseguir omplir aquest espai d’una manera eficaç; la resta –com dir-se sobiranistes o independentistes– és força secundari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!