Diletant i dissonant

El bloc de Pere Torres

6 de febrer de 2016
0 comentaris

Sobre la competitivitat

J. Bradford DeLong, professor d’Economia de Berkeley i alt càrrec del govern de Bill Clinton, sostenia fa cinc anys que seria preferible parlar de productivitat en comptes de competitivitat. Segons explicava[1], el concepte de competitivitat és perillós per dos motius:

  1. Té connotació de joc de suma zero.
  2. Suggereix que allò beneficiós per a les empreses d’un país també ho és per al país.

Totes dues idees són fal·làcies encara que estiguin ben assentades. Desenvolupo les idees de DeLong (i, per tant, assumeixo els errors d’interpretació).

En un joc de suma zero, només puc guanyar a costa del que perdi un altre. Si estem parlant de vendre, la temptació és abaratir els preus per a atreure el comprador. I només s’abarateix el preu artificialment –arruïnant-se, esclar– o reduint costos –mà d’obra més barata, menys requisits de seguretat, menors exigències ambientals, impostos més baixos… En definitiva, una economia de baix cost porta necessàriament a una societat de baix cost, però no pas perquè sigui austera sinó perquè s’ha empobrit.

L’interès de les empreses, identificat en els temps actuals amb la maximització de beneficis en el període més breu possible, pot passar per deslocalització de centres de producció, plans de contenció de sous, grans retallades de personal, utilització de paradisos fiscals… Tot això pot anar bé a les empreses, però sembla força evident que no va bé al país –ni per a la gent ni per al govern del país.

És aleshores que podem arribar a la paradoxa que l’economia empresarial vagi bé mentre l’economia domèstica no hi va. No és pas un advertiment teòric sinó que en tenim experiència. A començos del segle XXI, abans de la Gran Recessió eclosionada el 2008, les immobiliàries obtenien grans beneficis, alhora que s’allargaven les llistes de joves amb dificultat de trobar un pis que poguessin pagar. Arribaven milers d’immigrants atrets per l’empenta de l’economia, però molts treballadors eren mileuristes o tenien contractes en precari. El sector de l’automòbil irradiava vitalitat, encara que només assolia vendes acceptables quan eren subvencionades amb fons públics. La relació d’exemples pot allargar-se tant com es vulgui. L’economia anava bé, però hi havia massa gent a qui l’economia no li anava bé. Quan aquesta esquerda social perdura i s’eixampla, l’edifici social s’afebleix inevitablement. De fet, la crisi dels últims anys n’ha estat una dura conseqüència.

Els derivats conceptuals de la competitivitat ens menen a situacions com la descrita. Per això, DeLong recomana que la substituïm per la idea de productivitat –una recomanació idèntica a la feta per Paul Krugman a Pop internationalism (1996). El que compta és millorar la productivitat. I com millora la productivitat? Manllevo una expressió comuna: fer més amb menys –un concepte que, d’altra banda, lliga bé amb la sostenibilitat.

Ara bé, fer més amb menys passa per la innovació, per la capacitació del personal, per l’optimació de l’organització, per la flexibilitat en les decisions i l’allargament en la seva perspectiva temporal… Més productivitat et fa més competitiu, però aquí no podem afegir i viceversa. Les maneres més directes, ràpides i fàcils d’esdevenir més competitius no et fan més productiu sinó més pobre.

De tot això, se’n parla poc. I ho entenc. Si ho féssim de debò, s’haurien de retocar massa coses, remoure massa cadires, reconèixer massa errors.


[1] DeLong, J. Bradford (2011) Intelligent economic design. Project Syndicate, 27 de gener.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!