Potser ha arribat l’hora de recuperar la justícia social. Doblement: en el discurs polític i els seus programes d’acció i en la realitat palpable de la nostra societat. Fa massa temps que la tenim abandonada, aparcada, com si fos un valor obsolet, impropi dels temps actuals. L’hem de rescatar si no volem que la cohesió s’esfilagarsi tant que es faci impossible de recompondre-la.
John Rawls deia que els principis de justícia social proporcionen la manera d’assignar drets i deures en les institucions bàsiques de la societat i defineixen la distribució apropiada de beneficis i càrregues de la cooperació social.[1]
La idea de justícia social ha estat absent durant tota la recessió. Aquesta absència s’ha observat en la distribució asimètrica, molt asimètrica, de responsabilitats i, sobretot, dels costos de la maltempsada econòmica. Més que la corrupció, el que ha distanciat, potser definitivament, els actors polítics de la gent ha estat la percepció que no es preocupaven amb la mateixa intensitat pels uns i pels altres. I que, probablement, han estat més protegits pel poder públic aquells que necessitaven menys protecció.
L’amenaça, ara, és que la recuperació segueixi la mateixa pauta: que la distribució de la nova prosperitat també sigui asimètrica i es consolidi una societat cada vegada més desigual. Per això, cal reclamar amb determinació la restitució dels principis de la justícia social. No es tracta d’impulsar iniciatives que compensin el patiment o la marginació d’importants sectors de la població, no es tracta de tornar a valorar el rol central que juguen les classes mitjanes en la cohesió d’un país, no es tracta de sentir compassió… Sense menystenir la importància de tot això, la justícia social va més enllà: obliga a disposar d’un marc institucional –normes i organismes– que combatin preventivament la desigualtat, que evitin el repartiment inequitatiu de beneficis i càrregues, que siguin insensibles als interessos de les elits quan aquests contravenen l’interès general.
Aquesta és la gran reforma estructural pendent. Una reforma simultània en la cultura social, en la cultura econòmica i, sobretot, en la cultura institucional. I no es fa mitjançant bones paraules sinó mitjançant bones lleis.
[1] Ho deia a A theory of justice (1971).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!