Els directius de qualsevol organització que hagi de cobrir un determinat pressupost anual coincidiran en les seves preferències: és molt millor obtenir un contracte de 3 milions d’euros que no pas buscar-ne 300 de 10 mil cadascun. Des d’un punt de vista de rendibilitat de l’esforç, no els ho discutiré pas: té una lògica robusta. Tanmateix, en el camp de la innovació, ens convé optar justament pel plantejament que descartaríem.
L’economia catalana ha de tenir com a pilar bàsic una indústria competitiva a escala internacional, la qual cosa significa una indústria clarament i àmpliament innovadora. Clarament perquè les empreses fan de la innovació un dels seus signes d’identitat. No només innoven sinó que tenen vocació d’innovació. I àmpliament perquè aquesta actitud és general al nostre món empresarial; no queda reservada a unes companyies punteres.
Un propòsit així comporta, ineluctablement, que l’esperit innovador i la seva pràctica penetrin i impregnin l’extens teixit de petites i mitjanes empreses, que és una de les característiques –de les bones característiques– de la nostra economia. No pot haver-hi, doncs, estratègia d’innovació que no contempli aquesta prioritat.
Mirem ara cap als centres tecnològics, les unitats de valorització de les universitats, les oficines de transferència tecnològica… i tot el conjunt d’entitats dedicades a portar el coneixement a la producció. Són aquestes organitzacions –peça clau del sistema d’innovació– les que han d’aplicar la lògica contrària que comentava al començament. Si volen ser eficaços perquè creixi el nivell innovador del país, han d’assumir que els cal fer molts i molts petits contractes amb petites i mitjanes empreses. Esclar que és molt més esforçat, esclar que no llueix tant com segons quins macroprojectes europeus, esclar que requereix molta versatilitat i molta paciència i molta perseverança… però és l’única manera de ser realment útils al país.
La innovació a Catalunya necessita que aquests centres d’intermediació entre els generadors de coneixement i els productors de béns i serveis aportin valor afegit –facin industrialitzable el progrés científic– i se sentin eines i no pas finalitat –s’orientin a l’interès del conjunt i no pas al seu particular. Afortunadament, ja n’hi ha que ho han entès i hi aposten. Això sol ja augura que el nostre nivell com a economia innovadora creixerà en els pròxims anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!