Les continuades revelacions sobre polítics amb diners sospitosos a l’estranger crea un ambient desfavorable als matisos i a les precisions. En ares, però, d’una societat més democràtica i, en conseqüència, menys corrupta, convé distingir molt bé de què parlem quan parlem d’aquests temes.
Intento, doncs, fer aquest exercici:
- Hi ha 180 mil espanyols amb diners a l’estranger –a 200 països diferents–, per un import total de 125 mil milions d’euros. Si més no, aquestes són les xifres conegudes per l’Agència Tributària. ¿És gaire escandalós? D’entrada, no. Tenir diners a l’estranger no és cap delicte: si estan declarats i pagues els impostos que corresponen, qualsevol pot tenir lícitament diners a l’estranger. Fa de mal veure, això sí. I, en l’estat d’ànim actual, quan es coneix algú en aquesta situació, automàticament se li planta una llufa ben grossa i gens amable a l’esquena.
- És injust però té la seva lògica que sigui així: reiterades amnisties fiscals per a regularitzar aquests comptes fan pensar que hi ha una tendència “natural” a ocultar al fisc els diners que es tenen a l’estranger. A l’última, hi ha hagut 29.065 persones físiques i 618 empreses. Tots ells han reconegut que disposaven de comptes que, fins ara, no havien tributat a Hisenda. La pietat amb aquesta gent està menys justificada. Al capdavall, l’omissió dels seus deures fiscal ha comportat que aquells que sí que els assumim hàgim hagut de pagar la nostra part i la seva. I que tots, en general, hàgim patit les retallades dels serveis públics i de les inversions perquè les arques públiques no ingressaven prous recursos. Ens han perjudicat clarament i és just que n’hagin de donar compte, fins i tot públicament.
- No pagar els impostos pels diners ocults a l’estranger no significa que l’origen d’aquests capitals sigui il·lícit, però pot ser-ho, esclar. En aquest context apareix la llista dels 705 –posteriorment, 715– investigats perquè tenen uns perfils personals que els fan més susceptibles de blanqueig de diners. Tanmateix, al punt de partida, l’única certesa és que, per la seva professió o la seva posició, reuneixen unes condicions més propícies al delicte. Ser investigat per això –una acció necessària– no prejutja el resultat i, per tant, convindria evitar de posar aquestes persones a la boca dels llops mentre no hi hagi conclusions prou sòlides.
Vistes aquestes diferents categories, algunes preguntes:
- ¿Cal publicar llistes de comptes a l’estranger, com la famosa llista Falciani sobre els dipositaris al banc suís HSBC? Al meu entendre, no. Ni oficialment per part dels governs ni com a resultat d’un “treball d’investigació” per part dels mitjans de comunicació. Aquestes llistes barregen pomes i peres sense distingir-les: gent que compleix amb les seves obligacions i gent que no ho fa. Responsablement, cal prioritzar la privacitat dels innocents.
- ¿Cal publicar llistes de persones acollides a amnisties fiscals –o qualsevol eufemisme alternatiu que empri el govern? Al meu entendre, sí. Ells mateixos han reconegut que tenien diners a l’estranger en condicions irregulars. Els que paguem els impostos religiosament tenim dret a saber quins “compatriotes” han estat insolidaris amb nosaltres. I, si hi ha lleis que ho impedeixen, cal canviar-les.
- ¿Cal publicar llistes de persones investigades per blanqueig de diners? Al meu entendre, no. És una acusació molt greu. Per això, caldria evitar donar-ne publicitat fins que no hi hagués indicis prou clars, cas per cas, per a actuar-hi judicialment. Una cosa és que se sàpiga que has tingut irregularment diners a l’estranger; una altra que insinuïn que, a més, els has obtingut il·lícitament. Vista la comprensible reacció social contra aquestes persones, no se les hauria de sotmetre a aquest càstig mentre no hi hagi prou evidències de conducta il·legal.
M’agradaria viure en una societat que fos capaç de fer aquestes distincions, tant en la comprensió del fenomen de l’evasió fiscal com en la resposta que li dóna. M’agradaria seguir uns mitjans de comunicació que també saben fer-les i que renuncier a publicar, en nom de l’exclusiva, llistes que no toquen perquè poden fer més mal que bé. Avui, això sembla impossible, però no perdo l’esperança.