N’hi diem economia col·laborativa, tot i que, si volguéssim ser més fidedignes al terme anglès –sharing economy– i a la seva naturalesa intrínseca, seria preferible dir-ne economia compartidora o de la compartició. Tot i que la cultura del bescanvi és molt antiga, les fórmules modernes han irromput amb força en les nostres vides aquests últims anys.
Les reaccions han estat, lògicament, diverses i contraposades. Els amants d’aquesta nova filosofia han acollit amb entusiasme les plataformes tecnològiques que les acceleren i globalitzen. Els negocis desafiats per aquestes pràctiques comercials han alçat la veu contra el que consideren una competència deslleial. Les administracions públiques s’han mogut entre el desconcert per una activitat inesperada, l’atractiu de l’emprenedoria i el recel davant una economia que neix, en la majoria de casos, com a economia submergida.
Se senten veus que demanen mà dura, altres que adverteixen que es tracta d’una onada imparable i que més valdria regular-la. Aquest hauria de ser un debat socialment ampli, però sobretot ben informat, que deixés de banda els interessos a curt termini dels uns i dels altres i minimitzés els prejudicis valoratius. Només així podrem abordar amb prou serenitat les tres qüestions fonamentals d’aquest fenomen emergent:
La fiscalitat.
La garantia de qualitat.
La protecció del consumidor.
No podem admetre que tinguem unes empreses d’economia col·laborativa que puguin fer negocis en unes condicions molt més favorables que l’oferta convencional perquè no han de satisfer les exigències que aquesta té en els tres aspectes esmentats. Mentre no hi hagi un marc que resolgui satisfactòriament aquestes desigualtats competitives, l’economia col·laborativa no tan sols no es podrà normalitzar sinó que serà una activitat sospitosa de jugar amb avantatge per no complir les mateixes lleis que tothom.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!