A més mar, més vela

de Pere Tomic

4 reflexions des del sofà de casa

0
1- De Sèneca a Neró: la por.

“El teu poder radica en la meva por: si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder”, aquesta frase atorgada a Sèneca dirigint-se a Neró cap al 45 dC i recuperada per Jordi Cuixart, s’ha tornat tot un mantra per part de la classe política, fins al punt de sentir-la sovint en intervencions públiques i actes diversos.

Malauradament les paraules no fan els fets i, en un context polític com l’actual on la repressió i les amenaces al moviment republicà són evidents i aleatòries, és normal que polítics i activistes tinguin temor a ser objecte directe de la repressió i per tant, haver-ne d’assumir els costos personals i professionals.

Tenir por és normal. Qui digui que no en té, menteix. I malgrat que és totalment lògic i necessari de tenir-ne (no som uns kamikazes), hem de plantejar-nos si ens podem permetre que guiï i dirigeixi la nostra activitat política.

Si mai qualsevol de nosaltres: polítics, activistes, empresaris, mestres, sindicalistes, periodistes, militants… deixem de dir o de fer alguna cosa en pro de la República per por a les represàlies que se’n podrien derivar, voldrà dir que la repressió ha guanyat.

2- Des de la repressió no es pot governar un país

Els presos i exiliats han de fer política, però no haurien de fer direcció política.

En uns moments tan intensos com els que estem vivint, no ens podem permetre que l’estat tingui segrestats els nostres òrgans de direcció política. No ens podem permetre que les decisions estratègiques es prenguin sota la indignant amenaça d’anys de presó i exili.

Necessitem que representants polítics i socials puguin expressar-se lliurement, sense notar l’alè de l’estat delerós de dictar sentència. Ens cal fer del defecte virtut i aprofitar per crear lideratges col·legiats no unipersonals, capaços de parlar de manera adulta i oberta a la societat i explicar la nova fase del país. Ens hem de preparar per a les mobilitzacions més exigents que haurem fet.

3- Fer de les presons, una flama

Tenir presos i preses polítics, és tan indignant, que el sol fet de tenir-ne hauria de provocar una revolta popular que ho capgirés tot. Malauradament, encara no som en aquest punt i, malgrat no ser-hi, l’autoorganització de milers de persones entorn de les presons demostra una força extraordinària. Un capacitat de creació d’espais de lluita senzillament imparable.

Veient doncs tot aquest potencial, amb l’inici dels judicis al calendari, potser és hora de transformar aquest espai de lluita cap a un espai de construcció republicana, que a partir de la confrontació amb l’estat, sigui una pedra a la sabata que cada vegada li molesti més.

Des del convenciment que només la República farà lliures als presos/es i que l’exercici de la sobirania ens ajudarà a fer-nos una societat millor, potser seria bo de començar a assajar formes de mobilització amb un punt més d’exigència: des de milers de persones ocupant espais de la via pública setmanalment davant de certes infraestructures, passant per enviaments organitzats de correus electrònics a determinats perfils, partit, representants polítics o empresarials, tornar a les obertures periòdiques de peatges, o un llarg etcètera que s’està estudiant en diversos àmbits.

4- Des de la no-violència, ni un pas enrere

La nostra lluita, les nostres lluites compartides, s’han configurat molt majoritàriament des de la voluntat d’inclusivitat i la més estricta no-violència. És precisament aquest un dels elements que fan del cas català, una rara avis entre les lluites d’emancipació nacional i social que coneixem fins al dia d’avui.

L’opció de la lluita col·lectiva no-violenta és d’un consens social indiscutible alhora que requereix d’una resistència granítica. Per això mateix, quan l’estat espanyol a partir de la seva opció de lluita: la violència i la repressió, ens ataca i agredeix, la nostra determinació ha de ser la de no fer ni un pas enrere. No fer-lo, és precisament el que legitima la nostra lluita i ens fa créixer com a col·lectivitat.

Hem de fer del “no passaran” un embat democràtic que ens ajudi a tornar al mandat de l’1 d’octubre, que n’hi ha que volen descafeïnar i oblidar.

Així doncs, des de la comoditat del sofà de casa, aporto per fer aquestes reflexions:

– Tenir por és normal. Però si deixem de dir o fer coses en pro de la República per por a les repressàrlies, voldrà dir que la repressió ha guanyat.
– Des de la presó i l’exili, no s’hauria de fer direcció política. Ens calen liderats col·legiats lluny dels unipersonalismes, que expliquin de manera adulta i clara la nova etapa de mobilitzacions.
– Ens calen mobilitzacions més exigents. Aprofitar la capacitat mobilitzadora entorn de les presons per assajar la desobediència civil organitzada mentre duren els judicis, ens podria ajudar a assajar per tot el que vindrà.

– Resistir les agressions i la violència de l’estat des de posicions no-violentes sense fer cap pas enrere és el que legitima la nostra lluita i la nostra voluntat de ser poble. És aquesta legitimitat la que ens fa créixer col·lectivament.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Que els presos i preses converteix la tardor en primavera!

0

Hi ha temes que fan de mal escriure perquè són delicats.

La capacitat col·lectiva, especialment al nostre país,  d’empatitzar amb el dolor dels altres, sovint s’ha materialitzat en grans mobilitzacions i onades de solidaritat sorgides des de la societat civil, que són molt difícilment comparables amb les de cap altre país europeu.

En termes de política nacional però, aquesta energia col·lectiva dificulta extremadament de poder mirar-se les situacions a vista d’ocell, amb l’objectiu de dirigir-ne el rumb cap a propostes propositives i constructives. És allò del que “l’arbre no ens deixa veure el bosc”.

Amb els presos i preses tinc la sensació que estem exactament en aquest punt: efervescència mobilitzadora sense rumb, amb onades de solidaritat creativa i participativa espectacular, però que queden, malauradament, en poca cosa.

Hem empatitzat tant amb el dolor dels presos i preses i els seus familiars que no hem tingut temps de fer un debat col·lectiu per a reflexionar sobre quin paper han de tenir en el tauler de joc de la construcció de la República.

La injustícia clamorosa i la capacitat de mobilització de la nostra societat civil (organitzada i no organitzada) ha cristal·litzat en centenars d’iniciatives de caire antirepressiu i de suport a les persones preses, fins al punt de convertir els centres penitenciaris en una espècie de centre de pelegrinatge per expressar-hi les ànsies de llibertat, el dol i la ràbia col·lectiva.

Aquestes iniciatives, es poden entendre sobretot, per la manca d’una plataforma transversal antirepressiva que hagi marcat rumb i estratègia, i alimenten sovint la percepció que els presos i exiliats tornaran a casa si existeix una mobilització constant a les presons a través de mil iniciatives: sopars, càntics, concerts, etc…

En aquest sentit doncs,  considero responsable començar a plantejar raonaments dirigits a contraargumentar cert discurs màgic i a dir obertament que els presos i exiliats només seran lliures amb la República i que per tant, la vista d’ocell ens diu que els esforços col·lectius i la capacitat movilitzadora l’hem de dirigir cap aquest objectiu: construir República a partir de la mobilització constant i l’erosió a l’estat espanyol. Hauríem de començar a dir obertament, que en aquest moment de la història, el país no es pot governar ni des de la presó ni des de l’exili, que els interessos de partit no poden passar per sobre de l’interès col·lectiu i que les pors personals, compresibles, no poden pervertir el mandat popular de l’1 d’octubre.

No és fàcil de parlar de segons quines coses, però potser començant a plantejar-les, ens enlairarem i posarem rumb directe cap a les llibertats personals i col·lectives.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les primàries: una oportunitat d’or

0

He vist amb certa sorpresa i amb un punt d’incomprensió com durant aquests últims dies, les brunettes de diversos sectors del republicanisme han saltat contra l’ANC pel fet de consultar als seus associats i associades si estaven d’acord o no, en impulsar unes primàries republicanes de cara a les municipals del maig del 19.

Més enllà de valorar la idoneïtat de la proposta, hi trobaríem arguments de sobres per impulsar primàries o no fer-ho, cal dir que la proposta i els resultats de la consulta (85% de Sís) suposaran una saquejada important a la pota institucional del partits republicans.

Així doncs, coneixent els resultats i un cop analitzades les conseqüències que pot tenir, m’agradaria fer unes consideracions:

Els partits:
Els partits són necessaris.
De fet són imprescindibles i qualsevol posicionament o abrandament amb tuf “anti-partit” està condemnat al fracàs més absolut. Els partits tenen estructures, xarxa al territori, visió global de país i infraestructures que són vitals.

De la mateixa manera que els partits són imprescindibles, també s’han d’adonar que la seva capacitat de representació de la ciutadania ha quedat molt tocada. Molta gent s’ha quedat extremadament decepcionada amb els espectacles lamentables que hem vist al parlament. A més, canvis de discurs i la casi exclusiva preocupació corporativista pels càrrecs, han expulsat a molta gent que ha passat de la confiança a la desconfiança més absoluta.

El context de la representitivitat:
Europa viu una crisis política sense precedents. Si mirem el context político-institucional dels països europeus, veurem que les primàries i les noves formes d’organització política s’estan imposant a la majoria de països: França, Itàlia o els països nòrdics en serien bons exemples.
La ciutadania no es sent representada. Les estructures de partits del segle XX, estan en procés de caducitat. Calen noves maneres d’imaginar la participació i representació ciutadana.

Les primàries:
Oportunitat 1
Els partits que s’hi posin d’esquena de manera unilateral, cometran un error terrible. Això no vol dir que els partits hi participin, però obrir i participar en un debat sobre primàries arreu del país, encara que finalment les organitzacions no s’hi sumin, és una manera d’obrir debats ciutadans sobre com volem ser representats i què esperem dels nostres representants.
Pot ser una oportunitat d’or per escoltar el pols de la gent, més enllà de la visió corporativista que semblen tenir els partits.

Oportunitat 2
A partir del debat, obrir formes de diàleg.
Són evidents les males relacions entre els partits republicans majoritaris. A més, aquesta mala maror al Parlament, es trasllada inebitablement als municipis. Això té molt poc sentit.
I és precisament perquè cal superar aquestes barreres, que escoltar-nos i debatre pot obrir formes de diàleg que ens permetin treballar, arreu del país i en totes les institucions, de manera cohesionada.

Oportunitat 3
A partir del diàleg: compromís republicà
Ens cal parlar i debatre. Però no ho han de fer les cúpules dels partits. Ho hem de fer des dels municipis. Hem de parlar i debatre amb els nostres veïns. Sense posar-nos cap barret. I és a través d’aquestes converses, que hem d’establir un “compromís republicà”: punts bàsics que tots els candidats i totes les candidates a les municipals, haurien d’acceptar abans de les eleccions.
Compromisos amb el país, amb el municipi i també amb la Generalitat i amb el Consell de la República. En definitiva, compromisos que ens permetin, malgrat potser no haver-hi una llista conjunta, tenir als nostres municipis respresentatns compromesos oberta i inequívocament amb la República i amb la ciutadania a qui representen, amb un compromís que va més enllà del que tenen amb el seu partit.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per un front republicà a les municipals de l’any 19.

0
Publicat el 6 de juny de 2018

El moment que viu la política catalana és d’extrema complexitat: la manca de crida institucional en la defensa de la República proclamada al Parlament, la repressió en totes les seves formes, les posteriors eleccions del 21D i el desgavell en la confecció del govern i la posterior acceptació de la legalitat monàrquica, han erosionat no només les relacions i confiances entre partits, sinó que han erosionat també la confiança i paciència de bona part de la ciutadania.

En aquest context, les eleccions municipals de l’any 19 seran necessàriament, un punt d’inflexió politicosocial que pot determinar de manera inequívoca el futur de la República.
Aquesta excepcionalitat, que dibuixa l’horitzó del maig del 19 amb l’objectiu indefugible de fer del municipalisme un cavall de batalla republicà fonamental, té com a conseqüència directa el debat sobre quin paper han de tenir els partits i en quina forma s’han de presentar.

En aquest sentit doncs, caldria debatre col·lectivament sobre quina estratègia s’ha de seguir, sense deixar el protagonisme únic als partits polítics, que com a corporacions que són, defensaran sempre els seus interessos. Aquests dies veiem iniciatives trencadores que desborden els límits dels partits, per exemple, la proposta del Jordi Graupera per l’Ajuntament de Barcelona.

Així doncs, amb l’objectiu d’aportar elements de reflexió al debat sobre la consecució d’un Front Republicà a tots i cadascun dels municipis del principat, voldria fer algunes consideracions:

Un Front Republicà que governi a tots els municipis del país:
Aviat veurem com neix el Consell de la República. Aquest Consell, que formarà part de l’estratègia d’institucionalitats paral·leles, requerirà del màxim reconeixement. Així doncs, quina legitimitat més àmplia podria existir, que tots els municipis del Principat, a través de candidatures unitàries, fronts republicans, reconeguessin a l’uníson la legitimitat del Consell?

Un missatge a la ciutadania:
La ciutadania s’ha empoderat. Malgrat els intents constants de desmobilització fets pel mateix govern de la Generalitat després de l’1 d’octubre, la ciutadania d’aquest país ja no és la mateixa. Està més mobilitzada que mai i reclama també, més que mai, unitat. Una candidatura republicana única, seria una bona resposta a aquesta demanda.

El municipalisme com a exemple de resistència i construcció nacional:
No siguem il·lusos. La legislatura vinent no anirà d’asfaltar un carrer o un altre. Anirà de construcció d’espais republicans des de la institució. Anirà de confrontació amb la legalitat monàrquica. Anirà d’empoderament. Només un Front Republicà que deixi les picabaralles de partits o personals al marge, serà capaç de resistir l’embat de l’estat espanyol.

Potser és l’hora que des de la societat civil es posi, sense por, aquest tema sobre la taula, obrint espais de discussió i debat, considerant totes les opcions per a desbordar els encotillaments de les estructures partitocràtiques. Potser és l’hora que busquem solucions imaginatives per fer un front comú, que estigui co-liderat per tothom i on ningú hi sigui imprescindible.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Sobre eixamplar la base

0

“Posar la reductora al motor i fer un “qui dia passa, any empeny”, ens aboca a la desmobilització popular i per tant, a perdre un tren que hem d’agafar”

Com tothom, no entenc on som ni acabo de veure clar com haurem de desfer l’embolic que entre tots ens hem posat.
Vam passar d’una situació clara i diàfana post 21D, on era clar que l’objectiu de tots els partits era el restabliment del govern legítim, a una situació d’acceptació de la legalitat espanyola, acceptació de l’adulterament dels resultats electorals i l’acceptació de vetos als candidats més votats.
Aquesta situació es converteix encara més inversemblant quan entre el republicanisme s’escampa la teoria de parar màquines amb l’argument de que cal “eixamplar la base”. M’agradaria fer algunes reflexions.

Alguns dirigents polítics, que no les bases, aposten ara per posar la reductora, amb l’argument que no som prous i fer un “qui dia passa dia empeny”.
El posicionament, basat en la voluntat d’eixamplar la base, des del meu punt de vista, parteix d’un error garrafal, que ens pot fet tornar a anys enrere i pot deixar el debat sobre l’assoliment de la República, per d’aquí a 3 generacions.

Per veure aquest perill només cal analitzar què va passar durant els conflictes històrics que van comportar avanços de drets civils i comunitaris:

– Quan Rosa Parks, als Estats Units dels 50, va adoptar actituds de desobediència per lluitar contra les lleis supremacistes, no hi havia una majoria social a favor dels drets dels afroamericans, va ser a partir de la lluita i de la desobediència que es va “eixamplar” la base fins a aconseguir els canvis legislatius que van equiparar els drets de totes les comunitats.

– Quan Gandhi va iniciar la Marxa de la Sal, a l’índia dels 30-40, no hi havia una majoria social a l’Índia que lluités pels drets dels indis i per la independència de l’Índia, però va ser a partir de posicionaments no violents i de desobediència, que la base es va eixamplar, i va tenir com a conseqüència que el Regne Unit acceptés la independència del país.

Aquests són només dos exemples, dels més coneguts, dels centenar que trobaríem. La dialèctica de la història ens demostra, que és només a partir de la lluita pacient però decidida i sense passos enrere, que els drets civils i nacionals avancen.

A casa nostra, la base es va eixamplar el dia 1 d’octubre, quan vam demostrar que anàvem en serio i que estàvem disposats a tot per garantir els drets civils dels ciutadans del Principat. Hem eixamplat la base quan hem sigut capaços de plantejar un conflicte obert amb l’Estat Espanyol.

No entendre això, posar la reductora al motor, i fer un “qui dia passa, any empeny”, ens aboca a la desmobilització popular i per tant, a perdre un tren que moltes generacions hauran de tornar a esperar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Carta oberta als companys/es d’Esquerra

2

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat, és, i ha de ser un dels pilars fonamentals en la consolidació de la República. L’esforç de compactar el partit que va fer Junqueras després de la trencadissa de l’època Carod i la recomposició del partit fins a data d’avui ha estat espectacular. La capacitat d’atreure nous votants, portar-los a l’independentisme i consolidar-los, és una tasca que no els podrem agrair mai prou.
Esquerra vas ser fonamental durant les consultes populars, va ser decisiva a la consulta popular del 9N i va saber mantenir el pols a una Convergència que fins llavors era més fidel als interessos econòmics que als del país.
Sense el treball i  d’Esquerra no hauríem fet pas el referèndum de l’1 d’octubre.

Així doncs, escriure aquest article no m’és gens fàcil. No és gens fàcil perquè respecto moltíssim a la gent d’Esquerra, sovint des de la discrepància, però sempre amb un respecte infinit. Respecto infinitament aquella gent del “sempre hi som”.
Per això, adreço aquesta carta oberta als companys d’Esquerra i l’escric a partir de la perplexitat i incapacitat d’entendre què estan fent, sobretot a partir del 27 d’octubre de l’any 17.

De la llei a la llei, un discurs màgic 
El mantra de la llei a la llei el vau repetir a tort i a dret. A tots els meetings i actes en què vaig venir a escolar-vos el predicàveu. El vau escampar arreu del país, amb un paternalisme que sempre se’m ha fet molt estrany. Sovint, tenia la sensació d’escoltar més a predicadors venent un discurs màgic, que líders polítics preparant a la població per construir una República.

Com pot ser que un partit que ha patit la repressió de manera tant directe com ERC, hagués assumit com a propi aquest discurs? Com pot ser que el discurs de la llei a la llei, es seguís predicant a tort i a dret, sabent que l’Estat Espanyol va ser capaç de fer els GAL, ha estat condemnat per tortures un munt de vegades, va tancar l’Egunkaria i fa servir les clavegueres de l’Estat per destruir a qui no pensa com ell?

No tinc ni idea de la resposta, però si era per la creença que Espanya havia canviat, és un error difícil de perdonar. Si era per accés de paternalisme, és inacceptable.

26, 27, 28 d’octubre del 2017
Tots ens vam posar molt nerviosos quan vam començar a saber que el president volia convocar eleccions. La defensa de les urnes havia configurat una xarxa d’aliances que ens feia forts. Tots vam celebrar la posició ferma d’Esquerra negant-se a anar a eleccions. Tots vam celebrar la posició d’Esquerra de seguir endavant amb el mandat democràtic: la República.
La celebració va durar poc.
Amb l’anunci de l’aplicació del 155 i les eleccions imposades, ERC va ser el primer partit a acceptar-les amb el pretext de “Som els campions de les urnes”.
Com pot ser que només 24 hores abans, hi hagués hagut una negativa taxativa a anar a eleccions i després de l’anunci de Rajoy, s’acceptessin a la primera?
Hi he pensat molt i només arribo a una conclusió, i necessito que algú d’Esquerra me la desmenteixi. Crec que els dirigents d’Esquerra no van preveure l’èxit de l’1 d’octubre. Van veure’s aclaparats per la resposta de la gent. Crec que en veure que la cosa es va anar embolicant, quan en Puigdemont va amenaçar en convocar eleccions, Esquerra creia fermament que les acabaria convocant. Per això van mostrar públicament tanta oposició: els dirigents d’ERC creien que quan en Puigdemont convoqués les eleccions ells quedarien com els únics defensors del mandat democràtic i electoralment ens sortirien molt beneficiats.

Sobre els lideratges, quasi messiànics. 
Fa de molt mal parlar de gent que tant injustament és a la presó.
Però això també necessito que algun company/a d’ERC m’ajudi a entendre-ho. Com pot ser que un partit amb tanta implantació al territori, amb tanta capacitat ideològica i quadres polítics quedi tan desactivat quan el seu president entra a la presó? Com pot ser que un partit d’esquerres, tingui tanta dependència d’una persona? Com pot ser, que un partit que ha patit tant d’exili i presó, no sigui capaç de treure forces de les febleses i entengui que l’Oriol Junqueras només sortirà de la presó quan vegin que Esquerra segueix endavant? Com pot ser que no veieu que en Junqueras és un ostatge i que el fan servir per bloquejar-vos i maltractar-vos? El deixaran lliure quan no en tingueu dependència.

Sobre obediència i desobediència. 
El 155 no marxarà. El bloqueig econòmic no pararà. Les lleis socials no es podran aplicar, i el parlament no podrà legislar perquè s’impugnarà qualsevol iniciativa.
Companys/es d’Esquerra, no compartiu amb mi, que l’autonomia de Catalunya no tornarà a existir? Com és que compreu el relat de l’Estat Espanyol? Com pot ser que torneu a un discurs autonomista de repartiment de càrrecs? Necessito entendre com és que, malgrat fer unes llistes a un parlament autonòmic, posant a la llista gent imputada i senyalada, sabent i coneixent les males arts de l’Estat espanyol, ara no feu un pas endavant per por (sovint personal). Com pot ser que els interessos personals passin per davant dels interessos de la República? Com pot ser que accepteu tan alegrement, des de la mesa del parlament, que s’alterin els resultats electorals d’unes eleccions que vau acceptar?

Necessito respostes. Necessito entendre què us està passant i necessitem que torneu a ser el pal de paller del republicanisme. Em temo, que si no és així, electoralment tornareu a l’Esquerra dels 20 diputats, i això no ens ho podem permetre.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Què hauria de ser l’ANC: aportació al debat sobre el nou full de ruta.

0
Publicat el 7 de gener de 2018

L’ANC, segurament, és l’agent polític més important de la República. Més enllà dels partits, que tenen dinàmiques pròpies i tenen bàsicament una funció legislativa al parlament, l’ANC ha sigut durant molt de temps la punta de llança que va marcar, precisament, part de la dinàmica parlamentària i programàtica dels partits republicans.

Durant els darrers mesos però, el context polític del país ha portat a l’ANC a deixar de ser un agent dinamitzador i pressió cap als partits, per esdevenir un agent de suport a l’acció de govern i parlamentària.

El nou període històric que viurem però, reclama que l’Assemblea torni a esdevenir el referent en la construcció de la República.

Així doncs, el nou full de ruta hauria de fixar la voluntat de preparar el país per a una nova realitat:

-Nou context polític:
Aquesta nova etapa de construcció de la República, hereva d’un gran treball i esforç, requerirà de noves maneres d’organització , co-lideratge, discurs i treball.
Caldrà definir noves estratègies de confrontació cívica amb l’Estat, que hauran de passar per l’obediència a les lleis catalanes i la insubmissió a les lleis monàrquiques.

– Liderar debats socials sobre la necessitat de crear estructures d’Estat:
L’Assemblea haurà de liderar el debat ciutadà i, si calgués donar suport, a iniciatives que permetin crear estructures fonamentals que facin de la República un estat no dependent de les empreses de l’IBEX35.

– Impuls d’un procés constituent que ajudi a ampliar majories:
El debat sobre el model de país que volem, els drets de ciutadania, laborals, socials, etc.. són fonamentals perquè creixin les majories socials a favor de la consolidació de la República. Aquests debats constitutius ajudaran a configurar un mapa mental de la República com a nova realitat.

– Internacional: impulsar estratègies d’agermanament amb altres entitats semblants a l’ANC de països europeus que puguin ser lobbies pels seus propis països.
Teixir una estratègia internacionalista no basada només en mitjans de comunicació i pressió política. Fer un esforç ingent per fer aliances amb entitats culturals de referència dins del gruix de països europeus fent que siguin aquestes entitats les que actuïn com a lobbies dins del seu territori.

– Tornar a posicionar-se com a motor del procés de consolidació de la República, exigint als partits actituds menys paternalistes.
L’ANC ha de tornar a tenir un full de ruta propi que no faci seguidisme del joc parlamentari. Ha d’oferir un full de ruta transparent, honest i exigent. Ha de deixar enrere missatges paternalistes i exigir als altres actors polítics que tractin a la ciutadania com a adults.

– Teixir taules de trobada i coordinació
Darrerement hem vist com han nascuts nous actors polítics, des dels CDR als Docents per la Repúblic. Aquestes noves organitzacions, que sovint són difuses, han creat models de participació i penetració social que no s’havien aconseguit. L’ANC haurà d’impulsar la trobada i coordinació entre tots els actors existents i futurs, sobretot a nivell comarcal i territorial, teixint així el territori i afavorint la consolidació d’estructures que poden ser vitals en la defensa cívica de la República.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I ara, què?

1

Els resultats de les eleccions del 21D han fet història. Lluny de pessimismes que només es poden entendre a partir d’un anàlisi partidista, el resultat dels defensors de la República, amb una participació del 82%, és senzillament d’una contundència incontestable.
En una campanya on les forces monàrquiques han comptat amb un suport econòmic, mediàtic, policial i judicial com mai no havien tingut abans, “només” han pogut situar una de les seves forces com a la més votada del país. Però no tenen majoria, ni en vots ni en diputats. Han pagat el seu fracàs a un preu molt alt.

Però ara, què?

Insubmissió al 155: els republicans s’han de declarar insubmisos al 155 i a les rèmores que en quedaran després de la nova presa de processió. Cal deixar clar, tant des del punt de vista gestual com des del punt de vista pràctic, que després de la revolució dels somriures seguirem amb la revolució dels insubmisos.

Aplicació immediata de les lleis socials tombades pel Constitucional: el nou parlament republicà, haurà de retre obediència al Parlament de Catalunya i implementar de manera urgent totes les lleis socials que ha tombat el Constitucional espanyol. El primer missatge del nou parlament ha de ser la inequívoca aposta per una República de drets socials i col·lectius. Això ajudarà a eixamplar el suport social.

Agència Tributària Catalana, tornar a engegar els mecanismes escapçats de l’Agència Tributària i començar a fer recaptació d’impostos. Demanar a la societat catalana que liquidi les seves tributacions a la nova agència. Començant pels municipis. Fer la primera passa cap a la independència econòmica.

Debat social i procés constituent: iniciar des del Parlament, amb el suport de les entitats civils de caràcter transversal i majoritari, el debat del procés constituent. Iniciant un veritable debat popular de model de país que ens ajudi a definir de quins marcs de convivència i legals ens volem dotar. Portar el debat a tot arreu i a tots els secotors polítics. Mostrar la República com la manera de construir futur.

Publicat dins de General | Deixa un comentari