Després dels anys dedicats a l'astronomia (2009) i la biodiversitat (2010), li toca el torn a la química. Els científics i divulgadors tenen enguany l'oportunitat de contrarestar la mala fama que arrossega aquesta ciència fonamental amb l'ús pejoratiu d'allò químic quan, a la pràctica tot és química. Precisament, l'any no comença amb bona premsa, atesa l'alerta alimentària provocada pels pinsos contaminats amb dioxines a Alemanya. Però només cal pensar que sense els químics que treballen a les agències de seguretat alimentària mai no sabríem que hi existeix un risc, mai no s'hauria alertat a la població, ni s'hagueren retingut els aliments contaminats.
Tot és química. Nosaltres, els nostres pensaments, el món que ens envolta. Per això sobta que grans museus de la ciència (no cal dir noms: aquí gran potser entès en sentit de qualitat o també de volum) paren atenció a la física (la del cosmos o la més propera) i a la biologia (queda molt bé i ens atrau sempre), però obliden el reialme intermedi, la química. Enguany és una bona oportunitat també per als museus per reparar aquest greuge.
En el nostre país la iniciativa institucional més primerenca i ambiciosa la porta l'IEC i tota una sèrie d'institucions que han llançat la celebració des de fa mesos. Hi ha un portal oficial que recull les novetats. S'ha publicat un calendari molt original (Quins elements!) que es pot recollir a la llibreria de l'IEC i s'ha anunciat la publicació del magnífic volum The Elements, de Theodore Gray, coeditat per IEC i PUV, esperem que amb el rigor i la professionalitat habituals. Aquesta comissió organitzadora catalana actua per ara en l'estricte àmbit del Principat i no sabem si estendrà les activitats més enllà. De moment a València, la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València presenta l'AIQ al Club Diario Levante el proper dia 12 i l'Espai Ciència de l'OCCC oferirà exemplars del calendari Quins elements! durant la conferència de Feliu Maseras sobre el Premi Nobel de Química 2010, el proper dia 17 de gener. Més endavant, a partir del mes de març el cicle de conferències mensual obrirà al debat públic aspectes diversos de la química contemporània, com la síntesi química de vida, la química del cervell, la presència de toxines a l'ambient o les respostes químiques a la crisi energètica.
Des de la perspectiva de la bona divulgació, cal esmentar el nou bloc dels activistes de la química gironins. Els precedeix un munt d'activitats, originals, divertides i instructives. CatQuímica.cat serà, de segur, una eina eficaç per a divulgar la química enguany. Com ho serà el web especial que ha inaugurat la revista Nature, amb alguns textos de lliure accés i amb una selecció de les millors aportacions de la recerca més a la frontera. Podeu visitar el web oficial de l'AIQ 2011, IYC 2011.

En un emocionat article a la revista Nature, el bioquímic Gregory Petsko es plany de la desaparició d'alguns departaments universitaris d'humanitats. Save university arts from the bean counters té el precedent a una de les seues columnes habituals a la revista Genome Biology, A Faustian bargain, una carta oberta al rector de la Universitat Estatal de New York a Albany, després de l'anunci del tancament d'alguns departaments d'arts i humanitats, com ara els de Francès, Italià, Estudis Clàssics i Art Dramàtic. Per dir-ho com Petsko, el fantasma del mercat recorre les universitats angloxasones i aviat es deixarà caure també sobre la resta del món universitari. Amb criteris purament mercantilistes, les universitats potser decidiran tancar i eliminar aquelles seccions poc rendables econòmicament. En aquest afer, la rendabilitat intel·lectual i cultural no comptarà. Només l'ajust dels pressuposts.
Cal ser prudents, no obstant, a l'hora d'extrapolar el que passa a Albany i el que podria passar ací, al País Valencià. Després d'anys i panys sense planificació universitària de cap mena, d'haver afavorit (ni que siga per omissió) des de l'administració educativa la proliferació d'ofertes, públiques i sobretot privades (confessionals, per a ser més precís), redundants i sobreres, si es plantegés una racionalització seria una gran notícia. Qui i com la faria, és la gran incògnita: el panorama polític immediat no és gens tranquil·litzador. En tot cas, això no hauria de ser mai el pretext, l'excusa, per endur-se per davant les àrees menys afavorides en un món sotmés a l'imperi del mercat.
Per a Petsko l'arrel del problema és considerar les universitats com un negoci i haver-les deixat en mans dels buròcrates. O pensar que han de ser institucions exclusivament dedicades a la generació de coneixements i les seues aplicacions, no a atresorar el que alguns poden considerar llegats passats de moda, obsolets, sense aplicació pràctica. O haver oblidat que l'únic mercat rellevant per a les universitats és el mercat de les idees.

BioMed Central publica un e-book amb la recopilació de 10 anys de la columna de Petsko a Genome Biology.

La televisió pública basca, pel seu canal ETB2, acaba d'estrenar un programa de divulgació científica que porta per títol Escépticos. Presentat pel periodista Luis Alfonso Gámez té per objectiu el foment del pensament crític i el dubte, «la millor eina per a comprendre el món». En el primer capítol, emés el passat 1 de gener, es fa un repàs a les teories conspiratives que neguen que els humans hagen arribat mai a trepitjar la Lluna. El presentador entrevista diversos personatges (com ara el físic Echenique, l'astronauta Duque, la historiadora Caba) que aporten dades precises i convincents, però també pregunta a gent del carrer, a uns escolars i a un grup d'estudiants universitaris de ciències (en concret de geologia, però sembla que això no fa la diferència). Aquest darrer fragment és impagable: cap dels estudiants reunits a un laboratori accepta que els humans hagen arribat a la Lluna perquè no troben que hi haja prou proves. El fragment entre el minut 10:30 i el 12:47 demostra, cruament, que alguna cosa greu passa en l'ensenyament de la ciència, o en l'ensenyament en general. Podeu trobar el capítol sencer ací. També podeu llegir els comentaris que fa Luis Alfonso Gámez al seu bloc Magonia sobre aquesta aventura televisiva. S'hi refereix en concret al cas com un cabàs de l'opinió dels universitaris. El primer programa, a més, conté un petit homenatge a Hergé/Tintín i el seu premonitori passeig lunar.
El programa està ben fet i promet ser una divertida excursió per la fascinació per les explicacions científiques de la realitat, més suggerents i inspiradores que qualsevol fàbula sorgida de la fantasia més desbordant.

Amb l'horari més fisiològic propi del diumenge, d'habitud coincidesc a la dutxa amb l'espai dedicat a la ciència pel programa matinal de la cadena SER. Avui entrevistaven Jorge Wagensberg a propòsit del seu darrer llibre (que reposa a la meua taula esperant torn). Amb un col·laborador habitual del programa (el físic Manuel Lozano Leyva) Wagensberg ha raonat sobre el contingut del llibre i sobre la visió científica de la realitat. La part més xocant de la cosa ha vingut després de l'entrevista quan, sense solució de continuïtat, han fet un anunci publicitari que semblava ben encastat en la mateixa entrevista: l'ecobola, un revolucionar mètode de neteja, un desafiament a les lleis físiques i químiques. Poseu una bola d'aquestes a la rentadora o al rentavaixelles i no us calen els detergents (els emulsionants que permeten dispersar els greixos en aigua). Bé, si us llegiu la lletra petita recomanen afegir detergent quan teniu moltes taques a la roba!
Sobre el seu mecanisme d'acció no sabria dir quina barbaritat és més divertida: raigs infrarojos (és a dir, calor) i ions positius i negatius que activen (?) l'aigua, uns misteriosos elements d'acció antimicrobiana, un elements alcalins que mantenen l'acidesa de l'aigua (sic), uns elements que eliminen el clor (no havíem quedat que volíem eliminar els bacteris, què fem eliminant el potent element antimicrobià –aquest sí– de l'aigua potable?) i, sobretot, eixe poderós imant de 12.000 Gauss (i tant, que n'és de poderós, com els més potents imants de terres rares!) que "funciona minut a minut per a classificar els elements de l'aigua" (siga el que siga el que vulga voler dir això). En fi, l'OCU té classificada l'ecobola com un dels enganys del 2010, i d'aquesta bola s'han ocupat recentemnt alguns mitjans (com el blog d'El País EcoLab i La Voz de Galicia). Al YouTube hi ha un vídeo instructiu de l'OCU.
Supose que Wagensberg estaria alçant-se en eixe moment de la cadira a l'estudi de ràdio i haurà pogut escoltar l'anunci de l'ecobola i les seues miraculoses propietats. Si la resposta és que la publicitat s'ha de fer fins i tot a costa de l'estafa als consumidors, emprant el llenguatge de la ciència amb clares intencions enganyoses, quina és la pregunta, Jorge?

Un vell amic em desitja un bon any amb un vídeo, vist de fa temps però que ara m'ha fet més gràcia, potser perquè venia embolcallat de bons auguris. Tothom saluda el 2011 desitjant que no siga pitjor que 2010. D'una cosa n'estic ben segur: pel que fa a descobertes científiques, serà millor.

Fa uns dies ens sorprenia la notícia que la ciutat de València rebia del ministeri de ciència i innovació la qualificació de ciutat de la ciència i la innovació, juntament amb altres 29 poblacions. Em declare un complet ignorant sobre els mèrits que pot tindre el municipi regit per Rita Barberà per merèixer aquesta distinció. No serà per la tírria històrica que ha mantingut fins èpoques recents amb la principal universitat pública. Ni pel foment de la investigació científica, el reconeixement municipal als seus actors o el recolzament actiu a les infraestructures. No tinc ni la més remota idea.
Mentrestant, m'entretinc llegint el reportatge que publicava ahir La Vanguardia sobre l'evolució recent de Barcelona i Madrid en el rànquing mundial de la investigació científica a les ciutats. Aquest article de Josep Corbella es basa en les dades publicades en el dossier de Nature al que em vaig referir ací. Les dades mostren clarament que Barcelona és una de les cinc ciutats del món (juntament amb Lovaina, Oslo, Austin i Hefei) que millora més la posició en la llista, passant del lloc 65 al 54 en els darrers 9 anys. La comparació amb Madrid és rotunda (vegeu el gràfic de La Vanguardia reproduït ací al costat): si en l'any 2000 Barcelona i Madrid compartien posició (65ena i 66ena, respectivament), en 2008 Barcelona ha escalat 11 llocs mentre que Madrid n'ha baixat un. En un altre gràfic, el diari reprodueix les dades que Nature presentava en una vistosa animació on s'hi compara quantitat i qualitat de la producció científica. Es veu molt clarament que tot i produir menys (59.473 articles científics davant de 71.022, en 2008), les publicacions fetes des dels centres de recerca i les universitats de Barcelona tenen un impacte major que les emergides de Madrid. L'increment relatiu de l'impacte de les publicacions en el mateix periode ha estat del 25% en Barcelona davant del 12% a Madrid, partint de posicions quasi idèntiques en el 2000.
Què ha passat? Les opinions recollides per Corbella en el reportatge incideixen en l'èxit del model organitzatiu de la recerca catalana, concebut quan Andreu Mas-Colell era conseller d'universitats i recerca, ara flamant conseller d'economia i coneixement. El model de Barcelona no aposta per la pura quantitat (atenent a les dades de l'informe, podríem dir que aquest és el model xinès). La capacitat d'atracció i consolidació del talent que s'observa a la capital catalana no es basa simplement en l'augment de la inversió (necessari però no suficient, com bé remarca Joan Guinovart), sinó com es gestiona aquesta inversió, quins modes de governança es trien, quins sistemes de contractació (allunyats de l'obsolet funcionariat, que no dóna per a més), quines pautes estratègiques i d'avaluació (amb conseqüències, tant si són per a bé com per a mal). Cervells del model, com Jordí Camí i Lluís Torner, alerten sobre la fragilitat del sistema català i dos actors principals de l'obra, Miguel Beato i Luis Serrano, enumeren les condicions per a mantenir el nivell d'excel·lència malgrat la crisi. Els lectors interessats poden fer l'exercici de buscar les analogies i les diferències entre el que diuen aquests científics que cal seguir fent i la realitat de la recerca a la ciutat de València. Una lectura de cap d'any, no sols per a l'alcaldessa, també per a l'inefable conseller Font de Mora, per al no menys inefable Santiago Grisolia (principal manifasser de la ciència valenciana), per als rectors de les universitats públiques de la ciutat, erigides en Campus d'Excel·lència Internacional, si és que, tots plegats, volen fer que València es meresca de debò el títol que tan graciosament li ha otorgat la (també inefable) ministra Garmendia.

Una minoria selecta de catalans i catalanes fan cagar el tió esperant un càrrec institucional dins del nou entramat governamental que presidirà Artur Mas. Hi són tots: els que suspiren encara que siga pel càrrec de caganer i els que seran un dels tres Reis d'Orient. Ho avança VilaWeb i ho dóna per fet Jordi Barbeta a La Vanguardia: Artur (ups! gràcies, Mercè) Andreu Mas-Colell serà el nou conseller d'economia i podria assumir les competències d'universitats i recerca. En diverses ocasions he expressat ací l'admiració i respecte que sent per Mas-Colell, com a economista de prestigi, com a gestor impecable, com a ideòleg de la politica científica que ha fet de Catalunya un país que compta en Europa en matèria de ciència i tecnologia. La invenció d'ICREA, per exemple, marcà un abans i un després en la capacitat catalana d'atracció de talent. Envejada per molts –allò que des d'una perspectiva mesetaria es coneguda com una anomalia del sistema–, copiada per altres, com els bascos, somniada pels valencians que habitem el desert del sud, la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, dirigida actualment amb molt de seny per Jaume Bertranpetit, celebrarà aviat 10 anys d'existència amb el seu fundador bufant les espelmes des d'un lloc privilegiat.

La revista Science s'ha decidit a trencar el que semblava un silenci imposat. Publiquen una entrevista amb Felisa Wolfe-Simon (versió completa ací). Fins i tot, els autors reticents a respondre les crítiques, han fet públic un document on aporten informacions addicionals (però no suficients) en relació als bacteris que suposadament substitueixen el fosfat per arsenat (ara amb el matís de "parcialment"). La revista ha anunciat que a principis de 2011 publicaran una sèrie de cartes i comentaris tècnics. Habitualment, aquests textos passen també la revisió prèvia i són accessibles als autors de l'estudi per a que puguen fer també els comentaris que els semblen oportuns. Esclar que Science se la juga: ha de fer públiques les crítiques rigoroses que poden posar en dubte el seu rigor a l'hora de publicar l'estudi original. Un cas molt interessant de sociologia (i política) de la ciència.

L'alegria arsènica ha durat menys d'una setmana. L'anunci que uns bacteris del llac Mono poden substituir el fòsfor de les seues biomolècules per arsènic, fet per Felisa Wolfe-Simon i altres científics nordamericans fa uns dies, ha trobat una forta onada de crítiques que no ha fet més que créixer cada hora. Les xarxes socials i els blocs han tingut un protagonisme central en la difusió de les demolidores respostes de gent experta en bioquímica o microbiologia. Vegeu el que explica Martin Robbins al seu bloc a The Guardian The Lay Scientist, Curtis Braynard a The Observatory, Carl Zimmer al diari digital Slate i Lisa Grossman a Wired, el microbiòleg Alex Bradley al bloc We, Beasties, el bioquímic José Miguel Mulet a Amazings o la microbiòloga Purificación López-García al web de la Société Française d'Exobiologie. El diari Público es fa ressò de la crisi (potser dels pocs mitjans generalistes que ho han fet després del llançament triomfalista i acrític de fa una setmana).
La professora Rosie Redfield es va avançar a tothom amb uns dubtes molt seriosos al seu bloc RRResearch. Redfield ha enviat a Science una carta on assenyala alguns dels problemes metodològics que pot tenir el treball Wolfe-Simon i que ha fet pública en el seu bloc; també Redfield demana disculpes a Felisa Wolfe-Simon per la tergiversació de les seues opinions per part d'algun periodista.
De manera resumida, les principals crítiques al treball de Wolfe-Simon i altres es centren en la metodologia emprada, tant per a purificar els components cel·lulars pretesament reconvertits per l'ús d'arsènic en compte del fòsfor habitual, com per a les anàlisis utilitzades per a demostrar això. Al capdavall, totes les dades publicades són indicatives o indirectes, però gens concloents. O siga, l'explicació més simple (la navalla implacable d'Occam) continua sent que les biomolècules dels bacteris crescuts en arsenat, són convencionals.
Hi ha, de primer, un argument microbiològic. Els autors reconeixen que els cultius "en absència de fosfat" en realitat ho són "en presència" de quantitats molt petites de fosfat (de l'ordre de μM). Però la vida terrestre, des dels seus inicis, s'ha obert pas en un planeta on el fosfat a l'abast és molt escàs. La selecció natural ha triat els mecanismes més eficaços per captar quantitats ínfimes de fosfat, com ara a l'aigua de mar, gairebé mil vegades menys que les presents als experiments del laboratori de Wolfe-Simon. Per tant, és perfectament possible que en les condicions que es consideren "absència de fosfat", els bacteris s'espavilen en captar la misèria de fosfat que hi ha al medi i puguen sobreviure-hi sense cap problema.
Hi ha també un argument químic: els derivats orgànics de l'arsenat són molt làbils, tenen una durada molt curta. Entre altres estudis fonamentals hi ha el publicat el 1984 per científics del CSIC on es demostra que els components del DNA basats en arsènic tenen vides mitjanes de menys d'una hora. Els bioquímics que tenen experiència amb aquests tipus de composts es pregunten, amb raó, com s'ho faria una cèl·lula per estabilitzar molècules tan fràgils. Els autors de l'estudi només proposen mecanismes desconguts. Però el que és més remarcable és que el mateix estudi conté una prova contundent contra la principal conclusió de les investigacions. Si el DNA es basés en arsènic i no en fòsfor seria impossible obtenir-lo i aïllar-lo com mostren a una de les figures del treball. El mètode convencional d'extracció de DNA (basat en l'ús de cloroform i fenol per separar impureses) deixa el DNA en solució aquosa, un ambient que faria miques el material genètic si es basés en arsènic en lloc de fòsfor.
Hi ha, finalment, la manca de dades i observacions directes d'allò que afirmen els autors. Hauria estat senzill tècnicament, i força barat, analitzar amb rigor les molècules presents al bacteri i demostrar les noves estructures que els autors postulen. Avui en dia, analitzar la totalitat de components cel·lulars de massa molecular petita pot costar menys de 100 dòlars i està a l'abast de qualsevol laboratori mitjà, ja que moltes empreses i institucions compten amb l'instrumental adequat per fer-ho. Per què no han mostrat dades clares i convincents que les molècules contingudes en les bacteris crescuts en arsenat (i una miqueta de fosfat, ep!) incorporen en les seues estructures l'arsènic en lloc del fòsfor? Torne a dir-ho: amb el nivell tecnològic d'avui, és molt barat i molt senzill.
És evident que Science l'ha espifiada en acceptar l'article en l'estat actual de la recerca, definitivament prematur. Calia demanar als autors més experiments (amb més controls!), més anàlisis, més dades directes, per recolzar una afirmació tan extraordinària, tan novedosa que, de confirmar-se, en efecte, faria reescriure una part de la bioquímica i eixamplaria els nostres horitzonts biològics a altres reialmes químics més exòtics. Però hi persisteixen els núvols de dubtes sobre com s'ha gestionat tot l'afer. Quines crítiques i observacions feren els tres revisors que habitualment, de manera anònima i suposadament experts en la matèria, esbudellen el treball abans d'autoritzar-ne la publicació? Una revista amb un prestigi merescut com Science, ha cedit a d'altres tipus d'interessos, més enllà dels científics i acadèmics, o a pressions a l'hora de decidir tirar endavant amb aquesta publicació? Com afecta tot aquest afer a la credibilitat de la revista i dels científics que han recolzat i patrocinat la publicació? Quina responsabilitat té la NASA, els seus funcionaris i les seues connexions amb l'entramat federal, amb el fet evident de la relaxació dels controls de qualitat de la revista? Com acabarà la història, amb una publicació ben triada de crítiques demolidores en la mateixa revista (com sol ser habitual en altres casos) o amb la retirada de l'article (quan es demostra que un estudi té defectes fabulosos o resultats irreproduïbles)? Quins seran els efectes sobre la comunitat de l'anomenada astrobiologia? Tindrà conseqüències sobre el finançament de projectes que sí que són seriosos però que altres científics, interessadament o no, poden voler confondre amb aquest escàndol, ara que van mal dades per a la ciència en general?
Massa incògnites. Però, a poc a poc, se sabrà tot. I, si no, que algú invente el Wikileaks de la ciència i en revele tot el que hi ha al darrere d'aquest trist assumpte i la crisi de confiança en el sistema acadèmic i científic que pot generar.

Actualització 13 de desembre. El seguiment de tota la polèmica per The Guardian, amb actualitzacions continues.
Article de Dennis Overbye a NYT.

¿Come transgénicos?

Como transgénicos. Me gusta mucho el maíz y es casi inevitable.

¿Come con dudas sobre su seguridad?

Sin problemas. Pero no importa si la ministra come o deja de comer transgénicos.

Una vegada escoltada la conferència de premsa i llegit l'article anunciat amb tot de flaixos mediàtics, cal dir, abans de res, que es tracta d'una descoberta molt remarcable des del punt de vista de la bioquímica però no és una revolució científica, com hem escoltat al Telenotícies Vespre de TV3.
Felisa Wolfe-Simon i la resta de l'equip han aconseguit cultivar un bacteri a partir de fangs del Mono Lake amb la particularitat que poden substituir el fosfat (un requisit nutritiu de totes les formes de vida conegudes) per arsenat. L'arsènic, un element proper al fòsfor en la taula periòdica, és ben conegut per l'efecte tòxic (precisament perquè pot substituir el fòsfor a la cèl·lula i produir danys). També es coneixen bacteris que metabolitzen composts d'arsènic. Però la troballa d'avui va més enllà: els investigadors donen pistes sobre la possible substitució, quasi completa, del fòsfor per l'arsènic en els components cel·lulars, especialment, el material genètic. Dic donen pistes perquè falta molt feina per fer i em fa l'efecte que la revista Science ha relaxat una mica el rigor per passar una notícia força impactant. Se'ls podria haver exigit unes dades més precises sobre els compostos concrets que contenen l'arsènic. Les tecnologies actuals ho permeten amb una gran sensibilitat. I la NASA no va mancada de tecnologia. D'altra banda, tot aquest treball té una rellevància tangencial amb l'assumpte de la vida extraterrestre.
Per cert, el bacteri que han estudiat, anomenat GFAJ-1, pertany a un grup ben convencional de microorganimes, els proteobacteris, com mostra la filogènia que publiquen com a material complementari (la fletxa vermella assenyala el llinatge d'aquest bacteri, immers entre un munt de bacteris coneguts per la ciència). De fet, el grup dels proteobacteris és dels més exhibicionistes pel que fa a virtuosisme metabòlic.
Ací l'únic exotisme apreciable és la parafernàlia mediàtica. Perquè GFAJ-1 és una demostració d'una cosa ja sabuda: la increïble capacitat d'adaptació de la vida als més diversos i estranys ambients. El GAFJ-1 creix millor amb fosfat, però sobreviu amb arsenat. És una bona notícia per a la bioquímica, sens dubte, pel que significa d'eixamplar el nostre horitzó químic de la vida (no la natura profunda del fenomen biològic, només la recepta d'ingredients). És, tanmateix, una notícia que ens diu ben poca cosa de la història antiga de la vida i, molt menys, del seu enigmàtic origen. I de la vida extraterrestre... ens caldrà seguir imaginant-la.

Podeu llegir la notícia en VilaWeb, en la secció on el director convidat va deixar més empremta. L'accés a l'article original i al comentari de l'Elisabeth Pennisi requereix subscripció a la revista Science. Dani Martínez fa un comentari encertat al bloc Bio-Xano.

Per la xarxa flueixen les primeres filtracions sobre la troballa anunciada per NASA fa uns dies. En mitja hora acaba l'embargament de la revista Science i es celebrarà la roda de premsa que es pot seguir per NASA TV. Les primeres informacions fiables ja es poden llegir a The New York Times, The Guardian, BBC i Nature News. Un humil bacteri trobat al Mono Lake de Califòrnia centra l'estudi que ha desfermat l'entusiasme mediàtic. El director convidat de VilaWeb, Martí Domínguez, ha expressat el seu característic i sa escepticisme a la columna 'Show' NASA.

VilaWeb celebra aquesta temporada el seu 15è aniversari. I, entre altres mogudes, ha convidat quinze persones a dirigir per un dia el diari electrònic. Avui és el torn de Martí Domínguez, entomòleg destre, escriptor pluripremiat, director de la magnífica revista Mètode i professor de periodisme científic a la Universitat de València, molt respectat pels seus estudiants (en els temps actuals, us assegure que aquest és el tresor més preuat d'un ensenyant).
La tasca professional de Martí, nét de l'il·lustre periodista valencià Martí Domínguez Barberà, no pot expressar-se en poques línies. El vaig conéixer quan ell estudiava biologia a la Universitat de València i jo era un incipient professor de bioquímica. Però he seguit la seua evolució literària i periodística i estic convençut que avui VilaWeb, que d'habitud és conduït amb destresa, té un timoner de luxe. La sensibilitat literària i artística, la dèria per la il·lustració, l'amor per la natura i per les explicacions i els debats científics, la ciutadania tossuda, moltes vegades emprenyada amb la crua i desgraciada realitat valenciana, d'alguna manera traspuaran l'edició d'avui de VilaWeb.
Martí, tanmateix, no arribarà a cuinar una notícia científica que es llençarà aquesta vesprada des de la NASA, una descoberta que potser ens farà reflexionar sobre la vida terrestre (o extraterrestre, vés a saber) però que de segur reobrirà el debat sobre les polítiques comunicatives de les grans corporacions tecnològiques i de les revistes que marquen les modes científiques, especialment en temps de crisi. Matèria de primera qualitat per a una ment inquieta, aparentment incansable, com la de Martí.

Fa deu setmanes que va començar el curs i en alguns centres d'educació valencians els estudiants han estat, des del primer dia, sense professors d'algunes matèries perquè la Conselleria no contracta substituts, per exemple, per a professors que estan de baixa. Mentrestant, el professorat que hi treballa carrega amb les queixes d'alguns pares i, el que és més increïble, veuen retallat el seu sou perquè la Generalitat té la caixa buida i els bancs ja no li fien més. Una mostra de la desesperació del govern de Camps davant del dèficit imparable que ha generat la seua política insostenible és la notícia que avui publica El Periódico, València s'estavella, i que s'acompanya de l'editorial Camps & Ecclestone.
A la fotografia, un aspecte de la darrera (?) carrera de fórmula 1 a València (foto de Miguel Lorenzo).

La tragèdia dels saharians, ara dels que viuen en el seu país ocupat, se'ns fa present gràcies a la tecnologia digital. Tot el bloqueig informatiu és inútil en la societat en xarxa. Vilaweb (quinze anys ja! congratulacions) ens informa i beu de blocs i vídeos desats a internet. Com aquest:
 
No calen comentaris.
Avui a les 19h anirem a protestar davant del consolat marroquí de València.