La vella i la nova biologia sintètica

No vull que acabe l’any sense fer un petit homenatge a Stéphane Leduc i el seu llibre La biologie synthétique. Fins avui, el terme “synthetic biology” ha estat emprat en 2.177 ocasions en publicacions científiques (segons el buscador Scopus). Però d’aquestes, només 10 corresponen a treballs anteriors a l’any 2000. De fet, la primera vegada que es registra és en la ressenya del llibre de Leduc que un misteriós W. A. D. publicà en la revista Nature en 1913. És evident que el segle XXI ha començat amb un furor desmesurat per això de la biologia sintètica.
Però tornem per un moment a Leduc. Aquest metge nascut a Nantes el 1853, estudià física i medicina a París i des de 1883 fou el primer profesor de física a la facultat de medicina de Nantes, on romandrà fins jubilar-se en 1924. Tota la seua carrera científica gravita al voltant del paper de les forces físiques en la biologia i la medicina. Sembla que fou un gran ensenyant, molt eloqüent i hàbil en l’ús d’experiments i demostracions a l’aula. També practicà la medicina hospitalària i és reconegut com un gran higienista. De fet, descobrí l’origen de l’epidèmia de còlera de 1884 i, com a vicepresident del consell d’higiene de la regió, tingué un protagonisme destacat en la lluita contra les malalties infeccioses, sobretot el tifus i la tuberculosi. A banda dels seus interessos en les investigacions biofísiques i l’efecte de les forces mecàniques i de l’electricitat sobre el cos humà, una bona part dels seus esforços s’adreçaren a l’estudi del comportament físic i químic dels líquids i minerals que podien informar sobre la vida, les seues singulars propietats i el seu origen. La fotografia científica tingué ací un lloc destacat, perquè els llibres de Leduc estan molt ben servits d’imatges. I no ens deixen indiferents totes les edificacions químiques que tractaven de simular els fenòmens vitals. Fruit d’aquestes recerques és el llibre que avui recordem, editat per A. Poinat a París el 1912. És un llibre preciós, amb més de cent imatges, on Leduc presenta els seus resultats sobre la fabricació de vida i on fa aquella rotunda i definitiva pregunta que posa contra les cordes el vitalisme: En quoi est-il moins admissible de chercher à faire une cellule que de chercher à faire une molécule? (p. 14).
Vist retrospectivament ens pot semblar un disbarat tot el programa de recerca de Leduc. Com també el del dels plasmogenistes, amb el lideratge del mexicà Alfonso L. Herrera. No obstant això, posats en el seu context, tots aquests autors perseguien un objectiu legítim d’explicació de la vida en un marc estrictament naturalista. Foren confrontats amb passió tant per científics que ja ho consideraven com una aproximació massa naïf a la complexitat de la vida que emergia davant dels ulls dels primers bioquímics, com per aquells que, arrossegats pel vitalisme, preferien buscar refugi en la no-explicació d’una força misteriosa que impregnava la vida i que la feia inescrutable i, per tant, impossible de sintetitzar en el laboratori. L’historiador Jesús Català i jo ho vam presentar com un preludi prematur de l’efervescència actual en un article que titulàrem The Renaissance of Synthetic Biology. Ara, quan hi ha un entusiasme col·lectiu vers la possibilitat de redissenyar els circuits metabòlics i reguladors de les cèl·lules, observem que una cosa són les intencions i els anhels i un altra de ben diferent, la realitat, crua i dura, de la complexitat cel·lular. D’aquesta encara avui arrapem una fina capa superficial i intuïm que la naturalesa intrínsecament fluïda i molla de la bioquímica, fa molt més difícil d’assolir un ideal enginyeril de la modificació de la cèl·lula. Amb el company Manuel Porcar hem discutit recentment fins a quin punt els discursos de la biologia sintètica estan sent confirmats pels fets tangibles dels resultats publicats. En l’article Are We Doing Synthetic Biology? proposem restringir molt més l’ús d’aquest terme que fins ara i convidem a un bany de realisme respecte als avenços produïts en els darrers anys. No tot el que s’etiqueta com biologia sintètica ho és realment. En la majoria dels casos continua sent una enginyeria metabòlica, molt refinada això sí, però mancada dels ideals del redissseny programable, fiable i previsible, que esperen els enginyers entrenats amb màquines artificials. Les cèl·lules tenen els seus capricis, modelats per la selecció natural, que les fan robustes però tremendament flexibles. Això que sembla una contradicció és la clau més decisiva de la supervivència i alhora un mal de cap fabulós i un fracàs assegurat per a l’enginyer que ho ignore.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *