El buit del temps

El bloc de Juli Peretó

1 de desembre de 2012
Sense categoria
2 comentaris

Saber ciència és perillós

El proper dimarts 4 de desembre es reunirà el ministre Wert amb els consellers d’educació per presentar la nova proposta de reforma educativa. Tracta el ministre de convèncer almenys als consellers del seu partit (amb els qui ha passat aquest cap de setmana d’exercicis espirituals a Toledo) que tampoc abraçaren entusiasmats la versió anterior de la Lomce (Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa).
És normal que tot el món es posicione davant de les intencions explícites del govern de Rajoy de recentralitzar (també) l’educació. Vaja, allò d’espanyolitzar (sinònim d’homogeneitzar) tots els xiquets. També és normal que el govern de dretes tracte d’aprofitar per esborrar les suposades petjades ideològiques dels executius socialdemòcrates. Perquè aquestes són terres on l’educació no és un tema de política d’estat amb majúscula sinó objecte de desig de manipulació partidista i d’adoctrinament.
M’assabente, confesse que per casualitat, parlant amb una professora d’ESO que fa d’amfitriona de la meua xerrada a un institut per la Setmana de la Ciència, que l’assignatura Ciències per al Món Contemporani (CMC) que actualment cursen els joves de primer de batxillerat (tots, incloent-hi els que han triat les humanitats) desapareix per art de la reforma Wert. Bussege per la xarxa i em sembla que estem davant d’un despropòsit descomunal que, fins i tot, potser no siga del tot aliè a l’enorme i barroera manipulació política que hi ha darrere d’aquesta reforma.
Per començar em trobe amb la legítima mobilització dels filòsofs que s’escandalitzen pel retrocés de l’ensenyament de les seues matèries, com ara la desaparició de l’assignatura d’ètica. Però resulta que la Red Española de Filosofía (REF) recentment constituïda per acadèmics de la universitat i del CSIC, troba “fonamental” la supressió de la CMC per fer-li lloc a l’ensenyament de la filosofia en primer de batxillerat (vegeu punt número 3 de la carta pública enviada al ministre). Els arguments i la lògica de la demanda són totalment indignes d’uns professionals de la filosofia i potser amaguen altres raons inconfessables en un món on resulta evident que l’analfabetisme científic de la societat pot ser catastròfic. De fet, en una tribuna publicada a El País el 25 de novembre es guarden molt de fer explícita eixa insòlita demanda de supressió de CMC. S’equivoquen rotundament aquests filòsofs si creuen que CMC equival a una filosofia o història de la ciència o la simple exposició d’això conegut com “ciència-tecnologia-societat”. O si realment pensen que ells estan capacitats plenament per impartir els continguts de l’actual CMC. Alguns pensen que la filosofia està moribunda en el món actual. I els filòsofs de la REF pensen que la solució al seu problema d’irrellevància en l’ensenyament passa per matar l’educació científica? No anem bé.
La manca de continguts científics entre les matèries comuns del batxillerat ha estat denunciada (per exemple: Un bachillerato científicamente analfabeto i ¿Un país de espaldas a la ciencia?) i resulta sorprenent que l’encarregada de liderar el projecte de reforma siga una científica: Montserrat Gomendio, membre del CSIC que va ser directora del Museu nacional de ciències naturals de Madrid. Però al final trobe l’entrellat de tot plegat: resulta que la principal associació de pares catòlics ha denunciat des de la seua delegació andalusa que CMC és més perjudicial que la famosa Educació per a la ciutadania “pels seus posicionaments bioètics molt definits” (sic). I el diputat del PP Eugenio Nasarre considera que CMC és “una assignatura extravagant”. La fal·làcia és dir que els seus continguts ja s’impartiran en les assignatures específiques quan aquestes (totes: la física, la química, la biologia o la geologia) desapareixen de la formació general i fonamental i quan CMC presenta uns continguts bàsics (amb totes les limitacions que vulgueu) per a tots els estudiants, siguen de ciències o de lletres. Eixe ha estat el principal mèrit d’aquest intent modest (i fugaç si no hi ha una reacció urgent i eficaç) d’incrementar la cultura científica.
En resum, la dreta catòlica retrògrada considera que ensenyar ciència és perillós. Uns filòsofs pensen que poden salvar la seua disciplina eliminant l’educació científica general. I el ministre Wert i la secretària d’estat Gomendio estan fent-los els deures molt bé. Un ridícul mundial més a afegir al ja espès currículum de la marca España.

  1. El que es considera realment perillós per aquesta mena de gent, és aprendre a pensar.

    I la ciència, en part, ho fa. I més que ho faria amb altres enfocaments.

    La filosofia també pretén ensenyar a pensar, però tal com es fa actualment ―i també fa 40 anys― ho aconsegueix poc per dos motius:

    • Un èmfasi  en la història de la filosofia, que per a molts alumnes acaba en un conjunt de dades força inconnexes però necessàries per superar l’examen.

    • Manca d’enllaç entre l’assignatura, el món real, i els referents culturals que puguin tenir els alumnes.

    Aquest segon punt també és cert per a l’ensenyament de les ciències, però tinc la sensació que en aquest cas és molt més fàcil de superar. De fet, quan ideo activitats per “ensenyar a pensar”, són molt majoritàriament de l’àmbit matemàtic*, ja que en altres es necessitaria una cultura prèvia que normalment no es pot suposar en els destinataris de l’activitat.

    Fins i tot en camps més humanístics ―on també he ideat alguna activitat adreçada a pensar**―  sovint cal una sistemàtica i un anàlisi de dades que té força de matemàtica, encara que sigui de matemàtica elemental.

    La meva conclusió potser tòpica, és que un ensenyament de “ciències” capacita molt més per entendre les “lletres” que recíprocament… cosa que no vol dir en absolut que les humanitats no siguin essencials.

    Tornant a la idea inicial dels perills d’aprendre a pensar, el “sistema” ha aconseguit tant imbuir a la gent la idea que, en proposar alguna activitat en aquest sentit per a adolescents, la resposta molt majoritària de famílies i d’ensenyants és: «els nois no tenen temps per això, ja van prou carregats»

    I em pregunto aleshores: i les classes extra d’anglès? I els esports? I algunes expressions artístiques?

    Per això sí que hi ha temps? D’acord que també són importants aquests temes, però pensar encara ho és més, sota el meu modest punt de vista.

    Entre els alumnes, la resposta més habitual —imbuïda també pel “sistema” imperant— és: «a mi, això, no m’ho han ensenyat a fer». Com que si el que queda fora del currículum fos gairebé el no res.

    Ja m’ho va mostrar la meva filla quan amb 18 anys i estudiant 1r de magisteri —després del batxillerat de ciències— el primer dia que va anar a fer pràctiques en una escola, en una classe de nens de 6 anys, en tornar a cas, el primer que na va dir va ser:

    L’escola té dos problemes, el mestre no fa res per evitar la violència —física i psicològica— entre els nens, i no fa res per ensenyar-los a pensar.

    Potser tot plegat no és tant un problema de ciències, sinó part d’un problema encara més general i greu.

    * Exemple: «troba l’enter més petit on, en escriure’l en català, cada lletra que hi aparegui ho faci al menys dos cops»

    ** Exemple: «troba des d’on, de la comarca de la Segarra, s’ha fet aquesta foto, i quins són els campanars que s’hi veuen»

  2. Tal i com vam parlar l’altre dia, i després de llegir l’entrada del teu blog, em reafirme en el que vaig  dir i procure tranquil·litzar-te sobre les intencions de la REF: Ningú, en l’actual composició orgànica de la REF, sosté la idea de la desaparició de l’assignatura de CMC o qualsevol assignatura d’àmbit científic. Crec que la prova més evident del nostre compromís amb la ciència es dóna en el fet que jo estiguera on vaig estar l’altre dia, entrevistant a Vicent i concertant una cita amb Andrés Moya. Per a donar una explicació clara sobre el “affaire CMC”, cal fer notar que la REF tenia una composició quasi assembleària fins que fa unes setmanes es van establir els òrgans de govern. Dins de les assemblees en les quals estaven representades associacions filosòfiques de caràcter molt heterogeni i de tot l’estat espanyol, hi havia una particularment bel·ligerant, afí a les postures del PP, que es manifestava en contra de la citada assignatura, entre altres coses perquè aquesta va ser una creació de l’anterior Govern. Tal és la seua bel·ligerància, que ella mateixa va acabar per autoexcloure´s de la REF per no compartir els postulats generals de la xarxa. Aqueixa autoexclusió és el que explica que en la carta que esmentes, ja no es parlara sobre la desaparició de l’assignatura: les postures extremes s’han diluït, procurant fer una front comuna, i no cercant enemics en els potencials aliats. Fins a la autoexclusió d’aqueixa associació, els seus suggeriments havien tingut un pes molt important en la REF, ja que es tractava d’una de les més actives de l’Estat, a més de ser la responsable d’entrevistar-se amb gent com Eugenio Nasarre. Crec que amb les dades aportades, pot explicar-se una mica millor aqueixa aparent dissonància entre ciència/filosofia en l’educació secundària, que al meu entendre no solament és indesitjable, sinó artificial.

    Respecte del comentari anterior, crec que no és encertat l’enfocament, basat en prejudicis, sobre el que suposa l’ensenyament de la filosofia en el sistema educatiu. L’única assignatura enfocada a la Història de la filosofia és la de 2º de batxillerat, i encara així, no hi ha en ella un ensenyament exclusivament històric. Quan s’ensenya a Plató s’incideix almenys en tres aspectes: el primer, què siguen epistemologia, ontologia i política. Amb Descartes assistim al naixement del mètode i de la psicologia moderna. Amb Hume es parla de causalitat i d’inducció. En Kant es tracten assumptes tan científics com el criteri de demarcació o la distinció entre el coneixement empíric i matemàtic.

    Crec que la denominació “historia de la filosofia” és enganyosa. S’aprofita una conjuntura històrica per a ensenyar conceptes filosòfics i per tant inequívocament científics.
    Pel que fa a la filosofia de primer de batxillerat, l’enfocament és absolutament diferent al que suggereix el comentari: ací ja es parla dels diferents sabers: el mític/religiós, el científic i el filosòfic, i evidentment es traça un abisme entre el primer i els dos segons. Un dels atemptats més greus que ha patit la filosofia, particularment en el País Valencià, és el fet de la supressió d’un 33% de la seua càrrega lectiva; açò ha portat aparellada la desaparició de la lògica. Aqueixa assignatura no es dóna en cap assignatura de ciències. Ni tan sols en matemàtiques. Ara tampoc en filosofia.
    Parlant d’altres coses que ignorem que ens uneixen, cree necessari dir que en filosofia de 1º hi ha un apartat dedicat a les teories de l ´evolució. El lector poc avisat pot pensar que ningú més adequat per a impartir-les que el científic, però amb açò estaria eludint una qüestió fonamental: l’evolucionisme no solament és ciència. El que els filòsofs donem és el seu caràcter epistemològic, sociològic i fins a metafísic. Què hi ha en ell que ho va fer tan revolucionari, tan polèmic? Crec que els nostres sabers són absoluta i necessàriament complementaris, i si tinc una única crítica que fer a CMC és el seu disseny; amb tan poques hores no s’aprofundeix en la ciència: com a molt es divulga, i divulgar és vulgaritzar. La ciència mereix una mica més, i probablement la resposta no estiga a reduir o desconnectar la filosofia del seu irrenunciable vincle científic. Crec que la resposta està en un altre tipus de saber metafísic que furta hores a ambdues assignatures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!