El buit del temps

Tot s’acaba. I especialment ho sentim quan allò que se’n va és més estimat, més entranyable. Llegíem a El Temps d’aquesta setmana l’entrevista que Núria Cadenes li fa a l’Emili Bermell i la Isabel Carrión on repassen la biografia d’un tros de la cultura i de l’alè de la ciutat de València. Un restaurant, continuació d’un antic celler en un cassalot del XVII, en el cor del barri del Carme que per a nosaltres evoca l’època de les primeres incursions per la ciutat com a estudiants universitaris, durant la Transició. Després ha estat un lloc privilegiat per portar a sopar o dinar convidats il·lustres amb els que volies quedar molt bé: Joan Oró, Stanley Miller, Lynn Margulis, Antonio Lazcano, Michael Lynch i el llarg etcètera, gairebé inacabable, de col·legues i amics… Llargues converses al voltant d’una amanida de faves i menta refrescant o unes rotundes anxoves. O d’aquell antològic arròs a la marinera dels dissabtes al migdia… Però la màgia del lloc, que mai no he experimentat en cap altre restaurant, és que els plaers del paladar de Can Bermell estaven sempre a l’alçada del gaudi de l’amistat i de la conversa. Costarà molt trobar un altre local que puga suplir l’amabilitat, l’atmosfera acollidora i amical de Bermell.
Per als que encara tingueu ocasió d’anar-hi abans del dissabte 31 de març, no deixeu de demanar una amanida de xampinyons amb tòfona.