El buit del temps

La història natural és la germana pobra dels museus valencians. La fabulosa col·lecció de fòssils americans que alberga el Museu de Ciències Naturals al parc dels Vivers gaudeix d’unes instal·lacions molt dignes. Comparteix aquest rar privilegi amb la col·lecció d’espècies vives del Jardí Botànic de la Universitat de València. Però aquestes dues mostres remarcables del patrimoni històric i científic, excepcions pel que fa a la presentació pública, es diferencien en un aspecte cabdal. Mentre que el Jardí Botànic és un centre de recerca científica, el Museu de Vivers no ho és per manca de pressupost i personal. Es redueix al que es veu: unes sales que agraden molt al públic visitant i un programa de visites escolars. Ací em sembla que es troba la causa dels mals que afecten al Museu Valencià d’Història Natural (MVHN): la Diputació (principal responsable de la crisi profunda del Museu, com informa puntualment Rafel Montaner a Levante-EMV ací, ací, ací i ací) i l’Ajuntament de la ciutat no són conscients que estan tancant un centre de recerca. Per a ells és, simplement, un lloc menys per fer circular escolars (de l’ordre de 7.000 en aquest cas) que podran seguir anant a altres llocs i no passa res. Mentrestant es sacrifiquen 3 dels 4 llocs de treball del Museu perquè no estem per a festes i es posa en risc la continuïtat de la institució com a referent per als entomòlegs.
El director científic de la Ciutat de les Arts i les Ciències, Manuel Toharia, lamenta la desaparició del MVHN però descarta que es puga ubicar en el contenidor que ell dirigeix, no per falta d’espai sinó perquè el “col·leccionisme històric” no encaixa en la moderna concepció de museu de la ciència. Lògicament, l’impressionant museu del llit del Túria no és tampoc un centre de recerca sinó un parc temàtic i jo també estic d’acord amb Toharia que un centre d’investigació grinyolaria enmig d’aquell espectacle pompós.
L’historiador Jesús Català ens recordava a Vilaweb que les col·leccions naturalístiques del MVHN, com també la paleontològica de Rodrigo Botet a Vivers, representen un ric patrimoni històric, no sols científic. Aquesta consciència cívica i política s’ha de conjuminar amb la noció que un museu d’història natural ha de ser primer un centre de recerca i després una eina educativa. Sense aquest compromís ho tindran molt malament institucions venerables, modestes però dignes, com el MVHN.

Detall de la col·lecció entomològica Torres Sala (foto F. Bustamante).