Un any més l'Espai Ciència de l'OCCC programa el cicle sobre els premis Nobel. La novetat d'enguany és la inclusió del premi Abel de matemàtiques. Precisament demà dilluns a les 19h Joan Porti (UAB) ens portarà de Viatge per la setena dimensió, sobre com John Milnor va ser un pioner en els mons amb més de tres dimensions. En dies successius vindran la resta de premis explicats per especialistes: física, fiologia o medicina, química, literatura i economia. Les activitats continuaran en febrer amb el Bar de Ciències del Dia de Darwin i l'inici del cicle sobre Alan Turing en el centenari del seu naixement. A la imatge el matemàtic noruec Niels Henrik Abel (1802-1829).
Actualització 9 de gener: per malaltia del conferenciant, no es farà la xerrada d'aquesta vesprada sobre el premi Abel.
Ara toca que les revistes científiques i els comentaristes trien allò que els sembla més rellevant de la ciència en 2011 i què ens espera per al 2012. De fet la revista Science assenyala com un àrea que cal seguir amb atenció l'anomenada epidemiologia genòmica. Comprendre els determinants genòmics de les relacions entre els patògens i els seus hostes (quins canvis subtils en la informació genètica poden fer emergir un patogen paorós) és un dels grans reptes de la recerca en salut pública. És molt oportuna l'apreciació de la revista Science perquè ells mateix es porten entre mans un dels temes més candents, que ha obert un gran debat i que encara donarà per a moltes discussions en el futur pròxim. Uns viròlegs del Centre Mèdic Erasmus de Rotterdam han enviat un article a la revista nord-americana on descriuen la seua recerca sobre la infectivitat en mamífers del virus de la grip aviària. L'estudi s'ha fet partint del virus H5N1 i, a través de la infecció reiterada en fures, s'ha arribat a una forma viral que es trasmet entre fures per via respiratòria. Cal dir que aquest mustèlid és el millor anàleg experimental de la transmissió del virus de la grip en humans. És a dir, si es transmet de fura a fura, amb tota probabilitat serà trasnmissible entre humans. Els responsables de Science remeteren el treball a la comissió científica assessora en temes de bioseguritat als EEUU (NSABB). Aquesta comissió ha recomanat a la revista que no publique tots els detalls metodològics ni tampoc les mutacions que fan que el virus de les aus prospere en mamífers, segons consta al comunicat dels Instituts Nacionals de la Salut (NIH). Bruce Alberts, director de Science, ha declarat que tot i no compartir la decisió de l'NSABB, buscaran la manera que la informació rellevant arribe als viròlegs que la necessiten. Però els autors ja han avançat que, a contracor, s'avenen a censurar l'article. Tot aquest episodi ha passat en paral·lel també a la revista Nature on hi ha arribat un article d'uns investigadors de la Universitat de Wisconsin que, pel que sembla, és molt similar a l'anterior. La polèmica està servida. Per a molts científics, censurar un article i eliminar els detalls necessaris per a la replicació dels experiments, significa creuar una línia roja i sentar un precedent perillós per a la circulació lliure del coneixement. En aquest cas podria significar retardar la comprensió de com el virus de les aus pot esdevindre mortífer per als humans a escala global. Perquè ja sabem que a escala individual, quan s'han infectat persones que s'han encomanat de la grip directament de les aus, la mortalitat és fabulosa, de més d'un 50% (molt més que la tristament famosa grip espanyola de 1918). A l'altra banda tenim els membres de la comissió de bioseguretat que veuen en la publicació dels detalls dels estudis esmentats un risc massa elevat per la possible utilització per part de terroristes. Fins i tot, alguns opinen que mai no hauria d'haver-se autoritzat aquesta recerca. Em sembla que darrere d'aquesta posició, la d'amagar el cap sota l'ala, es vol ignorar (i fer ignorar a la població) que el risc de pandèmia gripal és real i que els experiments fets pels viròlegs holandesos demostren que la distància evolutiva entre el virus dels pollastres i un virus amb capacitat de contagiar-se entre humans és petita. L'evolució és molt més llesta (i ràpida) que el més pervers del terroristes (agafe la idea macabra de Mark Honigsbaum). Què preferim, investigar quant més i abans millor o deixar-nos empaitar?
Actualització 3 de gener: Call to censor flu studies draws fire (Heidi Ledford per a Nature News). Cal remarcar aquesta frase de l'article: "Els directors de Nature i Science coneixen les preocupacions de la NSABB però diuen que es reserven la decisió sobre si censurar els articles o no mentre el govern dels EEUU no done detalls de com els investigadors genuïns tindrien accés a la informació retirada".
Actualització 5 de gener: Will Flu Papers Lead to New Research Oversight? (Martin Enserink i David Malakoff per a Science). La mateixa idea: "Els autors i els directors [de les revistes Nature i Science] accepten [la censura dels articles] només si el govern dels EEUU estableix un sistema per a que els científics 'responsables' tinguen accés a la informació eliminada, que els experts en salut pública afirmen que seria crucial pel seguiment de les epidèmies de l'H5N1 i el desenvolupament de medicaments i vacunes".
Martin Enserink (In the Eye of the Storm, Two Rivals, Two Strategies a la revista Science) contrasta les diferents maneres amb les quals Ron Fouchier (el viròleg holandès) i Yoshihiro Kawaoka (l'investigador japonès que ha fet el treball a Wisconsin) s'han comportat davant els mitjans de comunicació: el primer amb transparència, el segon amagant-se. Les dues estratègies comunicatives, amb possibles arrels culturals, no oculten que es tracta de dos líders mundials en la recerca sobre el virus de la grip i que estem davant de dos treballs importants en la comprensió de l'evolució de la transmissió de la grip aviària entre humans.
Paga la pena commemorar un fet o una efemèride científica si serveix d'estímul per a debatre, difondre, aprendre més sobre ciència. Qualsevol excusa és bona i, siga amb la benedicció d'institucions internacionals o per iniciativa cívica, és una bona manera d'engrescar el personal. No anem sobrats d'entusiasme per la ciència, especialment entre el jovent. Per això tots els esforços divulgadors, en qualsevol format, són benèfics. Enguany el centenari del (segon) premi Nobel a Marie Curie fou l'excusa per a celebrar l'Any Internacional de la Química. I ara toca fer balanç. Com ja va passar amb l'Any Darwin o el dedicat a la biodiversitat (enguany també ha estat l'Any dels Boscos), tots aquests esforços queden en no res si no hi ha una mínima continuïtat, si l'impuls agafat no serveix per continuar la tasca. És evident que d'entusiastes químicament purs n'hi ha, com els químics gironins. Només cal desitjar-los que no perguen l'alè. I com quan hom comença parlant de química, vulgues o no, acabes fent referència als elements, enguany no sols han hagut llibres magnífics i exposicions sinó que se n'han reconegut oficialment dos de nous: Ununquadi i Ununhexi, per als quals la IUPAC ha proposat els noms Flevori (Fl) i Livermori (Lv) segons ens explica Pepquímic. La cerca de nous elements continuarà però no sabem si tindrà un límit inabastable, cosa que fa més fascinant encara el problema.
pereto |
diumenge, 11 de desembre de 2011 | 17:45h
Em confesse seguidor habitual dels escrits de Carl Zimmer i admirador d'algunes de les seues aficions, com ara el col·leccionisme de tatuatges científics. Ara Zimmer ha convertit en llibre aquesta suggerent col·lecció d'imatges i les acompanya de comentaris i testimonis. Segueix una classificació per branques del coneixement: des de les matemàtiques fins la neurociència, passant per capítols específics per a Darwin o la icona científica per excel·lència, la doble hèlix del DNA. Science Ink: Tattoos of the Science Obsessed és un llibre atractiu, bonic, d'aquells que pots començar i seguir per on vulgues, suggerent en cada imatge. Els científics, els estudiants, les ments encuriosides, mostren el seu cos, la seua obsessió científica particular sota la pell. Us podria posar tants exemples... però busqueu ací el preferit vostre. D'uns es pot admirar la bellesa de la imatge. D'altres, el concepte, la idea que hi ha al darrere. Entre aquests, m'agrada molt el de John Olthoff, que fa la tesi doctoral en neurociència a la Universitat de Cornell. S'ha fet tatuar un gravat de Goya: "El somni de la raó produeix monstres". Diu que va triar aquesta imatge perquè li recorda la importància del pensament racional "no sols en el meu treball com a científic, sinó perquè quan hi manca pot produir coses perilloses". Si dimarts que ve algú és a prop del Museu d'Història Natural de Harvard, tindrà ocasió d'anar a una xerrada de Zimmer sobre el seu llibre.
La història natural és la germana pobra dels museus valencians. La fabulosa col·lecció de fòssils americans que alberga el Museu de Ciències Naturals al parc dels Vivers gaudeix d'unes instal·lacions molt dignes. Comparteix aquest rar privilegi amb la col·lecció d'espècies vives del Jardí Botànic de la Universitat de València. Però aquestes dues mostres remarcables del patrimoni històric i científic, excepcions pel que fa a la presentació pública, es diferencien en un aspecte cabdal. Mentre que el Jardí Botànic és un centre de recerca científica, el Museu de Vivers no ho és per manca de pressupost i personal. Es redueix al que es veu: unes sales que agraden molt al públic visitant i un programa de visites escolars. Ací em sembla que es troba la causa dels mals que afecten al Museu Valencià d'Història Natural (MVHN): la Diputació (principal responsable de la crisi profunda del Museu, com informa puntualment Rafel Montaner a Levante-EMV ací, ací, ací i ací) i l'Ajuntament de la ciutat no són conscients que estan tancant un centre de recerca. Per a ells és, simplement, un lloc menys per fer circular escolars (de l'ordre de 7.000 en aquest cas) que podran seguir anant a altres llocs i no passa res. Mentrestant es sacrifiquen 3 dels 4 llocs de treball del Museu perquè no estem per a festes i es posa en risc la continuïtat de la institució com a referent per als entomòlegs. El director científic de la Ciutat de les Arts i les Ciències, Manuel Toharia, lamenta la desaparició del MVHN però descarta que es puga ubicar en el contenidor que ell dirigeix, no per falta d'espai sinó perquè el "col·leccionisme històric" no encaixa en la moderna concepció de museu de la ciència. Lògicament, l'impressionant museu del llit del Túria no és tampoc un centre de recerca sinó un parc temàtic i jo també estic d'acord amb Toharia que un centre d'investigació grinyolaria enmig d'aquell espectacle pompós. L'historiador Jesús Català ens recordava a Vilaweb que les col·leccions naturalístiques del MVHN, com també la paleontològica de Rodrigo Botet a Vivers, representen un ric patrimoni històric, no sols científic. Aquesta consciència cívica i política s'ha de conjuminar amb la noció que un museu d'història natural ha de ser primer un centre de recerca i després una eina educativa. Sense aquest compromís ho tindran molt malament institucions venerables, modestes però dignes, com el MVHN.
Detall de la col·lecció entomològica Torres Sala (foto F. Bustamante).
pereto |
dissabte, 26 de novembre de 2011 | 21:13h
La revista Mètode de la Universitat de València amplia el seu univers. Ha millorat molt el seu web metode.cat i incorpora freqüents actualitzacions i notícies. Des d'enguany, a les edicions regulars en català i castellà, ha afegit l'edició en anglès, el seu Annual Review. Facebook i Twitter (@Revista_Metode) són ja eines habituals de difusió del seu treball. I des de fa un parell de setmanes, funciona el Canal Mètode de Vilaweb. Cal reconéixer l'afany d'arribar més lluny i la gran feinada de l'equip comandat pel professor de periodisme, escriptor i naturalista de cor Martí Domínguez i la seua cap de redacció Anna Mateu. Però sense perdre pel camí ni un bri de la qualitat que sempre els ha acompanyat, la qualitat del rigor en els continguts, la professionalitat divulgadora i el bon gust per l'estètica més suggeridora. M'acaba d'arribar el darrer número, La cara del dolor, coordinat pel farmacòleg Francisco Morales que conté un article del malaguanyat Luis Estañ. Com sempre, impecable, atractiu i força informatiu, aquest número conté també les contribucions d'artistes que enriqueixen els textos (Marusela Granell, Greta Alfaro, Miquel Navarro i Artur Heras, en aquesta ocasió). I acompanyant la revista, el darrer volum de la sèrie Monografies de Mètode. Aquesta vegada és l'obra teatral Oxigen de Carl Djerassi i Roald Hoffmann, una magnífica prova de com la ciència pot inserir-se en la ficció. Quina delícia de lectura per arrodonir l'Any Internacional de la Química! Per si no teniu prou d'oxigen intel·lectual en cada número de Mètode, preneu aquesta dosi de diversió i reflexió "sobre l'ambició, l'ètica i la curiositat científica" amb l'obra teatral Oxigen.
Aquest és el missatge oficial de la desaparició de Lynn Margulis enviat des del seu laboratori. Qualsevol persona pot fer donacions a la fundació destinada a ajudar estudiants, una qualitat, una obsessió, que sempre va acompanyar la Lynn.
Dear all,
It is with great sadness to pass along the news that a great American scientist has died. Lynn Margulis died on at 5:15 PM (17:15 EST) on November, 22, 2011; she was 73 years old. She suffered a massive hemorrhagic stroke last Thursday. She will be dearly missed by her devoted family, students, her many friends and colleagues around the world.
In lieu of flowers, contributions should be made to the Lynn Margulis Memorial Fund*. This fund will be used to support students that will continue her scientific research.
*Checks may be sent directly to "Lynn Margulis Memorial Fund" at
Northampton Cooperative Bank, PO Box 550, Amherst, MA 01004
The Lynn Margulis Laboratory
University of Massachusetts Amherst
Department of Geosciences
611 North Pleasant Street
233 Morrill Science Center
Amherst MA 01003-9297
pereto |
dimecres, 23 de novembre de 2011 | 14:14h
Dimarts per la vesprada es va morir Lynn Margulis, biòloga evolucionista nord-americana, a conseqüència d’un vessament cerebral que tingué dies abans mentre treballava amb una de les seues estudiants. Les contribucions científiques més significatives de Margulis formen part del cànon de la biologia contemporània: ningú no pot passar per alt que aquella jove rebel que havia entrat a la Universitat de Chicago amb un programa educatiu que permetia saltar-se el batxillerat i fer la carrera universitària directament, fou prou tossuda com per vèncer les reticències dels científics i proposar una nova visió evolutiva. El seu article de 1967, On the origin of mitosing cells, al Journal of Theoretical Biology, li costà moltíssim de publicar però pocs podien presagiar que aquell era el germen del nostre reconeixement sense fissures que la simbiosi ha tingut un paper clau en l’evolució de les espècies. Tot i la tristesa del moment, tampoc no podem amagar que Margulis també ha protagonitzat controvèrsies sonades, com quan va treballar colze a colze amb James Lovelock sobre la hipòtesi Gaia, quan ha vessat les seues crítiques àcides al neodarwinisme o, més recentment, en donar suport a autors d’idees força extravagants o errònies.
Margulis va tenir una relació molt especial amb la Universitat de València, que la va incorporar al seu claustre de doctors en 2001 i li ha publicat diverses obres. Ella sempre es va mostrar disposada a col·laborar amb tots nosaltres, discutir resultats de la recerca, deixar-se entrevistar per periodistes (només si venien de la nostra part!), publicar un article en Mètode, fer una conferència als estudiants (la primera fou en gener de 1992), presentar la seua darrera obra a la Fira del Llibre, o intervenir en instàncies internacionals per aconseguir-nos la seu d’un important congrés científic.
Conservaré com un tresor el record de la Lynn agosarada i lliure, sempre energètica i alegre, amb unes ganes immenses d’aprendre i de conversar. Aquella Lynn que, segons el nostre comú amic Antonio Lazcano, tractava els seus fills com si foren estudiants i als seus estudiants como si foren fills. Vull recordar-la relliscant i enfangant-se en la marjal del Moro, quan anàrem amb Martí Domínguez a la cerca del protist més excèntric que pogués imaginar. O amb les sabates a la mà i el seu jupetí florejat, camí de la sala de conferències a vessar de gent. O endormiscant-se en un congrés per a despertar-se de colp i fer la pregunta més oportuna i intel·ligent. La Lynn devoradora de llibres i de música clàssica, la que detestava per igual la televisió i el jazz. La que seia a taula i menjava de tots els cinc regnes i amb gana, la que admirava i apreciava el menjar més casolà. La Lynn que parava una conferència fins que no deixàvem els llums com ella volia, per veure bé les pel·lícules que portava, o la megafonia adequada per escoltar bé la banda sonora (composada per un dels seus fills). La que suportava estoicament una llarga cua d’admiradors, d’estudiants i de professors de batxillerat o d’universitat, que volien parlar amb ella o recollir un autògraf. La Lynn sempre propera, afable, vitalista, a qui tiraré molt a faltar i sempre li agrairé aquests vint anys d’amistat i d’inspiració generosa per al meu treball sobre simbiosi.
La foto mostra a Lynn Margulis en la seua darrera visita a València amb motiu de l'Any Darwin, en abril de 2009. Vam visitar junts l’exposició històrica sobre Darwin i la seua teoria instal·lada al Palau de Cerveró i es va voler fotografiar amb papa Charles, com a ella li agradava dir-li.
pereto |
dimecres, 16 de novembre de 2011 | 20:44h
Empty political rhetoric is one thing, but the soberness of perfect governance is quite another. In Valencia we know this only too well because the former abounds while the latter is rare. We have got used to politicians’ grandiloquent words and gestures, to firework displays –spectacular but short-lived. Now, however, the crisis has brought down a shower of burnt out cinders, leaving the disgrace and fragility of the system hanging in the air, and we realize that it was all just a mirage. Six years ago the regional government boasted the opening of a new research institute, the Prince Felipe Research Centre (CIFP). Pompous in name and born with a silver spoon –heir to a spectacular budget compared with other comparable research centres- it brought the promise of a scientific network at the forefront of biomedical research. It seemed set to mimic other successful scientific ventures, like those biomedical research centres in Barcelona. But right from the outset there were notable differences, starting with its location, far away from the university campuses and hospitals. According to direct witnesses, right from the beginning, a gunpowder plot was afoot. Six years later, without having been consolidated, comes the time of reckoning: its demolition.
A few weeks ago President Fabra boasted of his support for scientific research to past winners of the Jaume I awards. Shortly after he awarded this year’s Jaume I prize at the medieval trade exchange building, Llotja dels Mercaders de València, Juan Roig, a businessman and founder of the Mercadona supermarket chain, spoke on behalf of the winners. Roig proclaimed hard work ethics to be the key to overcoming the crisis. Just a few steps away, listening to this speech, was the winner of the award for clinical research, Prof. Carlos Simón, scientific director of the CIPF, now resigned. Almost simultaneously, the Human Resources department at the CIPF was sending out an email announcing the official start of the downsizing plan at the centre, due to the economic depression to which the regional government has condemned it, however much they would like to cast the blame on Zapatero’s government. The centre has been cut back to 12 research fields, in some cases leading to an insurmountable predicament, affecting 108 workers and sweeping before it the effort and enthusiasm of six PhD candidates whose dissertations remain unfinished. Twenty-four hours later, Rubén Moreno informed the CIPF that he was giving up the post of general director at the Centre to stand as a candidate for Spain’s conservative party, Partido Popular, in the Lower Chamber or “Congress of Deputies. The following day the press informed us that a golf tournament backed by the former president of the Castellón County Council, the other “Fabra”, was to receive three million euros from the Government’s meagre budget. Most ironic.
The result of what we have seen in just one week of the official discourse preaching excellence, internationalization, and the regional government’s efforts and support of research, is the reality that the President of the Valencian Government, the Valencian Health Minister and its flagship, Valencian biomedical research, are all left standing stark naked. The scientific director resigns, the director-general escapes –neither one empty handed–, the CIPF falls in the shadow of death and over a hundred workers are thrown into unemployment’s dark void, thanks to the far from satisfactory management of all those responsible (including the eternal courtly adviser, Santiago Grisolía). Left is the frustration of many dreams, of passion for science, and of much voluntarism. This is the sad reality of the great sham of Valencian politics, the showy politics of squandering our heritage in shady businesses that benefit only a few -and wantonly play with our future.
pereto |
dissabte, 12 de novembre de 2011 | 10:33h
La notícia de la crisi del CIPF també apareix a l'edició d'ahir de la revista Science. reproduesc el text ací per aquells que no tinc accés.
Around the World
Science
11 November 2011:
vol. 334
no. 6057
742-743
Valencia, Spain
Researchers Fight Closure of Biomedical Research Center
Protesting research cuts.
CREDIT: CIPF WORKERS
Spanish scientists stage a pink slip wake. On 2 November, staff at the Prince Felipe Research Center (CIPF) protested cuts
to biomedical research leading to more than 100 layoffs with an unusual event: a memorial service.
CIPF, a private foundation that
opened in 2005 with money from the European Regional Development Fund,
ran into trouble when
the Valencian regional government drastically
slashed its funding. Rafael Pulido, a group leader at CIPF and head of
the workers'
union, says the institution received only 60%
of the already-spent 2009 budget and that the 2010 budget was slashed
by a third.
“Suddenly we were bankrupt” with €7 million
in debt, Pulido says.
Negotiations with the union over
the layoffs are ongoing, with a final decision on how many employees
will be affected expected
in early December. Pulido isn't optimistic.
Even those allowed to stay, he says, will have to work without proper
funding,
technical support, and day-to-day peer
interactions. The regional government has put the center on a “slow
death” sentence,
he says.
L'agència de notícies científiques Nature News es fa ressò avui de la dramàtica situació del Centre d'Investigació Príncep Felip (CIPF) de València en el reportatge de Lucas Laursen Spanish institute faces cash crisis. També hem sabut, per una anàlisi d'urgència de Levante-EMV, que els pressuposts de 2012 de la Generalitat preveuen un retall del 30% del pressupost del CIPF, quedant-se en 4,4 milions. Mentrestant, el Circuit de Xest disposarà l'any vinent de 21,4 milions, un 32% més que enguany. Per si a algú no li havien quedat clares encara les prioritats del govern del senyor Fabra. Els treballadors del CIPF convoquen concentracions.
Sembla que Yersinia pestis no troba en el món actual les condicions que en l'època medieval feren d'aquest bacteri el causant de la major de les epidèmies, la pesta negra. Però això no vol dir que la humanitat no estiga exposada al risc permanent d'una pandèmia devastadora. En l'any 2003, el virus que causa la síndrome respiratòria aguda greu (SARS) es va mostrar molt mortífer però amb una escassa capacitat de dispersió. El nou virus gripal de 2009 desfermà les alarmes però no arribà a emular la grip espanyola de 1918. Ara la pel·lícula Contagion ens mostra amb eficàcia el que podria ser una pandèmia viral de proporcions fabuloses. El director Steven Soderbergh s'ha assesorat amb científics, metges, epidemiòlegs i experts dels Centers for Disease Control and Prevention (CDC) per construir una trama tan realista com colpidora. El luxós ventall d'actors i actrius impressiona: Marion Cotillard (enviada de l'OMS al lloc d'origen de la pandèmia), Kate Winslet (metgessa de l'Epidemic Intelligence ServiceEIS), Laurence Fishburne (metge del CDC), Gwyneth Paltrow (executiva d'una multinacional de la construcció que celebra a Macau la inauguració d'un pont, primera víctima mortal del virus), Matt Damon (el seu marit) i Jude Law (un periodista sense escrúpols que atia la por des del seu popular bloc i fomenta els remeis alternatius homeopàtics). El resultat és una història molt ben narrada, coral i frenètica, on es combinen bé els drames personals, el valor del mètode científic aplicat pels viròlegs per desxifrar el genoma i l'estructura del virus (Jennifer Ehle encarna una científica convincent, descobridora d'una vacuna que acaba assajant en ella mateixa), i la demostració de com funciona la xarxa mundial d'alerta i prevenció, posada en pràctica per l'OMS des de 2003. En acabar la pel·lícula ens hem vist envoltats de persones que no han tingut incovenient de dir en veu alta "què dolenta!". Aquest és el perill de Contagi, la pel·lícula, que de tant realista com és ens l'agafem com el que no és: una pel·lícula de ciència ficció fallida. És, de debò, una pel·lícula que fa por, malgrat la seua truculència continguda, perquè explica una història realista i possible sobre una malaltia emergent molt contagiosa i mortífera. Les tossetes del públic, inadvertides en altres sessions, prenen ací un significat inquietant.
Lectura relacionada: Savador Macip (2010) Les grans epidèmies modernes. La Campana. 267 pp. Un antídot contra els malentesos perillosos, on l'autor, referint-se a la pandèmia de grip de 2009 diu: "el proper cop –perquè hi haurà un proper cop, sens dubte– hem de suposar que ho farem millor. La informació viatja més ràpid que mai i cal fer entendre a tots els governs del món que si actuem junts tenim l'oportunitat de salvar milions de vides. Aquesta visió necessària dels humans units en contra d'un enemic comú està, per sort, cada cop més estesa". Res no s'encomana com la por.
Dimecres passat gaudírem d'un nou Bar de Ciències de l'Espai Ciència. Ramon Folch i Joan Romero debateren amb el públic sobre el futur dels humans. La feliç coincidència del recent anunci de l'ONU de que aviat serem 7.000 milions d'habitants al planeta donà peu a alguns arguments. Som molts? preguntà Romero. Som pocs, sentencià Folch. Comparats amb altres espècies, com ara d'insectes per no parlar de bacteris, no som tants. Ens proposà un càlcul senzill: a raó de 4 persones per metre quadrat, quina superfície ocuparia tota aquesta massa humana? Ens va sorprendre el resultat, en termes de demarcacions comarcals. Com ningú no tenia a mà les dades, diguérem La Costera mateix. Però amb les dades de superfície, caldria sumar les dues Riberes. O siga que, ben empaquetats, tota la població mundial cabria entre els arrossars de Sueca, les terres tarongeres d'Alzira i Carcaixent, baixant després cap a Xàtiva. L'experiment mental il·lustra bé que no som tants. Quin és el problema? La fabulosa demanda ambiental de la nostra espècie, el desequilibri en l'ús dels recursos i l'impacte de les nostres accions sobre el medi. Allà no hi hagué ocasió de parlar-ne, però en l'edició d'avui d'El País, com a complement del reportatge ¿Hay planeta para tanta gente? de Gonzalo Fanjul (i de l'editorial), Sami Naïr planteja un greu problema: els fluxos migratoris, no per raons laborals sinó ambientals. Segons ell una catàstrofe anunciada.
El web Seven Billion and Me, propiciat per l'ONU, s'obre amb un comptador de la població mundial actual. Si hi introduïu les vostres dades (lloc i data de naixement) podreu saber quin lloc ocupeu en la història de la humanitat, quanta gent ha nascut i mort des que sou ací i altres dades ben curioses.
Una cosa és la retòrica política buida i un altra de ben diferent, la sobrietat d’una gestió pública impecable. A València sabem molt d’això perquè la primera abunda i la segona és un bé molt escàs. Els polítics ens han acostumat a les grans paraules, els gestos grandiloqüents, els focs d’artifici, tan espectaculars com efímers. Però ara que la crisi ha fet caure tota la carcassa fofa i ha deixat a l’aire les vergonyes i la fragilitat del sistema, ens adonem que tot era un miratge. Fa sis anys el govern valencià treia pit amb la inauguració d’un nou institut de recerca, el Centre d’Investigació Príncep Felip (CIFP). Darrere del pompós nom emergia la promesa d’un entramat científic de primera línia, dedicat a la biomedicina. Naixia amb un pressupost espectacular, si es comparava amb altres centres d’investigació propers. Semblava que es volia imitar altres aventures científiques d’èxit, com els centres de recerca biomèdica de Barcelona. Però ja d’entrada sobtaven les grans diferències, començant per la seua ubicació, molt lluny dels campus i dels hospitals. Conten els testimonis més directes que, des de l’inici, allà es disparava amb pólvora de rei. Sis anys després, sense una consolidació definitiva, li arriba l’hora de la liquidació per enderrocament.
Fa uns dies el president Fabra havia presumit del seu recolzament a la recerca científica davant dels guardonats amb el premi Jaume I en edicions anteriors. Poc després es lliuraven a la Llotja dels Mercaders de València els premis Jaume I d’enguany. En nom dels guardonats va parlar l’empresari Juan Roig, artífex de l’empori Mercadona. Roig va reivindicar la cultura de l’esforç com a fórmula per fer front a la crisi. Uns metres més enllà escoltava el discurs el guardonat amb el premi a la recerca clínica, el professor Carlos Simón, director científic dimissionari del CIPF. Quasi a la mateixa hora, el departament de recursos humans del CIPF anunciava per correu electrònic l’inici oficial d’un Expedient de Regulació d’Ocupació del centre, conseqüència de l’abatiment econòmic a la que l’ha condemnat el govern valencià... per molt que li tiren les culpes al govern Zapatero. Aquest afecta a 108 treballadors, redueix a 12 les línies d’investigació del centre –alguna d’elles conduïda a una situació inviable– i s’emporta per davant, entre més, l’esforç i la il·lusió de sis estudiants amb la seua tesi doctoral inconclusa. Vint-i-quatre hores més tard, Rubén Moreno comunicava a tot el CIPF que havia deixat la direcció general del centre per figurar en un lloc de sortida a les llistes electorals del PP al Congrés dels diputats. L’endemà sabíem pels mitjans de comunicació que un torneig de golf propiciat per l’expresident de la Diputació de Castelló, l’altre Fabra, rebrà 3 milions d’euros dels exigus pressuposts de la Generalitat. Tot molt irònic?
El resultat del que hem viscut en només una setmana és que davant del discurs oficial de l’excel·lència, la internacionalització, l’esforç i el recolzament del govern valencià a la investigació, la realitat és que el president de la Generalitat, el seu conseller de sanitat i el buc insígnia valencià de la recerca biomèdica van completament nus. El director científic dimiteix, el director general s’escapa –cap dels dos amb les mans buides–, el CIPF queda tocat de mort i més de cent treballadors s’aboquen a l’abisme de l’atur per la gestió poc exemplar de tots els responsables (incloent-hi l’etern assessor àulic, Santiago Grisolía). Queda la frustració de moltes il·lusions, de molta passió per la ciència, de molt voluntarisme. És la trista constatació del gran engany de la política valenciana, de la política d’aparador que dilapida el patrimoni de tots en negocis foscos que beneficien només uns pocs. I que juga obscenament amb el nostre futur.
Fotografia de José Jordán per a El País: les banderes del CIPF onegen a mig pal després de fer-se públic l'ERO.
Foto de J. Jordán publicada el dia 3 de novembre de 2011 a 
L'agència de notícies científiques 
Sembla que Yersinia pestis no troba en el món actual les condicions que en l'època medieval feren d'aquest bacteri el causant de la major de les epidèmies, la 
