Alan Turing és reconegut com un precursor de les ciències de la computació i la intel·ligència artificial. Tanmateix és molt menys coneguda la seua contribució a la biologia. Les darreres investigacions, abans de la seua tràgica desaparició el 1954, enfocaven problemes biològics fascinants que va sembrar amb el seu talent matemàtic. Més enllà del funcionament cerebral i neuronal, però que ell trobava connectat, hi havia l'enigmàtica transició entre un òvul fecundat simètric i amorf a un embrió en formació, amb cèl·lules, teixits i òrgans en procés de diferenciació. El 1951, el mateix any que Crick i Watson es trobaren a Cambridge i començà la seua aventura helicoïdal, escrivia Turing al seu col·lega neurocientífic John Z. Young: En aquest moment no estic treballant en el problema [de l'estructura lògica del cervell] sinó en la meua teoria matemàtica de l'embriologia [...] la qual pot donar explicacions satisfactòries a: (i) la grastulació; (ii) les estructures de simetria poligonal, com ara estrelles de mar, flors; (iii) la disposició de les fulles [fil·lotaxi], en particular la manera en la qual apareix la successió de Fibonacci (0, 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, ...); (iv) els patrons de colors en animals, per exemple, les franges, taques o clapejat; (v) els patrons en estructures quasi esfèriques com alguns radiolaris, per bé que això és més difícil i dubtós. Realment estic fent això perquè són més fàcils de tractar. Però no crec que estiga desconnectat amb l'altre problema. L'estructura del cervell s'ha d'assolir a través d'un mecanisme genètic embriològic i confie que aquesta teoria amb la qual estic ara treballant puga aclarir les restriccions que això implica realment [...].
Turing treballava al laboratori de Computació de la Universitat de Manchester i gaudia dels primers ordinadors amb els quals ell podia assajar els seus models teòrics: les màquines que ell mateix havia ajudat a crear li servien ara per endinsar-se en els enigmes de la vida amb tot el poder de la seua imaginació matemàtica. El 1952 va publicar un article a la revista Philosophical Transactions of the Royal Society of London amb el títol The chemical basis of morphogenesis. Aquest text donava una clau teòrica per a la comprensió de l'aparició d'asimetries en un sistema químic en ajuntar el fenomen de la transformació de substàncies amb el de la seua difusió espacial. Tot i ser molt suggeridor no fou fins l'any 2006 que uns investigadors alemanys trobaren un mecanisme molecular durant la formació dels patrons de distribució dels fol·licles pilosos als ratolins que seguia les prediccions del model de Turing.
De les contribucions de Turing a la biologia ens parlarà el proper dimecres a l'Espai Ciència, David Jou. I per recuperar aquesta faceta menys coneguda de Turing, el Festival de la Ciència de Manchester organitza l'activitat dels gira-sols de Turing. Durant la primavera estan plantant gira-sols les flors dels quals serviran, a la tardor, per provar les idees de Turing sobre les regularitats en l'anatomia floral.
La carta de Turing és citada a la biografia publicada per Andrew Hodgkes Alan Turing: the enigma (Vintage, 1983). En català hi ha la traducció del text de Turing Els ordinadors i la intel·ligència (Obrador Edèndum, Publicacions URV, 2009). Aquest llibre també porta un text de John von Neumann i una introducció de David Jou. La figura és un fragment d'un dibuix de Turing conservat en un manuscrit seu inèdit sobre la teoria de la fil·lotaxi.

Vaig llegir Nosaltres els valencians de Joan Fuster fa més de trenta anys. I he tornat a rellegir passatges en moltes ocasions. L'impacte que va produir en mi aquella lectura va ser immens. Em preguntava, una i altra vegada, perquè ningú no m'havia suggerit –o, per què no?– obligat a llegir aquell llibret de dimensions gens dissuasives però amb la força d'una trepanació intel·lectual. Aquell llibre formava part de la meua formació autodidacta, guiada per amistats del Club Amunt d'Alzira, com Joan Antoni Llinares, i de les llargues converses sabatines amb Vicent Silvestre, el llibreter de la Xúquer. Després vindrien les amistats amb els rivals, del Club Nosaltres, i l'intercanvi fructífer d'idees, lectures i músiques amb Josep Gregori, Josep Antoni Fluixà o Quique Aranda. D'ells, i de molts altres que no citaré per no fer-ho llarg, em queden estrats neuronals antics que m'aprecie molt. Però llegir Fuster sempre serà aquell acte iniciàtic d'autoreferència, de reflexió, de consciència i de reconeixement de la nostra història, la nostra personalitat, amb moltes penes sucursalistes i poques glòries nacionals. Tanmateix, ara m'ature a pensar una mica i veig clar que fa cinquanta anys, quan el solitari de Sueca feia el llibre que voldria veure escrit per algú altre, fins i tot fa trenta, quan crèiem que tot era factible, era impossible albirar el món actual. La cobdícia capitalista i el camorrisme polític devasten un país que, tanmateix, demà celebrarà la trobada d'escoles valencianes a la mateixa València. Queden les persones, la saba salutífera que recorre els nervis d'aquest arbre dissortat que encara pot donar fruits.

Retrat de Fuster per Manuel Boix.

Tot s'acaba. I especialment ho sentim quan allò que se'n va és més estimat, més entranyable. Llegíem a El Temps d'aquesta setmana l'entrevista que Núria Cadenes li fa a l'Emili Bermell i la Isabel Carrión on repassen la biografia d'un tros de la cultura i de l'alè de la ciutat de València. Un restaurant, continuació d'un antic celler en un cassalot del XVII, en el cor del barri del Carme que per a nosaltres evoca l'època de les primeres incursions per la ciutat com a estudiants universitaris, durant la Transició. Després ha estat un lloc privilegiat per portar a sopar o dinar convidats il·lustres amb els que volies quedar molt bé: Joan Oró, Stanley Miller, Lynn Margulis, Antonio Lazcano, Michael Lynch i el llarg etcètera, gairebé inacabable, de col·legues i amics... Llargues converses al voltant d'una amanida de faves i menta refrescant o unes rotundes anxoves. O d'aquell antològic arròs a la marinera dels dissabtes al migdia... Però la màgia del lloc, que mai no he experimentat en cap altre restaurant, és que els plaers del paladar de Can Bermell estaven sempre a l'alçada del gaudi de l'amistat i de la conversa. Costarà molt trobar un altre local que puga suplir l'amabilitat, l'atmosfera acollidora i amical de Bermell.
Per als que encara tingueu ocasió d'anar-hi abans del dissabte 31 de març, no deixeu de demanar una amanida de xampinyons amb tòfona.

Enguany fa cent del naixement d'Alan Turing. La vida del matemàtic britànic que va posar els fonaments de la informàtica, va desxifrar els codis nazis i teoritzà sobre la computació i l'embriologia és realment apassionant. Tot això adobat pel sofriment personal d'una opció sexual perseguida i castigada a l'Anglaterra de la postguerra. Qui vulga acostar-se a aquests enigmes té l'ocasió el proper dimecres 29 a l'OCCC. Pedro Ruiz-Castell, un jove historiador de la ciència i la tecnologia, obrirà el cicle de conferències de l'Espai Ciència El cervell de la màquina.

EFE

El Bar de Ciències de demà dimecres a l'OCCC (19h) i la conferència de dijous a las 12.30h a la Sala Darwin de del Campus de Burjassot-Paterna seran la nsotra manera de recordar enguany el llegat de Darwin (Dia de Darwin 2012). La publicació del llibre L'enigma de la llibertat (Bromera/PUV) del genetista de la UB David Bueno, activista de la divulgació científica, és el pretext per a que l'autor mantinga un debat amb l'etòloga Ester Desfilis i el públic del Bar de Ciències. La qüestió a debatre és d'aquelles clàssiques, que marquen la història de les idees en biologia: som esclaus dels nostres gens? fins a quin punt ens determinen i limiten la llibertat? és el lliure albir tan sols una il·lusió? En parlarem i Núria Cadenes, periodista d'El Temps, ens guiarà i moderarà.
D'altra banda, la temàtica escollida per Mauro Santos, genetista de la UAB, és l'origen de la vida, una de les seues línies de recerca en l'àmbit teòric. ha col·laborat molt amb l'Eörs Szathmáry, un d'aquells científics que em fa vibrar, coautor del mític The Major Transitions of Evolution, juntament amb John Maynard Smith (una versió reduïda que es va traduir al castellà, continua exhaurida i sense notícies de cao interès de Tusquets per recuperar-la). Mauro acaba de publicar un article (Evolution before genes), signat també per Szathmáry, Stuart Kauffman, Vera Vasas i Chrisantha Fernando, d'aquells que fan pensar i, sobretot, fan discrepar. La cosa promet.

Més informació sobre la celebració del Dia de Darwin a la International Darwin Day Foundation.
 

Un any més l'Espai Ciència de l'OCCC programa el cicle sobre els premis Nobel. La novetat d'enguany és la inclusió del premi Abel de matemàtiques. Precisament demà dilluns a les 19h Joan Porti (UAB) ens portarà de Viatge per la setena dimensió, sobre com John Milnor va ser un pioner en els mons amb més de tres dimensions. En dies successius vindran la resta de premis explicats per especialistes: física, fiologia o medicina, química, literatura i economia. Les activitats continuaran en febrer amb el Bar de Ciències del Dia de Darwin i l'inici del cicle sobre Alan Turing en el centenari del seu naixement.
A la imatge el matemàtic noruec Niels Henrik Abel (1802-1829).

Actualització 9 de gener: per malaltia del conferenciant, no es farà la xerrada d'aquesta vesprada sobre el premi Abel.

Ara toca que les revistes científiques i els comentaristes trien allò que els sembla més rellevant de la ciència en 2011 i què ens espera per al 2012. De fet la revista Science assenyala com un àrea que cal seguir amb atenció l'anomenada epidemiologia genòmica. Comprendre els determinants genòmics de les relacions entre els patògens i els seus hostes (quins canvis subtils en la informació genètica poden fer emergir un patogen paorós) és un dels grans reptes de la recerca en salut pública.
És molt oportuna l'apreciació de la revista Science perquè ells mateix es porten entre mans un dels temes més candents, que ha obert un gran debat i que encara donarà per a moltes discussions en el futur pròxim. Uns viròlegs del Centre Mèdic Erasmus de Rotterdam han enviat un article a la revista nord-americana on descriuen la seua recerca sobre la infectivitat en mamífers del virus de la grip aviària. L'estudi s'ha fet partint del virus H5N1 i, a través de la infecció reiterada en fures, s'ha arribat a una forma viral que es trasmet entre fures per via respiratòria. Cal dir que aquest mustèlid és el millor anàleg experimental de la transmissió del virus de la grip en humans. És a dir, si es transmet de fura a fura, amb tota probabilitat serà trasnmissible entre humans.
Els responsables de Science remeteren el treball a la comissió científica assessora en temes de bioseguritat als EEUU (NSABB). Aquesta comissió ha recomanat a la revista que no publique tots els detalls metodològics ni tampoc les mutacions que fan que el virus de les aus prospere en mamífers, segons consta al comunicat dels Instituts Nacionals de la Salut (NIH). Bruce Alberts, director de Science, ha declarat que tot i no compartir la decisió de l'NSABB, buscaran la manera que la informació rellevant arribe als viròlegs que la necessiten. Però els autors ja han avançat que, a contracor, s'avenen a censurar l'article. Tot aquest episodi ha passat en paral·lel també a la revista Nature on hi ha arribat un article d'uns investigadors de la Universitat de Wisconsin que, pel que sembla, és molt similar a l'anterior.
La polèmica està servida. Per a molts científics, censurar un article i eliminar els detalls necessaris per a la replicació dels experiments, significa creuar una línia roja i sentar un precedent perillós per a la circulació lliure del coneixement. En aquest cas podria significar retardar la comprensió de com el virus de les aus pot esdevindre mortífer per als humans a escala global. Perquè ja sabem que a escala individual, quan s'han infectat persones que s'han encomanat de la grip directament de les aus, la mortalitat és fabulosa, de més d'un 50% (molt més que la tristament famosa grip espanyola de 1918). A l'altra banda tenim els membres de la comissió de bioseguretat que veuen en la publicació dels detalls dels estudis esmentats un risc massa elevat per la possible utilització per part de terroristes. Fins i tot, alguns opinen que mai no hauria d'haver-se autoritzat aquesta recerca.
Em sembla que darrere d'aquesta posició, la d'amagar el cap sota l'ala, es vol ignorar (i fer ignorar a la població) que el risc de pandèmia gripal és real i que els experiments fets pels viròlegs holandesos demostren que la distància evolutiva entre el virus dels pollastres i un virus amb capacitat de contagiar-se entre humans és petita. L'evolució és molt més llesta (i ràpida) que el més pervers del terroristes (agafe la idea macabra de Mark Honigsbaum). Què preferim, investigar quant més i abans millor o deixar-nos empaitar?

Actualització 3 de gener:
Call to censor flu studies draws fire (Heidi Ledford per a Nature News). Cal remarcar aquesta frase de l'article: "Els directors de Nature i Science coneixen les preocupacions de la NSABB però diuen que es reserven la decisió sobre si censurar els articles o no mentre el govern dels EEUU no done detalls de com els investigadors genuïns tindrien accés a la informació retirada".

Actualització 5 de gener:
Will Flu Papers Lead to New Research Oversight? (Martin Enserink i David Malakoff per a Science). La mateixa idea: "Els autors i els directors [de les revistes Nature i Science] accepten [la censura dels articles] només si el govern dels EEUU estableix un sistema per a que els científics 'responsables' tinguen accés a la informació eliminada, que els experts en salut pública afirmen que seria crucial pel seguiment de les epidèmies de l'H5N1 i el desenvolupament de medicaments i vacunes".

Martin Enserink (In the Eye of the Storm, Two Rivals, Two Strategies a la revista Science) contrasta les diferents maneres amb les quals Ron Fouchier (el viròleg holandès) i Yoshihiro Kawaoka (l'investigador japonès que ha fet el treball a Wisconsin) s'han comportat davant els mitjans de comunicació: el primer amb transparència, el segon amagant-se. Les dues estratègies comunicatives, amb possibles arrels culturals, no oculten que es tracta de dos líders mundials en la recerca sobre el virus de la grip i que estem davant de dos treballs importants en la comprensió de l'evolució de la transmissió de la grip aviària entre humans.

Paga la pena commemorar un fet o una efemèride científica si serveix d'estímul per a debatre, difondre, aprendre més sobre ciència. Qualsevol excusa és bona i, siga amb la benedicció d'institucions internacionals o per iniciativa cívica, és una bona manera d'engrescar el personal. No anem sobrats d'entusiasme per la ciència, especialment entre el jovent. Per això tots els esforços divulgadors, en qualsevol format, són benèfics. Enguany el centenari del (segon) premi Nobel a Marie Curie fou l'excusa per a celebrar l'Any Internacional de la Química. I ara toca fer balanç. Com ja va passar amb l'Any Darwin o el dedicat a la biodiversitat (enguany també ha estat l'Any dels Boscos), tots aquests esforços queden en no res si no hi ha una mínima continuïtat, si l'impuls agafat no serveix per continuar la tasca. És evident que d'entusiastes químicament purs n'hi ha, com els químics gironins. Només cal desitjar-los que no perguen l'alè.
I com quan hom comença parlant de química, vulgues o no, acabes fent referència als elements, enguany no sols han hagut llibres magnífics i exposicions sinó que se n'han reconegut oficialment dos de nous: Ununquadi i Ununhexi, per als quals la IUPAC ha proposat els noms Flevori (Fl) i Livermori (Lv) segons ens explica Pepquímic. La cerca de nous elements continuarà però no sabem si tindrà un límit inabastable, cosa que fa més fascinant encara el problema.

A la Universitat de València, l'auditori principal del Parc Científic portarà el nom de Marie Curie i encara es pot visitar l'exposició La imatge de la química: destapa-la! al C.M. Rector Peset. I per acabar, un suggeriment per a Reis: La cuchara menguante y otros relatos veraces de locura, amor y la historia del mundo a partir de la tabla periódica de los elementos, un llibre de Sam Kean (Ariel, 2011).

La fotografia del taxi elemental la vaig fer fa uns mesos passejant per Oxford.

Em confesse seguidor habitual dels escrits de Carl Zimmer i admirador d'algunes de les seues aficions, com ara el col·leccionisme de tatuatges científics. Ara Zimmer ha convertit en llibre aquesta suggerent col·lecció d'imatges i les acompanya de comentaris i testimonis. Segueix una classificació per branques del coneixement: des de les matemàtiques fins la neurociència, passant per capítols específics per a Darwin o la icona científica per excel·lència, la doble hèlix del DNA. Science Ink: Tattoos of the Science Obsessed és un llibre atractiu, bonic, d'aquells que pots començar i seguir per on vulgues, suggerent en cada imatge. Els científics, els estudiants, les ments encuriosides, mostren el seu cos, la seua obsessió científica particular sota la pell. Us podria posar tants exemples... però busqueu ací el preferit vostre.
D'uns es pot admirar la bellesa de la imatge. D'altres, el concepte, la idea que hi ha al darrere. Entre aquests, m'agrada molt el de John Olthoff, que fa la tesi doctoral en neurociència a la Universitat de Cornell. S'ha fet tatuar un gravat de Goya: "El somni de la raó produeix monstres". Diu que va triar aquesta imatge perquè li recorda la importància del pensament racional "no sols en el meu treball com a científic, sinó perquè quan hi manca pot produir coses perilloses".
Si dimarts que ve algú és a prop del Museu d'Història Natural de Harvard, tindrà ocasió d'anar a una xerrada de Zimmer sobre el seu llibre.

La història natural és la germana pobra dels museus valencians. La fabulosa col·lecció de fòssils americans que alberga el Museu de Ciències Naturals al parc dels Vivers gaudeix d'unes instal·lacions molt dignes. Comparteix aquest rar privilegi amb la col·lecció d'espècies vives del Jardí Botànic de la Universitat de València. Però aquestes dues mostres remarcables del patrimoni històric i científic, excepcions pel que fa a la presentació pública, es diferencien en un aspecte cabdal. Mentre que el Jardí Botànic és un centre de recerca científica, el Museu de Vivers no ho és per manca de pressupost i personal. Es redueix al que es veu: unes sales que agraden molt al públic visitant i un programa de visites escolars. Ací em sembla que es troba la causa dels mals que afecten al Museu Valencià d'Història Natural (MVHN): la Diputació (principal responsable de la crisi profunda del Museu, com informa puntualment Rafel Montaner a Levante-EMV ací, ací, ací i ací) i l'Ajuntament de la ciutat no són conscients que estan tancant un centre de recerca. Per a ells és, simplement, un lloc menys per fer circular escolars (de l'ordre de 7.000 en aquest cas) que podran seguir anant a altres llocs i no passa res. Mentrestant es sacrifiquen 3 dels 4 llocs de treball del Museu perquè no estem per a festes i es posa en risc la continuïtat de la institució com a referent per als entomòlegs.
El director científic de la Ciutat de les Arts i les Ciències, Manuel Toharia, lamenta la desaparició del MVHN però descarta que es puga ubicar en el contenidor que ell dirigeix, no per falta d'espai sinó perquè el "col·leccionisme històric" no encaixa en la moderna concepció de museu de la ciència. Lògicament, l'impressionant museu del llit del Túria no és tampoc un centre de recerca sinó un parc temàtic i jo també estic d'acord amb Toharia que un centre d'investigació grinyolaria enmig d'aquell espectacle pompós.
L'historiador Jesús Català ens recordava a Vilaweb que les col·leccions naturalístiques del MVHN, com també la paleontològica de Rodrigo Botet a Vivers, representen un ric patrimoni històric, no sols científic. Aquesta consciència cívica i política s'ha de conjuminar amb la noció que un museu d'història natural ha de ser primer un centre de recerca i després una eina educativa. Sense aquest compromís ho tindran molt malament institucions venerables, modestes però dignes, com el MVHN.

Detall de la col·lecció entomològica Torres Sala (foto F. Bustamante).

La revista Mètode de la Universitat de València amplia el seu univers. Ha millorat molt el seu web metode.cat i incorpora freqüents actualitzacions i notícies. Des d'enguany, a les edicions regulars en català i castellà, ha afegit l'edició en anglès, el seu Annual Review. Facebook i Twitter (@Revista_Metode) són ja eines habituals de difusió del seu treball. I des de fa un parell de setmanes, funciona el Canal Mètode de Vilaweb. Cal reconéixer l'afany d'arribar més lluny i la gran feinada de l'equip comandat pel professor de periodisme, escriptor i naturalista de cor Martí Domínguez i la seua cap de redacció Anna Mateu. Però sense perdre pel camí ni un bri de la qualitat que sempre els ha acompanyat, la qualitat del rigor en els continguts, la professionalitat divulgadora i el bon gust per l'estètica més suggeridora.
M'acaba d'arribar el darrer número, La cara del dolor, coordinat pel farmacòleg Francisco Morales que conté un article del malaguanyat Luis Estañ. Com sempre, impecable, atractiu i força informatiu, aquest número conté també les contribucions d'artistes que enriqueixen els textos (Marusela Granell, Greta Alfaro, Miquel Navarro i Artur Heras, en aquesta ocasió).
I acompanyant la revista, el darrer volum de la sèrie Monografies de Mètode. Aquesta vegada és l'obra teatral Oxigen de Carl Djerassi i Roald Hoffmann, una magnífica prova de com la ciència pot inserir-se en la ficció. Quina delícia de lectura per arrodonir l'Any Internacional de la Química! Per si no teniu prou d'oxigen intel·lectual en cada número de Mètode, preneu aquesta dosi de diversió i reflexió "sobre l'ambició, l'ètica i la curiositat científica" amb l'obra teatral Oxigen.

Aquest és el missatge oficial de la desaparició de Lynn Margulis enviat des del seu laboratori. Qualsevol persona pot fer donacions a la fundació destinada a ajudar estudiants, una qualitat, una obsessió, que sempre va acompanyar la Lynn.

Dear all,

It is with great sadness to pass along the news that a great American
scientist has died. Lynn Margulis died on at 5:15 PM (17:15 EST) on
November, 22, 2011; she was 73 years old. She suffered a massive
hemorrhagic stroke last Thursday. She will be dearly missed by her
devoted family, students, her many friends and colleagues around
the world.

In lieu of flowers, contributions should be made to the Lynn Margulis
Memorial Fund*. This fund will be used to support students that will
continue her scientific research.

 *Checks may be sent directly to "Lynn Margulis Memorial Fund" at  
Northampton Cooperative Bank, PO Box 550, Amherst, MA 01004

The Lynn Margulis Laboratory
University of Massachusetts Amherst
Department of Geosciences
611 North Pleasant Street
233 Morrill Science Center
Amherst MA 01003-9297

Dimarts per la vesprada es va morir Lynn Margulis, biòloga evolucionista nord-americana, a conseqüència d’un vessament cerebral que tingué dies abans mentre treballava amb una de les seues estudiants. Les contribucions científiques més significatives de Margulis formen part del cànon de la biologia contemporània: ningú no pot passar per alt que aquella jove rebel que havia entrat a la Universitat de Chicago amb un programa educatiu que permetia saltar-se el batxillerat i fer la carrera universitària directament, fou prou tossuda com per vèncer les reticències dels científics i proposar una nova visió evolutiva. El seu article de 1967, On the origin of mitosing cells, al Journal of Theoretical Biology, li costà moltíssim de publicar però pocs podien presagiar que aquell era el germen del nostre reconeixement sense fissures que la simbiosi ha tingut un paper clau en l’evolució de les espècies. Tot i la tristesa del moment, tampoc no podem amagar que Margulis també ha protagonitzat controvèrsies sonades, com quan va treballar colze a colze amb James Lovelock sobre la hipòtesi Gaia, quan ha vessat les seues crítiques àcides al neodarwinisme o, més recentment, en donar suport a autors d’idees força extravagants o errònies.

Margulis va tenir una relació molt especial amb la Universitat de València, que la va incorporar al seu claustre de doctors en 2001 i li ha publicat diverses obres. Ella sempre es va mostrar disposada a col·laborar amb tots nosaltres, discutir resultats de la recerca, deixar-se entrevistar per periodistes (només si venien de la nostra part!), publicar un article en Mètode, fer una conferència als estudiants (la primera fou en gener de 1992), presentar la seua darrera obra a la Fira del Llibre, o intervenir en instàncies internacionals per aconseguir-nos la seu d’un important congrés científic.

Conservaré com un tresor el record de la Lynn agosarada i lliure, sempre energètica i alegre, amb unes ganes immenses d’aprendre i de conversar. Aquella Lynn que, segons el nostre comú amic Antonio Lazcano, tractava els seus fills com si foren estudiants i als seus estudiants como si foren fills. Vull recordar-la relliscant i enfangant-se en la marjal del Moro, quan anàrem amb Martí Domínguez a la cerca del protist més excèntric que pogués imaginar. O amb les sabates a la mà i el seu jupetí florejat, camí de la sala de conferències a vessar de gent. O endormiscant-se en un congrés per a despertar-se de colp i fer la pregunta més oportuna i intel·ligent. La Lynn devoradora de llibres i de música clàssica, la que detestava per igual la televisió i el jazz. La que seia a taula i menjava de tots els cinc regnes i amb gana, la que admirava i apreciava el menjar més casolà. La Lynn que parava una conferència fins que no deixàvem els llums com ella volia, per veure bé les pel·lícules que portava, o la megafonia adequada per escoltar bé la banda sonora (composada per un dels seus fills). La que suportava estoicament una llarga cua d’admiradors, d’estudiants i de professors de batxillerat o d’universitat, que volien parlar amb ella o recollir un autògraf. La Lynn sempre propera, afable, vitalista, a qui tiraré molt a faltar i sempre li agrairé aquests vint anys d’amistat i d’inspiració generosa per al meu treball sobre simbiosi.

La foto mostra a Lynn Margulis en la seua darrera visita a València amb motiu de l'Any Darwin, en abril de 2009. Vam visitar junts l’exposició històrica sobre Darwin i la seua teoria instal·lada al Palau de Cerveró i es va voler fotografiar amb papa Charles, com a ella li agradava dir-li.

Els records
Revista Mètode, amb alguns enllaços a textos de Margulis.
La lectora corrent amb remembrances personals.
La necrològica de Michael Ruse.
La notícia d'El Temps.
La nota de la seua universitat UMass-Amherst i la de València.
Edificios de bacterias, d'Emili Piera.
Un recull per Mercè Piqueras.

Empty political rhetoric is one thing, but the soberness of perfect governance is quite another. In Valencia we know this only too well because the former abounds while the latter is rare. We have got used to politicians’ grandiloquent words and gestures, to firework displays –spectacular but short-lived. Now, however, the crisis has brought down a shower of burnt out cinders, leaving the disgrace and fragility of the system hanging in the air, and we realize that it was all just a mirage. Six years ago the regional government boasted the opening of a new research institute, the Prince Felipe Research Centre (CIFP). Pompous in name and born with a silver spoon –heir to a spectacular budget compared with other comparable research centres- it brought the promise of a scientific network at the forefront of biomedical research. It seemed set to mimic other successful scientific ventures, like those biomedical research centres in Barcelona. But right from the outset there were notable differences, starting with its location, far away from the university campuses and hospitals. According to direct witnesses, right from the beginning, a gunpowder plot was afoot. Six years later, without having been consolidated, comes the time of reckoning: its demolition.

A few weeks ago President Fabra boasted of his support for scientific research to past winners of the Jaume I awards. Shortly after he awarded this year’s Jaume I prize at the medieval trade exchange building, Llotja dels Mercaders de València, Juan Roig, a businessman and founder of the Mercadona supermarket chain, spoke on behalf of the winners. Roig proclaimed hard work ethics to be the key to overcoming the crisis. Just a few steps away, listening to this speech, was the winner of the award for clinical research, Prof. Carlos Simón, scientific director of the CIPF, now resigned. Almost simultaneously, the Human Resources department at the CIPF was sending out an email announcing the official start of the downsizing plan at the centre, due to the economic depression to which the regional government has condemned it, however much they would like to cast the blame on Zapatero’s government. The centre has been cut back to 12 research fields, in some cases leading to an insurmountable predicament, affecting 108 workers and sweeping before it the effort and enthusiasm of six PhD candidates whose dissertations remain unfinished.  Twenty-four hours later, Rubén Moreno informed the CIPF that he was giving up the post of general director at the Centre to stand as a candidate for Spain’s conservative party, Partido Popular, in the Lower Chamber or “Congress of Deputies. The following day the press informed us that a golf tournament backed by the former president of the Castellón County Council, the other “Fabra”, was to receive three million euros from the Government’s meagre budget. Most ironic.

The result of what we have seen in just one week of the official discourse preaching excellence, internationalization, and the regional government’s efforts and support of research, is the reality that the President of the Valencian Government, the Valencian Health Minister and its flagship, Valencian biomedical research, are all left standing stark naked. The scientific director resigns, the director-general escapes –neither one empty handed–, the CIPF falls in the shadow of death and over a hundred workers are thrown into unemployment’s dark void, thanks to the far from satisfactory management of all those responsible (including the eternal courtly adviser, Santiago Grisolía). Left is the frustration of many dreams, of passion for science, and of much voluntarism. This is the sad reality of the great sham of Valencian politics, the showy politics of squandering our heritage in shady businesses that benefit only a few -and wantonly play with our future.

------------

The crisis of CIFP after Nature and Science.