Amb poques setmanes de diferència ens han deixat dos homenots de la biologia: François Jacob (1920-2013) i Christian de Duve (1917-2013). Els dos foren un senyors científics, en el sentit més noble de l’expressió. D’aquells que quan els llegies o els escoltaves, no et deixaven indiferent. Tot dos guardonats amb el Nobel, les seues aportacions al coneixement i la comprensió de la vida són indiscutibles. Però, a més, sentien aquella pulsió interna de fer-se escoltar i entendre pel públic. Per dir-ho com de Duve, per fer que la il·luminació de la ciència no quedés restringida als iniciats.
Dels dos guarde un record molt viu de la darrera vegada que vaig parlar amb ells. La primavera de 2004, acompanyat d'un amable Michel Morange, vaig visitar Jacob al seu despatx del Pasteur a París. L’objecte de la visita fou obtenir el vist i plau pels nostres plans de publicar un llibre amb un recull de textos, tot recordant el seu nomenament com a Doctor Honoris Causa de la Universitat de València. D’allí vaig eixir ben content amb l’embrió de El desván de la evolución (PUV, 2007) a la butxaca. París em semblava molt més encantador i amical que de costum, camí de casa a la rue Scheffer. Amb de Duve vaig sentir l’emoció inconscient de la darrera vegada que ens veuríem. Amb ell havia coincidit a diversos congressos internacionals de l’origen de la vida, des d’aquell de Barcelona de 1993 organitzat per Oró. El darrer per a ell fou el de Florència de 2008, sempre acompanyat per la seua néta, fent aquella memorable xerrada al Palazzo Vecchio.
De tots dos ens queden les idees i les paraules. Per a mi Jacob és el gran heroi de la intel·ligibilitat de l’evolució molecular, amb la seua metàfora del bricolatge. En canvi, de Duve ha dedicat bona part de l’obra dels darrers vint anys a la reflexió sobre l’origen de la vida, l’evolució humana i el significat de tot plegat. A Jacob tornaré un altre dia. Perquè ara mateix vull completar el meu text sobre els llibres de de Duve fent referència a la seua darrera obra Genetics of Original Sin. The Impact of Natural Selection on the Future of Humanity (Yale University Press, 2010). El pecat original és la selecció natural operant sobre els nostres genomes. La redempció és la nostra lluita deliberada i plenament conscient contra la selecció natural, perquè la nostra és la única espècie científica del planeta. Aquest darrer llibre de de Duve ens transporta des de l’origen de la vida fins a la responsabilitat humana en el futur de la vida, si més no la de la pròpia espècie. Un problema, identificat per de Duve i remarcat per Edward O. Wilson en el pròleg, és que, si bé les principals transicions evolutives –de la macromolècula al bacteri, d’aquest a la cèl·lula complexa eucariota, l’aparició de la pluricel·lularitat, de les societats animals– han transcorregut en escales de temps àmplies, l’aparició de l’espècie humana i la transformació tecnològica de l’entorn han estat un llampec geològic. Sobre les nostres emocions paleolítiques hem bastit institucions medievals i tecnologies pròpies de deus, per dir-ho com Wilson. Al final del llibre, de Duve suggereix possibles solucions ètiques, socials, polítiques i religioses. Jo no sóc tan optimista i, ben mirat, crec que la redempció humana sembla més aviat un somni impossible, ateses les circumstàncies i els lideratges mediocres que ens toca sofrir a totes les escales.
Christian de Duve ha triat el moment de la seua partida d’aquest món, envolat de la família. Tota una lliçó de coherència: científic catòlic (si més no, en la seua època més jove), preocupat per les col·lisions entre el coneixement científic i la creença religiosa, membre de l’Acadèmia Pontifícia però declarat defensor de la necessària regeneració de les esglésies, com una de les forces contra la nostra desaparició com a espècie. I qui dubtaria que el reconeixement del dret a una mort digna seria un bon començament d'aquesta regeneració.
Fografia de Christian de Duve agafada del web del de Duve Institute.
Sembla com si fos ahir que dibuixava unes caricatures dels companys del Departament de Bioquímica per celebrar els 30 anys de la doble hèlix. I ara pense que han passat tants anys d'allò com els que separaven la caricatura del "Gran Circ del DNA" de la descoberta de Watson i Crick. Seixanta anys d'aquell eureka prodigiós que, tot i tenir un impacte mediàtic imperceptible, seria el preludi de l'edat d'or de la biologia molecular. Diversos mitjans s'han fet ressò de la rèplica del pub Eagle de Cambridge feta al Laboratori de Cold Spring Harbor on hi viu Watson, per rememorar el passat 28 de febrer aquella entrada triomfal de Crick dient que havien descobert el secret de la vida. L'anècdota la va difondre Watson en la polèmica narració La doble hèlix, però Crick sempre va dir que no ho recordava així. A propòsit d'aquest llibret (del qual hi ha versió castellana), Alexander Gann i Jan Witkowski han publicat una esplèndida edició il·lustrada i anotada. És una manera molt diferent de llegir aquest llibre perquè no sols hi abunden les anotacions històriques i biogràfiques dels protagonismes sinó que porta uns suculents annexos. Un és la història de les vicissituds de Watson per publicar el manuscrit i l'ennuig d'alguns dels al·ludits, especialment de Crick. El llibre també conté molts facsímils de manuscrits i cartes. Precisament, fa uns dies Nicholas Wade ens recordava a NYT (i avui ho ha publicat el diari Ara) la carta que Crick va enviar al seu fill de 12 anys Michael descrivint el model de la doble hèlix i datada el 15 de març de 1953, quan encara el famós article de Nature no havia estat escrit: Benvolgut Michael, Jim Watson i jo probablement hem fet una descoberta molt important... La nostra estructura és molt bonica. Amb un estil divulgatiu remarcable (llegiu la transcripció ací), aquesta potser siga la primera descripció escrita de la doble hèlix, les seues implicacions genètiques i la visió de l'existència d'un codi (la carta de Watson a Delbrück del 12 de març no és, ni de bon tros, comparable en profunditat i claredat, i no parle només de l'horrorosa cal·ligrafia de l'americà). Els fetitxistes s'alegraran de saber que el Michael Crick ha decidit treure a subhasta el document a través de Christie's i que s'estima que pot arribar a valdre uns 2 milions de dòlars. La meitat dels diners aniran a parar a l'Institut Salk, centre que acollí Crick en la darrera etapa de la seua brillant carrera científica. Algú en dóna més?
Esquema de la replicació del DNA dibuixat per Crick en la carta al seu fill Michael.
Alfred Russel Wallace, el codescubridor del principi de la selecció natural, fa cent anys que morí. I amb aquest pretext, l'Espai Ciència de l'OCCC organitza un cicle d'activitats amb el títol La geografia de la vida (vegeu el programa complet). Enguany se'n parlarà, si més no en els cercles naturalistes, de la importància del llegat de qui molts consideren com el fundador de la biogeografia. Us podeu apropar a la seua obra a través dels recursos de Wallace Online de John van Whye (que també edita el Darwin Online). L'any 2008, coincidint amb el 150è aniversari de la comunicació conjunta de Darwin i Wallace a la Linnean Society, les Publicacions de la Universitat de València ens oferiren La lluita per la vida, una selecció de textos en la col·lecció Breviaris, incloent-hi les comunicacions dels dos autors sobre la selecció natural (un fet transcendental per a la història de les idees però que no causà cap sensació), nombroses cartes i un emotiu discurs de Wallace de 1908, quan va rebre la medalla Darwin-Wallace de la Linnean en el 50è aniversari de la publicació. El mateix Wallace dissipa en aquelles paraules d'agraïment qualsevol idea conspirativa del suposat plagi de Darwin sobre les idees de Wallace. Per si això no fos prou, van Wyhe i Kees Rookmaaker publicaven en 2012 en el Biological Journal of the Linnean Society una acurada anàlisi de la ruta seguida per la carta i el manuscrit sobre la selecció natural de Wallace des de les Índies Orientals fins a Down House. Si la comunicació conjunta a la Linnean fou l'1 de juliol de 1858, l'estudi detallat del correu indica que el text li arribà a Darwin el 18 de juny anterior. Per tant, no hi ha lloc per a cap paranoia amb la prioritat de Darwin, un afer que tant el torturava i que l'actor Juli Cantó ha sabut expressar de manera molt convincent a través del text de Craig Baxter (per cert, del 21 al 31 de març es tornarà a representar l'obra Darwin a la Sala Flumen de València). Per a setembre està previst que van Wyhe publique un llibre amb vocació de tancar per sempre les polèmiques Dispelling the Darkness: Voyage in the Malay Archipelago and the Discovery of Evolution by Wallace and Darwin.
La biografia de Darwin és apassionant. Un viatge al voltant del món convertit en una aventura de la ment humana com mai abans s'havia imaginat. Un científic que trasbalsa el pensament i la visió del món des d'un ambient casolà i familiar, envoltat de xiquets, amb una dona que el vigila per darrere des de l'ortodòxia, però alhora és objecte d'un enamorament profund i sincer. Una fe religiosa que es transmuta en un escepticisme essencial, colpejat pel dolor i la mort del pare o dels fills, en especial de la seua Annie. Un pensador meticulós, un observador agudíssim, un experimentador embafador pel detallisme. Un lector compulsiu i un escriptor que fa córrer rius de tinta. Moderat en la forma, audaç i atrevit en la idea. Provocador contra la seua voluntat, amic dels amics, implacable amb l'adversari. Capaç de tractar amb la mateixa destresa i genialitat l'origen de la humanitat o la vida anònima dels cucs de terra. I tot això, víctima de la malaltia crònica i del dolor fins al final dels seus dies. Dóna o no dóna per a una pel·lícula? O una obra teatral. Moltes vegades m'he preguntat com seria la famosa rialla de Darwin, o com si li trencaria la veu amb l'emoció més humana o amb el plor. L'actor Juli Cantó recrea el personatge amb convicció i té un digne oponent en Enric Juezas fent d'Asa Gray. Els dos actors omplen l'escenari durant la representació d'una peça inspirada en la correspondència entre els dos amics i científics. El text Re:Design de Craig Baxter ha estat adaptat per Joan-Vi Martínez-Luciano i Toni Lluch i el dirigeix Imma Sancho. Avui s'ha fet l'assaig general i hem gaudit del diàleg entre Darwin i Gray. Demà dimecres i el dijous a les 19.30h es representa a la sala Matilde Salvador de La Nau. Dijous a les 12.30h l'oferiran també a la Sala Charles Darwin del Campus de Burjassot-Paterna (entrada lliure) dins de la programació del Dia de Darwin.
Divendres 15 de febrer de 2013 passa un asteoride d'uns 50 m de diàmetre a poc més de 20.000 km de la Terra. Les possibilitats d'observació les ha explicat molt bé l'amic Enric Marco a Pols d'Estels i l'Observatori Astronòmic de la Universitat de València (OAUV). Molts comentaris apareguts en premsa i a la xarxa satisfan, més o menys explícitament, un sentiment d'alleujament pel fet que l'asteroide 2012 DA14 ens passa fregant però sense risc que es precipite sobre el nostre planeta. D'acord, però només és una qüestió de temps que un d'aquests objectes acabe xocant amb la Terra. En el passat remot la freqüència i l'energia d'impacte d'asteroides, de cometes o meteorits era molt superior a l'actual. Segons els models més acceptats de la formació d'un planeta habitable, molts materials abocats pels objectes extraterrestres sobre la superfície planetària formarien part de les matèries primeres de l'origen de la vida. És per això que els impactes poden tenir una vessant letal, sense dubte (no cal preguntar-li als dinosaures), però en el començament de tot també tindrien un protagonisme fertilitzador. En èpoques actuals, per sort, els ritmes de col·lisió amb objectes grans són molt baixos. De micrometeorits estan entrant en l'atmosfera continuament i de meteorits d'1 m, un a l'any. La freqüència de col·lisió amb un objecte com el que provocà els fets de Tunguska de 1908, d'una grandària similar a l'asteroide que ens visita ara, s'estima en un cada tres segles. Vol dir això que 2012 DA14, per un pèl d'unes decenes de milers de quilòmetres, no ha acomplert encara l'estadística. Ens toca esperar, doncs.
La figura mostra les estimacions recollides per Vincent Courtillot (Courtillot, V. 1999. Evolutionary Catastrophes: the Science of Mass Extinction. Cambridge: Cambridge University Press).
Actualització 15 de febrer de 2013. Quina casualitat! El meteorit rus ha eclipsat el protagonisme de l'asteroide.
pereto |
diumenge, 30 de desembre de 2012 | 19:46h
Acaba d'arribar la trista notícia de la mort de la neurobiòloga Rita Levi-Montalcini. Amb 103 anys, desapareix una gran senyora, científica, la Signora della Scienza, pensadora, escriptora, mereixedora d'honors com el premi Nobel. Li vaig dedicar un apunt quan va fer 100 anys (Per molts anys, Rita!) que ha resultat ser molt popular (el segon més visitat de tots, només superat pel del príncep supersticiós).
Descanse en pau, Rita Levi-Montalcini.
Foto: La científica en 2009 (foto de la web de la presidència italiana).
pereto |
dissabte, 29 de desembre de 2012 | 10:32h
No vull que acabe l'any sense fer un petit homenatge a Stéphane Leduc i el seu llibre La biologie synthétique. Fins avui, el terme "synthetic biology" ha estat emprat en 2.177 ocasions en publicacions científiques (segons el buscador Scopus). Però d'aquestes, només 10 corresponen a treballs anteriors a l'any 2000. De fet, la primera vegada que es registra és en la ressenya del llibre de Leduc que un misteriós W. A. D. publicà en la revista Nature en 1913. És evident que el segle XXI ha començat amb un furor desmesurat per això de la biologia sintètica. Però tornem per un moment a Leduc. Aquest metge nascut a Nantes el 1853, estudià física i medicina a París i des de 1883 fou el primer profesor de física a la facultat de medicina de Nantes, on romandrà fins jubilar-se en 1924. Tota la seua carrera científica gravita al voltant del paper de les forces físiques en la biologia i la medicina. Sembla que fou un gran ensenyant, molt eloqüent i hàbil en l'ús d'experiments i demostracions a l'aula. També practicà la medicina hospitalària i és reconegut com un gran higienista. De fet, descobrí l'origen de l'epidèmia de còlera de 1884 i, com a vicepresident del consell d'higiene de la regió, tingué un protagonisme destacat en la lluita contra les malalties infeccioses, sobretot el tifus i la tuberculosi. A banda dels seus interessos en les investigacions biofísiques i l'efecte de les forces mecàniques i de l'electricitat sobre el cos humà, una bona part dels seus esforços s'adreçaren a l'estudi del comportament físic i químic dels líquids i minerals que podien informar sobre la vida, les seues singulars propietats i el seu origen. La fotografia científica tingué ací un lloc destacat, perquè els llibres de Leduc estan molt ben servits d'imatges. I no ens deixen indiferents totes les edificacions químiques que tractaven de simular els fenòmens vitals. Fruit d'aquestes recerques és el llibre que avui recordem, editat per A. Poinat a París el 1912. És un llibre preciós, amb més de cent imatges, on Leduc presenta els seus resultats sobre la fabricació de vida i on fa aquella rotunda i definitiva pregunta que posa contra les cordes el vitalisme: En quoi est-il moins admissible de chercher à faire une cellule que de chercher à faire une molécule? (p. 14). Vist retrospectivament ens pot semblar un disbarat tot el programa de recerca de Leduc. Com també el del dels plasmogenistes, amb el lideratge del mexicà Alfonso L. Herrera. No obstant això, posats en el seu context, tots aquests autors perseguien un objectiu legítim d'explicació de la vida en un marc estrictament naturalista. Foren confrontats amb passió tant per científics que ja ho consideraven com una aproximació massa naïf a la complexitat de la vida que emergia davant dels ulls dels primers bioquímics, com per aquells que, arrossegats pel vitalisme, preferien buscar refugi en la no-explicació d'una força misteriosa que impregnava la vida i que la feia inescrutable i, per tant, impossible de sintetitzar en el laboratori. L'historiador Jesús Català i jo ho vam presentar com un preludi prematur de l'efervescència actual en un article que titulàrem The Renaissance of Synthetic Biology. Ara, quan hi ha un entusiasme col·lectiu vers la possibilitat de redissenyar els circuits metabòlics i reguladors de les cèl·lules, observem que una cosa són les intencions i els anhels i un altra de ben diferent, la realitat, crua i dura, de la complexitat cel·lular. D'aquesta encara avui arrapem una fina capa superficial i intuïm que la naturalesa intrínsecament fluïda i molla de la bioquímica, fa molt més difícil d'assolir un ideal enginyeril de la modificació de la cèl·lula. Amb el company Manuel Porcar hem discutit recentment fins a quin punt els discursos de la biologia sintètica estan sent confirmats pels fets tangibles dels resultats publicats. En l'articleAre We Doing Synthetic Biology?proposem restringir molt més l'ús d'aquest terme que fins ara i convidem a un bany de realisme respecte als avenços produïts en els darrers anys. No tot el que s'etiqueta com biologia sintètica ho és realment. En la majoria dels casos continua sent una enginyeria metabòlica, molt refinada això sí, però mancada dels ideals del redissseny programable, fiable i previsible, que esperen els enginyers entrenats amb màquines artificials. Les cèl·lules tenen els seus capricis, modelats per la selecció natural, que les fan robustes però tremendament flexibles. Això que sembla una contradicció és la clau més decisiva de la supervivència i alhora un mal de cap fabulós i un fracàs assegurat per a l'enginyer que ho ignore.
L'apunt més visitat d'aquest bloc és El príncep ha de triar, on criticava que el príncep hereu de la monarquia espanyola lluïa fa un temps un d'aquells braçalets màgics que foren condemnats per publicitat enganyosa ací amb una multa gairebé simbòlica (però completament afonats als Estats Units). Ara veig que la seua dona, la senyora Letizia, compra productes "bio" a una tenda de Madrid que també ofereix, segons la revista Lecturas d'on trec la informació confirmada en la web de la botiga, "conferències, seminaris i tallers de creixement personal i esoterisme, com l'astrologia científica [sic], anàlisis d'àuries i txakra o tècniques de gimnàstica arribades del Mèxic antic". El número 3.165 del 21 de novembre de Lecturas conté un reportatge de Mariángel Alcázar que remarca el caràcter de "dona normal" de la princesa per la seua preocupació pels "aliments sans" i descriu que la senyora Letizia fullejà llibres (podem estar segurs que no eren de ciència) i s'interessà per unes làmines que ajuden els xiquets a estudiar (preferesc no imaginar què hi ensenyen aquestes làmines) tot això acompanyat d'una sèrie de fotografies explícites i eloqüents signades per 'Smart' (a la imatge, un detall de la portada de l'esmentat setmanari). És conscient aquesta dona de l'impacte que pot tenir que ella avale amb la seua presència un negoci que s'aprofita de la ignorància de la gent? N'és ella consumidora d'aquesta pseudociència? No és capaç de trobar els productes "bio" que tant li agraden en botigues que no estafen al personal tan descaradament i impune? Potser la solució seria anar-se'n ja d'una vegada d'aquesta monarquia contaminada d'esoterisme abans que aquest parell d'impresentables substituesquen la creacionista i el caçador d'elefants.
El proper dimarts 4 de desembre es reunirà el ministre Wert amb els consellers d'educació per presentar la nova proposta de reforma educativa. Tracta el ministre de convèncer almenys als consellers del seu partit (amb els qui ha passat aquest cap de setmana d'exercicis espirituals a Toledo) que tampoc abraçaren entusiasmats la versió anterior de la Lomce (Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa). És normal que tot el món es posicione davant de les intencions explícites del govern de Rajoy de recentralitzar (també) l'educació. Vaja, allò d'espanyolitzar (sinònim d'homogeneitzar) tots els xiquets. També és normal que el govern de dretes tracte d'aprofitar per esborrar les suposades petjades ideològiques dels executius socialdemòcrates. Perquè aquestes són terres on l'educació no és un tema de política d'estat amb majúscula sinó objecte de desig de manipulació partidista i d'adoctrinament. M'assabente, confesse que per casualitat, parlant amb una professora d'ESO que fa d'amfitriona de la meua xerrada a un institut per la Setmana de la Ciència, que l'assignatura Ciències per al Món Contemporani (CMC) que actualment cursen els joves de primer de batxillerat (tots, incloent-hi els que han triat les humanitats) desapareix per art de la reforma Wert. Bussege per la xarxa i em sembla que estem davant d'un despropòsit descomunal que, fins i tot, potser no siga del tot aliè a l'enorme i barroera manipulació política que hi ha darrere d'aquesta reforma. Per començar em trobe amb la legítima mobilització dels filòsofs que s'escandalitzen pel retrocés de l'ensenyament de les seues matèries, com ara la desaparició de l'assignatura d'ètica. Però resulta que la Red Española de Filosofía (REF) recentment constituïda per acadèmics de la universitat i del CSIC, troba "fonamental" la supressió de la CMC per fer-li lloc a l'ensenyament de la filosofia en primer de batxillerat (vegeu punt número 3 de la carta pública enviada al ministre). Els arguments i la lògica de la demanda són totalment indignes d'uns professionals de la filosofia i potser amaguen altres raons inconfessables en un món on resulta evident que l'analfabetisme científic de la societat pot ser catastròfic. De fet, en una tribuna publicada a El País el 25 de novembre es guarden molt de fer explícita eixa insòlita demanda de supressió de CMC. S'equivoquen rotundament aquests filòsofs si creuen que CMC equival a una filosofia o història de la ciència o la simple exposició d'això conegut com "ciència-tecnologia-societat". O si realment pensen que ells estan capacitats plenament per impartir els continguts de l'actual CMC. Alguns pensen que la filosofia està moribunda en el món actual. I els filòsofs de la REF pensen que la solució al seu problema d'irrellevància en l'ensenyament passa per matar l'educació científica? No anem bé. La manca de continguts científics entre les matèries comuns del batxillerat ha estat denunciada (per exemple: Un bachillerato científicamente analfabeto i ¿Un país de espaldas a la ciencia?) i resulta sorprenent que l'encarregada de liderar el projecte de reforma siga una científica: Montserrat Gomendio, membre del CSIC que va ser directora del Museu nacional de ciències naturals de Madrid. Però al final trobe l'entrellat de tot plegat: resulta que la principal associació de pares catòlics ha denunciat des de la seua delegació andalusa que CMC és més perjudicial que la famosa Educació per a la ciutadania "pels seus posicionaments bioètics molt definits" (sic). I el diputat del PP Eugenio Nasarre considera que CMC és "una assignatura extravagant". La fal·làcia és dir que els seus continguts ja s'impartiran en les assignatures específiques quan aquestes (totes: la física, la química, la biologia o la geologia) desapareixen de la formació general i fonamental i quan CMC presenta uns continguts bàsics (amb totes les limitacions que vulgueu) per a tots els estudiants, siguen de ciències o de lletres. Eixe ha estat el principal mèrit d'aquest intent modest (i fugaç si no hi ha una reacció urgent i eficaç) d'incrementar la cultura científica. En resum, la dreta catòlica retrògrada considera que ensenyar ciència és perillós. Uns filòsofs pensen que poden salvar la seua disciplina eliminant l'educació científica general. I el ministre Wert i la secretària d'estat Gomendio estan fent-los els deures molt bé. Un ridícul mundial més a afegir al ja espès currículum de la marca España.
La Societat Catalana de Biologia (SCB-IEC) celebra el seu centenari. Amb aquest motiu la darrera setmana d'octubre, en el marc dels 41 Premis Octubre, recordarem Lynn Margulis. El programa complet es pot veure ací: un bar de ciències el dijous 25, una conferència el divendres 26 i un matinal de l'evolució el dissabte 27. El fil conductor de les jornades seran els microorganismes i la seua extraordinària capacitat d'establir relacions entre ells i amb altres organismes. Aquestes interaccions i els llaços més o menys amistosos que en resulten són, i han estat, una font incessant d'innovació evolutiva.
La fotografia que acompanya aquest apunt la veig fer el 1994. Amb motiu del centenari d'Oparin férem un curs internacional on participaren científics carismàtics, entre altres (i d'esquerra a dreta en primera fila), Joan Oró, Lynn Margulis i Stanley Miller. En segon terme veiem Antonio Lazcano, catedràtic d'origen de la vida a la UNAM (Mèxic). Precisament, ell serà l'encarregat de fer un repàs a la biografia intel·lectual de Margulis durant la conferència al Botànic, el divendres 26 a partir de les 19h. Amic personal i gran coneixedor de la seua obra científica, ell és un inmillorable glossador de l'impacte de les idees evolutives de Lynn en la biologia contemporània. I com que la Lynn era dona de molts impactes, més enllà de la ciència, l'acte del Botànic estarà presentat i conduït per dos periodistes que conegueren la Lynn i que l'admiren: Reis Juan i Emili Piera. Serà, sens dubte, una vetllada memorable en honor de la dona fascinant que fou Lynn, la científica i l'amiga.
pereto |
diumenge, 30 de setembre de 2012 | 11:38h
La biologia sintètica passa per ser una de les disciplines actuals amb més atractiu i potencial. En molts països hi ha programes de finançament de projectes en aquesta àrea que persegueix el redisseny i la fabricació de sistemes biològics amb funcions noves. Des de fa uns anys, l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) organitza un concurs internacional (iGEM) adreçat als estudiants per tal de promoure el seu interès en la recerca innovadora i creativa. Enguany, un equip de dotze estudiants de les dues universitats públiques de la ciutat de València (UV i UPV), presentaran un projecte molt ambiciós en el qual es combina el modelatge matemàtic, els experiments de laboratori (amb bacteris i llevats) i un exercici de reflexió sobre les implicacions socials i ètiques d'aquesta recerca. Són l'equip València-Biocampus que el proper dissabte 6 d'octubre competiran a la fase europea del concurs a Àmsterdam.
L'equip de joves promeses científiques (que va des d'estudiants de primer curs fins aquells acabats de graduar, en àrees com la biologia, la bioquímica, la biotecnolgia, i les enginyeries industrial i informàtica) va imaginar un món on els humans podríem interaccionar amb les cèl·lules a través de la veu. Una autèntica conversa en les dues direccions: li preguntem a un cultiu bacterià si té gana o fred i els bacteris responen en funció de les seues necessitats. Reflexionant sobre quines situacions es podrien donar en eixe món, els estudiants han creat Talking Life, un film de deu minuts on es planteja la possibilitat d'usar aquesta tecnologia en l'atenció de persones grans. Aquest curt s'ha projectat i debatut amb una diversitat de públics. El resultat tràgic de la història té un rerefons biològic fonamental: malgrat els nostres esforços per domesticar la vida, hi ha sempre el potencial irreflenable, inevitable del canvi i l'evolució. La vida és canvi i aquest ens pot sorpendre sempre. I si els bacteris un dia comencen a dir mentides? I si no responen allò per al qual havien estat dissenyats originalment? L'emergència de la mentida en una població sincera s'esdevindrà sempre i, com en la pel·lícula de ficció, els estudiants han acabat trobant-se, entre els seus matrassos de cultius, amb aquests bacteris de malfiar. Aquest és, fora de tot dubte, un dels resultats més espectaculars del projecte ja que tanca tot un cercle d'interacció entre els experiments i les idees madurades per un grup molt divers de gent.
Un treball com aquest seria impossible sense la col·laboració desinteressada d'un bon grapat de gent, començant pels entusiastes estudiants i seguint pels supervisors i instructors, a més del suport incondicional d'una diversitat d'institucions públiques i privades (les universitats de València i Politècnica de València, membres amb el CSIC del consorici VLC/Campus, la universitat de Bergen, la companyia Biópolis, etc.). A més, qualsevol ciutadà pot també ajudar els estudiants a través d'una campanya de micromecenatge. Ací es pot llegir la nota de premsa de la Universitat de València. A la foto, l'actor Alfred Picó, que es va oferir a col·laborar amb els estudiants en el seu curtmetratge.
pereto |
dissabte, 22 de setembre de 2012 | 21:09h
Un any més, els premis IgNobel ens anuncien la tardor i, en clau d'humor, el principi d'un nou curs. Els guardons d'enguany no desmereixen els d'edicions anteriors: des de l'activitat cerebral del salmó mort fins la capacitat de reconeixement dels ximpanzés només mirant-se el cul, una llista de deu recerques que compleixen el requisit de primer fer riure i, després, pensar. Convertir vell armament rus en diamants, estudiar la dinàmica del café mentre caminem amb la tassa a la mà o com evitar que el metà i l'hidrogen intestinals causen una explosió durant una colonoscòpia... L'espectacle de lliurament a Harvard es complementa amb tota una sèrie d'actuacions hilarants. Les petites que marquen el ritme dels discurs amb el seu insuportable please, stop I am bored, les actuacions musicals, com la mini-òpera sobre la dissenyadora (sic) intel·ligent i (Mr.) univers, o les lliçons 24/7 (és a dir, s'explica un tema en 24 segons i es resumeix amb 7 paraules). Enguany el premi Nobel de fisiologia o medicina de 1993 Rich Roberts ha fet una d'aquestes sobre la vida basada en l'arsènic. I el resum que n'ha fet és impagable: Only As-holes believe arsenic can support life. La podeu escoltar ací. En la fotografia es veuen premis Nobel autèntics fent la demostració del premi Ignobel de psicologia d'enguany.
Neil Armstrong, el primer home que trepitjà la Lluna, ha mort. Alguns recordem el moment de l’arribada a la Lluna en imatges borroses en blanc i negre, tal i com ho veiérem en aquelles primeres televisions que teníem a casa. Per als Estats Units representava un triomf tecnològic remarcable sobre els seus competidors més immediats, els soviètics. És interessant observar com la propaganda de la URSS alimentava fins el darrer moment la idea que ells arribarien primer, tal i com es pot llegir en els portades del New York Times. Després els americans repetirien la proesa unes quantes vegades més, fins el 1972. Mai més un ésser humà a posat els peus en altre lloc del sistema solar. Ara mateix Curiosity, un robot dotat de les més altes prestacions tecnològiques, es passeja per Mart en nom de tots nosaltres.
Que siguen màquines i no humans els que fan els viatges ara és per alguns un símptoma de derrota, d’haver iniciat fa quaranta anys un procés que no ha acabat com ells somniaven: aquell petit pas per a l’home no ha estat tan gran per a la humanitat. Això em sembla una exageració pessimista. Pensem, no obstant, el que suposa de recerca i desenvolupament tecnològic tenir aquestes sofisticades màquines que ens subministren informacions molt valuoses sobre l’origen i l’evolució dels planetes. Diuen que els americans volen enviar astronautes a Mart pel 2020. No ho veig gens fàcil. Ara, si algú altre pot tenir la capacitat de portar humans a altres llocs del sistema solar no seran els russos sinó els xinesos. Una de les moltes conseqüències de la fi de la bipolaritat de la guerra freda, de la decadència generalitzada de l’occident i de l’ascens científic oriental.
Després de vuit mesos de polèmica, els dos articles que donen detalls sobre l'evolució del temible virus de la grip aviària H5N1 cap a formes transmissibles en mamífers, han vist la llum. A principi de maig la revista Nature publicava el treball del grup de Kawaoka (vegeu ací l'especial sobre grip de Nature). Divendres passat Science feia el mateix amb l'article del grup de Fouchier (que els ha donat temps, mentrestant, de fer un segon article sobre models evolutius predictius) embolcallat també d'un esplèndid recull d'articles i comentaris: com a servei a la comunitat l'AAAS fa lliurement accessibles al públic aquests articles, adverteix l'entradeta. Així que encara que no sigueu subscriptors, podeu passejar-se per tots els textos. A la introducció, Bruce Alberts, màxim responsable de Science, es congratula d'haver aconseguit fer pública aquesta informació per a tots: tot el món és més conscient així del perill potencial d'aquest virus per a la humanitat. És la manera, afirma Alberts, que els polítics i els científics puguen orientar millor el seu treball per a reduir la probabilitat de pandèmia, per fer un món més segur. Alberts aprofite també per fer una crida per desenvolupar millor els mecanismes de control del que s'anomena DURC (de l'anglès: dual-use research of concern, és a dir, aquella recerca biológica que tot i tenir uns objectius científics legítims, pot ser també un risc per a la salut o la seguretat si cau en mans de bioterroristes). Aquests mecanismes de control ds'haurien d'establir a escala planetària, al meu parer un objectiu, ara per ara, quasi impossible d'assolir (penseu només en les enormes dificultats de controlar la recerca en matèria d'armament nuclear). Quasi tots els textos d'aquest dossier analitzen què fer davant d'una DURC, d'una recerca de doble tall, des de prohibir-la (sic) fins l'aplicació de mesures efectives de control i seguiment. L'assumpte no s'ha de plantejar, com ha estat en el cas dels treballs sobre la transmissibilitat del virus de la grip aviària, quan la recerca està fet i els resultats, òbviament, no es poden mantenir en secret. Els responsables dels NIH, per exemple, porposen mecanismes de regulació prèvia que aconsellen o no el finançament i l'execució de determinades recerques. Siga com siga, estem davant d'un dels debats més apassionants i importants que podem tenir sobre la investigació científica i l'impacte del coneixement sobre el benestar humà. Ens cal, en resum, un contracte social sobre la ciència, com reclamen Anthony S. Fauci i Francis S. Collins.
