L’altra dia, una colla de treballadores i treballadors d’Iberia, empraren mitjans desproporcionats per defensar justes reivindicacions. I l’aeròdrom barceloní es capbussà en un terrabastall ben sonat.

Val a dir que la situació creada pot, perfectament, tornar a passar (les instal·lacions del Prat i de qualsevol altra infrastructura aeroportuària, constitueixen un mecanisme delicat, complex i amb tot de fluxos) l’important, doncs, és preveure’n les situacions, incidències, i anomalies que s’hi puguin produir.

Vegem. ¿Era o no previsible que centenars de treballadors amb perill de continuïtat en els seus llocs de feina reaccionessin de forma ferma i contundent, l’era, sí o no?. ¿Que van fer, doncs, les parts –sindicats, AENA, govern català- per assegurar, amb celeritat, un acord bo per tothom?

Hem viscut una nova experiència de desgovern, d’irresponsabilitat, de manca de maduresa gestora. Ara, els polítics jugaran al seu esport favorit, tal és llançar-se els trastos al cap.

I el Prat? No res, és el trist camp d’aviació d’una capital provincial i provinciana, d’un país colonitzat, que no interessa a ningú –ni tan sols a la classe política responsable d’haver aconseguit l’estatut de la Moncloa-. Ens hi mereixem això i molt més, per rucs i genuflexos.

La justícia ha condemnat "per vulneració del dret de vaga" l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona.

La sentència, dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, falla en contra de l’esmentat ens per fixar uns serveis mínims, en la vaga del 30 de juny de 2005, "manifestament injustificats, arbitraris i lesius del dret de vaga". El TSJC declara que la conducta jutjada "vulnera el dret a la llibertat sindical" i obliga a indemnitzar al sindicat denunciant, la CGT, pel dany moral ocasionat.

L’Institut Municipal de Parcs i Jardins és presidit per la regidora d’ICV-EUiA Imma Mayol.

Els fets parlen per si mateixos.

Segueix la lluita de les treballadores i treballadors de l’empresa de supermercats de capital català per la readmissió de tres delegats sindicals acomiadats.

És la CNT la que els fa costat tot demanant-ne la readmissió i denunciant-ne l’assetjament laboral que hi pateixen. Hom demana, a més, un informe sobre la situació laboral del centre logístic de MERCADONA a Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) i els problemes "d’abusos, amenaces, pressions, i les mesures d’higiene i seguretat" atès que, segons que sembla, les treballadores i treballadors no tenen el carnet de manipulador d’aliments.

MERCADONA és una empresa conflictiva i considerada, en mitjans obrers i sindicals, molt rígida i dura en qüestions sociolaborals.

Francament en sóc optimista, pel que fa a l'esdevenidor del primer diari català. S'han introduït canvis en la maquetació; modulacions en la línia editorial; se n'han afegit nous suplements i propostes. Bé, en general -i molt bonic el "Plaers" del diumenge, per bé que sembla un catàleg de productes i li manquen opinions i reportatges d'assumptes d'actualitats. Tot hi arribarà, espero.

La nova editora, CCC, participada pels grups Godó, Planeta, i l'Institut Català de Finances, ha disposat una política d'externalització d'alguns serveis -en aquí, sincerament, hi discrepo-.

Finalment, ha plantejat una modificació de cap a peus del vigent conveni d'empresa, tot substituint-lo per un amb remuneracions i condicions escandalosament inferiors. Una proposta, curt i ras, inacceptable, immoral, i que diu ben poc d'uns gestors que, per donar-hi exemple, haurien de rebaixar-se els seus emoluments.

El diari, tothom ho sap, ha estat crònicament fotut. Ara, però, viu un procés dolç d'augment del tiratge, la cartera publicitària i les vendes. És per això que la directiva hauria de refusar sortides fàcils i contraproduents com les de reduir uns sous associats a una determinada qualitat del producte. No poden, doncs, exigir-ne qualitat i nivell i reduir-ne els salaris.

No haurien pas de fer-ho.

Com a lector fidel, i des del principi, els demano que s'ho rumiïn i que actuin amb seny. Altrament prendrem mal.

ELA-Sindicat de Treballadors Bascos- ha engegat una campanya sota el lema "Allò que el patró estalvia ho pagues tu".

Contra el que pugui semblar, no és pas una iniciativa més per a combatre la sinistralitat. No senyora. El sindicat més votat a Euskadi i Nafarroa defuig la correcció política expressada en idees com ara: que això és una responsabilitat de tots, que l'important és la conscienciació i la formació, que el camí de les denúncies i sancions no mena enlloc ...

El sindicat liderat per José Elorrieta aporta, parin atenció, sisplau, una "mirada de classe", sustentada, també, en una "anàlisi de classe".

Curt i ras: és un joc de suma zero. Hi ha grossa sinistralitat perquè hi ha grossa precarietat, perquè hi ha grossa subcontractació. I perquè els empresaris volen producció, producció, i més, infinita, producció. I això es fa a costa de prendre les mesures que s'escauen per evitar-ne accidents.

O sia que deixem-nos estar de cortines de fum, i diem les coses pel seu nom: hi ha molts accidents, sobretot, perquè el patró mira més pels seus interessos -el seu benefici, la part de plusvàlua apropiada/expropiada- que no pas per la seguretat de les treballadores i dels treballadors al seu càrrec.

És així. I és per això que cal avançar en les denúncies i en l'exigència de sancions. Sense descans. Sense afluixar. Forts i ferms contra un estat de coses que passa de taca d'oli.

Finalment, hi ha hagut acomiadaments a l'empresa automobilística de matriu alemanya. Sempre la solució més fàcil. Fet i fet, la més feixuga i costosa socialment. Per despatxar que no quedi.

Colla de sapastres!

N'hi ha de tot, per bé que més d'una mica que d'una altra. Joves. Gent més gran al pic de la jubilació. Novells amb pocs mesos de contracte. Altres amb 17 i 20 anys a l'empresa.

Un 20% són dones (el 12% de la plantilla) El 23% estan afiliats al sindicat CGT, el més fort entre els contestataris, d'entre ells la nova secretària general de CGT-SEAT.

O sia, despatxats amb rostre femení, persones díscoles i insubmises ... Totes i tots de pet al carrer.

Vet aquí l'única lògica que entén el sistema: - costos, + beneficis.

¿Voleu dir que reduint els sous altíssims dels directius i prescindint-ne d'algun no hauríem fet el fet?

La direcció de SEAT ha presentat un expedient de regulació d'ocupació-ERO, el qual suposa l'acomiadament de 1.346 treballadores i treballadors de les dues factories properes a Barcelona. La decisió es produeix després que els sindicats diguessin no a la reducció d'un 10% del temps treballat i del salari -que en el cas de la gent més nova representaria un 30% de minva salarial. La cosa és clara, doncs: o s'accepten les propostes unilaterals de la patronal, o despatxen a la gent i cancel·len compromisos de fabricació.

Tot plegat ve a tothom de la previsible davallada en les vendes. Segons la direcció, l'empresa té problemes estructurals i de competitivitat. La recepta patronal és clara: produir menys però amb més intensitat i menor plantilla -altrament dit amb força més explotació de les persones-.

Pels sindicats, es tracta d'una situació conjuntural que cal afrontar millorant el disseny, la tecnologia, i la política comercial (el valor afegit, que en diria la gent sabuda). Ull viu, doncs, atès que és en joc una empresa clau per a l'economia nacional -13.000 assalariats directes i 100.000 en la indústria auxiliar. És per això que el presumpte govern d'esquerres principatí, ha de prendre part activa tot empaitant l'empresa perquè s'avingui a un acord raonable i denegant, si cal, l'esmentat ERO. Això, o deixar que actuï el maleït neoliberalisme de les "lliures forces del mercat"!)

És obvi, en qualsevol cas, que pels Països Catalans, com a societat, constitueix un element cabdal l'existència i el manteniment d'una ben viva i ferma base industrial. És per això que empreses com SEAT i NISSAN, a Barcelona, i FORD, a tocar de València, han de ser observades amb gran atenció de part del moviment obrer organitzat, les esquerres, i les institucions públiques.

Com a nació, fet i fet, ens hi juguem molt.