És un nom associat a moments petits i feliços, d'intensitat fecunda. Una antiga feina d'allò més casernària. I alienant. Alguna escapada a l'hora d'esmorzar. Qualque encàrrec o gestió pendent. I vet aquí aquest cantant nord-americà ajudant-me a respirar, a sentir-me viu. Bo i compartint l'art amb els vianants.
Negre i pelat com una bola, còrpora excelsa, veu rogallosa que contraposa a un registre agut i fi i tendríssim, ulleres fosques, closos els ulls, amb una guitarra elèctrica i, des de fa poc, en companyia d'un saxofonista ros i de moviments retorçats.
Ahir vaig sentir-lo, altre cop, amb la Helena i la Júlia. Embadalides pel "savoir faire" i la bellesa d'unes cançons que combinen blues, soul, i música popular. L'Aaron porta ja gravats 4 o 5 discs. Ara, mentre us escric aquestes ratlles, m'escolto un d'ells -"I'm happy inside". Bonic, bonic.
Si us ho voleu passar d'allò més bé, el teniu a l'avinguda del Portal de l'Àngel, davant del número 2, sota un arbre d'ombra esponerosa i tendral. Aquí, a l'antiga ciutat dels comtes. Quan sigueu amb ell, us costarà de deixar-lo.
Les 5. Bufa, no me n'havia pas adonat ("Les veus del Pamano" del gran Jaume Cabré, em fa perdre l'oremus!) i em cal recollir la Júlia. Baixo les escales i en un tres i no res ja sóc al parvulari. Com sempre, l'entrada és atapeïda de mares, pares, i menudeses joioses. Un tram més d'escala, i vet aquí la classe dels més petitets, dita d'"Els pingüins". Un vidre em permet, abans d'entrar-hi, de fer-me'n una composició de lloc i perspectives: criatures assegudes, ulls vius, boca badada, davant la imminent arribada dels familiars. Veig la meva a terra, repenjada contra un armari. Entre els braços, ben aferrada, du una cosa enorme de peluix. Bona tarda, dic. Hola, em contesten. Agafo la Júlia, i li dic que torni la cosa. Veig que és un coi de pingüí. Ella, de seguit, se'n va cap a la mestra per tornar-li el bitxo pelut. No Júlia, el pingüí te l'has de dur a casa perquè hi dormi. Bé, qui mana mana, i si ho diu la mestra haurà de ser així. El cas és que abraço la nena i, de retruc, el gros pingüí. Atès que fa bo, fem una passejada d'una hora; impossible de prendre-li el pingüí. L'abraçada nena-pingüí és sòlida i perdurable. Per sopar, gran sagramental, dalt de la trona: no vol pas desempallegar-se, la nena, d'aquell pingüí de tres pams d'alçada i dos de gruix. Que n'és de difícil, de vegades, de mantenir certes tradicions!
Cadascú ve d'on ve, i pertany a una concreta generació (la meva és la que veié una democràcia jove i prometedora just arribada, i que no pogué votar en les eleccions espanyoles de 1977 per què la majoria d'edat era als 21 anys -jo en tenia 18-, finalment, una generació molt lligada a la política i al periodisme) (...)
L'Associació de veïnes i veïns del meu barri és molt combativa. Fa un munt d'anys que és duta, principalment, per un grup de militants comunistes. Gent, és prou sabut, coherent, lluitadora, sacrificada. L'entitat ha fet un gran servei als barris de la Teixonera i Penitents. Té, però, un costum molt lleig: es comunica únicament en espanyol amb els associats i el veïnat. Talment com si no fóssim a Catalunya.
Ara, amb la polèmica de les sales de venopunció -tristament dites "narcosales"-, l'entitat n'ha fet un gra massa. Resulta que l'ajuntament del cap i casal, secretament -talment com uns dèspotes il·lustrats- ha decidit d'instal·lar en diferents punts uns equipaments tan necessaris. És una pena, doncs, que en un assumpte tan capital i impopular el consistori renunciï a fer-ne pedagogia emprant els seus potents mitjans de comunicació per informar i convèncer la bona gent.
Em fa vergonya, i em sap greu dir-ho, que l'associació del meu barri s'avingui a fomentar la insolidaritat, el populisme i la demagògia més destralera amb un "no en tenim necessitat" o "que ho facin en un altre lloc". Aquests comportaments, aquestes polítiques constitueixen un escarni, una befa, als ideals d'una societat més lliure i més justa.
PD Les sales de venopunció són un servei mèdic per a la comunitat on les i els drogaaddictes poden consumir droga amb totes les garanties higienicosanitàries.
Noi, abans d'ahir vas estar sensacional. Durant les primeres rampes de l'ascens a un dels pics pirinencs et vas quedar, fulminat pels atacs rivals, sense equip. I començà la tria: gent que quedava al davant. Els del mig. I els del darrere. En el moment oportú, vas deixar la posició de vigilància i et posares al front del gran pilot. Ben aviat, només suportaren l'avantguarda en Basso, l'Ulrich, i tu mateix, texà tossut.
I s'encetà la gran selecció. Aviat vas començar a fer canvis de velocitat -ara ràpid, ara normal, ara com un torpede-. No cal dir que el rostre dels teus rivals parlava, ben clarament, de com ho duien, tot plegat.
Finalment, i a 1 quilòmetre de la línia de meta, amb unes rampes que feien feredat, hi vas donar el cop de destral definitiu. Amb una acceleració descomunal t'hi vas posar al davant. L'Ulrich quedà, de seguit, fora de joc -li vas treure més d'un minut de diferència-, i en Basso va seguir-te fins que a dos-cents metres vas donar-li una altra volta al cargol, dempeus com un déu dalt de la bici, i el deixares clavat.
En arribar a meta vas dir, noi quina sinceritat, que havies de demostrar que "eres el cap del tour".
T'haig de dir, Lance, que m'agrades: m'agrada la teva ambició; la capacitat d'anar a la teva; com programes, pas a pas, cada etapa i la cursa en general; m'agrada el teu mal caràcter; el teu individualisme ferotge; m'agrada, finalment, com vas vèncer el càncer que se't menjava de viu en viu, i després d'això vas redissenyar-te com el gran campioníssim que ets.
Potser el més gran?
Felicitats i per molts anys, americà ferreny i tossut.
Pere
PD Encara et recordo, tot un barbamec, corrent Tours de França que no podies acabar. Era quan regnava en Miguel Indurain i tu eres un xicot combatiu, voluntariós, però que estaves, com aquell que diu, per estrenar. Qui t'ha vist i qui et veu!
