Periodista al llarg de 13 anys al Baltimore Sun; escriptor; guionista d’èxit; alma mater de la sèrie televisiva “The Wire”, i autor d’aquest llibre fenomenal que he tingut el plaer llarg i durador de llegir (...)

La veu d'Hereu té l'estridència d'una gralla. L'espinguet que permet fer-se sentir en la cridòria d'un mercat. Sembla viure en la permanent creença que tothom està sord. Ataca la frase amb un pinyol i la deixa caure perquè el seu següent pinyol et sorprengui. Hereu no et deixa dormir: o te l'escoltes o li abaixes el volum (...)

Merescut homenatge al periodista recentment traspassat, la mostra ens permet accedir a les diferents facetes d’aquest barceloní nat en 1939, també a la poc coneguda en el camp de la fotografia (...)

“La porta sembla d’un altre món. L’arquebisbe Gabriel, sotana negra ribetejada porpra, truca amb el puny: -Salima, Salima! No obre ningú. L’arquebisbe insisteix davant la indiferent mirada dels veïns xiïtes. La porta i el seu món resisteixen les mirades que s’han anat esdevenint: la Bàssora otomana, la de les belles fustes, es podreix amb dignitat. Les portes es prenen el seu temps. Però s’acaben obrint, lentament, com una penúltima respiració: al darrere apareix una dona baixeta, amb lleganyes als ulls i dificultat per caminar. Dolça i torturada. És la Salima, una dels trenta-nou últims jueus condemnats per Nabucodonosor a exiliar-se a la terra dels dos rius l’any 597 abans de Crist. Fa cinquanta anys, a l’Iraq hi havia centenars de milers de jueus. Avui en queden trenta-vuit a Bagdad i només una a Bàssora” (...)

L’escriptora valenciana, d’ideologia conservadora, membre de l’OPUS DEI, és, en el camp periodístic, del reportatge, de l’assaig basat en la cerca, un dels meus periodistes de referència. Més encara, i de mica en mica, em vaig acarant amb la seva extensa obra i mai, mai, llegint-la, n’he resultat decebut (...)

“Cuando miro atrás, veo a aquel chaval baserritarra, aquel niño de caserío que era yo, y veo a mi aita, siempre trabajando, y a mi ama. Miro atrás y pienso dónde estaría ahora si no me hubiera tropezado con esos inspectores que buscaban a un chico para meterlo bien dentro de ETA... Miro atrás, pero qué coño, creo que lo que he hecho ha servido de algo, he sido el número uno, el mejor en lo mío. Y aunque lo mío sea algo incómodo que conviene tapar, también es algo necesario y que ha salvado vidas. Pienso eso, y entonces no me arrepiento de nada. O de casi nada”. Firma: Mikel Lejarza Eguía, el Lobo. Barcelona, 1999 (...)

“Porque Frank Sinatra estaba ahora involucrado con muchas cosas que incluían a muchas personas: su propia compañía de cine, su compañía discográfica, su aerolínea privada, su empresa de piezas para misiles ... Parecería haberse convertido en la encarnación del macho completamente emancipado, quizás el único en América, el hombre que puede hacer lo que le venga en gana, cualquier cosa, que puede hacerlo porque tiene el dinero, la energía y parece que le falta la culpa. En una época en que los más jóvenes parecen tomar el mando con protestas, piquetes y exigencias de cambio, Frank Sinatra sobrevive como un fenómeno nacional ... El hombre que lo tuvo todo, lo perdió y lo volvió a recuperar, sin permitir que nada se interpusiese en su camino, haciendo lo que pocos hombres pueden: se desarraigó, dejó a su familia, rompió con todo lo que le era cercano, aprendiendo de paso que una manera de retener a una mujer es no reteniéndola” (...)

Recentment, el conegut periodista d’investigació i grans reportatges, ha cedit el seu arxiu personal al Centre d’Estudis Històrics Internacionals-CEHI de la Universitat de Barcelona, ubicat al cap i casal. La donació consta de 150 caixes amb uns 3.000 documents (...)

El fitxatge de Mikel Legarza “Lobo”, per part de la Seguretat de l’Estat, representa, a les primeries dels anys 70, una iniciativa feliç, agosarada, més encara, un salt qualitatiu en el dispositiu contraterrorista engegat contra Euskadi Ta Askatasuna (...)

El certamen organitzat per l’Obra Social de la primera entitat d’estalvi del nostre país, va néixer a primeries dels anys 80 en un moment de canvi en les tecnologies de la informació. I un any més, un cop més, ens ofereix extraordinàries mostres del bo i millor del fotoperiodisme i la divulgació sobre conflictes, malures i malvestats de tota mena, tot sacsejant consciències i fent arribar a la gent situacions, i perspectives i formes de mirar, poc o molt tractades en els mitjans (...)

Que hi resta d’un país, després d’un fondo període d’experimentació sociopolítica? Quatre il·luminats, un grapat de messies, volen implantar una mena d’utopia caduca i ignominiosa. Anant a petar a aquesta mostra, en tindrem notícia del resultat de l’exercici del poder dels temibles i temuts Khmers Rojos dirigits pel senyor Pol Pot, un inenarrable assassí de masses, al front d'un moviment guerriller d’orientació comunista i nacionalista que devastà, goludament i ferma, una nació. Això, però, és el passat, l'exposició, passsant-hi pàgina, parla del present i del demà (...)

Per casualitat, i gràcies a la lectura d’un apunt d’A Nosa Terra –òrgan fundat per en Castelao, el Joan Fuster gallec, i òrgan del Bloque Nacionalista Galego-, i que tinc per bon costum de llegir-lo cada dia, he descobert un autor i un llibre formidable. L’autor és periodista i ha estat cap de gabinet d’Anxo Quintana, anterior vicepresident de la Xunta de Galiza en representació del BNG (...)

“... tinc coneixement de l’alt grau de corrupció que existeix en aquesta institució que presideix l’inefable Sr. Fèlix Millet. Operen amb una doble comptabilitat i es mouen grans quantitats de diner negre que el senyor Millet i els seu col·laboradors deriven per al benefici propi (creuers, viatges, Mercedes 500, etc.) a part d’obres i serveis que obtenen per als seus habitatges i residències particulars i que realitzaven camuflades en factures a compte de la Fundació. També són nombroses i elevades les comissions que cobren per la contractació d’obres i serveis. M’horroritza pensar en l’espoli que patirem els contribuents amb les grans obres que aviat es realitzaran al Palau. Espero que prenguin les mesures oportunes per descobrir tota aquesta trama o màfia i fer justícia (...)

En una esquina de la redacción se encontraba la sección de Sucesos del Exprés. Este grupo era en el diario como la legión en el ejército: no demasiado bien vistos, pero imprescindibles y combativos. El jefe del grupo era Paco Ledesma González, un veterano periodista, un tipo entrañable, romántico, curtido por más de treinta años a sus espaldas, incluidos aquellos primeros años en los que conoció los rigores de la censura franquista en sus propias carnes (...)

Si em permeteu simplificar, a Galícia hi ha dos nacionalismes: el de la UPG, comunista, rígid, perseverant, esquemàtic de Paco Rodríguez, papa negre de la Union do Povo Galego, i el socialdemòcrata, il·lustrat, documentadíssim, polièdric, de Camilo Nogueira, en Suso de Toro, manufacturador d’aquest fenomenal llibre del qual tot just us en parlaré, hi pertany a la segona família ideològica (...)

Hom pot ser estúpid. Ignorant. Tros de quòniam. Fatxa. Reaccionari. Un lliberal amb el cor de pedra, però mai de la vida podrà estar-se de reconèixer que la bona fotografia fotoperiodística no li deixa indiferent. No li fa alguna mena de mal al cor. Dissabte a la tarda, entre llarguíssimes cues de gent jove, llegida, progre, moderna, preparada... n’he pogut gaudir al centre regit per l’exPSUC i ara PSC, Josep Ramoneda (...)

9 de novembre de 1989. “Quim Guzmán em mira m’ho torna a demanar: ‘Això vol dir que ha caigut el mur de Berlín?’. És a primera hora de la vesprada, a Sant Cugat, i jo em mire el paper, el teletip, com qui mira un text en arameu. Finalment encerte a dir que sí, que aquella decisió del govern de la RDA que anuncia aquell teletip equival a la caiguda del mur (...)

Un magnífic exemple de bon periodisme; la crònica de la Barcelona negra –robatoris, assassinats, segrestaments, atemptats...-, en alguns dels millors casos duts a terme per la Policia Nacional barcelonina que compta, està acreditat, amb alguns dels professionals més reconeguts internacionalment (...)

Arts Santa Mònica recupera 134 fotografies i textos personals de l'Agustí Centelles, famós fotoperiodista, mentre hi residia, per força, en aquell camp d'internament. A més, a més, hi ha dues instal·lacions fotogràfiques, "Forats de bala". Alliçonadora. Imprescindible exposició (...)

Fa hores que hi penso, obsessionat, alarmat. La lipotímia de Pere Gimferrer la nit dels Premis Planeta és un senyal. No sóc un iniciat i el meu cervell està molt lluny de les paraules i les imatges que circulen pels infinits i entortolligats alambins mentals del poeta, ho confesso; per tant, qualsevol de les elucubracions que posi sobre el paper, podrà utilitzar-se en contra meva a gust del lector. I del fiscal, si s’escau (...)