La saturació del mercat bé no pas per la manca de lectors sinó d’anunciants. Això ha dit en Piet Bakker a les 2es Jornades Internacionals de la Premsa de Franc. I n’ha dit, el consultor, més coses:

L’esdevenidor passa per: allunyar-se de la distribució en els transports públics; fer el porta a porta; sortir els dissabtes; engegar models mixtos (amb subscripcions a baix preu).

Quant al contingut, cal: centrar-se en l’àmbit local; especialitzar-se en esports, economia, grups ètnics...; o posicionar-se molt clarament a nivell polític.

En Bakker ha fet per manera, també, de tirar a terra certs mites: més de la meitat del públic lector no són joves.

Finalment, i fent esment al pervindre de la premsa de pagament diu que només se’n sortiran els que tinguin més lectors i lectors fidels.

Ha sortit, en català, el manga japonès "Musculman", i ho ha fet amb un preu 2,5 euros més barata que l’edici´en espanyol. L’editor d’Editorial Glénat ha afirmat, en una exhibició de catalanitat descomplexada i ofensiva: "Vaig optr per una política agressia. I els motius són clars: perquè em dóna la gana. Perquè estic fart que tothom s’ompli la boca parlant i ningú no faci res".

El manga, com se sap, va ser un fenomen originat a Catalunya. Amb el temps, però, perdé pistonada i l’hegemonia fou assolida per la llengua veïna. A partir del 2000, la cosa ha revifat i en surten uns quants, de mangues, en català: Bola de drac; Doaemon, Fly; Shin Chan; Inuyasha...

A banda, d’Editorial Glénati d’en Joan Navarro, en l’eclosió del fenomen hi juga un paper de primera el "3xl.net" de Televisió de Catalunya.

Un cop més, doncs, es palesa com s’agrumollen els cercles virtuosos: idees clares, col·laboració transversal, innovació, i empenta.

Aquells que han de menester, que n’aprenguin.

Un total de 62 treballadores i treballadors-propietaris, 13 milions d’euros l’any passat, de facturació. Dues magnituds que, probablement, no diran gairebé cosa. Si hi afegim, però, que al darrera hi ha un grup cooperatiu abocat a la cultura i integrat per 5 empreses i amb les revistes Sàpiens, Nat, Descobrir, Cuina... i 100.000 exemplars de tiratge, direm, amb seguretat, prou més.

Efectivament, després de 3 anys de fer l’escarràs, de vertebrar-se, agafar dimensió, créixer, Grup Cultura Zero Tres ha presentat les seves cartes credencials i la candidatura a –són paraules pròpies- "convertir-se en el primer grup privat editorial i de comunicació en l’àmbit català, pel seu volum de negoci".

Gramagraf –impremta amb 20 anys d’experiència-; un equip de direcció integral de projectes editorials –revistes, enciclopèdies, llibres, i col.lecionables- a Critèria; Ara, llibres –casa editora centrada en la no ficció, amb un suculent catàleg de textos que han fet forat-; l’edició de tota mena de productes culturals per al quiosc i tot de publicacions líder en cartera, des de Sàpiens Publicacions; i, per ara, Batabat, productora audiovisual, com qui diu, acabada de néixer.

Clar i català: l’embrió d’un gran grup de catalanitat indiscutible, ambiciós, innovador, amb idees clares, que pretén guanyar un lloc significatiu en un panorama presidit per la macrofusió a l’entorn del Grup 62.

Un suggeriment: no els perdeu pas de vista; faran parlar, i molt.

+ informació:

Llegint la secció de "Comunicació" de l’AVUI vaig assabentar-me d’un nou lliurament de la sèrie "24", a emetre per Antena 3.

El cert és que la realitat va confirmar la remarcada qualitat de la proposta audiovisual. Em va agradar tant que vaig visionar els tres episodis seguits que varen projectar-se.

En Jack Bauer (Kiefer Sutherland) és un exagent, retirat, d’un grup antiterrorista de l’FBI a qui li encolomen l’assassinat d’un alt càrrec governamental. Per tal de defensar-se ha de tornar a l’activitat, ara, però, en solitari.

Tres qüestions del telefilm varen cridar-me l’atenció: que cada capítol de 44 minuts representa una hora de temps real de l’acció narrada; la conjunció temàtica de drama, intriga, i política; i les qüestions visuals i la música. El cas és que tot plegat et clava, literalment, davant la pantalla.

Gaudint, joiós, de 44 magnífics minuts d’excel·lent sèrie televisiva.

No cal dir que, diumenge vinent, hi tornaré. 

- "24". Creada per en Joel Surnow i en Robert Cochran. Amb en Kiefer Sutherland. 44 minuts per capítol. USA. Estrena, 6 de novembre de 2001. Nombre d’episodis: 120+5 de finals.

Dues aportacions, ben positives, podem comptabilitzar en l’actiu del controvertit programa: Primer, confirmació del procés uniformement accelerat de frivolització i minva de gruix nacional –canvi d’imaginari, potser?- de Televisió de Catalunya ( i això per qui que no se n’havia adonat)

Segon, que la nostra societat consumeix, de forma ben aclaparadora, música en espanyol.

Aquesta doble manifestació em fa pensar, sense gota d’ironia, que l’actiu del programa n’és superior al passiu. Ara, però, toca fer-se la pregunta del clàssic –el senyor Lenin- "què fer".

Diagnòstic.- hi ha bons i diversos grups i solistes de música en català; falla la promoció –els mitjans de comunicació: diaris, ràdios, televisions...- aposten per l’espanyol de forma massiva i entusiasta.

Solucions.- a) fer complir la normativa de quotes d’emissió de música en català a les emissores –vergonyosament incomplerta-; b) afavorir-ne la concentració i enfortiment de les discogràfiques; c) que Televisió de Catalunya s’arromangui i incorpori la música en català a tota a la programació, i amb força: seccions culturals dels informatius, magazins, tot generant programes estables, i amb retransmissions de recitals; d) esperonar els circuits de música en catalana –amb disponibilitat d’infrastructures, i participació dels artistes en festes majors de viles i ciutats-.

Em fa l’efecte que amb promoció de la música catalana –que vol dir cantada en català-, i atès la seva qualitat i diversitat, la cosa anirà, inexcusablement, prenent embranzida (en qualsevol cas cal enraonar i pactar amb discogràfiques, grups i solistes, mitjans pro-actius –AVUI, EL PUNT, GRUP ENDERROCK, EL TEMPS, FLAIX, CATALUNYA RÀDIO, RAC, TVC , i institucions...)

Val a dir que ni el pujolisme, ni el tripartit-bipartit, no n’han fet res per la música en la nostra llengua –tres quarts del mateix passa, si fa no fa, en qüestions, ai!, de literatura-.

Voldrem/sabrem canviar? Depèn de nosaltres.

No pel fet de tractar-se de les darreres setmanes d'aquest govern, els qui l'encapçalen han abandonat el sectarisme i l'obsessió pel premi i el càstig que han caracteritzat la gestió d'aquests famosos mil dies de tripartit/bipartit. Han estat dos anys i mig de bastó i pastanaga orientats a canviar el mapa comunicacional català en favor d'opcions més progovernamentals o, com a mínim, més controlables des de la plaça de Sant Jaume. Només un exemple: el conseller Nadal, potser influït per la nostàlgia de Girona, ha assignat ni més ni menys que 500.000 euros a l'empresa editora d'El Punt per, textualment, "consolidació i promoció de l'edició de Barcelona d'El Punt". Com tothom deu saber, pel que fa a premsa nacional escrita en català el diari El Punt és l'únic competidor de l'AVUI (...)

Infantada el 1976 de la mà d'un estol d'intel·lectuals a l'esquerra del PSUC i del PCE, la revista tingué el moment més dolç justament per aquests anys i fins arribar el 82, any de la victòria del felipisme. Hi havia mesos que el "Topo" arribava a vendre'n a la vora de 50.000 exemplars.

Amb la transició traïda s'instal·là a la societat el desencís per un procés aigualit de canvi democràtic tant en el pla polític com nacional, i la revista va baixar la persiana.

El 1994 fou el temps de la segona oportunitat: murs que caigueren, dretanització de tota l'esquerra, ensulsiada dels règims de l'est... El cas és que la publicació, amb tiratges per damunt de 10.000 unitats, hi anà fent via: articles punyents, temes d'avui i de demà, presentació visualment atractiva... en teníem i en tenim de tot una mica: política, moviment altermundista, ecologia, feminisme, crítica de llibres, cinema, etcètera.

"El Viejo Topo", avui igual que ahir, segueix enlairant les velles banderes de la transformació social, dels ideals del socialisme, ara que l'esquerra institucional les ha oblidades sine dia.

Per això, i malgrat tot, sempre ens quedarà el "Topo". Moltes felicitats.